LLIBERTAT I SILENCI DE DÉU

La vulnerabilitat posada de manifest pel Covid-19 torna a posar-nos davant el “silenci de Déu”. De nou s’han generalitzat morts solitàries i l’abandonament dels nostres avis. Hom hem fet amb plena i culpable consciència? O simplement per pura comoditat?

L’amic Enric Cirici diu agudament que el “silenci de Déu” és “la premissa necessària perquè la Humanitat fos Lliure. Si Deu intervingués en els afers humans deixaríem de decidir com a humans que disposen de la llibertat, i per tant, de la pròpia responsabilitat.”

La humanitat perdria la grandesa de la llibertat si es refugiés “en un Ésser suprem intervinent els afers dels humans”. Perdria l'especificitat en un món terrenal mancat de llibertat, condemnat al determinisme, a l'embrutiment instintiu i a la impossibilitat d'aprendre dels propis errors.

L’home és per tant una criatura alliberada a diferència d’altres animals. Com diu Cirici: “Deu ens deixa fer i decidir segons va progressant el nostre cervell i el nivell de maduració de la nostra consciència [...] tot vivint els temps de la història humana. Cal rellegir la Bíblia i tots els missatges religiosos del Món, des de la responsabilitat que som lliures, i com a humans ens expliquem i decidim el nostre comportament a la Terra en els diferents temps. Els que acceptem que existeix un Ens que ens ha originat i ens acompanya, però sense intervenir en res, i rellegim la Història de la Humanitat com una evolució humana en llibertat i que conviu entre la bondat i la maldat, afectats clarament per la nostra evolució cerebral, i de l’experiència, i de la consciència modulada en cada moment, ens aclapara la responsabilitat.” 

Si he entès bé l'amic Cirici, comença així una esforçada educació de la humanitat en la llibertat i responsabilitat. A partir de la seva creació com a ésser lliure i en la mesura de les capacitats guanyades els humans es van enfrontant sols amb els diversos conflictes, problemes i tragèdies. És la seva responsabilitat i angoixa, però també la seva grandesa i especificitat.

Potser la prova més difícil per als humans és la presència ostentosa de mal, barbàrie, terribilitat de l’existència i crueltat caïnítica de la pròpia humanitat. Llavors hom es pregunta inevitable, terrible i constantment per la inacció i el silenci de Déu. Sentint-se impotents davant els propis actes (més que no davant les tragèdies naturals), enlloc d'acusar la condició humana se senten abandonats pel Creador.

Davant dels enormes actes malvats i cruels que la humanitat pateix (sovint causats directament per altres humans) els ulls i les pregàries s’aixequen cap Déu i hom es pregunta: com ha pogut permetre-ho Déu? On era quan passava això o allò tan terrible?

L'Enric Cirici contesta “Déu era on sempre: respectant la llibertat” ja que “érem nosaltres els que havíem de fer quelcom.” Evitar mals històrics que tots tenim presents és la responsabilitat i la tasca humanes que són correlatives a la seva llibertat. És la contrapartida necessària a la condició de la criatura tan especial, emancipada, no determinada, no controlada.. que és la humanitat.

  

I com a prova màxima que vivifica el Nou Evangeli, Enric Cirici conclou amb l'exemplificació màxima: quan “Jesús en la creu crida ‘Pare per què m’has abandonat?!’ ... Deu respecta la llibertat fins la darrera conseqüència. I Jesús mor sol.”

La inacció i el silenci de Déu serien doncs una mateixa i inseparable contrapartida necessària del més gran regal que Déu ha fet a la humanitat: la llibertat. 

Déu ha emancipat, fet autònoma i ha donat lliure albir a la humanitat. L’ha fet criatura independent. L’ha creat de forma que es pugui i hagi de guiar-se només per l’albir que la pròpia humanitat es va guanyant per si mateixa al llarg de la història. L’evolució humana (fins i tot incloent la darwiniana) és doncs un immens i treballós procés d’autoeducació. En aquesta direcció ja es va manifestar el literat i filòsof il.lustrat Ephraim Lessing.

Ara bé, els humans ens sentim reptats per la inacció de Déu, però segurament més profundament angoixats pel seu silenci. L’orgull humà no suportaria pensar-se simplement com un “nen” conduït en tot moment com uns caminadors (diu Kant) com si no es pogués aguantar dret. No podem assumir que Déu fes el que ens correspon fer a nosaltres, el que és la nostra tasca, la nostra obligació, la nostra prerrogativa... que inclús inclou la possibilitat d’equivocar-se.

Certament a ningú escapa que sovint els humans han somiat en ser ells qui comandin, condueixin o “comprin” (p.e. amb sacrificis) l’acció divina sotmetent-la als propis dictàmens. Aquest és el somni de moltes de les primeres religions, de la màgia, de certes versions cabalístiques... Déu seria instrumentalitzat com un esclau o obligat com el geni de la llàntia per a servir alguns humans... mai no tots. Ja que tothom sospita que els desigs i les ordres humanes mai no podrien ser compatibilitzades... ni per un Déu!

Ingmar Bergman, El silenci (1963)

Això però desdivinitza Déu. Fa que sigui Déu la criatura de l’home i no a l’inrevés. Comet la contradicció de pensar que l’inferior, el menys potent, el mortal, el finit i el menys savi pugui esclavitzar el superior, l’omnipotent, l’immortal, l’omniscient i l’infinit.

No, Déu no pot ser el servidor dels humans, ni per la dignitat divina... ni tampoc per la dignitat humana. En la mesura que la humanitat és creada a imatge i semblança de Déu... no pot no tenir el tret que el diferencia de la resta de criatures: la llibertat. I amb ella la responsabilitat, haver de decidir entre el bé i el mal... I també haver d’escollir i construir el propi destí... en solitud i sota el silenci diví.

Però com hem apuntat, la inacció divina s’entén sovint més que no el seu silenci. La dignitat divina i humana pressuposen –com hem vist- respectar la agència, acció, desenvolupament i autoeducació humanes. Però el silenci de Déu és més dur, menys comprensible, menys assumible, menys consolador... 

En el patiment i el desconcert, els humans volen constatar que al menys no s’han equivocat, que són en el cert i que tot no és en va. Volen sentir una paraula consoladora... el més petit signe d’aprovació. 

Els valors, l’ètica i la moral humanes per molt que es digui mai no són individuals ni solipsistes, sinó quelcom compartit. I tothom vol sentir que les comparteix amb Déu... especialment en moments terribles. D’aquí neix l’enorme desesperació davant d’un món cruel, sense cap signe de Déu, sense cap consol... només amb una fe que sembla trinxada pels esdeveniments. 

Sens dubte, seria massa fàcil creure i optar per bons comportaments, si Déu parlés clara i inequívocament a cadascú dels humans. Però el silenci de Déu és tan eixordador, tan total i absolut, que sembla inclús absència o indiferència de Déu. 

Així es converteix la fe en un acte abismal com teoritzava Kierkeggard. Ingmar Bergman ho explora en la seva 'trilogia del silenci': Com en un mirall (1961), Els combregants (1962) i El silenci (1963). També és darrera la novel.la històrica de Shūsaku Endō del 1966, base de la pel.lícula Silence (2016) de Martin Scorsese.

Déu no vol fer el que és tasca lliure humana. Això és clar. Però els humans senten que necessitem més acompanyament i més consol. El silenci és més torturador que no estar sols davant la tasca, el deure, la necessitat de crear-se el propi destí. Al menys voldrien els humans albirar de lluny el rostre aprovador de Déu!

Però no hi ha aquesta “garantia” d’haver-la encertat. Si n’hi ha una, no prové del cel estrallat damunt dels nostres caps, sinó del fons insondable del propi i íntim cor.  Com apunta Enric Cirici aquí cadascú dels homes sent que com Crist en la creu “El pare l’ha abandonat”, “I mor sol”, en la solitud concreta de la pròpia carn. 

Que Déu ho fa per respectar la llibertat humana “fins la darrera conseqüència” és una molt bona explicació. Però és explicació humana. No és que Déu hagi trencat -per fi!- el seu “silenci”... encara que sigui un breu instant. Això és el que ens desespera!

Silence (2016) de Martin Scorsese