Radicalitat existencial del desig i de la por a la mort.
Eros i Thanatos
són sens dubte dues de les realitats més importants i radicals per a l’ésser
humà. Té raó Freud quan diu que són les dues pulsions més bàsiques: la que hi
darrera de totes les vessants –d’una banda- de l’amor i el desig, i –d’altra
banda- de l’agressivitat , la violència i la mort. Acceptant inclús que hi ha
una intersecció important entre Eros i Thanatos.
Però, força
abans que el pare de la psicoanàlisi, ja ho va posar profundament de manifest
Hegel. Inclús forma part del que podem anomenar el “panagonisme” hegelià que
mostra precisament que tant Eros com Thanatos es manifesten dialècticament a través de la
lluita, l’alienació, el pas per la negativitat i l’exterioritat.
En tots els casos són una complexa experiència de la mort, inclús més enllà de què precisament es desenvolupen a través de la por a la mort. A la “dialèctica de senyor i serf”, Hegel analitza el primer moment d’humanització pròpiament social, el punt de partida de tota experiència humana col.lectiva i l’inici de la cultura, la història i la civilització.
Aquí interpretarem
lliurement la dialèctica hegeliana[2],
parlarem molt àmpliament d’eros com a desig que no té perquè ser carnal
ni exclusivament amorós. Inclús veurem que l’amor és el gran oblidat en la
dialèctica del senyor i el serf, quan precisament poc abans Hegel l’havia
contemplat com a concepte “absolut” del seu pensament.
Més enllà de la
simple mort biològica, també ens referirem sobretot a experiències “mortals”
que són –pels humans- igualment reals, simbòliques i amenaçadores.
Argumentarem com aquestes experiències són essencials per a la constitució i
definició del subjecte de domini modern.
En oposició –per
exemple- al seu amic Hölderlin, Hegel imposarà una tradició majoritària a
Occident on amor i amistat perden el seu estatus absolut, constitutiu i
d’experiències primeres. Al contrari passaran a definir-se, desenvolupar-se i a
pressuposar les seves experiències –aparentment contràries- de la lluita, del domini,
del conflicte, de l’alienació i de la negativitat dialèctica.
Occident ha
considerat “desig” i “por a la mort” com a experiències humanes constitutives i
com les pulsions més bàsiques de la humanitat. Així Hegel s’avança a Nietzsche
i Heidegger en destacar que -solem dir que “tenim” un desig o por de la mort-,
en realitat són el desig i la por a la mort els que “ens tenen” a nosaltres.
Per això som éssers desitjants i éssers-per-a-la-mort. És significatiu que el llenguatge quotidià rebutgi utilitzar el verb
“tenir” directament referit a la mort, a la pròpia mort. Ens sembla un sacrilegi dir jo "tinc la meva mort" com diem "jo tinc el meu desig o por a la mort".
Per a Hegel,
Nietzsche i la tradició que conformen, la relació entre desig i por a la mort
són elements constitutius de l’humà, ja que determinen quin tipus d’humà i de subjecte s’és. Així Hegel
mostrarà que el “senyor” esdevé tal
perquè en ell el desig s’imposa a la por a la mort. En canvi, el “serf” esdevindrà perquè la por a morir
s’imposa al desig (que privilegia continuar amb vida).
Similarment el famós “superhome” (Übermensch) o, millor traduït, “transhome” de Nietzsche es caracteritza (com el “nen”) per un màxim de desig i un mínim de por a la mort; per això és sempre “un nou començament” i està ja més enllà de la “humanització”.
Similarment el famós “superhome” (Übermensch) o, millor traduït, “transhome” de Nietzsche es caracteritza (com el “nen”) per un màxim de desig i un mínim de por a la mort; per això és sempre “un nou començament” i està ja més enllà de la “humanització”.
No es tracta
simplement de què un desig o la por a la mort ens posseeixen totalment i anul.len
qualsevol altre estat d’ànim o voluntat, quan són forts i propers. Sinó que
necessàriament els humans som desig (com insisteix Lacan) i por a la mort
(Heidegger).
Hegel mostra que, fenomenològicament, la humanitat (dividida en amos i esclaus) sempre ha estat desig, ja sigui sotmetent-lo a la por a la mort o desitjant aquesta a altri fins degradar-lo a serf tremolós. Per això la 'Dialèctica del Senyor i el Serf" parteix de la figura anomenada “Consciència desitjant”, ja que és la base essencial a partir de la qual es constitueix l’ésser humà com a tal.
Hegel mostra que, fenomenològicament, la humanitat (dividida en amos i esclaus) sempre ha estat desig, ja sigui sotmetent-lo a la por a la mort o desitjant aquesta a altri fins degradar-lo a serf tremolós. Per això la 'Dialèctica del Senyor i el Serf" parteix de la figura anomenada “Consciència desitjant”, ja que és la base essencial a partir de la qual es constitueix l’ésser humà com a tal.
L’existència humana els pressuposa ja que són essencials per a definir-se, tenir consciència de si i esdevenir subjecte. Per això Hegel la considera una de les dialèctiques més primigènies de La Fenomenologia de l’Esperit, la que trenca amb el solipsisme i s’obre a l’esdevenir històric, polític i cultural vers la intersubjectivitat.
Vegeu els posts:
Són una ampliació i actualització de l’article "El subjecte modern entre desig i mort" de G. Mayos
publicat a Eros y Thanatos,
Barcelona: La Busca Edicions, 2003, 105-126.
[1] He fet servir les edicions de Gerhard Göhler (amb una excel.lent
recopilació d’escrits clàssics sobre la Fenomenologia) G.W.F. Hegel Phänomenologie
des Geistes a Frankfurt a.M., Ullstein, 1973 i de Wolfgang Bonsipien i
Reinhard Heede a Hamburg, Felix Meiner, 1980. Hi ha traducció catalana de Joan
Leita en dos volums a cura de Ramon Valls, Barcelona, Laia, 1985, i castellana
de Wenceslao Roces, México, F.C.E., 1966.
[2] Ens remetim, però no ens hi cenyim, a les interpretacions clàssiques de
Alexandre Kojève Introduction à la lecture de Hegel. Leçons sur la Phénoménologie
de l’Esprit professées de 1933 à 1939, París, Gallimard, 1947, Jean
Hyppolite Génesis y estructura de la Fenomenología del Espíritu de Hegel,
Barcelona, Península, 1974, y Ramon Valls Del yo al nosotros. (Lectura de la
Fenomenología del Espíritu de Hegel), Barcelona, Estela, 1971.
No comments:
Post a Comment