Culminant un
llarg procés de conscienciació del parlament anglès sobre la seva
capacitat per a simbolitzar i representar la “nació” reunida i
autoconstituint-se, Oliver Cromwell serà capaç de guanyar la guerra al
rei, empresonar-lo, jutjar-lo i ajusticiar-lo. Significativament i malgrat
la seva preponderància personal, ho farà en nom de les “llibertats dels
anglesos”, representades pel Parlament. Així s’esdevé una segona
coagulació de l’imaginari de l’Estat-nació i del nacionalisme al voltant dels
parlaments “nacionals”.
S’hi barrejaren
potents simbologies de representació i autoconstitució nacional, elements
religiosos d’igualtat dels creients sota Déu o del perill que per a la nació
representava l’obediència exterior del “papisme” i, inclús,
d’escatologisme revolucionari. Però, alhora també es posaren en marxa noves
pràctiques de poder i d’implicació en el govern de noves classes
mitjanes-altes. Josep Fontana (2005) hi destaca una “política de
consens” entre les elits que, amb el capitalisme de premsa, arribava inclús a classes
mitjanes que no tenien agència directa i que –en conjunt- va oferir una gran
solidesa i garantia a l’Estat, p.e. evitant bancarrotes i un finançament
millor, d’aquí l’expressió: “crèdit i la llibertat van sempre units”.
Amb tota
probabilitat, sense el descobriment d’aquests potents mecanismes de poder, no
n’hi hauria hagut prou amb l’imaginari en favor del Parlament, la nació
autoconstituint-se, la igualtat dels anglesos... per evitar que -la caiguda de Cromwell
i el retorn monàrquic- comportés de nou la gairebé total submissió del
parlament davant el monarca (com passava aleshores arreu). La suma del nou
imaginari i dels mecanismes que les classes mitjanes-altes havien après a usar
al voltant del parlament, però, van possibilitar la ràpida i poc sagnant Revolució
“gloriosa” de 1688.
