Jul 1, 2015

IMPOTÈNCIA ECONÒMICA=BELIGERÀNCIA CULTURAL?


Era poderosíssim l’imaginari (però també el poder efectiu) de l’Estat-nació modern, ja que generava uns marcs “nacionals” on era plenament sobirà: l’institucional político-administratiu, un mercat econòmic totalment propi, una ciutadania totalment identificada en i per la “nacionalitat”, i –finalment- una cultura i educació construïdes i pensades bàsicament des del marc “nacional” (ja que inclús l’anomenada “història universal” en solia ser un adequat apèndix subordinat).

Avui però –enmig de la crisi econòmica i social més forta en segles- l’Estat-nació apareix amb una sorprenent debilitat, si bé en absolut no es pot preveure la seva propera desaparició. Al nostre parer, l’Estat-nació no és en perill real de desaparició i inclús continua sent el principal agent polític i social en l’actualitat. Això sí, ha perdut poder sobirà i, en molts aspectes, ha de plegar-se davant els "mercats" turboglobalitzats, com –ara per ara- també ho han de fer lamentablement la política i tots els instruments democràtics.

L'actual turboglobalizació monàdica en l'econòmic, tecnològic i financer fa que els grans paràmetres econòmics es decideixin fora de la formalitat política democràtica. Els anomenats reverencialment "mercats" són avui forces desfermades, que cap Estat-nació no pot controlar, ni tampoc cap organització internacional com el BM, el FMI o la OMC. Certament, són moltes les veus que s’alcen a favor d’estructurar, controlar i democratitzar l’actual capitalisme neolliberal mundial. Sens dubte això és condició per a minimitzar uns rics globals que són intrínsecs al nostre model de societat (U. Beck 2007 i 2006), però que ara són absolutament desfermats, provocant la crisi post2008 o –inclús- la impunitat de tàctiques nacionals i internacionals qualificables de “pirateria” financera.

Aquesta reforma és una tasca hercúl.lia i complexa que cap Estat-nació ni cap organisme internacional assumeix realment ara mateix. La tàctica hegemònica arreu és avui: “esperar i veure” (el famós “wait and see” que no té res a veure amb la molt sensata regla “veure i evitar” “see and avoid” del vol aeri).

En la turboglobalització monàdica actual no hi ha ningú al comandament, la sala de comandament és buida i, molt em temo (Mayos 2012) que, ni tan sols hi ha sala de comandament global. Molts estudiosos inclús ja no en perceben la necessitat perquè -en el capitalisme turboglobalitzat actual- l’anomenat “consens de Washington” s’ha estès mundialment i ha esdevingut una espècie de “pensament únic” en el fons incontestable i incontestat (Mayos 2012).

Això fa que, cada vegada més, la ciutadania, la democràcia, la política i les institucions estatals siguin mers "convidats de pedra" davant del banquet econòmic; ja sigui en forma de "bombolla" o de "crisi", perquè som totalment incapaços de preveure’n o evitar cap de les dues. A més, això resultarà inevitable mentre els Estats-nació i les institucions internacionals romanguin presoneres de “l’imaginari” i les “pràctiques reals” del nacionalisme del segle XX (o anterior!).

La pobresa de mires, retardant la presa de decisions i perllongant contra tota lògica la tàctica dilatòria del “wait and see” (l’única assumida pel president Rajoy), només porta a actituds ridícules, contraproduents i –a llarg termini- suïcides. En tenim un exemple, en el ja mencionat rebuig per part de l’Estat espanyol de l’oficina europea de patents, sota el pobre argument de no contemplar el castellà com a idioma de funcionament. És evident que aquesta -com altres reformes- són totalment inevitables i imparables dins de la Unió Europea, màximament quan el president Obama està impulsant ja un futur gran mercat comercial unificat entre Europa i els Estats Units (el molt polèmic TTIP).

Encara que la magnitud ha sorprès molt ben informats amics brasilenys, és del tot innegable que els Estats europeus estan perdent acceleradament (i ho accepten només per la gran crisi econòmica) molts dels mecanismes reals i simbòlics, que hem apuntat com a claus en la sobirania moderna de l’Estat-nació. El “mercat nacional” pràcticament ha desaparegut com a tal, juntament a molts altres importantíssims elements de sobirania econòmica, financera i política com bancs centrals, monedes, fronteres i òrgans de regulació “nacionals”. Fins i tot a mig termini, sembla que els seguiran molt probablement gran part dels sistemes “nacionals”: fiscal, policial, judicial o –inclús- militar.

Com podem veure, es van perdent elements que van ser un tret essencial de la sobirania indiscutida dels Estats-nació moderns. D’altres estant sent profundament reconfigurats i sotmesos a dinàmiques globals. Creiem que avui ja no té sentit el terme “mercat nacional” (amb el significat que hem estudiat breument aquí) perquè, en tot cas, esdevenen cada vegada més: minúsculs, porosos, subordinats i dependents dels mercats més globals o internacionals. En molts sentits agrupacions bàsicament econòmiques com l’EFTA, el MERCOSUR i la Unió Europea (que intenta esdevenir alguna cosa més), creixen des de la convicció que sense les agregacions i sinèrgies econòmiques el paper dels Estats-nació membres es pràcticament nul en la turboglobalització.

Coses similars al que hem vist en els “mercats nacionals”, li passen també a un altre dels pilars dels Estats-nació moderns: la ciutadania. En l’actualitat, la ciutadania cada vegada és més multicultural, plural, amb identitats superposades i caracteritzada per una integració molt més complexa i més “dèbil”. Per això cada vegada (tot i l’oposició abraonada de molts Estats-nació) es tendeix a basar “ciutadania” i “nacionalitat” a solidaritats efectives però més formals i tolerant; menys compulsives i exclusivistes; més vinculades a la residència, el lloc d’exercici dels drets cívics i personals o –molt important davant el cost de mantenir l’Estat del benestar- en la domiciliació d’impostos. Aquestes noves solidaritats ciutadanes van substituint vincles magnificats –en tant que “essencials” per a la “nacionalitat”- com la “sang”, el lloc de naixement o les públiques jures de banderes.

Fi de l’Estat-nació en la turboglobalització?

La crisi econòmica post2008 ha evidenciat una creixent –i potser no sempre negativa- despolitització de l'econòmic, financer i tecnològic. Sovint l'agència “sobirana” dels Estats ha estat cruelment minimitzada, quan no ridiculitzada. En són clars exemples el cas grec, portuguès, irlandès i espanyol (però no es poden descartar a mig termini d’altres com Itàlia o, fins i tot, França). Tots  han viscut traumàtics moments on no han pogut fer front als mercats i han hagut d'acceptar considerables concessions respecte a la seva sobirania (de la que eren tan gelosos fa poc i –en definitiva- sempre que poden).

Com ja hem vist, la crisi post2008 ha posat cruelment de manifest la tendència a què les qüestions econòmiques i financeres internacionals esdevinguin invulnerables davant les decisions estatals, polítiques i –inclús- democràtiques. Tal constatació ha consolidat la creixent hegemonia ("cultural" en el sentit de Gramsci) dins l’economia, però també de la governança internacional, del Pensament Únic hereu del "consens de Washington". Avui i significativament, no hi són aliens ni el Partit comunista xinès ni els lleus intents de renovació econòmica de la Cuba postrevolucionària.

Això planteja una interessant qüestió de fons, que cal reflexionar si es vol enfrontar o trobar una alternativa al domini creixent del Pensament Únic. En l'actual turboglobalizació monàdica, l'econòmic sembla deixar de ser la clau de l'agonisme polític. En d’altres termes: l’organització econòmica bàsica de la societat (el mode de producció en termes de Marx) deixa de presentar-se com la gran qüestió ideològica i política. Certament tendeix a deixar-ho de ser, no perquè hagi resolt la qüestió (com prometien des dels lliberals clàssics als marxistes, des dels anarquistes als feixistes), sinó perquè (com es queixen des de l’altermundisme als indignants) cada vegada més sembla que s’ha abandonat qualsevol via realment alternativa al capitalisme globalitzat.

Gran part de la societat i gairebé tots els polítics amb poder efectiu semblen considerar avui que no hi ha autèntica alternativa en el mode de producció ni en l’organització econòmica bàsica. Es pressuposa que, al respecte, no hi ha cap decisió a prendre; res que la humanitat reflexivament pugui fer o decidir.

Així, la turboglobalització capitalista monàdica esdevé el marc indefugible, inqüestionable i superior al que s’han de sotmetre necessàriament tant la realpolítik dels Estats-nació, la difusa i dèbil governança de les organitzacions internacionals i una no nata veritable democràcia dels pobles. Aparentment i com diuen alguns, això comporta que l’econòmic, productiu, tecnològic... s’hagi despolititzat i hagi expulsat polítics i ideòlegs que actuaven “d’aprenents de bruixot”. No ens sembla això del tot clar: perquè l’amenaça del populisme torna a albirar-se darrera les conseqüències de la crisi post2008.

Sobretot però, el que s'ha imposat totalment és un Pensament Únic amb una important càrrega ideològica que no admet cap altra politització de l’econòmic, que l'existent. És a dir una opció clarament sorgida dels debats ideològics moderns i que, primer, es va fer hegemònica en les grans organitzacions internacionals sota la denominació de "consens de Washington" (Williamson 1989). Després es va estendre’s tot penetrant en la mentalitat, imaginari i pràctiques efectives dels Estats-nació durant la darrera dècada del segle XX i primera del XXI. Aconseguint paral.lelament ser acceptada com “l'única possible gestió de la realitat” (Fukuyama 1992 i 2004) en la turboglobalització monàdica.

Certament, Francis Fukuyama va tenir unànimes crítiques per la seva exagerada tesi de 1989 sobre la “fi de la història”, on afirmava el final de l’era dels conflictes ideològics i de les lluites generalitzades al voltant del mode de producció. No obstant això i encara que sigui lamentable, cal reconèixer que sembla haver triomfat finalment en l’actualitat. La impossibilitat de controlar els fluxos econòmics, financers i tecnològics internacionals des dels Estats-nació, des de la política tradicional i –inclús- des de la no plenament nata democràcia dels pobles, que és una de les conseqüències primordials de la crisi post2008, ha provocat -ara per ara- una acceptació del Pensament Únic neolliberal entre tremolosa i desencantada, però gairebé universal.


Retorn de l’Estat cultural i els conflictes culturals?

Creiem que la lamentable i creixent submissió de l’Estat als mercats econòmics financers turboglobalitzats, pot tenir una conseqüència inquietant per a la seva evolució –tant pel que a l’agenda real com al seu imaginari-. La nostra hipòtesi parteix d’un perillós mecanisme de compensació que els sociòlegs i historiadors han constatat en moltes institucions de poder (i l’Estat-nació ho és sens dubte!).

Les institucions plenament consolidades i amb una llarga trajectòria d’hegemonia no solen acceptar fàcilment ni passivament la seva pèrdua d’agència o de poder, encara que sigui relativa i només en alguns àmbits. Si la força dels fets les obliga a perdre poder en un àmbit, paral.lelament intenten compensar la pèrdua, cercant exercir més agència o poder en algun altre àmbit. Què podem concloure d’aquesta molt constatada dialèctica, pel que fa a la possible evolució immediata de la realitat i l’imaginari de l’Estat-nació?

En el present article hem demostrat la pèrdua en la sobirania (absoluta real i en l’imaginari durant segles) de l’Estat-nació modern, per exemple en l’economia “nacional”. Certament Estats-nació sovint dèbils han estat capaços habitualment de control.lar fèrriament la moneda, el sistema bancari, les fronteres i duanes... “nacionals”. En definitiva, aconseguien normalment que el seu control del “mercat nacional” els permetés una notable i orgullosa autarquia a curt i mig termini respecte els mercats internacionals. Com que no hi ha autarquia absoluta a llarg termini, solia acabar amb doloroses bancarrotes i enormes costos socials, com li va passar a l’Espanya de Franco. Així ho reflecteix molt bé la fórmula tradicional “deute sobirà”, que ha estat ridiculitzada per la crisi post2008.

Com reaccionaran els Estats-nació, encara molt poderosos, però tocats en “l’orgull patri”? Creiem constatar que tendeixen a reaccionar a pèrdua d’agència econòmico-financera-tecnològica, no només mirant de parar o invertir la tendència (cosa legítima d’altra banda), sinó també amb una renovada bel.ligerància pel que fa a l’agenda i conflictivitat cultural.

Creiem que es pot detectar aquesta reacció en moltes de les actituds, accions polítiques i propostes de llei adoptades per l’actual govern espanyol de majoria absoluta del Partit Popular. En són exemples segurament el molt radical canvi en la llei educativa que està impulsant el ministre Wert i el seu confessat objectiu “d’espanyolitzar els nens catalans” i –se suposa- de la resta de nacionalitats i/o comunitats autonòmiques amb llengües i trets culturals propis.
També ho pot ser l’inici de tramitació d’un projecte de llei per a convertir el toros en bé d’interès cultural nacional (sembla que en relació a la prohibició del Parlament de Catalunya el 27-7-2010, però no en una anterior a les Canàries) i –inclús- la molt desproporcionada aplicació del màxim de dèficit per a les diverses administracions que perjudica les comunitats autonòmiques (especialment les associades -com hem vist- a trets culturals i lingüístics propis).

Al darrera però, hi ha una tendència que podem pensar com a universal o gairebé: a mesura que -en la turboglobalització- els Estats-nació perden agència econòmica en referents tan publicitats com el “mercat nacional” i el “deute sobirà”, tendeixen a refugiar-se i/o compensar-ho en àmbits, el domini dels quals encara no els és realment disputat, com la “cultura nacional” o l’anomenat “Estat cultural” (Fumaroli 2007).
En última instància el perill és que es vulgui emmascarar la debilitat –o encara pitjor: les polítiques impopulars- dels Estats-nació, amb un creixent èmfasi en polítiques populistes i fàcils que tenen el seu eix en la cultura, l’hegemonia cultural i els equilibris de reconeixement entre les diverses minories ètnico-culturals. No deixa de sorprendre la relativa facilitat i fatalisme amb què –per exemple- el govern espanyol del Partit Popular ha acceptat traspassos fins fa poc inconcebibles de sobirania nacional cap a Europa; mentre que augmenta exponencialment la bel·licositat cultural i lingüística amb les comunitats autonòmiques.

Certament el procés no és nou i arrela amb una vella però creixent intol.lerància respecte les diferències lingüístiques i les minories ètnico-culturals. Tal intol.lerància s’ha accentuat a mesura que les noves i massives immigracions han mostrat la porositat de les “fronteres nacionals” i les limitacions de les polítiques dels Estats-nació. Igualment hi ha tensions sobre la “ciutadania nacional” i la “nacionalitat” que també generaran noves pressions culturals de l’Estat-nació sobre els sectors immigrats o minoritzats. És evident -especialment en l’actual context de crisi econòmica- que no se’n rebutjaran els impostos i que, difícilment, se’ls voldrà expulsar; però sí que s’incrementaran notablement les exigències de total integració cultural i que es minimitzaran les polítiques interculturals i multiculturals.

Com veiem, hi ha molts factors en l’actual turboglobalització que reforcen la tendència a polititzar la cultura i veure-la com la font primera de conflicte. En el cas espanyol, també ha augmentat la intolerància en la mesura que -la revitalització de les llengües i cultures minoritzades (com la catalana)- s’ha mostrat possible, efectiva i no una total utopia (com algú pensava). Si bé en algun cas concret pot ser vàlida, considerem en general errònia la tesi de què aquesta intolerància és merament una reacció estratègica i publicitària per a desviar l’atenció de la brutal crisi, del desmuntatge de l’Estat del benestar, del fracàs de les polítiques econòmiques i de la pèrdua de sobirania “nacional”.

La tendència a compensar en l’àmbit cultural de l’Estat-nació, les pèrdues de sobirania en economia i política “nacionals”, no és una estratègia puntual ni circumstancial. Al contrari és una evolució que sembla consolidar-se a mig i llarg termini, en la mesura que també l’Estat-nació veu debilitar-se la seva agència real i imaginària a mig i llarg termini (encara que sigui pensable ara mateix la seva total desaparició).

Dit en termes metafòrics: les grans institucions que han estat hegemòniques durant segles no moren sense presentar batalla ni molta resistència (sovint inclús violenta). I no podem esperar el contrari del “déu de la modernitat” (Llobera 1996): l’Estat-nació, que ha tingut una agència real i –sobretot- un imaginari de sobirania absoluta “del Déu en la terra” (Hobbes) i l’esperit del món “Weltgeist” “a cavall” (Hegel).

Cultural is political” podria ser el lema que descriu la tendència creixent des de fa unes dècades. A mesura que es va abandonant o invertint la política tradicional de l’Estat-nació que solia tendir cap a l’eix de la redistribució i a edificar un cert Estat del benestar i providència (i que ara els desmunta acceleradament, radicalitzant la política de Thatcher en els 90’), retornen amb força i virulència creixent polítiques d’èmfasi cultural, lingüístic i identitàries (algunes de les quals recorden temps molt obscurs i perillosos, mentre que d’altres sorprenen per la seva novetat).
Per això insistim (si bé només en termes d’hipòtesi prospectiva) que la resposta previsible dels Estats-nació a la seva creixent pèrdua de control i poder sobre l’economia i el “mercat nacional” és l’intent de compensar-ho tot cercant més control, agència i poder sobre la “cultura nacional”. De fet si repassem els esdeveniments de les darreres dècades, descobrim que aquesta tendència ja existia i –inclús- havia estat detectada i diagnosticada.

Ja el 1993 Samuel P. Huntington va preveure que l'ordre geopolític mundial postguerra-freda s'havia desplaçat de la lluita entre models econòmics oposats a un únic model econòmic (com havia predit Francis Fukuyama el 1989) acompanyat d’un creixent agonisme cultural i civilitzatori. Diu Huntington (2005: 20): "El tema central d'aquest llibre és el fet que la cultura i les identitats culturals, que en el seu nivell més ampli són identitats de civilització, estan configurant les pautes de cohesió, desintegració i conflicte en el món de la postguerra freda".

Cal apuntar que, malgrat la brutal crisi actual i l’augment d’indignació que provoca, s’ha estès un considerable escepticisme sobre la viabilitat de propostes altermundistes, dels indignats i també dels moviments revolucionaris marxistes, que fa uns anys semblaven molt més plausibles. Per molt que ho lamentem, en els darrers anys ha augmentat la percepció que un canvi radical i global de mode de producció (del capitalisme neolliberal a una altra cosa) és ara per ara una hipòtesi molt poc plausible, malgrat que sigui molt desitjable.

Creiem que, en molts sentits, l’actual sensació d’inevitabilitat, de manca d’escapatòria i de gàbia sense sortida davant el capitalisme turboglobalitzat i neolliberal, s’aproxima al que explicava Max Weber (1992: 199) quan parlava de la “capsa de ferro” a L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme: “nosotros tenemos que serlo. […] este poderoso cosmos del orden económico moderno que, amarrado a las condiciones técnicas y económicas de la producción mecánico-maquinista, determina hoy con fuerza irresistible el estilo de vida de todos cuantos nacen dentro de sus engranajes [...] El destino [... lo] ha convertido en férrea envoltura.”

És significatiu que els Estats-nació derivin en “Estats culturals”, precisament quan s’estén el desànim davant un canvi radical en el capitalisme neolliberal turboglobalitzat, convertit en pensament únic que exclou tota cultura “altra”. Un tant ridículament, però amb perill cert, els Estats-nació imposen internament una total unitat cultural sense matisos; mentre externament lluiten entre si defensant diferències culturals purament cosmètiques, sota un hegemònic Pensament Únic que redueix la diversitat cultural a parcs tematitzats.
Llavors els vells Estats-nació es reciclen en lluents “Estats culturals” precisament quan esdevé impossible la construcció d’un món alternatiu a l’hegemònic, quan l’altermundisme sembla catatònic per la força de la crisi post2008 i semblen confirmar-se els auguris que van des de “El final de les ideologies” de Daniel Bell en 1960 a “La fi de la història” de Francis Fukuyama (1992).

Seguint aquesta perversa tendència, inclús es proclama “el xoc de civilitzacions” (Huntington) o la seva cara amable i políticament correcta de “l’aliança de civilitzacions”, quan en el fons ja només una única civilització és possible: la turboglobalitzada i neolliberal. Sota aquest Pensament Únic mundial, uns Estats-nació cada vegada amb menor agència derivaran en “Estats culturals” gelosos, sense adonar-se que la tendència amb la que col.laboren redueix les “cultures nacionals” a ser meres tematitzacions convenientment “escapçades”, sense autèntiques diferències, diversitats ni especificitats. Però, això sí, els oferiran la coartada “culturalista” per a que perviveixin sota la forma “d’Estats culturals”; hi concentraran la seva agència, mentre abandonaran progressivament (i culpablement) l'econòmic financer a les regles omnipresents dels mercats.

Si es confirma la deriva apuntada, serà inevitable tornar a concentrar l’atenció en els drets humans culturals i la protecció de les minories ètniques i culturals. Dins d’una conflictivitat més forta i generalitzada al voltant del cultural, tota minoria o cultura minoritzada i sense Estat propi, difícilment superarà aquest nou embat. Encara que –en darrer terme- sembla que aquest procés no deixarà cap cultura o civilització vencedora, com no sigui el Pensament Únic que hem esbossat.

Sembla doncs que avui pot reiterar-se i aprofundir-se l’holocaust cultural i civilitzatori de la colonització i l'imperialisme (per això els militars ja desenvolupen programes de "defensa cultural"), doncs -cal advertir- la turboglobalització monàdica actual ja no deixa cap espai lliure. La cultura o civilització mundial de demà sembla que serà única i estrictament resultant del Pensament Únic neolliberal hegemònic precisament (i no “malgrat”) per la crisi post2008, que –paradoxalment- ha bloquejat qualsevol intent fort de revolució, canvi o reforma.

Els Estats-nació i les institucions internacionals semblen haver pres bona nota –al menys implícitament- d’aquestes idees, ja que de facto hi actuen en conseqüència. I la deriva en “Estat cultural” no és –com hem dit- cap autèntica alternativa. A més, l’Estat cultural no té perquè ser més pacífic, tolerant i pluralista que els Estats-nació tradicionals o els Estats poiètics, de classe, colonials... Màximament quan s’ha trencat totalment l’equilibri bipolar que va caracteritzar la Guerra freda i que –certament- va ajudar a fomentar els sacrificis que van generar els Estats de Dret i del Benestar contemporanis.

Al contrari, si s’esdevé pràcticament impossible la politització profunda de l'econòmic i es perd generalitzadament la confiança en què “un altre món és possible”, no ens ha d’estranyar la tendència que hem esbossat. Estats i partits polítics tendiran a claudicar generalitzadament davant els fluxos econòmics, financers i tecnològics internacionals, mentre reforçaran els seus esforços –gairebé en exclusiva- en confrontacions com les culturals i populistes. Cal prevenir doncs que -a mesura que els Estats, partits polítics i altres institucions siguin cada vegada més impotents “convidats de pedra” dels "mercats"-la seva acció pretesament “política” es redueixi als àmbits i agències que els resten: molt especialment els culturals.

No ens ha d’estranyar, doncs, que les tesis del "Estat cultural" d’André Malraux i d’altres (Fumaroli 2007) estiguin sent recuperades acceleradament avui en els centres de poder. Hem d’estar previnguts per a que el noble terme “cultura” no torni a ser usat en contra del sentit humà d’aquesta. Com avisava lúcidament Walter Benjamin “No hi ha document [podríem dir encara més generalitzadament: manifestació] de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie.”

De l'article "Canvis actuals en l'imaginari (i realitat) de l'Estat-nacio" de G. Mayos del llibre Imaginaris nacionals moderns. Segles XVIII-XXIJ. Capdevila, M. Lladonosa i J. Soto (Eds.), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2015, pp. 49-88.

No comments:

Post a Comment