Jul 18, 2015

¿HAY RECONOCIMIENTO SIN NEGATIVIDAD DIALÈCTICA?



Como vemos, tanto en el mundo oriental antiguo como en la figura del señor-siervo, la imposibilidad –a la vez ontológica y gnoseológica- de auténtico reconocimiento impide la libertad. Ahora bien, en el mundo clásico greco-latino eso ha cambiado, pues algunos pueden ser libres y reconocerse entre sí como libres. Lo son individual y personalmente, pero sobre todo en el ethos, las instituciones político-estatales, el arte, la religión y la filosofía. 

Otra cosa es que ese reconocimiento incluya (culpablemente diría Kant) una limitación brutal que lo imposibilita al igual que a la libertad. Pues también algunos –de hecho mucho más numerosos- no son reconocidos ni son libres, pues están esclavizados y/o excluidos-as explícitamente de la política. Hegel entiende que sólo es efectivo el libre, universal y recíproco reconocimiento y eso no se consigue en su adorada Grecia, aún menos en Roma y sólo se hace posible con el mundo cristiano-germánico de su tiempo. Sólo en esa madurez de la historia, a pesar que mucha gente no tenga demasiado interés con los auténticos libertad y reconocimiento, se abre plenamente la puerta de la libertad y del reconocimiento social. 


Como no hay libertad sin reconocimiento recíproco y universal, Hegel termina
relativizando los logros –afortunados y que siempre admiró- de la Grecia clásica. Su “bella individualidad ética” y su “unidad sustancial de lo finito y lo infinito”, dependía lamentablemente de una fortuna que no había sido ganada esforzadamente en cruda dialéctica histórica. 

Y eso separa totalmente la libertad griega clásica de la necesidad agonista y dialéctica nacida de la idea (conjunción de realidad y concepto, de “empiria” y lógica
[1]) que es la que preside el mundo cristiano-germánico y moderno. Aquí no es una bella y gratuita conjunción de la idea, sino su conjunción dialéctica de necesidad real-efectiva y lógico-empírica. No es una donación natural -por bella y afortunada que sea- sino resultado del duro choque dialéctico con la exteriorización, la negación, lo otro de sí, la alteridad… Ahora es resultado de una dialéctica agonista consigo mismo, con el mundo y la sociedad…

Libertad y reconocimiento surgen ahora de un conflictivo polemós que posibilita el concepto abstracto de libertad y lo hace concreto, real y efectivo no sólo para uno –cosa ontológicamente imposible salvando quizás a Dios-, ni para algunos, sino para todos… Y además lo realiza no como don gratuito, gracia divina transcendente, ni abstracta donación imperial… sino como conquista humana, tanto individual como social, tanto para sí como para todo-otro, tanto para la particularidad como para la universalidad

 
Pues finalmente el reconocimiento se ha conquistado tanto en el plano subjetivo e individual; en el objetivo del contrato particular, del ethos y el reconocimiento institucional internamente universal para todos los ciudadanos del Estado; e incluso en el absoluto artístico, religioso y filosófico. 

Visto así, Hegel es filósofo de la libertad de manera inseparable a ser filósofo del reconocimiento, y además los piensa necesariamente como agonista conquista histórico-social-cultural. Por eso, en todo el pensamiento hegeliano está presente la libertad y el reconocimiento, incluso en algunos de sus más abstractos, esenciales y ontológicos planteamientos. Pues la importancia del reconocimiento en Hegel nace ya de su concepción metafísico-ontológica esencial de la “sustancia que es sujeto” que es clave para su noción de “espíritu universal” y que subyace a toda su filosofía de la historia.


[1] Mayos, Gonçal, Hegel. Dialéctica entre conflicto y razón, Barcelona: Red ediciones S.L., 2014 y G. W. F. Hegel. Vida, pensamiento y obra, Barcelona: Planeta De Agostini, 2007.


Viene de:
HISTORIA FILOSÓFICA HEGELIANA Y DESTINO RACIONAL, FENOMENOLOGIA DEL ESPÍRITU I FILOSOFIA DE LA HISTORIA, HEGEL: HISTORIA Y SISTEMA, HEGEL: PRIMER FILÓSOFO DEL RECONOCIMIENTO, RECONOCIMIENTO: CONTEMPORANEIDAD DESDE HEGEL, LIBERTAD Y RECONOCIMIENTO SE PRESUPONEN MUTUAMENTE, ¿HAY RECONOCIMIENTO SIN NEGATIVIDAD DIALÈCTICA?.

Y continua en:
SUSTANCIA-SUJETO Y AUTORECONONOCIMIENTO, ¿FIN DE LA HISTORIA EN HEGEL?
 

3 comments:

  1. Fina Pastor: No hi ha vegada que llegeixi sobre Hegel que no em vinguin al cap problemàtiques o situacions el funcionament de les quals s'explica per mitjà de la dialèctica.

    A l'article, Gonçal, has utilitzat un terme que és fonamental: 'universal'. I és que, efectivament, no hi ha reconeixement de l'altre si no sento que ell i jo vivim sota els mateixos paràmetres, o condicions, o lleis. Haig de saber-me --hem de saber-nos-- amb les mateixes capacitats que l'altre; amb la mateixa potència. Però, què és primer, la universalització o el reconeixement? Sens dubte, van de la mà; no s'entenen l'un sense l'altre, però la pràctica social (política, legal, ...) passa per un reajustament de l'imaginari (dels símbols i dels significats) que com més es reajusta més es desajusta a la natura; més es desnaturalitza. I per això necessitem la dialèctica històrica; per saber com havien estat les coses, com són ara i com poden canviar o tornar a ser. La dialèctica per al reconeixement no es basa, en el fons, més que en memòria històrica i en un sentit de pertinença que ens lliga a un grup i ens separa d'un altre. O sigui, es tracta de temps però també d'espai. I aquest és just el problema. Per què tanta virulència contra Hegel? Perquè la llibertat que proclama, aquest reconeixement com a home lliure, sigui meu o d'un altre, passa perquè un tercer no ho sigui ni s'hi pugui reconèixer alhora que jo. Aquesta és la paradoxa de la dialèctica hegeliana i de tota la modernitat. Les màximes de la revolució francesa són impracticables de manera universal, absoluta. Per això va fracassar la revolució soviètica (universalista, i no seria perquè Marx no avisès que el reconeixement, la 're-evolució', no eren processos definitius); i per això l'holocaust nazi, com la resta de genocidis, proclamant la diferenciació ètnica. L'home modern presumeix de llibertat universal, però ha de fragmentar en grups i en categories per arribar a ser-ho tan sols individualment. Millor dit, per arribar a sentir que ho és, perquè hi haurà sempre un altre fragment de qui serà depenent.

    La dialèctica de Hegel és un immens tractat de psicologia humana. Dóna resposta (i la clava) a com funcionem, però no pas a com fer perquè les coses funcionin millor encara. El seu és un concepte de lliberalitat més que de llibertat, entès com ho entenem ara. Però, és clar, si haguès pensat com nosaltres i no com a home del seu temps, les llacunes del seu sistema no se li haurien escapat. D'altra banda, nosaltres no hauriem arribat fins a aquí (sí a qualsevol altre lloc) sense Hegel.

    ReplyDelete
  2. No hi ha vegada que llegeixi sobre Hegel que no em vinguin al cap problemàtiques o situacions el funcionament de les quals s'explica per mitjà de la dialèctica.

    A l'article, Gonçal, has utilitzat un terme que és fonamental: 'universal'. I és que, efectivament, no hi ha reconeixement de l'altre si no sento que ell i jo vivim sota els mateixos paràmetres, o condicions, o lleis. Haig de saber-me --hem de saber-nos-- amb les mateixes capacitats que l'altre; amb la mateixa potència. Però, què és primer, la universalització o el reconeixement? Sens dubte, van de la mà; no s'entenen l'un sense l'altre, però la pràctica social (política, legal, ...) passa per un reajustament de l'imaginari (dels símbols i dels significats) que com més es reajusta més es desajusta a la natura; més es desnaturalitza. I per això necessitem la dialèctica històrica; per saber com havien estat les coses, com són ara i com poden canviar o tornar a ser. La dialèctica per al reconeixement no es basa, en el fons, més que en memòria històrica i en un sentit de pertinença que ens lliga a un grup i ens separa d'un altre. O sigui, es tracta de temps però també d'espai. I aquest és just el problema. Per què tanta virulència contra Hegel? Perquè la llibertat que proclama, aquest reconeixement com a home lliure, sigui meu o d'un altre, passa perquè un tercer no ho sigui ni s'hi pugui reconèixer alhora que jo. Aquesta és la paradoxa de la dialèctica hegeliana i de tota la modernitat. Les màximes de la revolució francesa són impracticables de manera universal, absoluta. Per això va fracassar la revolució soviètica (universalista, i no seria perquè Marx no avisès que el reconeixement, la 're-evolució', no eren processos definitius); i per això l'holocaust nazi, com la resta de genocidis, proclamant la diferenciació ètnica. L'home modern presumeix de llibertat universal, però ha de fragmentar en grups i en categories per arribar a ser-ho tan sols individualment. Millor dit, per arribar a sentir que ho és, perquè hi haurà sempre un altre fragment de qui serà depenent.

    La dialèctica de Hegel és un immens tractat de psicologia humana. Dóna resposta (i la clava) a com funcionem, però no pas a com fer perquè les coses funcionin millor encara. El seu és un concepte de lliberalitat més que de llibertat, entès com ho entenem ara. Però, és clar, si haguès pensat com nosaltres i no com a home del seu temps, les llacunes del seu sistema no se li haurien escapat. D'altra banda, nosaltres no hauriem arribat fins a aquí (sí a qualsevol altre lloc) sense Hegel.

    ReplyDelete
  3. This comment has been removed by the author.

    ReplyDelete