Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION -  Violaciones de derechos humanos, poder y estado, André Luiz Freitas Dias y Gonçal Mayos (eds.), Brasil, Editora Pa...

Jul 23, 2015

NACIONALISME CULTURAL?




Com hem vist, nous simbolismes i imaginaris “nacionals” van coagulant-se al voltant d’elements socials de diversos tipus que –en general- representen diversos mecanismes polítics hegemònics. En primer lloc, es va imposar el poder unificador monàrquic basat en la força del llinatge, del carisma i de la prioritat del monarca “primum inter pares” fins que esdevé –fins i tot amb legitimitat religiosa- una espècie de déu o poder absolut en la Terra. Com que la legitimitat del rei té origen diví, aquest pretén i aconsegueix liderar el naixent Estat-nació fins i tot en la qüestió religiosa. 

En segon lloc, s’imposa el poder col.lectiu de la representació de les elits més actives en el Parlament, les quals creen el fort imaginari de la “Nació” autoconstituent-se en oposició al rei absolutista. Malgrat ser una ficció de representació del “conjunt” de la societat, van aconseguint que progressivament s’incorporessin a aquest imaginari la resta de sectors socials, encara que al preu de cedir-los-hi cada vegada més representació (vot més universal) i influència política. 

També hem vist, que aquests diversos imaginaris “nacionals” o mecanismes reals-simbòlics de legitimar vies diverses de constitució del modern Estat-nació es poden superposar, fins i tot sense que ho percebin els agents històrics responsables. Una conseqüència d’aquesta superposició o successió de tendències (segons els casos) és que en principi la vida política va “democratitzant” la participació i incorporant cada vegada més grups socials. Naturalment com que la participació directa en la vida política d’Estats tan grans és impossible i –en el fons- no ho desitgen els grups que els lideren, sovint s’evita l’acció directa popular, desviant-la simbòlicament a altres mecanismes “nacionals” d’influència indirecta.



Sovint es construeix una imatge paternalista del rei absolutista, que regeix l'Estat-nació com com un pare ho fa amb la seva família. L'imaginari intenta fer creure, inclús, que fàcilment qualsevol súbdit li pot fer arribar els propis neguits o demandes a través dels seus ministres o buròcrates. Així la identificació amb un Estat-nació passa per sentir-se “fill, súbdit o –al menys- client polític” del propi monarca; en oposició a d’altres Estats-nació i els seus corresponents monarques. 

No gaire llunyà, encara que se sol vivenciar com ideològicament enfrontada a mort, és l’imaginari nacionalista parlamentari. Es coagula al voltant de la imatge del Parlament com a assemblea que reuneix els millors i més actius representants de la “nació”, elegits “democràticament” a través de diversos mecanismes de vot. D’aquesta manera s’aconsegueix –es pensa- que les necessitats, interessos i neguits del conjunt de la “nació” arribin, s’expressin i es debatin “democràticament” en el parlament i guiïn l’acció del govern.

Una vegada més, la idea subjacent en cada un d’aquests tipus d’imaginari és que el govern es capaç de recollir i guiar (paternalistament o democràtica) el conjunt de la nació, en tant que parts anàlogues d’un únic organisme. En d’altres termes, tots dos imaginaris comparteixen la idea bàsica que l’Estat –amb les seves institucions i estructures de poder- no és sinó un reflex quintaessenciat de la “nació”, a la qual per això mateix pot guiar i substituir en els complexos assumptes del dia a dia polític.

Quelcom d’aquesta idea és també present en la tercera gran via nacionalista vers l’Estat-nació: en funció de la “cultura nacional”. La pròpia cultura juntament amb la llengua, la tradició espiritual, la “formació” o “Bildung” (Fichte)... són els elements claus de “l’esperit del poble” o “Volksgeist” (Herder, Hegel...). I aquests -com la “philia” grega- actua a mode de “ciment” (Aristòtil) polític, cultural, lingüístic, espiritual, solidari i natural del “demos”, poble, “nació” i –naturalment- de l’Estat-nació.

Uns mateixos Volksgeist, Kultur, Bildung... uneixen entre si el conjunt de la ciutadania i a aquesta amb les elits i institucions governants. Així s’evita alhora: d’una banda que la comunitat nacional es divideixi en una mera suma quantitativa d’individus en competència entre si (la visió lliberal-capitalista de la societat civil) i –d’una altra banda- que l’Estat-nació s’escindeixi internament ja sigui en un despotisme o en algun tipus de “nació dividida” (José María Ripalda 1978).

Històricament és indiscutible que aquesta nova via vers l’Estat-nació basada sobretot en factors culturals (la llengua, la Kultur, la Bilding, la tradició històrica o literària, etc.) apareix amb tota la seva contundència més tard que els dos altres analitzats (encara que sovint té manifestacions anteriors). Per això, l’anàlisi concreta d’aquesta coagulació cultural és més complexa perquè sol coincidir amb el xoc competitiu amb els Estats-nació més antics, ja consolidats i normalment amb interessos sobre els territoris i poblacions que volen intentar la nova via


Analitzem breument ara l’exemple més paradigmàtic: la unificació alemanya al voltant de Prússia. Cal començar avisant que el fet que –sorprenentment- restés marginada d’aquest procés Àustria, que sens dubte també pertany al mateix marc cultural, ja ens indica que -malgrat que el punt específic i nou de coagulació d’aquest tercer model és bàsicament cultural- també són molt decisius elements polítics i d’altres tipus. Per això i per interessos d’estratègia política, Prússia va poder marginar del procés Àustria i els territoris germànics de l’Imperi austro-hungar. 

El camí vers un Estat-nació alemany va esclatar i rebre un important impuls unificador amb la humiliació i patiments resultants de l’ocupació per les tropes napoleòniques a inicis del XIX. Fins aleshores hi havia un clar marc cultural de llengua alemanya compartit pels molts Estats, principats, etc. que tradicionalment composaven el Sacre Imperi Romanogermànic, però que no havia aconseguit una estructuració qualificable d’Estat modern (com denunciava en 1802 Hegel a La Constitució d'Alemanya).

És indiscutible que la Prússia de Bismarck aconseguirà finalment que la coagulació es fes al seu voltant, aprofitant-se segurament del potencial organitzatiu, militar, econòmic però també simbòlic que havia atresorat especialment al voltant del regnat de Frederic II. També és cert que en alguns dels territoris hi van haver significatius moviments parlamentaris i de naturalesa lliberal que volien una via alternativa a la prussiana (més democràtica i multipolar) vers el futur Estat-nació alemany. Ara bé, malgrat això i que el procés va ser molt complex, hi ha força unanimitat en què hi ha dos elements nous no presents abans –al menys al nivell del cas alemany-.


En primer lloc, la importància que hi van tenir dels factors lingüístics i culturals (en part inclús superant els religiosos). I en segon lloc, el decisiu lideratge popular que van exercir unes classes mitjanes fortament alfabetitzades, sovint dedicades a tasques educatives o funcionarials, i que –moltes vegades- eren vinculades al clergat luterà. Va sorprendre a tothom l’eficàcia i potencia de lideratge que van mostrar aquestes capes mitjanes i mitjanes-baixes alfabetitzades.

Cal però recordar que eren claus en l’ensenyament, les universitats, la premsa, la determinació de l’opinió pública (l’àmbit de la Kultur i el simbòlic), i també per a la correcta i “racional” (Weber) organització burocràtica en què van excel.lir els alemanys. Com ens recorda Liah Greenfeld: “el desarrollo de la conciencia nacional alemana fue especialmente rápido. No se puede decir que existiera antes de 1806; pero en 1815 ya había madurado [...] los arquitectos de la identidad nacional alemana no procedían ni de la aristocracia ni de la elite gobernante, sino de una extraña clase de plebeyos instruidos, de intelectuales profesionales.”

Aquí hi podem veure –creiem- una altra cara del que B. Anderson (2005) ha tematitzat agudament però centrant-lo potser massa en el model anglosaxó: el capitalisme d’impremta. La influència d’unes classes mitjanes i mitjanes baixes no només es realitza a través del model de premsa (escrits i altres publicacions) sinó per molts altres mecanismes (ensenyança secundària i universitària, prèdiques públiques o en les esglésies, participació en els salons i agrupacions de l’època...) que inclouen també el propi model de capteniment en societat.

Certament aquestes classes mitjanes alfabetitzades alemanyes eren força pobres i subordinades, Norbert Elias destaca agudament: “El párroco y el profesor son, de hecho, los dos representantes más claros de esta intelectualidad de funcionarios de clase media; {...} tanto el cura como el profesor remiten a la Universidad como lugar social que constituía el centro de formación y difusión más importante en la cultura alemana de clase media. {...} En cierto modo, la Universidad alemana era la contrapartida de la clase media frente a la corte.” I continua Elias unes planes més enllà: “La legitimación de esta intelectualidad de clase media del siglo XVIII era su autoconciencia y su orgullo residía allende la economía y la política en eso que, probablemente por ese motivo, se llama en alemán, ‘lo puramente espiritual’ (Das rein Geistige), en la esfera de los libros, en la ciencia, la religión, el arte, la filosofía y en el enriquecimiento interior, en la ‘formación’ del individuo, principalmente a través del libro, en la personalidad.”


Seguint Marx, Herbert Marcuse (1971) destaca que aquestes armes merament espirituals, intel.lectuals o culturals no els van permetre fer una revolució com la francesa, malgrat que molts ho desitjaven. Però arribats aquí, hem de reconèixer que sí els va permetre –pocs anys més tard- liderar la via culturalista alemanya a l’Estat-nació. Mutando mutandis, aquesta via culturalista i vinculada a la llengua vers l’Estat-nació, sovint liderada per intel.lectuals, és la que seguiran molt aviat una Itàlia també dividida i en part ocupada, Grècia, Polònia, Txèquia, Hungria, Irlanda... i –encara sense esdevenir Estat- Escòcia, Catalunya, País Basc...

D’altra banda, en gairebé tots els casos (com es veu clarament amb una anàlisi comparativa) la via culturalista vers l’Estat-nació se sol imposar o resultar (n’és la primera condició) d’una situació en què no es disposen de les vies tradicionals. És a dir, quan els candidats a nou Estat-nació no disposen d’estructures polítiques prou sòlides ni reconegudes (ja sigui en forma d’un monarca o d’un parlament), perquè ja són inscrits i en pugna amb Estats-nació ja constituïts. És el cas, simplificant, de: Alemanya contra l’ Imperi napoleònic; Itàlia, Hungria... contra l’Imperi austríac; Polònia en contra de l’Imperi prussià-alemany i l’Imperi rus... 

No només no disposen d’aquestes estructures sinó que, a més, les que hi ha els són alienes i –normalment- enemigues. És clar que llavors s’han de construir –si aquesta és la seva voluntat- a través de nous mecanismes: en concret una cultura popular amb prou força com per a generar un públic i unes elits alfabetitzades que se senten units per aquesta cultura i en volen fer la “philia” o solidaritat política sobre la que construir un nou Estat-nació. 


Òbviament, una cultura i una intel.lectualitat populars de gran força és la segona condició de possibilitat d’aquesta tercera via vers l’Estat-nació. Ha de ser prou forta com per a contrapesar la nacionalització unificadora hegemònica que tot Estat-nació consolidat sol exercir en tot el territori que ocupa. En la modernitat (p.e. el segle XIX), aquestes cultura i intel.lectualitat solen pressuposar un grau notable del que Benedict Anderson (2005) va anomenar “capitalisme d’impremta” i “arrels culturals”.

Si bé Anderson tracta aquests conceptes més en les seves formes primeres fins el XVIII, la seva eficàcia explicativa es manté perfectament en les formes posteriors, que són les més rellevants pels processos nacionals “culturalistes” del XIX. Així cal interpretar –com hem apuntat- el potent lideratge en la coagulació culturalista alemanya, italiana, polonesa... de les seves molt potents classes cultes alfabetitzades formades per influents intel.lectuals, professors, clergues, músics (p.e. Chopin a Polònia o Verdi a Itàlia) i buròcrates.

Aquest tercer model de coagulació de l’Estat-nació se sol associar al concepte germànic o alemany de nació (així com el segon que hem analitzat se sol associar al concepte francès). Malgrat que tenen forta capacitat nemotècnica, aquestes distincions són força simplistes, difícilment resisteixen una anàlisi profunda dels fets i –com es pot veure- solen obviar les formes de coagulació nacionalista al voltant del monarca absolutista i les derives anteriors a la Revolució francesa ja presents a Anglaterra, les 13 colònies nordamericanes, Flandes i –inclús- intents estroncats d’Estat-nació basats en protoparlaments com la Confederació catalano-aragonesa i Polònia.


La simplista dualitat “nació germànica versus francesa”, a més d’oblidar la coagulació monàrquica..., provoca l’oblit dels importants antecedents (en les dues altres formes de coagulació) que presenten nacionalismes com el polonès, xec, húngar, irlandès, català, escocès, gallec, basc... Com que l’eclosió moderna del seu nacionalisme i la seva via més coneguda vers l’Estat-nació és la culturalista, lingüística... d’aquest tercer tipus, se sol obviar els antecedents que poden i solen tenir (certament limitats respecte els exemples que aquí hem destacat) en les dues altres dos vies anteriors.

Cal no oblidar que en gairebé tots els casos mencionats hi van haver significatius (si bé segurament breus o dèbils) episodis vinculats a monarques de gran carisma o a intents parlamentaris que, d’alguna manera, encara els influeixen i expliquen part de la seva pervivència al llarg de la història. 

De l'article "Canvis actuals en l'imaginari (i realitat) de l'Estat-nacio" de G. Mayos del llibre Imaginaris nacionals moderns. Segles XVIII-XXIJ. Capdevila, M. Lladonosa i J. Soto (Eds.), Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2015, pp. 49-88. Presentació el 20-10-2015 a les 19.00 a l’Institut d'Estudis Catalans pel sociòleg Salvador Cardús.

Ve dels posts: SUPERACIÓ ESTAT-NACIÓ?NACIONALISME MONÀRQUIC? i NACIONALISME PARLAMENTARI?   Continua als posts: BUROCRÀCIA, MERCAT, CIUTADANIA I CULTURA NACIONALS i IMPOTÈNCIA ECONÒMICA=BELIGERÀNCIA CULTURAL?

No comments:

Post a Comment