Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Jul 14, 2017

BUDISME DES D’OCCIDENT

Podem entendre els occidentals el budisme? El traïm inevitablement amb actituds, tendències i idees força estranyes a la mentalitat oriental? 

Quins pensadors occidentals són més propers al budisme? Quins filòsofs i quines idees occidentals poden fer de pont amb la  mentalitat oriental?
Aquestes eren les qüestions bàsiques darrera la següent entrevista de Berta Vallès a Gonçal Mayos:

B.V.: Quina és l’opinió dels estudiosos en filosofia occidental sobre el budisme?
G.M.: En general en les universitats es treballa poc el budisme i el pensament oriental, si bé es fa amb més rigor que molts aficionats que són benintencionats però no gaire ben preparats. Destacaria que, assimilar moltes filosofies orientals com el budisme a pensaments místics o religiosos, en perjudica la recepció i l'aprofundiment

Així grans sistemes ètics com Lao-Tsé, Confuci o el budisme són forçats per a encaixar sota la perspectiva dels tres grans monoteistes cristià, judaic i islàmic. Els monoteistes s’ocupen sobretot d’un Déu únic i dels manaments que dóna als humans-creients per a que puguin “salvar-se” i transcendir a una vida superior i totalment diversa de la terrena. 



En el cristianisme, aquesta salvació es fa a través –i n’és un tret distintiu- de què una persona divina –Jesucrist- és enviat al món encarnat en home per transmetre així millor el seu exemple i manaments. En el cas del budisme, en canvi és en certa mesura a la inversa, es tracta d’un home que motu propio assumeix la tasca de millorar-se, assolir una existència superior, –en certa mesura- inclús divinitzar-se i esdevenir Buda

Podem discutir si es tracta d’una autèntica divinització; però en tot cas parlar de Buda es parlar d’un home que en virtut de les seves capacitats, de la seva ascesi, del seu desenvolupament personal i de la tasca que fa sobre ell mateix: es divinitza. Pròpiament no és Déu, ni tampoc un Déu "fet home", sinó d'un home exemplar, quasidiví i millorat enormement per la seva ascesi personal: Buda. Inclús el nom "Buda" ja no remet només a una persona concreta i individual (p.e. Siddharta) sinó a tothom que d'alguna manera ha assolit aquell nivell de Nirvana.

Però des de les cultures de tradició religiosa monoteista, Déu és radicalment únic, incomparable i transcendent a qualsevol criatura. També és un subjecte absolut amb voluntat i saviesa específiques que en certa manera l'individualitzen i singularitzen. Això el fa incompatible o molt perillosament divers al que afirma el budisme. Per això cal evitar aquestes fàcils i errònies assimilacions. 

Siddharta continua sent un home, tot i que en la mesura que ha treballat tant sobre ell mateix i que ha aconseguit posar-se per damunt de les misèries del món, es pot pensar que s’ha divinitzat i esdevé Buda. Ara bé en la mesura que és "buda", ha deixat de tenir voluntat personal i de ser un individu. 

B.V.: Creus que l’etern retorn de Nietzsche es pot comparar amb la concepció cíclica oriental?
G.M.: Sí. El Samsara budista té algun element d’etern retorn i enllaça amb idees associades com la metempsicosi o transmigració de les ànimes. Remet a la idea que els actes en la nostra vida no passen simplement sense deixar rastre. El valor dels actes no acaba en el significat –relativament banal- que aquests poden tenir immediatament, sinó que reverbera més enllà i –inclús- determina la vida futura. Així, segons el que fas en aquesta vida et reencarnes en un altre tipus d’ésser i tindràs que viure altres tipus de vida (com una espècie de judici o compensació còsmics). 


Per tant hi ha un element d’etern retorn, de tornar a viure i de tornar a posar en marxa el propi destí. Però també hi ha significatives diferències amb el plantejament de Nietzsche, ja que l'objectiu primordial i últim del Samsara budista és trencar finalment amb l’etern retorn del mateix. Els budistes en general no volen quedar presoners i eternament en el Samsara com a etern retorn del mateix, mentre que Nietzsche la única "vida eterna" que concep es romandre en aquest retornar infinit del mateix.

Nietzsche pensa l'etern retorn del mateix en contra del cel o infern cristians. Com apuntava Joan Maragall en El cant Espiritual: "jo, que voldria / aturar a tants moments de cada dia / per fé’ls eterns a dintre del meu cor!" perquè "Aquest món, sia com sia, / tan divers, tan extens, tan temporal; / aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, / és ma pàtria".

En canvi el samsara budista aspira (si bé cal no interpretar-ho en clau religiosa monoteista) a superar amb aquest món de l'etern retorn i de l'etern dolor (Schopenhauer). Així el buda és un tipus exemplar i diví d’home que supera la servitud del dolor, el patiment, el desig... i així aconsegueix alliberar-se de l’enclaustrament en una jerarquia d’existències animals de divers valor, però sempre enclaustrades.

B.V.: Creus que Nietzsche es referia a una vanitat objectiva o conceptual, quan parlava de l’etern retorn?
G.M.: He detectat al voltant d'uns 16 ò 17 conceptes relativament diversos d’etern retorn en Nietzsche (que com se sap no pretenia ser sistemàtic o estrictament coherent i valorava més la capacitat de suggeriment de les idees). Així per exemple i des d’una perspectiva científico-material, Nietzsche diu: la matèria dins de l’univers és finita, per tant les combinacions possibles de la matèria són enormes però finites. En canvi el temps és etern i infinit. Per això cal concloure que totes les combinacions materials (i per tant qualsevol esdeveniment concret) s’acabaran repetint tard o d’hora. Hi ha inevitablement un etern retorn del mateix, conclou. 

Nietzsche però té altres interpretacions o suggeriments al voltant de l’etern retorn. N’hi de fins i tot ètics, que potser tenen a veure més amb el budisme: entendre la innevitabilitat de l’etern retorn ens podria reafirmar vers una actitud ètica. Per exemple, sovint els humans acaben cometent una bestiesa d’acte quan els ofereix algun petit benefici, s'hi senten avergonyits però pensen que s’oblidarà i no hi hauran de pensar mai més. En canvi Nietzsche els diu que l’etern retorn fa inevitable que aquest acte miserable retorni i hagi de ser comès infinitat de vegades més. Per tant s'hi han de mirar més abans de cometre'l.

Nietzsche ens vé a dir que no hi ha cap acte únic i per tant no el pots oblidar per sempre, tan aviat com l’has comès. Tot retorna infinitament i per tant no pots oblidar-ho. Això és un enorme reforçament de l’actitud ètica de qui no es rebaixa a cometre actes que menysprea profundament (encara que ningú no el vegi!). 


Aquí hi ha una certa relació amb el karma budista: encara que ningú no et vegi i que te’n surtis en aquesta vida amb els teus actes execrables, ells retornen i dictaminen el tipus de vida futura que hauràs d’experimentar. Per tant, en tots i cadascun dels actes de la nostra vida ens hi juguem alguna cosa importantíssima: la vida futura, continuar o acabar amb l’interminable samsara o etern retorn. Els propis actes són decisius en la forma en què retornarem a l’existència i, per tant, actes execrables ens condemnen –per una justícia còsmica- a viure altres vides execrables indefinidament. 

Així pensar l’etern retorn i el samsara, pot ser decisiu per a ser com Siddharta, negar-se a viure vides miserables eternament, guanyar el Nirvada i esdevenir Buda. Aquesta és una esperança per a qualsevol humà que s'ho proposi ja que no depèn de la gràcia divina, sinó de la pròpia capacitat d'excel.lència i autodomini. No és Déu que domina la humanitat o s'humanitza per a salvar-la, sinó humans que s'autocontrolen, purifiquen, ascendeixen i esdevenen "buda", quasidivins.

B.V.: Creus que només l’etern retorn és comparable amb el Budisme?
G.M.: Hi ha força més elements. Al respecte, recomanaria llegir les obres de Pierre Hadot -un francès que va morir fa dos anys-, que analitza la filosofia com una forma de vida –existencialment  “calenta” i implicada-, més que com un fred saber teorètic. Simplificant però sens dubte, tant Nietzsche com el budisme veuen la filosofia com una forma de vida, més que no com un coneixement fred i més o menys rigorós.

Segons Sòcrates, qui s’acosta a la veritat adquireix un autodomini que el fa invulnerable al patiment. És comparable el coneixement d’un mateix de Sòcrates amb la introspecció budista? Jo diria que sí, que aquí hi ha un punt important que Sòcrates comparteix amb el budisme. Remet a la convicció de que l’autocontrol, la ascesi i el correcte treball sobre un mateix ens millora enormement, ens permet accedir a la vida bona (que no és la “bona vida”) i –en cert sentit- divinitza l’home. Sòcrates i Siddharta són tots dos molt autoexigents i s’esforcen contínuament per estar per damunt de les vicissituds i angoixes de la vida.

Compateixen l’ideal i voluntat d’autoconstruir-se, d’autocontrol.lar-se, d’autodominar-se ascèticament per a aconseguir controlar els  instints i altres aspectes més vulnerables de la pròpia naturalesa. Sòcrates, el budisme i moltes filosofies hel·lenístiques i postsocràtiques (en el sentit que totes tenen influència de Sòcrates) comparteixen l’objectiu primordial de controlar les angoixes i neguits de la vida quotidiana.

B.V.: Heràclit sosté la idea que tot flueix, tot canvia. Buda deia el mateix: deia que res no és permanent. Tots dos ho van descobrir a través de la introspecció i l’experiència personal. Quina diferència creus que hi ha entre la introspecció religiosa i filosòfica?

G.M.: Com Siddharta, Heràclit té un cert misticisme politeista i analitza la condició humana-còsmica des del fluir i l’esdevenir. Ambdós saben que en última instància és impossible, però busquen la manera de sobreposar-se a aquest fluir. Això comporta -per a ells- aconseguir un equilibri superior que superi tant el neguit incontrol.lable de la existència, com la temptació fàcil de l’existència banal de qui es limita a deixar-se portar pel flux de les coses, les angoixes i els avatars

Per això, cal trobar un cert equilibri dins d’un món que –certament- flueix infinita i caòticament. Tant Heràclit com Siddharta necessiten -per arribar a aquest equilibri o vida bona- comprendre i acceptar que el món és esdevenir i en canvi constant. Però alhora han d’estar per damunt d’aquest fluir o deixar-se fluir, no han de perdre’s en el caos. Això ho tenen en comú Heràclit i el budisme. 

Cal aconseguir una situació molt complexa i que alguns creuen inclús contradictòria: sobreposar-se a la caoticitat i el fluir del món, fluint dintre d’ell,  però sense deixar que et porti a cops i barrals on el món vulgui, sinó cap on tu vols: la vida bona, el Nirvana. Recordem que Heràclit diu que dins de l’esdevenir, el polemós i el canvi constant hi ha ordre, principi, foc... Es tracta de trobar-lo.

B.V.: Parla’m sobre la posició pessimista (filosòficament parlant) de Schopenhauer. Creus que la visió il.lusòria de que parla a “El món com a voluntat i representació” té a veure amb la passió per Orient?

G.M.: Cal començar dient que els termes pessimisme i optimisme solen ser molt enganyosos per aprofundir en aquestes qüestions. Així cal avisar que Schopenhauer és pessimista sobretot si el comparem amb el pensament europeu modern, que sovint era molt ingenu i optimista.

Segurament a Schopenhauer li agradaria aquell acudit que defineix el pessimista com un optimista ben informat. Schopenhauer no vol ser un optimista mal informat, com pensa que són gran part dels pensadors moderns, sinó que vol assolir una perspectiva realista i veritable de la condició humana, per a la qual algunes coses són possibles però moltes altres rotundament no. 

El budisme i Schopenhauer coincideixen en voler apaivagar l’ànsia amb la que vivim, per tal d’aconseguir ordre, pau i certa felicitat superior que ve més de la renúncia que no del desig. Schopenhauer creu que la mentalitat moderna occidental ansia una plenitud egocèntrica, que ens condemna a romandre contínuament en l’angoixa de no aconseguir-ho i –alhora- de perdre el poc que s’ha aconseguit. 

En molts aspectes, Schopenhauer és dels primers occidentals que valora i redescobreix la mirada oriental –incloent la budista-. Inclús adopta perspectives i actituds molt similars: la temptació, el desig i l’egocentrisme són perills que es retroalimenten (en un etern retorn del mateix) i només porten que a la infelicitat i l’esclavitud. 

Els europeus moderns diuen a Schopenhauer que és pessimista, però realment la seva opció s’assembla a la de Siddharta, que diu: no, gràcies, no ho necessito, puc prescindir-ne i dominar-me, no ho vull... Si ens hi fixem al darrera d’aquesta opció hi ha una certa esperança (algú diria un optimisme), però no forassenyat.

B.V.: Creus que Siddharta Gautama buscava i escapava del món il•lusori tal i com ho feia Diògenes el cínic?
G.M.: Sí, però el cinisme té una manera més agressiva, crítica, iconoclasta i radical de mostrar i “dir la veritat” (la parrhesia que Michel Foucault va reivindicar). 

Certament coincideixen en què molts desigs, plaers i bens mundans són en realitat mera font de tortura i esclavitud. Però Siddharta i el budisme opten per mostrar el model d’acció evitant provocar o violentar expressament la gent, deixant que sigui aquesta la que poc a poc i finalment se n’adoni de la superioritat de l’exemple que els hi donen. En canvi Diògenes i els cínics consideren important la provocació i consideren que només dient “la veritat” punyent i amb tota la seva força crítica, es pot incidir en la gent i trencar d’alguna manera l’estatus quo de les opinions dominants (tot denunciant i ridiculitzant la seva falsedat). 

D’altra banda el budisme opta per una sortida més mística, solitària i allunyada de la societat. Si bé d’alguna manera li ofereix el seu exemple, ho fa de lluny. En canvi, el cinisme actua com una guerrilla filosòfica dins de la societat, mostrant-li i dient-li contínuament i a plena cara (parrhesia) una veritat que la incomoda i destrueix la seva cofoia tranquil.litat. Siddharta és més benevolent i disculpa més els errats -d'una banda-, però d'altra banda també és més solitari, apartat i ensimismat amb el seu propi camí de superació i excel.lència.

Resposta a les qüestions plantejades per Berta Vallès (alumna de 2n de Batxillerat a l’Escola Proa) a G, Mayos per al seu Treball de recerca sobre “El budisme i la filosofia occidental”. 

21 comments:

marta doltra said...

Podríem dir que per Nietzsche l'instint de poder i el desig de superhome mostren la tendència a sortir del pur lligam biològic- sens sentit- i que l'etern retorn mostra la impossibilitat de deslligar-se de tanta banalitat? Podríem dir que amb l'etern retorn pots millorar alguna cosa però n'empitjores una altra?

Podríem dir que arribar a Buda seria assumir aquesta situació?

Gonçal Mayos Solsona said...

Efectivament Marta. Comporten la possibilitat de l'autocontrol humà sobre si mateix, sobre els seus temors i patiments, i així assolir una excel.lència que el dignifica. Ser Buda també és això.

Toni Prat said...

això de l'autocontrol, per a mi, és una gran fal·làcia... perquè encara no m'ha demostrat ningú que hi hagi un ser "superior" - no dels de la massa" que convisqui o romangui dintre meu per controlar aquest "pobre pecador" que sóc jo... -el de la massa..

(a mi em recorda molt a les al·lusions que el catecisme ens feia sobre el bé i mal...)

Gonçal Mayos Solsona said...

De fet l'autocontrol és un 'invent' racionalista i il.lustrat.

És refereix al clàssic control que ha de tenir la pròpia raó per sobre dels propis instints, passions, emotivitat, cos, sexualitat...

Si et controla Déu, ja no és autocontrol sinó heterocontrol.

Toni Prat said...

d'això se'n diu "fugir d'estudi" si està fet expressament... o una resposta de típica de la professora Cristina Pérez Ledesma...

que no és evident que al dir "control que ha de tenir la pròpia raó" s'està acceptant a un ser "superior" que controla...??? (qui és o qui té la "pròpia raó" -a part de la "impròpia" suposo-)

ho trobo d'una incoherència supina... (nosaltres som els bons que hem de mirar de controlar els actes "impurs" que se'ns vinguin pel cap...???) - de confessionari de la Santa Inquisició-... (embolica que fa fort...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Depén de si ets un ésser racional o no. Qui no té raó doncs no té com autocontrolar-se i no entén que altri normalment pugui controlar-se.

Per això els racionalistes i els il.lustrats l'acusen de ser un pobre animal irracional i purament institiu.

Tu Toni a quina banda et poses?

Toni Prat said...

Em sap greu de no poder trobar mai “l’opinió personal” o el que pensen els filòsofs contemporanis... i haver de llegir una i una altra vegada frases de gent que ja fa anys que han passat a la història... i que en el seu temps potser deien coses prou interessants per l’època...

Però ha plogut molt de llavors ençà... i tan la ciència, com les religions, com altres teories, hipòtesis o suposicions han anat evolucionant amb el temps... i que penso que caldria comparar-ho i avaluar-ho amb els criteris actuals, si és que existeixen, perquè jo només m’ensopego amb el vells...

Toni Prat said...

jo em poso a la banda dels "bons"...

i em sap greu aquesta frase que crec que només es pot deixar anar des de la petulància i l'egocentrisme... "Depén de si ets un ésser racional o no. Qui no té raó doncs no té com autocontrolar-se i no entén que altri normalment pugui controlar-se."

i ho dic perquè no penso que estigui a l'abast de ningú l'opció de poder triar quanta raó o capacitat de raonar vol i/o pot tenir a la vida... "Qui no té raó doncs no té com autocontrolar-se i no entén que altri normalment pugui controlar-se."

potser les persones que es doblen o desdoblen a la personalitat són les que caldria que s'ho tornessin a mirar... no... ???

(és molt fàcil de fotre sempre la culpa l'altre... sinó mira't la vida de molts Sants...)

Toni Prat said...

Moltes de les frases que apareixen en aquest escrit considero que podrien haver estat copiades d’un catecisme de la religió catòlica... en que es vol fer creure que l’home és com un petit Déu que fa i desfà la seva trajectòria a la seva voluntat... (prescindint de la seva primera premissa que diu que Déu és totpoderós... (això és antagònic total...)

frases:

Nietzsche la única "vida eterna" que concep es romandre en aquest retornar infinit del mateix

Així el buda és un tipus exemplar i diví d’home que supera la servitud del dolor, el patiment, el desig... i així aconsegueix alliberar-se de l’enclaustrament en una jerarquia d’existències animals de divers valor, però sempre enclaustrades.

Nietzsche diu: la matèria dins de l’univers és finita, per tant les combinacions possibles de la matèria són enormes però finites. En canvi el temps és etern i infinit.

No és Déu que domina la humanitat o s'humanitza per a salvar-la, sinó humans que s'autocontrolen, purifiquen, ascendeixen i esdevenen "buda", quasidivins

Sòcrates, qui s’acosta a la veritat adquireix un autodomini que el fa invulnerable al patiment.

la convicció de que l’autocontrol, la ascesi i el correcte treball sobre un mateix ens millora enormement, ens permet accedir a la vida bona (que no és la “bona vida”) i –en cert sentit- divinitza l’home.

Per això, cal trobar un cert equilibri dins d’un món que –certament- flueix infinita i caòticament.

sobreposar-se a la caoticitat i el fluir del món, fluint dintre d’ell, però sense deixar que et porti a cops i barrals on el món vulgui, sinó cap on tu vols: la vida bona, el Nirvana.

Schopenhauer creu que la mentalitat moderna occidental ansia una plenitud egocèntrica, que ens condemna a romandre contínuament en l’angoixa de no aconseguir-ho i –alhora- de perdre el poc que s’ha aconseguit.

la temptació, el desig i l’egocentrisme són perills que es retroalimenten (en un etern retorn del mateix) i només porten que a la infelicitat i l’esclavitud.

Certament coincideixen en què molts desigs, plaers i bens mundans són en realitat mera font de tortura i esclavitud.

Toni Prat said...

per aquesta regle de tres... durant molts anys l'església ha titllat els homosexuals de depravats i perversos perquè havien "escollit" el camí equivocat... (el Jo sub dos havia vençut al Jo sub u o "diví" per falta de voluntat...)

Toni Prat said...

considero que la gent que creu que "domina" la seva capacitat de raonar hauria de saber extreure conclusions de les idees dels seus avantpassats i emetre el seu "criteri" propi i ajustat a l'actualitat...

Gonçal Mayos Solsona said...

No fugis d'estudi ni t'amaguis, Toni.

Contesta: tu tens raó per a moderar i controlar els teus instints o no? Ets esclau dels instints o no?

Aquesta és la pregunta, contesta.

Aquest és el tema, no t'amaguis, fent veure que ets una ànima càndida.

Toni Prat said...

la paraula "esclau" m'hi molesta i crec que fa demagògia... però jo no "domino" tots els meus instints ni de bon tros... (ni els considero esquers del diable...)

plantejat d'aquesta manera també es podria demanar si et esclau de la respiració...

(torna a ser una pregunta capciosa pròpia d'un capellà... ) (no ens en sortim...)

Toni Prat said...

crec que anar contra els instints és no havers-'ho rumiat gaire...

si no tinguéssim l'instint de supervivència potser ja estaríem tots morts...

Toni Prat said...

això ho has pensat tu sol ho és originari de'n Schopenhauer... ???

Gonçal Mayos Solsona said...

Els instints són necessaris però també cal dominar-los sovint.

És a dir cal autocontrolar-se i controlar-los.

Això que insisteixes en no voler entendre.

En el fons jo només estic dient això.

El que tu dius no acaba de quedar clar.

A part de despotricar no sé contra qué exactament.

Toni Prat said...

aquí crec que qui s'ha perdut... ara mateix... sóc jo...

només vull aclarir que no puc "dominar" tots els "instints" i amés a més me'n sento cofoi...

jo no podria suportar un celibat més de 9 dies seguits, ni puc fer cas totalment de les recomanacions dels metges de no veure gens d'alcohol... ni anant amb cotxe em sento capacitat per respectar tots els límits de velocitat, ni puc prescindir d'un bon pastís Shacher en les celebracions... ni de la Volldamm, ni... ni... ni... (periòdica pura...)

NO em considero "bon minyó" ni em fa cap enveja poder arribar mai a ser-ho... ans al contrari... (Els compadeixo...)

Toni Prat said...

i si encara no queda clar m'agradaria poder "contestar" a alguna pregunta en concret... crec que seria el més lògic... perquè no ser com dir-ho de manera més entenedora... (perdona la meva incapacitat de fer-ho...)

Gonçal Mayos Solsona said...

Veus com amb una mica de bona voluntat ens entenem, Toni?!

Dius "només vull aclarir que no puc "dominar" tots els "instints"".

Llavors estaràs d'acord amb mi que per tant: algun instint sí que el pots dominar, no?

Doncs si domines algun instint, llavors t'autodominés alguna vegada, no? Per què no sóc jo ni Déu qui et domina llavors. No?

Per tant: quina dificultat extranya tens a entendre el concepte 'd'autodomini'?

Per què reacciones com si fos una barbaritat que no entens ni vols entendre?

I per què ho barreges amb tota una pila de coses?, amb les quals ja veig que tens problemes ideològics, però de les quals jo no parlava?

Crec que són preguntes 'concretes' que pots 'contestar concretament'.

Si vols...

Toni Prat said...

no sé si te n'adones... però estàs rebaixant demagògicament el debat al fet que voldries confondre el tenir criteri amb autodomini...

la Carolina López Ledesma no admet imitadors... és perfecte...

tampoc veig que concretis res... com ella... "només escampar excrements per tot arreu"

amb aquesta aportació m'acomiado "com sempre" decebut d'haver-me-les de tenir amb un

"pendrive"... que és impermeable...

arrivederci...!!! mio caro...

Gonçal Mayos Solsona said...

Ho sento, Toni.

Però mira que hauria estat fàcil (i força gratificador) que haguessis contestat les preguntes clares i concises que em demanaves, tot dient (et cito): "i si encara no queda clar m'agradaria poder "contestar" a alguna pregunta en concret... "

Insisteixo les meves preguntes eren clares i concises:

"quina dificultat extranya tens a entendre el concepte 'd'autodomini'? Per què reacciones com si fos una barbaritat que no entens ni vols entendre? I per què ho barreges amb tota una pila de coses?"