El món, les societats humanes, la cultura i la política ¿s’han de veure com una bàsicament pacífica coexistència de coses i persones? O bé més aviat, ¿com a escenaris de continus conflictes d’interessos, de lluites que poden ser soterrades o explícites, d’autèntics combats inclús quan s’intenten amagar, de constants polèmiques i de guerres pel poder o l’hegemonia? Spinoza i Hegel són d’aquest segon parer i, per això, són pensadors “agonistes” (“agon” en grec clàssic volia dir “lluita”).
Arrelat en Gilles Deleuze, Antonio Negri, Louis Althusser, Jacques Derrida, Etienne Balibar, Giorgio Agamben, Michel Onfray i altres, un important corrent factual destaca la importància revolucionària d’Spinoza en la història del pensament. Malgrat els molts debats que han tingut entre si aquests filosofs, bàsicament xifren el trencament spinozià en els següents trets:
Introdueix una visió del món, de la humanitat i de la política
radicalment "materialista" i agonista. Spinoza també aconsegueix avançar decisivament cap a la superació de la filosofia de la consciència, de la subjectivitat i de tota transcendència o teleologisme. La anàlisi spinocista de l’esser humà i de l’acció política posa de manifest com tota acció i reconfiguració racional ha de partir i construir-se amb les passions ja que són les forces creatives que impulsen l’acció humana (el neuròleg António Damásio ho confirma científicament al seu Looking for Spinoza: Joy, Sorrow, and the Feeling Brain).
Spinoza també anticipa nocions com alienació i ideologia amb la seva teoria de les "idees inadequades" i de les “passions tristes” (odi, remordiment, ressentiment, desànim...), alhora que proposa mecanismes per a superar-les i obrir una perspectiva alliberadora de la vida. Radicalment democràtic, Spinoza també emfatitza l’alliberador poder constituent que sorgeix de l’empoderament radical de la gent, oposant-se a tot “despotisme espiritual” (en termes de Kant) ja sigui religiós, monàrquic, aristocràtic, sota idees esotèriques, lideratges carismàtics o la disciplina dels partits de quadres. Per això significativament el concepte spinocià de “multitud” és clau en Negri (qui en 2004 l’utilitza com a títol d’un dels seus últims llibres amb Michael Hardt) i en Balibar (qui oposa les “multitud” a les masses sotmeses, unificades, adoctrinades i conduïdes).
No podem aquí aprofundir en aquesta poderosa interpretació del sempre molt ric i complex pensament d´Spinoza. Però sí que volem fer una comparació amb el pensament hegelià, especialment per a mirar de superar d’una vegada la immerescuda fama de Hegel. Sens dubte, l’idealista alemany no va ser tan brutalment perseguit com Spinoza, però la seva relació amb l’Estat prussià tampoc no fou tant de flors i violes com es diu. Es molt significatiu per exemple que, en morir, es va nomenar el seu antic amic i aleshores enemic filosòfic irreconciliable –Schelling- per a depurar totalment de hegelians (tant de dreta com d’esquerra) la Universitat de Berlín.
Per la seva banda, Spinoza va ser excomunicat del judaisme i la sinagoga, a les que va acceptar pertànyer només fins la mort del seu pare (a la rica herència del qual va renunciar). Fou persistentment perseguit pels calvinistes, catòlics, monàrquics... i va viure la meitat de la seva vida amagant-se en cases d’amics o llogades. Va renunciar al nomenament com a professor de la Universitat de Heidelberg amb el savi raonament de que, si hi explicava el que realment pensava, finalment seria perseguit i que –si no hi explicava el seu veritable pensament- no tenia sentit acceptar la càtedra. La seva obra principal –l’Ètica- va quedar pòstuma juntament amb el Tractat polític, mentre que el Tractat Teològic-polític el publica anònimament i en una editorial fictícia.
Tot i que Hegel té una vida més pacífica i inclús instal.lada, la seva complexa filosofia no mereix la llegenda negra que tòpicament l’acusa de: conservadora; que sacrifica l’individu i la llibertat a l’Estat; acríticament legitimadora de l´establishment, l’estatus quo o els poders constituïts; partidària d’una teleologia sense incardinació en la realitat; defensora d’una dialèctica totalment idealista i abstracta...
Molt al contrari del tòpic habitual, Spinoza i Hegel tenen bastant trets comuns. En concret i en relació a la interpretació que la mencionada interpretació de Deleuze, Negri, Althusser, Derrida, Balibar o Agamben, Spinoza i Hegel comparteixen en gran mesura el mèrit d’haver aportat a la filosofia moderna un molt important gir:
Així, tots dos fan una duríssima crítica a l’individualisme solipsista, a
l’abstracció purament metafísica-teleològica de “l’arc iris dels conceptes” (H. Arendt), a la tradicional visió angèlica de la humanitat i que obvia el paper de les passions en la vida i en les institucions polítiques.
Spinoza i Hegel (malgrat els tòpics) comparteixen l’ideal en formulació spinozista de “mens sana in corpore sano” i argumenten la inseparabilitat última i coimplicació d’individu i col.lectivitat. Tots dos ho fan, inclús, ascendint a la perspectiva més global, totalitzant i sistemàtica de la substància única (que Spinoza identifica usant el terme llatí “sive” que vol dir “o” amb la “naturalesa” i amb un “Déu” no separable d’aquesta) o de l’esperit universal que (segons Hegel) només es pot realitzar a través de l’esdevenir de la història i dialèctica real de les coses.
Com hem apuntat, Spinoza i Hegel són clau també per a l’elaboració de les modernes teories de l’alienació, de la reificació, de les ideologies i de les perspectives realistament agonistes del món. Fins i tot han marcat el gir en l’evolució del pensament que va dur vers les filosofies de la sospita de Marx, Nietzsche i Freud, si bé aquestes renuncien a la totalització sistemàtico-racional que acaben fent tant Spinoza com Hegel.
Com veiem, hi ha molt significatives relacions i proximitats entre les filosofies d’Spinoza i Hegel. Per això és sorprenent, que només se’ls associa en els aspectes més especulatius, de la construcció dels respectius sistemes, ontològics i para-teològics; obviant la proximitat en molts aspectes antropològics, socials i polítics que, en gran mesura, permeten entendre l’evolució de gran part del pensament més radical i agonista de l’actualitat.
Aquí i per a desqualificar alguns dels elements més tòpicament barroers de la “llegenda negra” sobre el pensament hegelià, vull apuntar breument 3 grans aportacions de Hegel que, no només trenquen amb aquests tòpics, sinó que en molts aspectes superen a Spinoza. Si bé això potser fou gràcies a què Hegel va poder pensar “sobre les espatlles” de la filosofia spinocista.
En primer lloc i més enllà del que diu Pierre Macherey a Hegel ou Spinoza,
Hegel té una concepció més agonista, més complexa (sense caure en cap espiritualisme tradicional), menys quietista i més dialèctica de la substància que és subjecte. Així obre una perspectiva de desenvolupament ontològic, històric, dialèctic i en l’esdevenir (Heràclit) de la veritat i inclús de Déu-substancia-natura-absolut. Certament Spinoza fa quelcom similar però de forma més parmenídea, quietista i neoplatònica.
En segon lloc, Hegel va més enllà del relatiu poc detall amb què Spinoza mostra com els dos atributs que coneixem de la substància única
(res cogitans i res extensa) s’incardinen entre si i amb aquesta. Creiem que Hegel ho concreta molt més detalladament, inclús sovint fins l’extenuació dialèctica, especulativa i conceptual. Recordem els centenars de planes, les argumentacions genials i les fines anàlisis dialèctico-fenomenològiques sobre el pas per la negativitat, el polemós, l’alienació, l’exteriorització, la pèrdua de si, el conflicte, el pas de l’en si al per a si i –després- a l’en i per a si...
També és el cas quan Hegel argumenta la necessitat dels “grans homes” en tant que són portadors reals, apassionats, particulars i normalment irracionals de la dialèctica racional en la història, la qual acaben executant malgre lui. Cal dir que ens agrada més Hegel en aquestes qüestions, que quan fa el salt final (sovint encara insuficientment fonamentat) vers la reconciliació especulativa, l’en i per a si, el nosaltres diferenciat internament, el perdó mutu, la plenitud del coneixement conquerit...
Finalment i per acabar, Hegel explicita i basa en la lluita pel
reconeixement mutu i recíproc (la famosa “Dialèctica del senyor i el serf”, però no només) el desenvolupament concret antropològic, polític i efectivament històric de de la humanitat. Creiem que també aquí Hegel -com abans va fer també Fichte- aconsegueix anar més enllà de la perspectiva spinoziana, si bé en gran mesura prenent impuls en ella.
Vaig parlar d’aquestes qüestions en el Simposi “Spinoza i l'Idealisme alemany”. Fou el dijous 26-11-2015 de 17 a 20 hores a Vilafranca del Penedès i dins del IV Congrés Català de Filosofia, amb ponències de Fernando P. Borbujo (UPF), Gonçal Mayos (UB), Josep Olesti (UdG), Lluís Salvador i Salvi Turró (UB).
Vegeu SUSTANCIA-SUJETO Y AUTORECONONOCIMIENTO, HISTORIA FILOSÓFICA HEGELIANA Y DESTINO RACIONAL, FENOMENOLOGIA DEL ESPÍRITU I FILOSOFIA DE LA HISTORIA, HEGEL: HISTORIA Y SISTEMA, HEGEL: PRIMER FILÓSOFO DEL RECONOCIMIENTO, RECONOCIMIENTO: CONTEMPORANEIDAD DESDE HEGEL, LIBERTAD Y RECONOCIMIENTO SE PRESUPONEN MUTUAMENTE, ¿HAY RECONOCIMIENTO SIN NEGATIVIDAD DIALÈCTICA?, ¿FIN DE LA HISTORIA EN HEGEL?
Arrelat en Gilles Deleuze, Antonio Negri, Louis Althusser, Jacques Derrida, Etienne Balibar, Giorgio Agamben, Michel Onfray i altres, un important corrent factual destaca la importància revolucionària d’Spinoza en la història del pensament. Malgrat els molts debats que han tingut entre si aquests filosofs, bàsicament xifren el trencament spinozià en els següents trets:
Introdueix una visió del món, de la humanitat i de la política
Spinoza també anticipa nocions com alienació i ideologia amb la seva teoria de les "idees inadequades" i de les “passions tristes” (odi, remordiment, ressentiment, desànim...), alhora que proposa mecanismes per a superar-les i obrir una perspectiva alliberadora de la vida. Radicalment democràtic, Spinoza també emfatitza l’alliberador poder constituent que sorgeix de l’empoderament radical de la gent, oposant-se a tot “despotisme espiritual” (en termes de Kant) ja sigui religiós, monàrquic, aristocràtic, sota idees esotèriques, lideratges carismàtics o la disciplina dels partits de quadres. Per això significativament el concepte spinocià de “multitud” és clau en Negri (qui en 2004 l’utilitza com a títol d’un dels seus últims llibres amb Michael Hardt) i en Balibar (qui oposa les “multitud” a les masses sotmeses, unificades, adoctrinades i conduïdes).
 |
| Baruch Spinoza |
Per la seva banda, Spinoza va ser excomunicat del judaisme i la sinagoga, a les que va acceptar pertànyer només fins la mort del seu pare (a la rica herència del qual va renunciar). Fou persistentment perseguit pels calvinistes, catòlics, monàrquics... i va viure la meitat de la seva vida amagant-se en cases d’amics o llogades. Va renunciar al nomenament com a professor de la Universitat de Heidelberg amb el savi raonament de que, si hi explicava el que realment pensava, finalment seria perseguit i que –si no hi explicava el seu veritable pensament- no tenia sentit acceptar la càtedra. La seva obra principal –l’Ètica- va quedar pòstuma juntament amb el Tractat polític, mentre que el Tractat Teològic-polític el publica anònimament i en una editorial fictícia.
Tot i que Hegel té una vida més pacífica i inclús instal.lada, la seva complexa filosofia no mereix la llegenda negra que tòpicament l’acusa de: conservadora; que sacrifica l’individu i la llibertat a l’Estat; acríticament legitimadora de l´establishment, l’estatus quo o els poders constituïts; partidària d’una teleologia sense incardinació en la realitat; defensora d’una dialèctica totalment idealista i abstracta...
Molt al contrari del tòpic habitual, Spinoza i Hegel tenen bastant trets comuns. En concret i en relació a la interpretació que la mencionada interpretació de Deleuze, Negri, Althusser, Derrida, Balibar o Agamben, Spinoza i Hegel comparteixen en gran mesura el mèrit d’haver aportat a la filosofia moderna un molt important gir:
Així, tots dos fan una duríssima crítica a l’individualisme solipsista, a
 |
| Antonio Negri |
Spinoza i Hegel (malgrat els tòpics) comparteixen l’ideal en formulació spinozista de “mens sana in corpore sano” i argumenten la inseparabilitat última i coimplicació d’individu i col.lectivitat. Tots dos ho fan, inclús, ascendint a la perspectiva més global, totalitzant i sistemàtica de la substància única (que Spinoza identifica usant el terme llatí “sive” que vol dir “o” amb la “naturalesa” i amb un “Déu” no separable d’aquesta) o de l’esperit universal que (segons Hegel) només es pot realitzar a través de l’esdevenir de la història i dialèctica real de les coses.
Com hem apuntat, Spinoza i Hegel són clau també per a l’elaboració de les modernes teories de l’alienació, de la reificació, de les ideologies i de les perspectives realistament agonistes del món. Fins i tot han marcat el gir en l’evolució del pensament que va dur vers les filosofies de la sospita de Marx, Nietzsche i Freud, si bé aquestes renuncien a la totalització sistemàtico-racional que acaben fent tant Spinoza com Hegel.
Com veiem, hi ha molt significatives relacions i proximitats entre les filosofies d’Spinoza i Hegel. Per això és sorprenent, que només se’ls associa en els aspectes més especulatius, de la construcció dels respectius sistemes, ontològics i para-teològics; obviant la proximitat en molts aspectes antropològics, socials i polítics que, en gran mesura, permeten entendre l’evolució de gran part del pensament més radical i agonista de l’actualitat.
Aquí i per a desqualificar alguns dels elements més tòpicament barroers de la “llegenda negra” sobre el pensament hegelià, vull apuntar breument 3 grans aportacions de Hegel que, no només trenquen amb aquests tòpics, sinó que en molts aspectes superen a Spinoza. Si bé això potser fou gràcies a què Hegel va poder pensar “sobre les espatlles” de la filosofia spinocista.
En primer lloc i més enllà del que diu Pierre Macherey a Hegel ou Spinoza,
 |
| Louis Althusser |
En segon lloc, Hegel va més enllà del relatiu poc detall amb què Spinoza mostra com els dos atributs que coneixem de la substància única
(res cogitans i res extensa) s’incardinen entre si i amb aquesta. Creiem que Hegel ho concreta molt més detalladament, inclús sovint fins l’extenuació dialèctica, especulativa i conceptual. Recordem els centenars de planes, les argumentacions genials i les fines anàlisis dialèctico-fenomenològiques sobre el pas per la negativitat, el polemós, l’alienació, l’exteriorització, la pèrdua de si, el conflicte, el pas de l’en si al per a si i –després- a l’en i per a si...
També és el cas quan Hegel argumenta la necessitat dels “grans homes” en tant que són portadors reals, apassionats, particulars i normalment irracionals de la dialèctica racional en la història, la qual acaben executant malgre lui. Cal dir que ens agrada més Hegel en aquestes qüestions, que quan fa el salt final (sovint encara insuficientment fonamentat) vers la reconciliació especulativa, l’en i per a si, el nosaltres diferenciat internament, el perdó mutu, la plenitud del coneixement conquerit...
Finalment i per acabar, Hegel explicita i basa en la lluita pel
 |
| Gilles Deleuze |
Vaig parlar d’aquestes qüestions en el Simposi “Spinoza i l'Idealisme alemany”. Fou el dijous 26-11-2015 de 17 a 20 hores a Vilafranca del Penedès i dins del IV Congrés Català de Filosofia, amb ponències de Fernando P. Borbujo (UPF), Gonçal Mayos (UB), Josep Olesti (UdG), Lluís Salvador i Salvi Turró (UB).
Vegeu SUSTANCIA-SUJETO Y AUTORECONONOCIMIENTO, HISTORIA FILOSÓFICA HEGELIANA Y DESTINO RACIONAL, FENOMENOLOGIA DEL ESPÍRITU I FILOSOFIA DE LA HISTORIA, HEGEL: HISTORIA Y SISTEMA, HEGEL: PRIMER FILÓSOFO DEL RECONOCIMIENTO, RECONOCIMIENTO: CONTEMPORANEIDAD DESDE HEGEL, LIBERTAD Y RECONOCIMIENTO SE PRESUPONEN MUTUAMENTE, ¿HAY RECONOCIMIENTO SIN NEGATIVIDAD DIALÈCTICA?, ¿FIN DE LA HISTORIA EN HEGEL?
 |
| Fernando P. Borbujo, Lluís Salvador, Salvi Turró, Gonçal Mayos i Josep Olesti |
No comments:
Post a Comment