NULLA PHILOSOPHIA SINE POESIA. POESIA VISUAL I POESOFIA

He dialogat molt amb els poemes visuals d'en Toni Prat i he escrit els Poesofemes del llibre que hem publicat conjuntament a l'editorial Pont del petroli. M'ha frapat la pràcticament impossible traducció entre poemes visuals i poesofemes verbals, entre imatge i paraula (conferència al VIII Encuentro de Poesía Visual).

Després d'aquesta apassionant experiència, veig Toni Prat com un brillant creador d’imatges paradoxals que ens provoquen perquè profanen una lògica del món que crèiem sagrada, ordenada, intocable, natural, eterna i simple. 

Principios (im)políticos de los vasos comunicantes

 

BAILAR CON CADENAS

Friedrich Nietzsche decía que hablar o expresarse es como "bailar con cadenas". La música, la literatura, la poesía o el arte son también formas distintas de bailar con cadenas. Son maneras de expresarse que requieren instrumentos y medios los cuales, a la vez que canalizan y posibilitan nuestra expresión, también le ponen condiciones y la encadenan.

Las cuerdas de los instrumentos musicales, las palabras, el lenguaje, las imágenes... son herramientas de expresión, pero también son -más que limitaciones- condiciones de posibilidad… y por tanto plantean ciertas ‘condiciones’. Muy significativamente Kant dedicará su famoso 'método trascendental' a explicitar las distintas condiciones de posibilidad de cada uno de los usos de la razón, incluyendo el estético.

BALLAR AMB CADENES

Friedrich Nietzsche deia que parlar o expressar-se és com “ballar amb cadenes”. La música, la literatura, la poesia o l’art són també formes diverses de ballar amb cadenes. 

Són maneres d’expressar-se que requereixen instruments (com el violí o els diversos sons) o medis (com els mots i la sintaxi) els quals, alhora que canalitzen la nostra expressió, també li posen condicions i l'encadenen.

Les cordes dels instruments musicals, les paraules, el llenguatge, les imatges... són eines d’expressió, però també en són -més que limitacions- condicions de possibilitat... i per tant plantegen certes 'condicions'. Molt signitivativament Kant dedicarà el seu famós 'mètode transcendental' a explicitar les diverses condicions de possibilitat de cadascun dels usos de la raó, incloent l'estètic. 

POESÍA VISUAL: ¿(IM)POSIBLE TRADUCCIÓN? VÍDEO

Nos preguntamos si es posible traducir la poesía visual en palabras. Dos ejemplos nos ayudan a situar y comprender la magnitud de la dificultad.

En primer lugar, analizamos la brillante interrelación del cuadro de Paul Klee Angelus Novus, pintado hace justo 100 años en 1920, con la reflexión e interpretación que llevó a cabo Walter Benjamin en Tesis sobre filosofía de la historia justo antes de su muerte en Port Bou. 

A pesar o quizás precisamente porque Benjamin lo llevó consigo y auscultó durante 20 años, más que una ‘traducción’ de lo visual a lo conceptual, configuran dos poderosísimas creaciones cruzadas.

A la misma conclusión llegamos con un ejemplo mucho más cercano y personal. Asumimos que el poesofema “Telogías del trigo, del maíz, del arroz” de G. Mayos difícilmente se puede considerar una ‘traducción’ verbal, lingüística o narrativa del poema visual de Toni Prat (ver imagen adjunta). Pero así tan solo hemos planteado el problema sin solucionarlo, debemos continuar.

NECESSITAT DE 'FILOSOFIA DE GUÀRDIA' I DE POESOFEMES

Un poema visual filosòfic és una creació  que planteja una provocació intel.lectual i impulsa a la reflexió. Recordeu que poesia ve del grec poiesi que vol dir creació. És doncs un poema basat en una metàfora disruptiva plasmada en imatges més que no en paraules.

També els poesofemes o poesofies són creacions metafòriques i provocatives però -en canvi- s’expressen lingüísticament a partir de mots, arguments, conceptes, narracions, idees, falàcies, contradiccions i totes les paradoxes lògiques possibles. Aquests elements hi són més importants que la mètrica, la rima i altres estratègiques poètiques clàssiques.  

TITELLES, TITELLAIRES I LLIBERTAT

Som lliures o som només uns titelles? Segurament l’alternativa no és tan dual i contraposada? Potser som lliures dins d’una multitud de determinacions. Potser som determinats però amb una certa capacitat d’optar, elegir o jugar entre les moltes determinacions. 

De vegades veiem d’on prové el poder que ens determina, però normalment no. Sovint ens sabem titelles, però habitualment no en som conscients i ens creiem totalment lliures. Pot ser perquè les determinacions o condicionaments venen de tants llocs diversos que no ens n’adonem. 

POESOFÍA Y URGENCIA FILOSÓFICA. VÍDEO

Al derecho corresponde pensar, legitimar y ejercer el nomos, la norma que emana y estructura las sociedades. En cambio a la filosofía corresponde preguntar el porqué del nomos. ¿Por qué debe ser y si hay justicia en él?

Para la humanidad el nomos es quizás lo más apremiante pero, cuando nos preguntamos por qué es así, ya estamos en lo filosófico. ¡Y aquí la urgencia es angustiante y desesperada. Pues la filosofía es a la vez el pensar más impaciente y al que más se le exige impacientemente qué piense, qué hable y que responda.

BALLAR AMB CADENES: JOC, REGLA I VIDA

Es pot escollir el joc que hom vulgui. Inclús se’n pot fer ironia i juganerament transformar-ne les regles. Però, no hi ha cap joc –digne d’aquest nom- completament anormatiu.

Els jocs tenen lleis i, només alliberen i diverteixen si se les accepta. Sotmetre’s a les normes del joc, és la condició de possibilitat de... jugar-hi! 

Com en l’art, la filosofia i tantes altres coses cal assumir el repte de “ballar amb cadenes”. Llavors el que sembla una tortura tantàlica pot esdevenir una experiència alliberadora.

OMBRA DE L’ÉSSER

L’ombra no és només una projecció en negatiu de la llum. És també el reflex de la memòria o una estranya perseverança de l’ésser.

L’ombra no és només un silueta espacial, també ho és temporal. Hom hi percep l’impacte del passat, del que va ser i ja no és. 

Un arbre sec i mort encara projecta l’obscura silueta del que fou i de la ufanor de què avui és privat. L’ombra ufana és potser el darrer esforç per reverdir de l’arbre. 

ELS VOTS: DE L'URNA A LA REALITAT

No n’hi ha prou amb votar. Cal fer efectiu el vot. La democràcia i la sobirania popular en depenen. 

Sovint perdem la perspectiva del que és més important. Les eleccions són decisives, però l’abans i el després ho són més que no el durant. Són un mer acte formal i no efectiu si no es compleix el que els vots populars determinen. 

Importa el compromís de tothom amb el resultat que “sortirà” de l’urna, més que no el ritual de fer cua i depositar-hi una papereta. Votar no és una carta als reis, els quals després atorgaran o no el demanat, segons si creuen que hom ha estat prou bo durant l’any! El vot no pot ser traït sistemàticament!

PORTA D'OBERTURA DOBLE?

Una porta amb dues manetes, l'una a la dreta i l'altra a l'esquerra. També té frontisses a les dues bandes? 

Amb elles difícilment s'obriria i sense elles cauria o quedaria solidificada amb la paret. Les frontisses permeten que giri la porta, s'obri  i, per tant, ens deixi el pas lliure. 

Ara bé per a que pugui moure’s, cal un eix fix i estable que l'ancora al seu marc i, finalment, a la paret.

Per això, malgrat que les dues manetes suggereixen un augment de llibertat, en realitat la impedeixen. En lloc d'obrir-se alhora a la dreta i a l'esquerra, la porta queda bloquejada. Deixa de ser creuable i es limita a ser un simulacre que, en realitat, esdevé mur.

MEMÒRIA DE FORMA: RECUPERAR LA PRÒPIA CONFIGURACIÓ

Alguns materials físics sintètics tenen “memòria de forma”: poden recuperar la figura que tenien abans de ser deformats. Normalment aquest “record” es manifesta quan se’ls escalfa, se'ls magnetitza o se'ls hi aporta energia.

En principi els líquits o gasos adquireixen la forma macroscòpica del receptable que els conté. Per això la sopa agafa la forma del plat i també de la cullera quan l'agafem amb ella. Si no tens un receptable adequat no pots agafar o transportar els líquits. Per exemple no ho pots fer amb un cistell de vímet o amb un col.lador.

POESOFEMES - POEMES VISUALS

Intercalar poemes visuals de Toni Prat i poesofemes de Gonçal Mayos els superposa inevitablement. Interpel·len l’amable lector i assumeixen els riscs que els vinculi. No és, però, cap joc de “ventríloc”. Els poesofemes no verbalitzen els poemes visuals, ni aquests en són cap imatge equivalent. 

Són dues provocacions paral·leles però especialment amicals. Obren un diàleg amb comuna i diversa voluntat de captivar el lector. Volen fer gaudir... i pensar. El lector és cridat a la joia de la poesia, de la filosofia, del concepte i, sobretot, de la metàfora.

TEOLOGIAS DE TRIGO, MILHO, ARROZ. VÍDEO

Pães estão acendendo velas aos pés de Cristo. É uma imagem surreal que não tem sentido ou aponta para uma imagem muito profunda?

Baseia-se apenas na similaridade formal dos pães e velas, pede para oferecer mais pão e menos velas ou - também - se refere às raízes cristãs em uma teologia do trigo?

Na liturgia católica, o pão se torna o corpo de Cristo, como o vinho em seu sangue. Não é uma chance, nem uma mera anedota, mas uma necessidade teológica substancial.

BIG DATA I PETJADA DIGITAL

Les novel.les clàssiques de detectius ens van ensenyar que la millor manera de detectar la identitat dels criminals era a través de les empremtes dels dits deixades en el lloc del crim. 

Des de fa anys, les obres més actualitzades destaquen que el rastres d’ADN s’han convertit en element totalment decisori pel que fa a establir les identitats. 

Actualment el reconeixement facial -sovint a través de càmeres força llunyanes- permet en temps real identificar inequívocament les persones.

Cada vegada més, però, són els Big Data les veritables “empremtes digitals” que determinen la nostra identitat i la situen en els diversos escenaris. 

TEOLOGÍAS DEL TRIGO, DEL MAÍZ, DEL ARROZ. VÍDEO

Barras de pan son velas encendidas a los pies de Cristo. ¿Es una imagen surrealista que rompe con todo sentido y se limita a descolocarnos? ¿Es una mera ironía que nace de la similitud formal entre las barras de pan y los cirios? 

¿O, más bien, es una inquietante representación que apunta a un mensaje muy profundo? ¿Por ejemplo pide ofrecer más pan y menos velas? ¿O además remite al arraigo cristiano de una teología del trigo?

En la liturgia católica, el pan se convierte en el cuerpo de Cristo y el vino en su sangre. Esa transmutación no es un mero azar, ni una anécdota, sino una necesidad teológica sustancial.

TEOLOGIES DEL BLAT, PANÍS I ARRÒS. VÍDEO

Poema visual de Toni Prat

Barres de pa són veles enceses als peus de Crist. És una imatge surrealista que trenca amb tot sentit i que es limita a descol.locar-nos? És una mera ironia que neix de la similitud formal entre les barres de pa i els ciris?

O, més aviat, és una inquietant representació que apunta a un missatge molt més profund? Demana -per exemple- oferir més pa i menys veles? O, a més, remet a l'arrelament cristià en una teologia del blat?

En la litúrgia catòlica el pa esdevé el cos de Crist, com el vi la seva sang. Aquesta transmutació no és cap atzar, ni és cap mera anècdota, sinó una necessitat teològica substancial.

IMATGES I SIGNES QUE "TAQUEN"

Les imatges taquen i els signes embruten les mans. No ens referim a les males fotocòpies o quan, en un laboratori fotogràfic, revelem una foto a través d'uns reactius líquids. 

S’anomena “sinestèsia” quan percebem barrejades sensacions de diversos sentits: per exemple associant estimulacions tàctils com a resposta a d’altres de visuals. Així l’aigua que veiem en un televisor, sembla que mulla. 

Pensem que ens hi podem banyar o -almenys- notem d'alguna manera la seva fresca humitat! Per tant no ens referim al hardware o a la materialització química d'una imatge, sinó a la informació, els fotons organitzats o el software que la defineixen com a signe, simulacre i representació. Ens referim a la nostra vivència de la imatge. D'una manera folla, sentim que "bevem" l'aigua d'un miratge en el desert, encara que no ens faci passar la set!

VÍDEO: POESIA FILOSÒFICA VISUAL DE TONI PRAT

Quantes vegades reproduïm el que odiem? El poema visual ens sorprèn malgrat que és bastant habitual, perquè reflecteix una profunda paradoxa. Sovint no podem sinó repetir en altri allò que rebutgem en nosaltres mateixos.

Se n'adona l'ocell que -en la seva gàbia- té el seu propi ocell engabiat? Respon a algun tipus de vana revenja? Es distreu del seu engabiament? Se li fa més suportable la pròpia situació, si aconsegueix tenir algú altre empresonat? Pateix menys si pot fer patir algú altre. O és l'únic que ha vist i concep?

M. E. Escher imaginava sovint imatges fractals on es reiteraven infinitament situacions d'aquest estil. La nostra vida quotidiana està plena d'aquestes situacions paradoxals. La poesia filosòfica visual ens obliga a adonar-nos-en.