Tradicionalment, Estats i imperis eren armes de domini de les elits sobre unes masses a la pràctica totalment desempoderades. Per això tan poques revoltes populars (sovint justificades pels abusos de les elits i el mal ús dels mecanismes estatals) acabaven en revolucions triomfants. Malgrat tenir alts costos i empobrir el país, la repressió violenta era sostenible donat que regnava una autarquia econòmica que ha desaparegut amb la turboglobalització.
Avui els Estats són molt permeables als mercats globals (deslocalitzacions, fluxos financers...) i condicionats per decisius “fenòmens-inter” com la integració econòmica i política en la Unió Europea, la interculturalitat de grans capes de la població (i no només per l’emigració!), dinàmiques interjudicials i interconstitucionals amb veïns i partners internacionals, etc.
La turboglobalització[1] i la governança mundial que en resulta desempoderen tots els Estats però –sobretot i com diem- converteixen en inviables a mig termini els que fracassen en mobilitzar i liderar eficaçment tota la seva població i desenvolupar totes les seves potencialitats. Tendeixen a fracassar sobretot els que s’imposen només com a arma de domini dràstic, antipopular i per una “raó d’Estat” que es limita servir les elits extractives i els seus clients territorials.
Avui, un Estat pot continuar sent útil a les elits, però no en exclusiva ni en clara oposició al conjunt de la població com passava arreu fins pràcticament el segle XVIII. A més, les dinàmiques macrohistòriques que duen a les actuals turboglobalització i governança mundial condemnen a mig termini els Estats antiquats. Són signes inequívocs d'anquilosament que l'Estat romangui com a mera arma de domini en favor dels seus “clients”, nuclis territorials i elits extractives, i que menystingui les necessitats socials, productives, biopolítiques i de desenvolupament de les seves poblacions.
Sense entrar en idealitzacions, podem destacar dues raons que marquen l'obsolescència a mig termini d'aquests Estats antiquats:
1) El
creixent empoderament de la població fa que, tot i no ser encara satisfactori,
impedeixi que un Estat pugui subsistir a mig i llarg termini oposant-se a la
gent.
2) La
competència entre els Estats (que avui és bàsicament econòmico-productiva) fa
que siguin inviables els que prioritzen el domini i l’extracció a la cooperació
i el desenvolupament.
Una de les conseqüències
més importants de l’evolució biopolítica dels Estats moderns és que, reduïts a ser
una mera arma de domini, són derrotats i substituïts pels que saben ser una
eficaç eina productiva i potencien l’empoderament de tota població. Els Estats anquilosats
en les antigues hegemonies -preocupats per mantenir a ultrança el domini d’una
elit, d’uns territoris i/o d’unes classes per sobre d’altres- s’autodestrueixen
per ineficaços, injustos, insolidaris, improductius i incapaços d’assolir els
mínims estàndards biopolítics moderns.
Certament, es tracta d’una
dinàmica política, social, econòmica, de desenvolupament... que és complexíssima
però -alhora- es retroalimenta i potencia de forma exponencial. Per això,
unes coses acaben precipitant les altres i -en conjunt- condueixen als anomenats “Estats fracassats” o els
situen al límit de la bancarrota.
Actualment n’hi ha bastants exemples. Malgrat que les seves circumstàncies “exteriors” són diverses, solen coincidir en tenir un similar i lamentable mecanisme “interior” que destrueix la cohesió democràtica, bloqueja polítiques equitatives i castiga el desenvolupament econòmic productiu fins a fer-lo inviable.
Donada l’enorme acceleració de la història en l’actualitat, al cap de no massa temps, fins i tot les famoses “elits extractives” que se’n beneficien se n’adonen que aquell Estat és una mala eina per a les necessitats del present i que l‘han d’abandonar inclús pels seus propis interessos a mig termini. Doncs bé, l’Estat espanyol s’aproxima molt a aquests tipus d’Estats perillosament ineficaços i propers a la bancarrota.
De la Guerra civil en van sorgir enfortides dues “espanyes” que no s’ha fet cap esforç profund de reconciliació (només cal pensar en els avatars de la Llei de memòria històrica i càstigs com al jutge Garzón). Oblidant polítiques tant necessàries com tradicionalment reivindicades com la reforma agrícola, etc., la transició postfranquista es va limitar a extreure recursos dels territoris més productius (amb excepció del País Basc i Navarra per l’impacte d’Eta...) per generar un clientelisme caciquil en els menys productius tot acontentar-los amb subsidis. L'objectiu final és –sobretot- acabar drenant tot el poder i recursos per enfortir el nucli polític, administratiu, funcionarial, però cada vegada més també financer, en les infraestructures, etc. del “Gran Madrid”.
L’Estat espanyol ha aconseguit mantenir i inclús potenciar les elits extractives beneficiades pel franquisme i la victòria en la Guerra civil, tot afegint-hi alguns sectors propers que s’havien “agiornat” (p.e. provinents del PSOE). L’èxit ha estat tan gran que hom ha constatat que efectivament “todo está atado y bien atado”, que no hi ha possibilitat de veritable modernització ni d'un significatiu capgirament.
Això es pot veure perfectament -per exemple- en:
Actualment n’hi ha bastants exemples. Malgrat que les seves circumstàncies “exteriors” són diverses, solen coincidir en tenir un similar i lamentable mecanisme “interior” que destrueix la cohesió democràtica, bloqueja polítiques equitatives i castiga el desenvolupament econòmic productiu fins a fer-lo inviable.
Donada l’enorme acceleració de la història en l’actualitat, al cap de no massa temps, fins i tot les famoses “elits extractives” que se’n beneficien se n’adonen que aquell Estat és una mala eina per a les necessitats del present i que l‘han d’abandonar inclús pels seus propis interessos a mig termini. Doncs bé, l’Estat espanyol s’aproxima molt a aquests tipus d’Estats perillosament ineficaços i propers a la bancarrota.
De la Guerra civil en van sorgir enfortides dues “espanyes” que no s’ha fet cap esforç profund de reconciliació (només cal pensar en els avatars de la Llei de memòria històrica i càstigs com al jutge Garzón). Oblidant polítiques tant necessàries com tradicionalment reivindicades com la reforma agrícola, etc., la transició postfranquista es va limitar a extreure recursos dels territoris més productius (amb excepció del País Basc i Navarra per l’impacte d’Eta...) per generar un clientelisme caciquil en els menys productius tot acontentar-los amb subsidis. L'objectiu final és –sobretot- acabar drenant tot el poder i recursos per enfortir el nucli polític, administratiu, funcionarial, però cada vegada més també financer, en les infraestructures, etc. del “Gran Madrid”.
L’Estat espanyol ha aconseguit mantenir i inclús potenciar les elits extractives beneficiades pel franquisme i la victòria en la Guerra civil, tot afegint-hi alguns sectors propers que s’havien “agiornat” (p.e. provinents del PSOE). L’èxit ha estat tan gran que hom ha constatat que efectivament “todo está atado y bien atado”, que no hi ha possibilitat de veritable modernització ni d'un significatiu capgirament.
Això es pot veure perfectament -per exemple- en:
- les
polítiques del segon mandat d’Aznar,
- la
no acceptació de les conseqüències dels errors comesos pel govern durant la gestió de l’11M,
- el
menyspreu tant dels moviments a les places del 15M del 2011, com de la seva
influència posterior tot generant nous moviments polítics (Podemos, CSQP, Marees...) amb importants resultats electorals,
- la
resposta al maltractament i reivindicacions catalanes (similars i cada vegada més
esteses a València, Illes Balears, etc.),
- una
“guerra bruta” en contra de polítics i organitzacions vingudes del 15M o considerades “sobiranistes”. No només és amagada pels mitjans, sinó que inclús se la publicita barroerament per a obtenir-ne rèdits electorals,
- la
passivitat (entre gandula i vanitosa) de Rajoy i el seu govern,
- l’ostentació
de l'obediència disciplinada dels propis sectors socials i les institucions estatals. Inclús l'instint de supervivència lampedussià ("tot ha de canviar per a que res no canviï") ha quedat esclafat per la vanitat del "sostenella e no enmendalla" mantenint una desalentadora hegemonia electoral inclús sota l’impacte de l'enorme
corrupció. Al respecte el resultat electoral del 26J és tant esclaridor com
sagnant
En mencionem uns mers
exemples indicatius:
- la
constatable pèrdua de rellevància de l’Estat espanyol en el marc internacional
i en la Unió Europea. P.e. no va ser convidat a cap de les darreres decisives cimeres.
Són casos molt significatius -en ser temes primordials per a la política de
Rajoy, Margallo i Fernández Díaz- el poc èxit i inclús presència a la cimera
del Brexit, i davant les reaccions sobre Escòcia o Gibraltar.
- la
tercermundista visita d’Obama: el que es venia com un èxit diplomàtic nacional
xoca amb una realitat mínima, displicent i distreta clarament subordinada als
esdeveniments actuals als Estats Units.
- la
ja inevitable sanció de la Unió Europea (encara que la multa sigui 0 euros, es
constata que la sanció és l’increment dels impostos i les retallades) per les
polítiques econòmiques electoralistes del PP.
Tot apunta a un Estat anquilosat,
amb una estructura, unes polítiques, unes elits i una hegemonia que es neguen a
canviar el més mínim. Darrera l’aparent solidesa de qui no està disposat a
evolucionar amb la història, però, s’hi percep una creixent debilitat interna i
davant els reptes internacionals. Desconeix, no s'hi prepara i inclús menysprea
ostentosament molts dels perills -que ja no són simplement “exteriors” sinó "interiors"- de la
turboglobalització, dels mercats econòmics, la competitivitat laboral i innovadora, i dels fenòmens-inter.
Potser encara més suïcida, barroer i brutal és el menyspreu de conflictes “interiors” tot perjudicant conscientment capes enormes de la població catalana, balear, valenciana... però també -encara que no econòmicament- basca, navarra, gallega... I -al cap i a la fi- de tota Espanya! Això inclou el patiment de molta població en aquests i altres territoris damnificats per la turboglobalització i les polítiques espanyoles (atur enorme, expulsions hipotecàries, misèria crònica...).
També bloqueja les legítimes polititzacions reclamades pels hereus del 15M, avui ostentosament exclosos de tota possibilitat real de governar. I això amb el sorprenent suport del PSOE que –fascinat pel còmode bipartidisme- oblida que moltes de les seves “bases” també es senten radicalment excloses de l’Estat i la política actuals.
Ja acabant. Cal no menystenir la potent retroalimentació de les dinàmiques apuntades que –a més de no ser les úniques!- estan tenint un molt inquietant impacte multiplicador que pot amenaçar l’Estat espanyol inclús a mig termini –i no només en la seva viabilitat econòmica!-. Tot això obre una indubtable oportunitat al sobiranisme català... però també a molts altres sectors que se senten llargament menystinguts, oblidats i exclosos.
El repte és aprofitar l'actual competència internacional per retornar la sobirania a la població i -si aquesta vol- constituir un Estat modern amb una democràcia de qualitat, però també amb prou capacitat d'innovació i productivitat per a garantir el benestar i futur de la gent. Una vegada més podem dir: “És l’economia estúpid!”, però també cal reconèixer que tant les causes com les conseqüències van molt més enllà.
Vegeu l'article a L'Unilateral http://unilateral.cat/2016/07/18/sobirania-es-leconomia-estupid/
Potser encara més suïcida, barroer i brutal és el menyspreu de conflictes “interiors” tot perjudicant conscientment capes enormes de la població catalana, balear, valenciana... però també -encara que no econòmicament- basca, navarra, gallega... I -al cap i a la fi- de tota Espanya! Això inclou el patiment de molta població en aquests i altres territoris damnificats per la turboglobalització i les polítiques espanyoles (atur enorme, expulsions hipotecàries, misèria crònica...).
També bloqueja les legítimes polititzacions reclamades pels hereus del 15M, avui ostentosament exclosos de tota possibilitat real de governar. I això amb el sorprenent suport del PSOE que –fascinat pel còmode bipartidisme- oblida que moltes de les seves “bases” també es senten radicalment excloses de l’Estat i la política actuals.
Ja acabant. Cal no menystenir la potent retroalimentació de les dinàmiques apuntades que –a més de no ser les úniques!- estan tenint un molt inquietant impacte multiplicador que pot amenaçar l’Estat espanyol inclús a mig termini –i no només en la seva viabilitat econòmica!-. Tot això obre una indubtable oportunitat al sobiranisme català... però també a molts altres sectors que se senten llargament menystinguts, oblidats i exclosos.
El repte és aprofitar l'actual competència internacional per retornar la sobirania a la població i -si aquesta vol- constituir un Estat modern amb una democràcia de qualitat, però també amb prou capacitat d'innovació i productivitat per a garantir el benestar i futur de la gent. Una vegada més podem dir: “És l’economia estúpid!”, però també cal reconèixer que tant les causes com les conseqüències van molt més enllà.
Vegeu l'article a L'Unilateral http://unilateral.cat/2016/07/18/sobirania-es-leconomia-estupid/
[1] Anomenem "turboglobalització" a l’acceleradíssima mundialització actual que multiplica exponencialment tots els paràmetres d'interacció: velocitat, quantitat, qualitat, intensitat, abast, llunyania, acceleració, seguretat, constància, omnipresència... Abans la humanitat no tenia consciència de si com un conjunt en constant i profunda relació. Però avui la "turboglobalització" és una realitat evident i decisiva per a tots per la seva rapidesa, intensitat, instantaneïtat, omnipresència, els accelerats i llunyans feedbacks, així com també per haver-se convertit en una realitat sistemàtica, quotidiana i banal.
No comments:
Post a Comment