Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Jul 12, 2016

DIPLOMÀCIA ÉS CULTURAL

Tota diplomàcia té una profunda base cultural i, per tant en última instància, és "diplomàcia cultural". Sens dubte, les relacions internacionals s’han vist d’una manera molt més “culturalista” des del Gir cultural de meitat dels 1980, la consolidada expansió dels estudis culturals, decolonials, dels subalterns... i les teories del “xoc” o “aliança” de civilitzacions que impulsà Huntington
 
S’ha dit amb realisme cínic complementari que la guerra és la continuació de la diplomàcia per altres mitjans (Clausewitz) o que –més aviat- la diplomàcia és la continuació de la guerra per altres mitjans (Foucault). Els conflictes sorgeixen de la contraposició d’interessos (Marx), desigs (Hobbes, Spinoza, Lacan), ambicions... Una espècie hipersocial (Wilson) com la humana, que s’uneix i desuneix en dicotomies d’amics-enemics (Schmitt), inevitablement estructura els seus conflictes i oposicions tant en termes d’interessos i pulsions (Freud) com de valors, ideals, religions (Huntington i tants altres), racionalitats (Weber)... en definitiva: nomos, ethos, cultura.
 

Per tant és inevitable pensar que, en el fons, totes les relacions internacionals i diplomàtiques entre Estats no puguin prescindir d’aquests components, tant pel que fa als interessos i la competència pel predomini geopolític, com dels nomos, ethos, valors, símbols... culturals que encarnen. Evidentment tota diplomàcia o tot tipus de relacions internacionals pressuposen un marc ideològic, axiològic i -en definitiva- cultural que guia els posicionaments en els conflictes geopolítics més enllà de les inevitables adaptacions pragmàtiques a les circumstàncies. 
 
Tota diplomàcia, doncs, és sempre cultural en la seva base més profunda amb independència de si hom és un estudiós realista, idealista o proper al "tercer debat" culturalista en les relacions internacionals. Doncs no hi ha l'absoluta pragmaticitat, com tampoc l'absoluta neutralitat. I tots sabem el molt curt abast que té en les relacions internacionals les polítiques exclusivament ideològiques i sotmeses totalment a principis fixos, inflexibles i predeterminats.
 
Lamentablement fins fa poques dècades la “diplomàcia cultural” era generalitzadament menospreciada. Encara avui, es tendeix a considerar-la sobretot centrada en el foment dels imaginaris més popularment codificats, assumits i esdevinguts “tòpics” del propi país i –com a molt- en l'escenografia "bonista" de la col·laboració entre els diferents països. En la “diplomàcia cultural” és on es remarquen els imaginaris que molesten poc o gens, precisament amb l’objectiu correlatiu de minimitzar i amagar tots els conflictes i oposició d’interessos que marquen la Diplomàcia veritable, amb majúscules i sense adjectivació. 
 
Sovint la diplomàcia cultural s’acaba centrant en els aspectes més conjunturals i de curt abast. Imaginarem un exemple ràpid per a explicar que volem dir: ja que l’Eurocopa de futbol l’ha guanyada Portugal contra França, en les properes Olimpíades 2016 que se celebren a Rio  de Janeiro hom pot decidir incorporar a correcuita un acte en “homenatge” i “agermanament” d’aquestes dues sel.leccions. 
 
Encara avui, la “diplomàcia cultural” s’oposa a la diplomàcia habitual i no adjectivada per distincions d'àmbits administratius, especialitzacions disciplinars i jerarquitzacions sobre la importància de les accions diplomàtiques. Com que aquestes solen ser sovint acrítiques i prejuicioses, cal superar-les en un món que és cada vegada més complex i que -per tant- reclama nous enfoncaments inter, multi, trans, macro i –tendencialment- postdisciplinars. 
 
Per això defensem que sobretot s’ha de considerar alta “diplomàcia cultural” la complexa negociació, defensa i posicionament global dels principis estratègics irrenunciables (i de vegades no explicitats del tot) d’un país. La millor diplomàcia cultural és aquella dedicada a defensar els principis dels propis nomos, ethos, valors, símbols i cultural. Són els que animen en última instància les estratègies polítiques internacionals i intra-nacionals (de qualsevol actuació política, doncs) dels països.
 
Al respecte considerem una magnífica macroqüestió de diplomàcia cultural determinar els valors, principis, nomos, ethos i símbols que van ser clau per a decidir l’actuació de l’administració i la diplomàcia dels Estats Units durant la Guerra de les Malvines de 1982 entre l'Argentina i la Gran Bretanya. Els Estats Units es van trobar llavors en un complex dilema que trencava moltes de les seves doctrines (i els valors culturals que les animaven) sobre el colonialisme i la descolonització, la intervenció de potències alienes en el continent americà, la importància de diverses i acrisolades aliances, etc. 
 
És una complexa qüestió –si se’m permet introduir la terminologia- de macrodiplomàcia cultural. Obliga a "baixar" de les grans qüestions abstractes dels principis generals, els ideals ideològics i els desideratums epistemològics per a analitzar de forma detallada i concreta els processos “reals” de decisió político-diplomàtica. Com destaca el professor Carrijo, cal integrar l'adequat reconeixement de la rellevància (fins i tot determinativa, constrictiva, canalitzadora, facilitadora, etc.) de l'estructura cultural a més de geopolítica en les percepcions, concepcions, volicions i comportaments dels agents individuals que prenen les decisions, i viceversa. També cal explicar els procediments, mètodes, pràctiques i mecanismes reals concrets que permeten executar i donen el sentit últim a la decisió presa. 
 
També s’ha de distingir els aspectes de diplomàcia cultural, entesa com a propaganda y intentes de legitimació de les pròpies decisions (que fàcilment són tergiversables), i entesa com la dialèctica conflictiva entre els diversos principis culturals en pugna en dilemes com el mencionat. La diplomàcia cultural és tan important perquè –certament- les estructures, les institucions i els acords internacional necessiten per a ser plenament efectives que certs individus prenguin determinades decisions i impulsin unes accions particulars. Calen doncs uns molt concrets diplomàtics, polítics, jutges, funcionaris que es coordinin i executin el que anomenem una “política”. 
 
D'altra banda però, aquests individus (i en el fons tots) només poden dur a terme determinats comportaments d'efectivitat social plenament rellevant i fins i tot arribar a concebre'ls!, si s'incardinen en determinats estructures, institucions i nomos socials. Hi ha una part de les decisions que són totalment burocràtiques i pràcticament mecanitzades, sovint es vol creure que és així també en exemples com el mencionat de la Guerra de les Malvines
 
Casa Ametller, seu del
Brazilian Cultural Centre in Barcelona
Però nosaltres creiem que la seva complexitat és tal que obliga a macroanàlisis interdisciplinars de la més profunda “Diplomàcia cultural”. No només cal mostrar i analitzar els valors culturals, ideologies, nomos, ethos, imaginaris i simbòlics implicats sinó la enorme diversitat de mecanismes, estratègies, dificultats, desviaments, retroalimentacions, paradoxes, contradiccions... que van permetre realitzar una determinada “política i/o diplomàcia”, o potser més aviat van obligar a optar per ella.
 
La diplomàcia cultural no és doncs quelcom desencarnat, abstracte i ideal en el pitjor sentit del terme, sinó la clau que vivifica i dinamitza les estructures, permet realitzar-se a les polítiques, les ideologies i les geoestratègies. L’estructura cultural mou els individus i anima les institucions. Juntament amb els individus concrets mou els engranatges que converteixen les institucions del nomos social en poderosíssims "leviatans" (segons la brillant metàfora de Hobbes) que permeten coordinacions col·lectives tan fines i poderoses com les guerres i les paus. 
 
Cal insistir que en cap moment hem oposat cultura i estructura al decisiu element personal i dels agents individuals que executen les polítiques. A més, cal evitar confondre el factor humà amb el lliure arbitri idiosincràsic d’un particular persona, ja que ningú no és una illa i les estructures, ideologies, cultures i institucions codeterminen també l’acció dels individus. Per això analitzar la “diplomàcia cultural” és tan necessari, complex i interdisciplinar, ja que ha d’integrar en un macroanàlisi tots els complexos aspectes mencionats (i segurament algun altre del que hem prescindit).
 
Com s’ha vist en processos populars de gran importància i extensió com el 15M, només quan han estat capaços d’empoderar-se i entrar en les institucions, han estat capaços de començar a mobilitzar-les eficaçment en alguna direcció concreta. Mentrestant, l'energia, propostes i potencialitats dels els individus reunits a les places espanyoles el 2011 els faltava quelcom per a ser realment efectives i transformadores de la vida política i la societat. Calia que fossin capaços de incardinar-se les institucions i en la política oficial (per molt que legítimament en desconfiïn) per a dur-hi les seves idees, valors culturals i pràctiques ideològiques.
 
He pensat aquestes qüestions a partir de presidir el tribunal de l’excel.lent tesi del brasiler i ja doctor Fabricio B. Carrijo (UAB, CIDOB) sobre “A theoretical and methodological proposal in Cultural Diplomacy analysis: the case of the Brazilian Cultural Centre in Barcelona (2003-2013)”. La tesi és codirigida per les professores Anna Ayuso (UAB, CIDOB) i Elizabete Sanches Rocha (UNESP) i el tribunal fou presidit per Gonçal Mayos (UB) amb els professors Nora Sainz (UAB) i Bruno Ayllón (UCM).

B. Ayllón, A. Ayuso, G. Mayos, F. Carrijo i N. Sainz 
 

No comments:

Post a Comment