ANIARA: UN 'CREUER' DE L'ESPAI. IMMENSITAT BUIDA I VULNERABILITAT HUMANA

La vida de la humanitat i la seva relació amb el món és semblant a un creuer? O més aviat hi ha una simbiosi gairebé indestriable entre el destí humà i el vaixell espacial que n'és la llar? Sigui la Terra o la nau Aniara difícilment tenen alternativa, la humanitat no les pot canviar ni substituir per altres 'creuers' de luxe.

 

La humanitat no pot tenir una mera relació instrumental amb la seva llar còsmica. Perquè la vida humana és tant exigent i vulnerable que només es pot desenvolupar plenament en unes poques i molt determinades llars. Són aquelles en les que ha evolucionat i s'ha constituït com a tal. 

I malgrat que la immensitat de l'univers permet pensar que hi ha més d'una possible llar còsmica, a la pràctica les distàncies insondables fan que hom no pugui canviar impunement una llar per una altra. Qui no vulgui entendre aquesta paradoxal però indiscutible circumstància corre el perill de destruir inconscientment la pròpia llar sense adonar-se que, així i malgrat els grans potencials tècnics que pugui tenir, es condemna a una inevitable autodestrucció. 

La humanitat no ha estat gaire conscient d'aquesta veritat i per això creu que pot canviar de creuer i que la tecnologia li ho permetrà. Però tard o d'hora descubrirà els límits humans, precisament quan intentarà reconstruir desesperada i virtualment la llar amb ficcions mecàniques o informàtiques, per a tornar-se a sentir en casa. 

Aniara ens monstra que canviar de creuer pot ser fàcil, però que d'autèntiques llars n'hi ha molt poques. Per això, qui no en veu la diferència, sovint acaba convertint el 'creuer' en un 'sacròfac' còsmic. 

Cap aquestes reflexions es dirigeix la pel.lícula del 2018 Aniara que adapta el poema èpic del mateix nom del  nobel Harry Martinson (1956) amb guió i direcció de Pella Kågerman i Hugo Lilja. S’inicia amb preocupants imatges d’enormes tempestes i devastacions catastròfiques. Però aviat els espectadors es tranquil.litzen amb imatges espaials espectaculars que recorden el celebrat 2001. Una Odissea de l’espai d’Stanley Kubrick. 

Una immensa nau comercial -l’Aniara- rep el seu passatge i personal que hi accedeixen a través d’un impressionant ascensor planetari. A mesura que aquest puja, les tempestes són substituïdes per les imatges més llunyanes, habituals i tòpiques del Planeta Blau que es veuen a través de les finestres. 

Per la degradació ecològica i climàtica, la Terra està sent abandonada i la humanitat es desplaça cap a Mart. Enmig d’una eficient tecnologia, els que accedeixen a la nau ho fan amb la mateixa banalitat amb què -fins abans del Covid-19- tots pujàvem als avions. 

Fins i tot se sent com una veu femenina no visible li diu al seu fill “digues adeu a la Terra” i, davant la indiferent manca de resposta, insisteix “si no ho fas més endavant ho lamentaràs”, llavors se sent un ben educat i mandrós “adeu Terra!”

 

L’arribada a la nau en òrbita és perfecta i, ràpidament, una dona s’aixeca afirmant que treballa allí i es dirigeix a la porta. És rebuda per les mirades discretes del personal que veiem en tots els aeroports. Hi ha també les habituals i funcionals escales mecàniques, els passadissos plens de pantalles que informen de detalls del creuer com els entreteniments que s’ofereixen.

 

Una atracció és un sistema d’intel.ligència artificial anomenat MIMA que permet reviure experiències com la verdor i exhuberància perduda de la Terra. Cap allí es dirigeix la treballadora, ja que és la “Mimarobe", una espècie d’animadora de creuer en aquella atracció sense massa èxit. 

Mentre els passatgers van als seus camarots amb el bagatge de mà i sota les indicacions del personal, l’empleada posa en marxa la MIMA i s’hi refugia cansada. Veiem com comença a “passejar” entre fulles, arbres i cascades, podent inclús menjar fruits del bosc. MIMA recorda clarament Solaris, la magnífica narració d’Stanisław Lem.

 

Mai no se’ns dirà el nom de l’empleada sinó que se l’anomena pel càrrec “Mimarobe", com també es farà amb l’astrònom, el capità, el pilot... fent sempre abstracció del gènere. Ja sigui per reflectir la fredor eficient d’aquests curts viatges o per ressaltar l’aspecte metafòric i suprapersonal de la història, només dues persones són anomenades pel seu nom. De tant en tant, s’afegeix el cognom al títol del Capità i -molt significativament- s’anomena Isagel a una pilot, que amb la Mimarobe i l’astrònom seran els quatre personatges centrals de la història.

 

La trama comença molt sintèticament a la setmana de la partida, perquè l’Aniara xoca amb un petit cargol dels molts restes espacials que ja ‘embruten’ l’espai proper a la Terra. Provoca una averia al reactor, del que s’ha d’eliminar molt combustible nuclear i la nau queda a la deriva. 

Malgrat això, el capità tranquil.litza els passatgers perquè pensa aprofitar la gravetat d’un cos proper per a portar la nau a Mart. Es fel.licita d’haver superat un entrebanc molt perillós però avisa que tota la maniobra pot fer que el viatge duri més de 2 anys. També destaca que, afortunadament, no han de patir perquè compten amb suficients reserves alimentàries sobretot gràcies a les algues que també garanteixen l’oxigen de la nau.

Els passatgers se senten trasbalsats perquè han de modificar els personals projectes, compromisos, negocis, retrobar la gent que els espera... Però la vida i activitats del ‘creuer’ continuen tranquil.lament: hi ha compres, begudes, espectacles, festes... Només hi ha alguns canvis subtils, per exemple, la pròpia operadora que era la usuària més addicta de la poc valorada atracció MIMA, ja que s’hi refugia tot sovint inclús de nit, per oblidar la petita cambra que comparteix amb l’astrònom. Ara però, l’atracció rep més atenció del passatge, comença a haver-hi cues... Sembla que la gent sent nostàlgia i vol recordar la Terra. 

Uns dies després i en una conversa al camarot que comparteixen, l’astrònom explica a la Mimarobe que no ha detectat cap cos que puguin aprofitar per a retornar a la trajectòria cap a Mart. Senzillament no hi és, l’afirmació del capità és una mentida per a tranquil.litzar el passatge. La Mimanrobe vol comprovar-ho i -efectivament- parla amb el capità que li pregunta qui li ho ha dit, però davant el seu silenci ho confirma i ordena mantenir la versió oficial.

 

Van passant les setmanes i comença a estendre’s la veritat entre el passatge, on alguns reaccionen angoixadament convertint la MIMA en el dispositiu clau per a minimitzar l’ansietat, la claustrofòbia, els atacs de pànic i ira, la desesperació, la depressió... 

Per atendre les llargues cues de gent que vol fer servir la MIMA, la Mimarobe ha de demanar al capità més personal que li és concedit amb escreix ja que, amb les visions reconfortats i compensatòries que genera, ha esdevingut un mecanisme estratègic i essencial per a mantenir la calma i l’ordre en un ‘creuer’ que ja dura tres anys.

Els que tenen atacs d'angoixa hi són conduïts per trobar-hi cert consol. La gent comença a resignar-se a què mai ningú d'ells sortirà de l'Aniara. És la seva llar definitiva i no és gaire diferent de les altres opcions disponibles. També a Mart la vida es dura -argumenta la Mimarobe- hi fa massa fred i només s'hi ha aconseguit fer crèixer un petit fong... 

Amb el pas del temps, s’ha de disminuir la despesa de consum, la qualitat de vida va baixant apreciablement i inclús el passatge és incorporat amb incentius a treballar, p.e. en els vitals cultius d’algues. Els habitants de l’Aniara estan repetint acceleradament el procés d’autodestrucció de la humanitat a la Terra. Ara però, no hi ha cap on anar i, vist per les finestres de la nau, l’espai és cada vegada més fosc, més buit i amb menys estrelles.

 

Malgrat els avisos de la Mimarobe, que el capità no atén per mantenir tranquil.la la gent, la MIMA està sent desbordada per la demanda, però també per l’angoixa i horror emocional que rep dels usuaris, fins al punt que comença a funcionar malament i acaba autodestruint-se. La nau s’ha quedat sense el principal dispositiu d’escapisme i apaivagament.

 

La gent troba molt a faltar la MIMA i a la porta -ara tancada- hi pengen dibuixos, records, lemes, ofrenes, exvots... inclús es congreguen a la porta i s’hi posen a pregar. Els mateixos que van marxar amb indiferència de la Terra, ara inicien un culte al darrer vincle, representació o imatge que els la recordava. 

Llavors, desesperats, cerquen un boc expiatori en la pròpia Mimarobe i corre la veu que aquesta efectivament la feia servir fora d’horari i privadament. Per això és empresonada pel capità al qual la Isagel dona un cop de punt, en plena discussió sobre aquesta decisió. Així les dues comparteixen cel·la, treball forçat i un amor que ja abans s’intuïa.  

Al cap d’un temps i davant les moltes baixes per suïcidis, enfrontaments, violències, desigualtats i inclús derives autoritàries (que la pel.lícula deixa intuir més que no mostra cruament), el capità decideix perdonar-les i incorporar-les a noves funcions. Com que ja no calen pilots, la Isagel serà destinada a logística i la Mimarobe a ensenyar tecnologia dels viatges espacials als joves, esperant que algun d’ells pugui ajudar a trobar una solució.  

 

Mentrestant passatgers i tripulants passen per diverses fases religioses, existencials i d’ús del poder. Davant la sensació d’impotència, de no futur i sense cap al·licient vital, augmenten les ja importants debilitats emocionals dels humans, en una degradació amenaçadora i tothom s’aboca a diversos tipus d’escapisme i addicions. Apareixen diversos cultes bàrbars antics i sovintegen els suïcidis, inclús la Mimarobe i Isagel s'uneixen a un culte a la fertilitat dedicat a MIMA i en una orgia la Isagel queda embarassada.

 

És un moment d’optimisme i totes dues s’aboquen en el nou nat, malgrat que sobretot Isagel se sent aclaparada pel que li depara el futur. És el cinquè any de viatge i coincideix amb què l'astrònom descobreix que una sonda prou gran com per contenir combustible s’aproxima cap a l'Aniara. Pensen que ve a rescatar-los però quan, després de més d’un any, la recuperen i estudien no saben què fer-ne.

Llavors el capità (que destaca el canvi emocional i de comportament que l’esperança de la sonda ha provocat) xoca per l’estratègia a seguir amb l'astrònom, que vol revelar als passatgers la veritat de la situació. El xoc de mentalitats i interessos és prou fort, l’astrònom descriu realistament la nau com un ‘sarcòfag’ (etimològicament: un devorador de cadàvers). Ella mateixa en serà un clar exemple perquè el capità, que sap que l’astrònom va ser qui va dir la veritat a la gent, vol evitar que ho repeteixi i iradament la mata.

 

Mentrestant la Mimarobe ha recuperat un vell projecte i aconsegueix projectar una espècie d’holograma al voltant de la nau. Tots poden veure per les finestres, aleshores ja fosques i sense gairebé estrelles, les imatges d’una cascada. Com que l’aigua és la font de la vida, aconsegueix així l’últim i més gran homenatge a la Terra perduda, i aixeca un xic l’ànim dels supervivents. Inclús per això rebrà una medalla honorífica, però no hi ha alegria i inclús pot veure que quan el capità se la lliura, aquest du els canells embenats i amb sang.

 

El darrer homenatge a la vida perduda a la Terra, també arriba tard per a la Isagel que -deprimida- s’ha suïcidat i matat el fill, en descobrir que no hi ha futur perquè els dipòsits d’algues per aliment i l’aigua s’han contaminat. La sempre activa i optimista Mimarobe s’ha quedat sola, com la humanitat en la nau s’ha quedat sense futur.

 

Més tard, ja 24 anys després d’haver sortit de la Terra, només resten uns pocs sobrevivents arraconats sota una llum crepuscular cantant salmòdies i mantres que demanen a la llum solar que els torni a il.luminar. Solitària però agafant-se a la vida com la humanitat, hi ha la Mimarobe. 

Les següents imatges són dels bancs d'algues on hi floten morts els darrers restes. La nau s’enfonsa definitivament en la mort tèrmica i la foscor. Finalment, sembla que s'ha produït el miracle que anhelaven els humans de la nau i -de fet- tots els que van haver de sortir d'una Terra devastada. L'Aniara arriba a l'estrella Vega on l'atreu un planeta blau i acollidor. 

Però és un molt pobre consol, ja que l'univers és tan gran i buit que s'hi ha arribat l'any 5.981.407 des de la partida i la nau és completament congelada i sense vida. Hi ha doncs un possible segona llar habitable i acollidora com la Terra, però pels humans que han destruit aquesta, és com si no existis, perquè no la podran gaudir. Els darrers humans de l'Aniara el més semblant que hauran experimentat a la Terra primigènia i plena de vida és la simulació d'intel.ligència artificial MIMA.

 

Podria haver estat el tan anhelat nou començament, una nova llar per a la humanitat, però arriba pràcticament 6 mil.lions d’anys tard. L’univers és massa gran, els planetes habitables pels humans són massa llunyans entre si i la humanitat és una espècie massa vulnerable i autodestructiva. Per això l’Aniara ja és només el trist record d’una evolució errada.