Mirant la literatura i la història, sembla que són els mateixos impulsos bàsics que mouen la vida humana en general. En termes d’Spinoza hom es mou bàsicament per: riqueses, honors, plaers sensuals i, tal vegada, desig de coneixement. Tots quatre grans tipus d’objectius sovint es barregen i es donen d’alguna manera units. Així per exemple, els grans conqueridors sembla que cercaven alhora riqueses i honors, però tampoc no solien fer escarafalls als plaers sensuals que podien obtenir (hi ha força documentació al respecte) i també crec que hi solia haver un punt de curiositat i de recerca del coneixement.
Pel que sembla, també els descobridors i viatgers que cercaven sobretot una experiència personal, estètica, mística, etc. i algun tipus de coneixement com Goethe o Byron, tampoc no rebutjaven sempre els plaers sensuals. Inclús –sent lúcidament crítics- tampoc no eren aliens segurament als honors i –inclús- riqueses que sabien que podien obtenir si la seva recerca era prou reeixida. Inclús l’idealitzat arqueòleg Indiana Jones popularitzat per Spielberg proclama reiteradament en la segona pel.lícula de la sèrie buscar “fortuna i glòria”.
D’altra banda és possible que experimentin també algun altre tipus
La condició humana és així. Tot s’acaba barrejant o hi és molt a prop: el sublim i el més rastrer, l’altruisme i l’egoisme, la grandesa i la més abjecta misèria, l’amor i l’odi, la rebel.lia i el seguidisme, la subtilesa, la vanitat i l’enveja, etc. Fins i tot en les darreres dècades s’hi afegeix un factor que crec força nou en la història de la humanitat i que –inclús per experiència pròpia i en mi mateix- crec que s’ha anat accentuant.
Avui el turisme sembla tot sovint una estranya barreja d’esport i de treball. M’explicaré: d’una banda molts turistes semblen posseïts per un estrany impuls de rendibilitat calculadora i econòmica, que els porta a maximitzar les despeses fetes en termes de “crèdits turístics”. Aquests vindrien a ser la “moneda” o unitat de quantificació turística amb què es mesurarien “idealment” el valor dels viatges, les visites, els hotels, les fotografies, els museus, les compres, els “souvenirs” i inclús les experiències “culminants” presumptament viscudes.
Molts turistes o gairebé tots en algun moment, semblen planificar i executar les “vacances” impulsats compulsivament per aconseguir el màxim d’aquests “crèdits turístics” en contraprestació als diners gastats. Planifiquen els viatges i les excursions per aconseguir acumular bulímicament quants més millor d’aquests “crèdits turístics”. Així el turisme més reeixit és aquell que ha obtingut, ha “produït” o ha estat “recompensat” per més “crèdits turístics” per unitat de despesa esmerçada.
La variant “esportiva” d’aquesta “productivitat turística” substitueix
Aquesta vessant de concurrència amb amics, coneguts i saludats sovint es pot transformar, interioritzant-la com una competència amb un mateix, mirant de “perfeccionar” la pròpia tècnica o capacitats “turístiques” –ja sigui en velocitat o resistència- i batre els propis rècords. En la línia de: avui he pujat al Mont Fuji i hi he fet fins a 100 fotografies en molt menys temps que vaig tardar en aguantar l’enorme cua per a pujar a l’Estàtua de la Llibertat davant Nova York, pujar-hi en ascensor i fer-hi 100 fotografies!
Se’ns podrà dir que sempre hi ha hagut col.leccionistes o fanàtics de qualsevol cosa, ja sigui recopilar monedes, rellotges de cu-cut o experiències dignes de ser explicades amb una copa a la mà i una mica d’alcohol a la sang. Els turismes competitiu-esportista o productiu-maximitzador –que hem esbossat- en podrien ser simplement algunes de les versions més ridícules que les societats actuals promocionen.
No descarto aquesta hipòtesi, ja que –com hem vist- la humanitat
Més aviat el model que s’imposa és una barreja d’estressat consumidor i d’esforçat treballador “estakhanovista”. El primer reprodueix la dialèctica quotidiana que molts experimenten davant d’un buffet-lliure i del “fast-food” o en un outlet d’ofertes. Llavors hom mira d’endrapar i/o comprar el màxim possible de coses abans de caure rebentat de tant menjar, rendit pel cansament o totalment escurat per les despeses.
En canvi, però amb una sorprenent simetria, l’“estakhanovista” es manifesta com a disposat a aplicar-se de forma perfeccionista i esforçada fins a morir davant la sagrada tasca del “turisme” i del consum. Sorprenentment, com veiem, alguns ideals capitalistes i “comunistes” s’acaben trobant en les experiències actuals –gairebé “obligatòries” per a molts- del turisme, els viatges, les vacances... de masses.
Vegeu els posts vinculats:
2 comments:
Sí, jo també penso que en el turisme actual conflueixen una estranya –i, en termes històrics, força inèdita- combinació “d’instint productiu i de consum bulímic” , “d’estressat consumidor i d’esforçat treballador estakhanovista” on l’obsessió per “rendibilitzar” al màxim els viatges i/o demostrar que hem fet més visites i fotos que els altres substitueix la vessant lúdica i hedonista.
Evidentment, tot això té molt a veure amb el turbocapitalisme actual. Més concretament, penso que, d’una banda, el turisme actual s’està constituint en un dels màxims exponents d’allò que Bourdieu anomenava “capital cultural”, és a dir, aquell conjunt de coneixements, habilitats, recursos lingüístics i maneres de comportar-se que atorguen prestigi en un entorn social donat i permeten tenir –o aspirar a tenir- una bona posició en l’espai social. Demostrar que s’ha visitat determinats indrets esdevé un exponent de la “sensibilitat” i de la “distinció” de l’individu o família en qüestió i, de pas, constitueix un indicador que hom ocupa un bon lloc en l’entramat de grups i classes socials.
Però crec que això no ho explica tot, i ni tan sols respon, per si sol, a la pregunta sobre per què avui el turisme és molt més important pel nostre capital cultural que no pas abans. Diria que hi ha un altre factor que té molt a veure amb el concepte de “simulacre” de Baudrillard, segons el qual en les nostres societats de consum tot –productes, activitats, indrets, referents culturals...- és susceptible d’esdevenir espectacle, “marca” i entreteniment, de manera que la naturalesa original del fenomen en qüestió es transforma inexorablement i és substituït per un “simulacre” que, no obstant, té tota l’aparença de realitat, d’hiperrealitat, inclús. Doncs bé, és possible que el turisme actual en sigui un producte i, al mateix temps, un dels seus motors. Producte, perquè sense aquest marc global no s’entén, crec, la tendència actual a cercar compulsivament “experiències”, “sensacions” i “vivències” a tota mena d’indrets –un safari a l’Àfrica, la ruta dels càtars, la Barcelona misteriosa de l’església del Mar (o de Gaudí), etc.- i, sobretot, la creença que aquests paquets d’experiències que ens vénen són “genuïns” i “autèntics”. Però el turisme és, també, un dels motors, dels catalitzadors més potents d’aquesta tendència a convertir-ho tot en espectacle... i a creure que aquest espectacle correspon fil per randa a la realitat! Diria que, en una època en què la força de les imatges –reproduïdes i difoses sens pausa- i de la cerca de noves sensacions és tan gran, recórrer indrets llunyans i plasmar-ne les experiències en milers d’imatges penjades ràpidament a la xarxa constitueix una temptació irresistible. Tant, que hi dediquem intensos esforços i ingents dosis d’estrés.
Lluís
Totalment d'acord Lluís. Siusplau, mira't el post "Espectacle, domini i alienació".
Post a Comment