Vivim
en l'era del turisme, tant com en l’era del consum, de les masses, dels mèdia i
Internet, de l'oci, de l'espectacle... Estic convençut que totes aquestes coses
“estan” avui profundament relacionades (malgrat que no sempre ni necessàriament
“són” tan relacionades). Totes remeten a una mateixa forma de viure i a un
tipus específic de societat: la nostra.
Tot
i que la crisi econòmico-política sigui molt greu, en els països avançats tots
estem impulsats a viatjar molt. Sembla obligatori fer turisme. Els anuncis, els
veïns, les administracions, la forma de viure... ens impulsen fortament a omplir les "vacances" amb una
complexa programació i un esforçat treball "turístic".
Inconscientment
(quan no de forma conscient) ens sentim obligats a fer productiu l'oci i el lleure. Sentim l'estranya necessitat de
passar a tota velocitat d'un treball -que la majoria odia- a un consum quasiobligatori que molts estem
aprenent a odiar, però que -els que no el poden tenir- deuen imaginar-lo
meravellós i alliberador.
Se’ns diu a uns i altres que “gaudir” de la “sort” d’aquest consum turístic és el senyal més inequívoc de triomf personal i social. Marca el propi estatus, tot diferenciant-nos del veí i "de les masses". La paradoxa risible –de la que no en traiem cap bona conseqüència- és que ens acabem trobant el veí i les masses (de què hom vol diferenciar-se) en les cues de Lloret o Salou, o a les "atraccions" de Las Vegas, Cancún, Orlando i Macau.
Però
hi ha moltes altres frustrants paradoxes que reiteradament experimentem sense
treure’n cap moral. Per exemple, se’ns
impulsa a imaginar el turisme sota un guió “espectacularitzat” tipus Hollywood.
Ens imaginem doncs un turisme còmode, selecte, luxós, erotitzat,
hiperhedonista, ple de sorpreses agradables, plaent... Sense els moments contraris (amplament majoritaris segons la meva experiència)
d’incomoditats, vulgaritats, pretès luxe kitsch i plastificat, porno de
pagament, hiperfrustrat, ple de sorpreses desagradables i torturant.
Certament
no podem dir que se’ns escamotegin totalment aquestes crues “realitats” del
turisme, perquè un model força estès i compartit valora arribar a indrets
exòtics, misteriosos, “autèntics”, perillosos
o poc civilitzats: un llogaret africà perdut, el cim d’una muntanya
altíiiiiiiissima, la solitud inquietant del llunyà desert, una tempesta al mig
de l’oceà... Valorem la mítica de la
dificultat que hi ha darrera aquests mítics “destins turístics”.
En
el fons també valorem la sensació de risc que intuïm que acompanya a voler tafanejar
enmig del tòrrid i perillós carnaval de Río, “entrar” en una violenta i miserable
favela per a “mirar” com viuen “ells”, escoltar “gratis” uns pobres negres
“autèntics” que improvisen al mig de Harlem, “participar” en un ritual vudú o
viure un viatge psicodèl.lic amb un “veritable” xaman.
Però ho volem sense riscs reals, sense
mala consciència moral, sense compromisos ni embrutar-nos! I sobretot ho volem ràpid, inodor i indolor, sense adonar-nos que això també ho
torna insubstancial, superficial, insípid i incolor.
Mina de Naica |
En
el fons i sobretot, el que perseguim és obtenir uns quants “titulars” (com
diuen els periodistes), “records” i fotos que justifiquin el viatge, les fatigues
i les despeses. Haver “caçat” algunes peces turístiques de valor per a poder
ensenyar i provocar la tan anhelada enveja... “tu sí que vius!... tu sí que
saps muntar-t’ho!...”
Crec
que aviat hi hauran empreses especialitzades que oferiran a mòdic preu i amb
confidencialitat assegurada: dramàtics guions turístics amb fotos trucades (jo
amb X...), peces artístiques autentificades com a records-prova, divertides
anècdotes per a explicar, alguna dada sorprenent que només “pot saber” algú que
“ha visitat Y”... I tot sense perdre temps, suar ni moure’s!!!!!!!!!
És
una solució menys inquietant que la imaginada (que algun dia també serà real)
per Philip K. Dick i que va donar
lloc a les famoses pel.lícules (Paul
Verhoeven 1990, Len Wiseman
2012) i a la sèrie “Total Recall” (Desafiament total). En el fons no
cal jugar perillosament amb la ment, la gent és prou crèdula i en té prou amb simplement
alguns gadges i històries convenientment disposats. Inclús al final, el propi
fals turista implicat s’acabarà creient la seva història!!!!
Aquesta
solució sí que respon a la visió ideal i “espectacularitzada” que s’ha imposat
del turisme. Té tots els avantatges: comoditat màxima, elitisme i luxe a gust
del consumidor, erotisme (“políticament correcte” o no) fins al punt que a un
l’interessi, moltes sorpreses agradables i cap de desagradable... La part negativa del turisme o el cansament
del viatjar són minimitzats en una “fossa en negre” o en una “càmera ràpida”
amb música animada semblant a quan “Rocky
Balboa” s’entrena o amb música èpica mentre “Lawrence d’Aràbia” creua assedegat el desert.
Podem
explicar dramàticament els moments durs, crucials i perillosos, sense patir,
suar ni deixar de menjar crispetes. Són el necessari contrapunt al millor
espectacle turístic i el fan creïble, però no els hem de viure ni experimentar
de veritat!!!
Certament
llavors el turisme serà una experiència
completament falsa i una còpia guionitzada que substituirà la vida real. Però
no es ja així d’alguna manera avui?! Realment el que experimentem i vivim
en les vacances és tant real i autèntic?! No dubto que té moments bons,
plaents, agradables i interessants (com també són reals la tortura dels
aeroports, el carregar de maletes i certes “visites oblidades”). Però, no estem minimitzant la vida i la capacitat
humana de viure experiències posant-los-hi com a model suprem la mencionada i
falsa espectacularització del turisme?!
Sàviament,
la llengua alemanya té dos verbs que gairebé signifiquen el mateix, però
permeten distingir cert turisme (o el que sigui) de la vida. Són els verbs:
"erleben" i "erfahren". Etimològicament “Erleben” remet a
vida (Leben) i per tant a les “vivències” (Erlebnis). En canvi, “erfahren”
prové de l’etimologia de viatjar, circular, conduir o moure’s (fahren).
Tots
dos signifiquen experimentar o tenir experiències però filosòficament podem dir
que "erleben" apunta a aquelles que aporten informació qualitativa i
ensenyen a viure o transformen la vida, mentre que "erfahren" apunta
sobretot a les que aporten informació quantitativa, empírica i pragmàtica.
"Erfahren"
és –doncs- un experimentar que veu, constata, s’assabenta de, pren contacte amb, té notícia de i sap d’alguna
cosa; per exemple que el Taj Mahal
és a la ciutat índia d’Agra i altres
informacions rellevants i curioses. Són experiències fàcilment sumables i
afegibles com les habituals en molts turistes que es limiten a “sumar” llocs
“visitats” i fotos “ja fetes”.
En
canvi “erleben" és un experimentar que impacta vitalment, no necessàriament
de forma racional ni fàcilment explicable, i que fa que ja no siguem exactament
els mateixos que abans). És un experimentar que ens transforma profundament i
que ens farà viure –en endavant- de manera diversa.
M’agrada
pensar que les millors i més profundes experiències de la vida (Erlebnis) ens condueixen a nosaltres (i ens formen
humanament), mentre que les experiències típiques del turisme les conduïm
(fahren) nosaltres, quan no són simplement el resultat de conduir-nos
(fahren) indolora (i sovint incolora, inodora i insípidament) per paratges que
–en altres circumstàncies- serien vitalment apassionants.
AVENTURERS,
VIATGERS I TURISTES
Vegeu els posts vinculats:
2 comments:
Aurèlia Pessarrodona
Aurèlia Pessarrodona: bé, recordem que el turisme és un invent il·lustrat... smile emoticona:) Però jo no ho veig exactament com dius tu. El que em fa més angúnia del turisme de masses és que acaba cruspint-se la veritable identitat humana dels llocs. El centre de Venècia és inhabitable per als venecians: no hi ha ni una botiga de queviures normal. Tot es torna en una mena de parc temàtic per al turisme; esdevenint una mena de lloc fantasma on en realitat no es fa ja vida quotidiana. Els turistes tenen la impressió d'haver estat a Itàlia, quan el que han viscut és una façana molt allunyada de la realitat de la gent. I aquest estiu ho vaig començar a veure també en pobles de la Costa Brava.
Tot acaba confonent-se, banalitzat sota el model de Hollywood o quelcom similar. Al final no hi haurà res de diferent, autèntic ni altre a experimentar. Però no em vull posar pessimista
Post a Comment