Gonçal Mayos PUBLICATIONS

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

ht tp://orcid.org/0000-0001-9017-6816 : BOOKS , BOOK CHAPTERS , JOURNAL PUBLICATIONS, PRESS, Editor, Other translations, Philosophy Dicti...

Oct 6, 2013

CONTRA EL TURISME


Vivim en l'era del turisme, tant com en l’era del consum, de les masses, dels mèdia i Internet, de l'oci, de l'espectacle... Estic convençut que totes aquestes coses “estan” avui profundament relacionades (malgrat que no sempre ni necessàriament “són” tan relacionades). Totes remeten a una mateixa forma de viure i a un tipus específic de societat: la nostra.

Tot i que la crisi econòmico-política sigui molt greu, en els països avançats tots estem impulsats a viatjar molt. Sembla obligatori fer turisme. Els anuncis, els veïns, les administracions, la forma de viure... ens impulsen fortament a omplir les "vacances" amb una complexa programació i un esforçat treball "turístic"

Inconscientment (quan no de forma conscient) ens sentim obligats a fer productiu l'oci i el lleure. Sentim l'estranya necessitat de passar a tota velocitat d'un treball -que la majoria odia- a un consum quasiobligatori que molts estem aprenent a odiar, però que -els que no el poden tenir- deuen imaginar-lo meravellós i alliberador. 

Se’ns diu a uns i altres que “gaudir” de la “sort” d’aquest consum turístic és el senyal més inequívoc de triomf personal i social. Marca el propi estatus, tot diferenciant-nos del veí i "de les masses". La paradoxa risible –de la que no en traiem cap bona conseqüència- és que ens acabem trobant el veí i les masses (de què hom vol diferenciar-se) en les cues de Lloret o Salou, o a les "atraccions" de Las Vegas, Cancún, Orlando i Macau.

Però hi ha moltes altres frustrants paradoxes que reiteradament experimentem sense treure’n cap moral. Per exemple, se’ns impulsa a imaginar el turisme sota un guió “espectacularitzat” tipus Hollywood. Ens imaginem doncs un turisme còmode, selecte, luxós, erotitzat, hiperhedonista, ple de sorpreses agradables, plaent... Sense els moments contraris (amplament majoritaris segons la meva experiència) d’incomoditats, vulgaritats, pretès luxe kitsch i plastificat, porno de pagament, hiperfrustrat, ple de sorpreses desagradables i torturant.

Certament no podem dir que se’ns escamotegin totalment aquestes crues “realitats” del turisme, perquè un model força estès i compartit valora arribar a indrets exòtics, misteriosos, “autèntics”, perillosos o poc civilitzats: un llogaret africà perdut, el cim d’una muntanya altíiiiiiiissima, la solitud inquietant del llunyà desert, una tempesta al mig de l’oceà... Valorem la mítica de la dificultat que hi ha darrera aquests mítics “destins turístics”.

En el fons també valorem la sensació de risc que intuïm que acompanya a voler tafanejar enmig del tòrrid i perillós carnaval de Río, “entrar” en una violenta i miserable favela per a “mirar” com viuen “ells”, escoltar “gratis” uns pobres negres “autèntics” que improvisen al mig de Harlem, “participar” en un ritual vudú o viure un viatge psicodèl.lic amb un “veritable” xaman.

Però ho volem sense riscs reals, sense mala consciència moral, sense compromisos ni embrutar-nos! I sobretot ho volem ràpid, inodor i indolor, sense adonar-nos que això també ho torna insubstancial, superficial, insípid i incolor

Mina de Naica
Com que trobem l’aigua insípida, incolora i inodora (d'acord a la seva definició), volem beure’ns un refresc edulcorat i gasejat mentre -en un temps màxim de 5 minuts- ens expliquen l’essència de la vida. Volem veure personalment els enormes cristalls de la mina mexicana de Naica amb aire condicionat, circulant en un còmode trenet turístic i sense acceptar les condicions especials que els van fer possible (simplificant: 300 metres de fondària, 45ºC de temperatura i 80% d’humitat). 

En el fons i sobretot, el que perseguim és obtenir uns quants “titulars” (com diuen els periodistes), “records” i fotos que justifiquin el viatge, les fatigues i les despeses. Haver “caçat” algunes peces turístiques de valor per a poder ensenyar i provocar la tan anhelada enveja... “tu sí que vius!... tu sí que saps muntar-t’ho!...”

Crec que aviat hi hauran empreses especialitzades que oferiran a mòdic preu i amb confidencialitat assegurada: dramàtics guions turístics amb fotos trucades (jo amb X...), peces artístiques autentificades com a records-prova, divertides anècdotes per a explicar, alguna dada sorprenent que només “pot saber” algú que “ha visitat Y”... I tot sense perdre temps, suar ni moure’s!!!!!!!!!

És una solució menys inquietant que la imaginada (que algun dia també serà real) per Philip K. Dick i que va donar lloc a les famoses pel.lícules (Paul Verhoeven 1990, Len Wiseman 2012) i a la sèrie “Total Recall” (Desafiament total). En el fons no cal jugar perillosament amb la ment, la gent és prou crèdula i en té prou amb simplement alguns gadges i històries convenientment disposats. Inclús al final, el propi fals turista implicat s’acabarà creient la seva història!!!! 

Aquesta solució sí que respon a la visió ideal i “espectacularitzada” que s’ha imposat del turisme. Té tots els avantatges: comoditat màxima, elitisme i luxe a gust del consumidor, erotisme (“políticament correcte” o no) fins al punt que a un l’interessi, moltes sorpreses agradables i cap de desagradable... La part negativa del turisme o el cansament del viatjar són minimitzats en una “fossa en negre” o en una “càmera ràpida” amb música animada semblant a quan “Rocky Balboa” s’entrena o amb música èpica mentre “Lawrence d’Aràbia” creua assedegat el desert.
 
Podem explicar dramàticament els moments durs, crucials i perillosos, sense patir, suar ni deixar de menjar crispetes. Són el necessari contrapunt al millor espectacle turístic i el fan creïble, però no els hem de viure ni experimentar de veritat!!!

Certament llavors el turisme serà una experiència completament falsa i una còpia guionitzada que substituirà la vida real. Però no es ja així d’alguna manera avui?! Realment el que experimentem i vivim en les vacances és tant real i autèntic?! No dubto que té moments bons, plaents, agradables i interessants (com també són reals la tortura dels aeroports, el carregar de maletes i certes “visites oblidades”). Però, no estem minimitzant la vida i la capacitat humana de viure experiències posant-los-hi com a model suprem la mencionada i falsa espectacularització del turisme?!

Sàviament, la llengua alemanya té dos verbs que gairebé signifiquen el mateix, però permeten distingir cert turisme (o el que sigui) de la vida. Són els verbs: "erleben" i "erfahren". Etimològicament “Erleben” remet a vida (Leben) i per tant a les “vivències” (Erlebnis). En canvi, “erfahren” prové de l’etimologia de viatjar, circular, conduir o moure’s (fahren).

Tots dos signifiquen experimentar o tenir experiències però filosòficament podem dir que "erleben" apunta a aquelles que aporten informació qualitativa i ensenyen a viure o transformen la vida, mentre que "erfahren" apunta sobretot a les que aporten informació quantitativa, empírica i pragmàtica.

"Erfahren" és –doncs- un experimentar que veu, constata, s’assabenta de, pren contacte amb, té notícia de i sap d’alguna cosa; per exemple que el Taj Mahal és a la ciutat índia d’Agra i altres informacions rellevants i curioses. Són experiències fàcilment sumables i afegibles com les habituals en molts turistes que es limiten a “sumar” llocs “visitats” i fotos “ja fetes”.
 
En canvi “erleben" és un experimentar que impacta vitalment, no necessàriament de forma racional ni fàcilment explicable, i que fa que ja no siguem exactament els mateixos que abans). És un experimentar que ens transforma profundament i que ens farà viure –en endavant- de manera diversa. 

M’agrada pensar que les millors i més profundes experiències de la vida (Erlebnis) ens condueixen a nosaltres (i ens formen humanament), mentre que les experiències típiques del turisme les conduïm (fahren) nosaltres, quan no són simplement el resultat de conduir-nos (fahren) indolora (i sovint incolora, inodora i insípidament) per paratges que –en altres circumstàncies- serien vitalment apassionants.

Vegeu els posts vinculats: 
AVENTURERS, VIATGERS I TURISTES

2 comments:

Anonymous said...

Aurèlia Pessarrodona





Aurèlia Pessarrodona: bé, recordem que el turisme és un invent il·lustrat... smile emoticona:) Però jo no ho veig exactament com dius tu. El que em fa més angúnia del turisme de masses és que acaba cruspint-se la veritable identitat humana dels llocs. El centre de Venècia és inhabitable per als venecians: no hi ha ni una botiga de queviures normal. Tot es torna en una mena de parc temàtic per al turisme; esdevenint una mena de lloc fantasma on en realitat no es fa ja vida quotidiana. Els turistes tenen la impressió d'haver estat a Itàlia, quan el que han viscut és una façana molt allunyada de la realitat de la gent. I aquest estiu ho vaig començar a veure també en pobles de la Costa Brava.

Gonçal Mayos Solsona said...

Tot acaba confonent-se, banalitzat sota el model de Hollywood o quelcom similar. Al final no hi haurà res de diferent, autèntic ni altre a experimentar. Però no em vull posar pessimista