Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Jul 13, 2013

MAL I LLIBERTAT: Dr. JEKILL, Mr. HYDE O EICHMANN



Al no tenir la total determinació instintiva dels animals, la humanitat l'ha de substituir per un ordre social i cultural. La humanitat necessita afegir doncs a la seva base biològica instintiva: una certa determinació social, un ordre polític i una guia cultural

La total determinació instintiva fa que tot tingui un sentit impulsiu, no discutible i -per tant- hom estigui sotmès a un ordre natural compulsiu. Aquí no hi ha llibertat, però tampoc l'angoixa que genera

Ara bé, com que els humans no estem tant instintivament determinats com la resta d'animals, experimentem una gran angoixa que hem de superar socialment i compensar culturalment. Els humans patim la “por a la llibertat” (E. Fromm), el terror a l’"anomia" o manca de normes (fins arribar al suïcidi com va mostrar Emile Durkheim) i el pànic davant el caos.
Com molt bé diu Lluís Soler, precisament perquè “som primats espantats i desorientats”, sovint “cometem algunes de les barbaritats més grans.”



Els anarquistes argumenten que l’anarquia no és caos ni violència; sinó –com diu l’etimologia del mot- absència de poder, de domini, de govern o de dominador.  Ara bé, –pel que sembla i si ens cenyim a l’evolució- els animals no van ser fets per la llibertat, així com tampoc la humanitat. No estem avesats a la llibertat, inclús xoca amb moltes de les nostres més profundes i bàsiques pulsions. Algunes vinculades a sentir-nos protegits pels nostres pares i seguir-los més o menys cegament.



Per això, sovint la humanitat identifica el poder/domini amb un gran “pare” sinó protector, al menys clar, contundent i gelós. El poder genera ordre i –en últim extrem- “la pau dels cementiris” que va dir Kant i que Franco ens va obsequiar per dècades. Això fa que inclús un poder dictatorial tranquil.litzi al definir un ordre injust però còmode; i això agrada a la gent tant més com més angoixada o dèbil se sent.



Per tant, moltes vegades, els humans acceptem massa fàcilment el domini (potser fins i tot amb un secret alleugerament). Llavors el banalitzem, el justifiquem i legitimem, o al menys l’obviem, l’acceptem amb indiferència i com una banalitat. Naturalment darrera l’acceptació passiva i banal del domini, solem acceptar també els mals, injustícies i barbàries que provoca.



Llavors la humanitat té tendència a comportar-se com Eichmann, s’arrenglera el domini, la injustícia i la barbàrie d’una forma “banal” però efectiva. Pensem (i ens tranquil.litzem) que això no ens converteix en cap monstre, “Lucifer ni un Hannibal Lecter”.



Ara bé, malgrat tot som conscients (com Eichmann) del mal que fem, transmetent, executant i burocratizant el domini i la injustícia. Crec que és sota aquest estat d’ànim que es fan les grans barbaritats i crims massius. No es fan tant obligats i amb una pistola al pols, com per por antiètica a apartar-nos de l’ordre, la còmoda tranquil.litat i la “pau” si ens oposem al poder injust. Llavors l’angoixa ens pot i ens fa tremolar, claudicar, col.laborar... banalment.



Com molt bé recorda Lluís: als humans ens agafa pànic quan ens sentim orfes d’un poder o determinació que defineix un ordre còmode i tranquil.litzador. Llavors ens surt la pitjor agressivitat, solem cercar bocs expiatoris i ser molt obedients i complidors amb  el domini per injust que sigui.



Com el gran inquisidor de Dostoievski, no es pot suportar qüestionar o desmuntar l’enorme presó que ens hem construït. Tant per a salvaguardar-la, com per a que no ens mostrin que en realitat és una presó, som capaços de les pitjors coses.



Ara bé, per a bé i per a mal, destaco que aquesta angoixa neix de la llibertat i, per tant, de la complexa i ambivalent condició humana: alhora el bonhomiós Jekill, el pervers Mr. Hyde i Eichmann, el banal complidor burocràtic de la barbàrie.



És a dir precisament perquè en nosaltres lluiten impulsos contradictoris altruistes i egoistes, de bé i mal, de sociabilitat i insociabilitat, Jekill i Hyde... esdevenim sovint “primats espantats i desorientats” que sobretot volem ordre i jerarquia, domini clar i distint, “pau dels cementiris”, i no llibertat ni responsabilitat moral. Llavors optem per ser –sobre tot i al menys públicament- Eichmanns complidors disciplinadament de les pitjors barbaritats.



Precisament perquè la grandesa humana està llaurada sobre la contradictorietat de l’egoista evoluciódarwiniana i la evolució “eusocial” més grupal i altruista: “cometem algunes de les barbaritats més grans”.



Podem ser alhora àngels o dimonis, Jekill o Hyde... i fins i tot Eichmanns que “no treuen ni posen rei”, però sempre obeeixen banalment i ajuden eficaçment al seu senyor... el que hi hagi i per terrible que sigui.



Perquè necessiten que hi hagi “senyor” i “domini”, ja que decidir lliurement i responsable és molt més angoixant. Precisament perquè durant la vida hom pateix moltes pressions i que les angoixes són terribles, només una espècie tan poderosa i una condició tan contradictòria com la humanitat pot escollir: ser Jekill, Hyde o Eichmann.
Eichmann detingut a Jerusalem

3 comments:

  1. Part 1

    Dius “La humanitat necessita afegir doncs a la seva base biològica instintiva: una certa determinació social, un ordre polític i una guia cultural.”

    No només a l’humà, per esdevenir humà -i lliure-, li cal un ordre polític que el condicioni socialment per gestionar el conflicte (en la meva opinió és millor utilitzar el concepte de “condiciónant”, que dóna marge a l’existència tant dels actes dolosos com de l’evolució social intencional, ja que la “determinació social”, en tant que determinació per definició és ineludible, anul•la la llibertat i, d’alguna manera, ens torna a la natura de Hobbes, on la vida és solitària, miserable, cruel, brutal i curta.) . A la natura també li cal que l’ésser humà s’autolimiti des de la reflexió: un cert ordre polític, social i cultural que ens condicioni en el nostre actuar és necessari per a que la natura, i nosaltres amb ella, tingui una possibilitat. Evidentment no l’actual, però tampoc cap.

    La crisi ecològica, per molt anti intuïtiu que sembli, radica a la mateixa substància de la qual està format l'ésser humà com a ésser viu natural ("Amb un tronc tort com aquell del qual ha estat fet l'ésser humà res pot forjar que sigui del tot recte ", diu Kant, al que Berlin contesta: "però cal intentar-ho contínuament "). La crisi ecològica és, i per molt anti intuïtiu que segueixi semblant, d’allò més natural i el que naturalment passa si ens deixem portar per l'instint depredador que qualsevol esglaó de la cadena tròfica -és a dir, tot esglaó de la cadena tròfica- té.

    La naturalesa no es reajusta de forma intencional, sinó perquè troba el límit al seu procedir, i en topar contra ell, o canvia per atzar -i sense disseny- el rumb o pereix. La població de lleons (per exemple, i accepteu-me la necessària reducció en l'argumentació) té com a límit la població gaseles. Si les gaseles, pel que sigui, augmenten, els lleons cacen més i tenen més possibilitats de reproduir-se, amb el que augmenten al seu torn. I els lleons no pararan d'augmentar fins que la pressió que exerceixen sobre les gaseles els condemnin a passar fam i a la mort. Atès que no canvien de rumb -no és probable que es facin vegetarians per una mutació aleatòria no intencional-, els lleons van morint fins que la pressió sobre les gaseles disminueix la suficient com per establir un nou equilibri. Compte: equilibri mecànic, no producte de la voluntat.

    José Luis Molinuevo (El humanismo tecnológico, Alianza Editorial, 2004), en analitzar l'impacte de les noves tecnologies en la societat, en la naturalesa i en l'ésser humà, diferència el pensar a la societat fins als límits o des dels límits. Però, ¿qui diu on són els límits des dels quals actuar?

    La naturalesa no coneix els límits i sempre, necessàriament sempre, actua fins als límits. Som nosaltres, els humans, els que podem establir els límits i actuar des dels límits.

    La genealogia de la crisi ecològica que estem patint (imbricada, però diferent de la crisi econòmica -i dic a consciència econòmica i no financera-) es remunta a l'ésser humà en tant que arriba a ser ésser humà, és a dir, des que, sent homo habilis, comença a modificar intencionalment l'entorn per així millor protegir-se, passant del paradigma d'adaptarse a l'entorn al novíssim , i únic en el seu desenvolupament, paradigma d'adaptar l'entorn. El procediment d'adaptar l'entorn es millora amb l'homo erectus, que desenvolupa tècniques i eines i aprèn a manejar el foc que els permet colonitzar les coves, i arriba al punt de maduresa sense retorn del qual encara vivim amb els dos homo sapiens (sapiens neanderthalensis i sapiens sapiens). Avui potser sembli una ironia que ens autodiem home savi savi ...

    ReplyDelete
  2. Part 2

    La crisi ecològica, segons el que s'acaba de dir, exigeix que deixem a la natura en pau, sola en tant, i fins al punt, en què puguem viure sense ella: la hem de deixar al marge excepte en la mínima necessària instrumentació que el seu legítim ús exigeix per gaudir de una bona vida (deixem dit que aquest és el límit des del qual hem d'actuar, encara que aquí no podem tractar què és una bona vida).

    No hem harmonitzar-nos amb la natura, per molta angoixa que ens procuri allunyar-nos d’ella, ni tenim per què fer-ho, ja que la seva llei és la pura absència de poder institucionalitzat: la llei del més fort i la seva llibertat la del millor preparat per sobreviure. Justament el contrari del que li exigim a un estat del benestar: que protegeixi els febles davant dels poderosos, que empoderi als necessitats davant els vigorosos.

    Precisament tenim l'obligació -perquè tenim la necessitat- de deixar de ser naturals, ja que la llei de la naturalesa (i aquí està la forta imbricació amb l'altra crisi, l’econòmica) la situa necessàriament en un continu equilibri crític (de crisi, que no de reflexió) on qualsevol canvi, per ser atzarós i contingent (i aquí està la diferència: la crisi econòmica, o almenys la no resolució, és intencional i no fortuïta), provoca una crisi que se soluciona amb la mort o l'adaptació dels individus. Torno a insistir: precisament el contrari pel que batallem: no són les persones (especialment, les socialment parlant febles, marginades o fràgils) les que s'han d'adaptar al seu entorn -especialment quan aquest és ferotge com l'actual- o morir en l' intent, sinó que és l'entorn el que s'ha d'adaptar: això és el que anomenem serveis públics de l'estat del benestar.

    Però l’estat del benestar no pot existir sense estat. I l’estat no pot existir sense atorgar-li el monopoli de la violència. En la natura no hi ha ni bons ni dolents, perquè no hi ha intenció reflexiva (base tant de la llibertat com del crim dolós).

    Però donat que no ens podem lliurar de la nostra natura (i per tant d’actuar en base a aquesta natura, com fa Vanda de Venus in Fur, tant la Vanda de Sacher-Masoch com la de David Ives, ara al Goya), cal recordar a James Madison i la seva carta 51: “¿Què és el Govern si no la major de totes les reflexions sobre la natura humana? Si els homes fossin àngels, no caldria cap govern. Si els homes haguessin d’estar governats per àngels, no caldrien controls externs ni interns al Govern. En crear un govern que hagin d’administrar homes amb relació a homes, la gran dificultat rau en el següent: primer s’ha de permetre que el Govern controli els governats i, a continuació, obligar-lo a controlar-se a si mateix. La dependència respecte al poble és, sens dubte, el principal control sobre el Govern, però l’experiència ha ensenyat a la humanitat que cal prendre precaucions complementàries.”

    Estem condemnats a ser lliures, diu -opino que amb raó- Sartre. Per això, perquè per ser humans hem de ser lliures, i només si som lliures podem ser humans i només si tenim eines no sotmeses al determinisme natural podrem ser lliures és que necessitem de les institucions. Són les institucions les que ens lliuren del determinisme de la natura ¿o no?

    Si a més es dóna el cas de que hi ha humans que es deixen arrossegar per la llei natural del mínim esforç i prefereixen estar determinats per la heteronomia -perquè consideren que no paga la pena la feinada de pensar- abans que condicionats en l’autonomia amb l’esforç que això representa, no és sinó la prova de que per a esdevenir humans ens hem d’allunyar de la natura i de les seves lleis determinants. Potser pot més la mandra que l’angoixa.

    Bona nit!

    ReplyDelete
  3. Els teus molt ben vists comentaris mereixen un post (al menys) amic Rafael. M'hi fico.

    ReplyDelete