ANTINATURALITAT HUMANA?

Fins a quin punt es bo que l'home no sigui un animal? Fins a quin punt cal apartar-se de la naturalesa? Sens dubte els humans no som uns animals com els altres, però malgrat tot som també animals. I encara més: som indubtablement éssers naturals, en última instància dependents de la naturalesa i les seves lleis (aquí destaco el segon principi de la termodinàmica, però n'hi ha d'altres). Un ésser així, com els humans, pot i ha de ser d'alguna manera antinatural... ma non tropo. Sinó els perills són enormes, i en tenim ja terribles experiència i proves.

Primera paradoxa humana (que introdueix alguns matisos a l'amic Rafael Granero): precisament perquè l'humà és un animal especialment lliure dels instints (però no de tots ni totalment!), per esdevenir plenament “humà -i lliure-, li cal un ordre polític”. També li cal un ordre més amplament cultural, ja que no només ha de gestionar el conflicte entre els humans, sinó també l’existencial més individual (simplificant: contestant-se qui és?, d’on ve?, on va?, què ha de fer?, què pot esperar? etc.).

Això comporta certament anar més enllà de la natura (construint cultura, societat, política, institucions...), però també romandre dins encara de la natura humana i de la naturalesa biològica i física en general. No som un ser angèlic, però tampoc cap ésser que pugui viure fora de la naturalesa ni deixar d'utilitzar-la. Simplificant podem dir que el 2n principi de la termodinàmica ens condiciona permanentment (potser més que la llei de la gravetat, ja que aquesta podem trobar com superar-la, però no aquell principi).

La crisi ecològica es pot simplificar dient que és un crisi de creixement en el desenvolupament i èxit evolutiu humà. Comencem a trobar els límits termodinàmics de la nostra forma de vida, que no és sostenible donat el nivell tecnològic actual. Ara mateix ens apropiem una part tan gran de l'energia de l'entorn natural que posem en qüestió la necessària (espai, recursos naturals, energia...) per a moltes altres espècies (a part que sovint destruïm per destruir).

És cert –com diu en Rafael- que “La naturalesa no es reajusta de forma intencional”, però hem de reconèixer que ara per ara: la humanitat tampoc! No sabem com parar-nos, encara que sovint ho desitgem! I estem trobant finalment importants topalls termodinàmics. La naturalesa no coneix els límits i sempre, necessàriament, actua fins als límits. Els humans “podem establir els límits” (de vegades n'hi hauria prou amb reconèixer-los) “i actuar des dels límits.”

Cal que els humans entenguem que “adaptar l'entorn” és també una manera d'adaptar-se a l'entorn, perquè els límits naturals i termodinàmics són també els nostres. Per això no estic segur que “La crisi ecològica... exigeix que deixem a la natura en pau, sola” i que “No hem harmonitzar-nos amb la natura”. Hem arribat a un nivell de poder i preponderància que ens hem de fer càrrec d'alguna manera de la naturalesa i -reflexivament- deixar-li espai, protegir-la, reconèixer-la... 

Potser sí que podem exterminar fàcilment una gran munió d'espècies, però continuem necessitant sotmetre'ns i harmonitzant-nos amb el 2n principi de la termodinàmica i amb les necessitats de la nostra pròpia naturalesa animal...

Per això, tot i que entenc perquè Rafael diu que “tenim la necessitat de deixar de ser naturals”, en el sentit que hem d'evitar caure en el darwinisme social de condemnar els més febles com a “no adaptats”. Però no podem pretendre ser antinaturals fins al punt de prescindir de les lleis de la nostra pròpia natura i de la natura biològica i física en general. 

Inevitablement, tot el que fem (encara que sigui positiu: desenvolupament econòmic, institucions polítiques i socials, Estat del benestar...) és sotmès –insisteixo- al 2n principi i a una mínima sostenibilitat (o adaptabilitat a la naturalesa). No som Déu i no ho podem fer tot des del no-res. Aquest somni des de Giordano Bruno o Francis Bacon als positivistes, passant pels il.lustrats, és erroni. I avui veiem que és força perillós perquè ens porta a greus carrerons sense sortida.

En una línia argumentativa similar trobo perillós el tòpic weberià “l'estat no pot existir sense atorgar-li el monopoli de la violència”, ja que un monopoli excessiu o sense pluralisme ni equilibri de poders (Montesquieu) fàcilment cau en la dictadura (fent que sovint els dictadors es creguin déu i –en la seva egolatria- també pensin que poden superar els límits naturals i termodinàmics).

Per això Rafael acaba fent un salt contradictori citant tot seguit la carta 51 de James Madison que si es llegeix acuradament ràpidament es desmarca del monopoli del poder i optar per l'equilibri de poders i el control del governant. Comença dient “s'ha de permetre que el Govern controli els governats [però immediatament diu] i, a continuació, obligar-lo a controlar-se a si mateix. La dependència respecte al poble és, sens dubte, el principal control sobre el Govern, però l'experiència ha ensenyat a la humanitat que cal prendre precaucions complementàries.” 

La major part de les versions del “monopoli del poder” són contradictòries amb aquestes “precaucions” i amb “la dependència del govern respecte el poble” que reclama Madison, com es pot veure ara mateix a Espanya (una majoria parlamentaria absoluta bloqueja la regeneració del partit hegemònic, de la resta de partits i institucions).

Recuperant el plantejament més existencial, precisament perquè PER LA CONDICIÓ HUMANA som “condemnats a ser lliures” (Sartre), EN CONSEQÜÈNCIA ens veiem obligats a crear institucions i no ens podem quedar només amb els instints naturals. Només perquè aquesta afirmació (i l'ordre seqüencial que expressa) és previ i més bàsic, també és correcta la d'ordre invers: “Són les institucions les que ens lliuren del determinisme de la natura”.

És cert que sense institucions socials, polítiques ni culturals cauríem o romandríem en la barbàrie i l'anarquia. Ara bé, si encara fóssim con els llops i no fóssim condemnats a ser lliures, no necessitaríem institucions humanes. I ja que les tenim les hem de crear d'acord a la naturalesa humana (i no com si fóssim angèlics o totpoderosos) per a no convertir-les “en el nostre infern” (Hölderlin).

Evidentment no estic dient que siguem ni Dr. Jekill ni Mr. Hyde perquè la nostra natura -insisteixo- és molt dual, ambigua, ambivalent i molt flexible tant cap el bé com cap el mal. Però pretendre construir des del desconeixement de la nostra natura humana és tan erroni com pretendre construir o créixer amb independència de les lleis i possibilitats del món natural (del que no podem escapar, a l'igual que de la termodinàmica).

A més aviso també en el post “MAL I LLIBERTAT: Dr.JEKILL, Mr. HYDE O EICHMANN” en contra dels que “prefereixen estar determinats per la heteronomia”. Aquest error, que pot ser fàcilment criminós, també passa tant en relació a les institucions político-socials humanes, com respecte les lleis naturals-instintives.

Això és el que li passa precisament a Eichmann, banalment accepta el mal emanat de les institucions nazis, i l'executa com un bon funcionari de l’Estat (i així es defensa a Jerusalem). Afirma que això era el que li pertocava fer, enlloc de pensar, decidir i ser responsable i ètic per ell mateix. Recordem que el “banal criminal” Eichmann renúncia a l'ètica i tota humana responsabilitat en favor de “l'obediència deguda”, com –més tard- van argumentar els botxins criminals del règim militar argentí.

Precisament per això  no estic gens segur que Eichmann (ni per suposat Mr. Hyde o inclús el Dr. Jekill) siguin “la prova de que per a esdevenir humans ens hem d'allunyar de la natura i de les seves lleis determinants.” Segurament no era això el que volia dir l'amic Rafael, però estic segur (i crec que la Hannah Arendt ho recull) que Eichmann pensava que efectivament s’havia allunyat de la natura i, per això, afirma seguir a Kant (!).

Orgullosament pensava Eichmann que, abraçant les institucions nazis, confirmava que estava per damunt de la condició natural, que esdevenia un ser “superior”, capaç inclús d'una “moralitat superior”. Però simplement acabava autojustificant la seva claudicació culpable (Kant) davant imperatius com el “sapere aude” i la responsabilitat ètica personal i humana.

D’altra banda, cada vegada resulta més discutible que l’holocaust i els genocidis (especialment en la seva versió més tecnocràtica, freda, indiscriminada i massiva) haguessin pogut estar fets per altres animals que no siguin aquests tan peculiars (dignes del millor i el pitjor –com destacava Lluís Soler-) com els humans. Potser cal reconèixer-ho humilment i acceptar que sovint cal ser antinatural... ma non tropo.