Fins a quin punt es bo que l'home no sigui un animal? Fins a
quin punt cal apartar-se de la naturalesa? Sens dubte els humans no som uns
animals com els altres, però malgrat tot som també animals. I encara més: som indubtablement
éssers naturals, en última instància dependents de la naturalesa i les seves
lleis (aquí destaco el segon principi de la termodinàmica, però n'hi ha d'altres).
Un ésser així, com els humans, pot i ha de ser d'alguna manera antinatural...
ma non tropo. Sinó els perills són enormes, i en tenim ja terribles experiència i proves.
Primera paradoxa humana (que introdueix alguns matisos a l'amic Rafael Granero): precisament perquè l'humà és un animal especialment lliure dels instints (però no de tots ni totalment!), per esdevenir plenament “humà -i lliure-, li cal un ordre polític”. També li cal un ordre més amplament cultural, ja que no només ha de gestionar el conflicte entre els humans, sinó també l’existencial més individual (simplificant: contestant-se qui és?, d’on ve?, on va?, què ha de fer?, què pot esperar? etc.).
Primera paradoxa humana (que introdueix alguns matisos a l'amic Rafael Granero): precisament perquè l'humà és un animal especialment lliure dels instints (però no de tots ni totalment!), per esdevenir plenament “humà -i lliure-, li cal un ordre polític”. També li cal un ordre més amplament cultural, ja que no només ha de gestionar el conflicte entre els humans, sinó també l’existencial més individual (simplificant: contestant-se qui és?, d’on ve?, on va?, què ha de fer?, què pot esperar? etc.).