WALTER BENJAMIN: SOMNIS I MALSONS

En carta a Scholem del 1934, Benjamin confessa tenir malsons que formen tot un estol de restes de la brutal realitat amagada del nazisme. Malgrat que els narra als amics, dubta d'escriure’ls per a evitar legitimar, dignificar o banalitzar la terrible repressió nazi que els causava. 

L'escriptura pot magnificar o racionalitzar el que hom vol denunciar ja que -com avisava Plató- inevitablement escapa al control de l'emissor. Walter Benjamin ho tem especialment perquè la interpreta com una màquina de lluita per a comprendre la cultura i canviar la societat. 

Per això en tot moment evita escriure banalment i banalitzadora. El postromàntic Benjamin evita la morbositat (que sovint és una manera d'edulcorar o naturalitzar el que es narra) perquè sol desvirtuar l'arma intel.lectual més potent que havia estat calibrant i millorant tota la vida: l'art d'escriure. 

També ho fa quan es tracta de redactar els propis somnis i malsons. S'oposa a la tendència majoritària que exagera el romanticisme, la personalització o la psicoanalització. D'aquesta manera, potencia una mirada que és molt penetrant però que -sovint i sorprenentment- arrela en aspectes considerats menors i que molts menyspreaven. 

Només després de l'anàlisi benjaminiana, hom s'adona que tot ha canviat en la nostra mirada sobre la qüestió i que, el banal o menyspreable, esdevé clau per entendre les grans transformacions socials. 

Coincideixo amb l'amic Toni Prat, en considerar aquesta "ceguesa" pròpiament com un tipus "d'invidència" força difosa, voluntària (La Boétie) i culpable (Kant), ja que ens sotmetem als prejudicis. Potser la persona ha de saber callar i mirar a distància -com el bon Flâneur- per descobrir els signes més reveladors de la realitat (a la que agrada amagar-se, com deien els clàssics). 


Walter Benjamin va ressenyar molts dels seus somnis i malsons de forma dispersa al llarg dels seus escrits. Burkhardt Lindner els ha recollit i editat, formant un llibre suggestiu i que planteja qüestions interessants. Potser pel que hem apuntat, solen ser somnis relativament tranquils i no sol tractar-los a "la maniera" romàntica, freudiana, ni surrealista -malgrat que Benjamin és un expert en aquests moviments-. També s'oposa a la moda -en el seu temps i avui- de tractar morbosament els somnis i utilitzar-los com una espècie de coartada de la pròpia profunditat espiritual, torturada i com a signe de ser un “maleït”.

Lamentablement i esclavitzats pel vici cabalístic, els lectors semblem condemnats a llegir els somnis de Benjamin com una codificació arcana dels malsons que “ja sabem” que van turmentar l'embogida Europa d’entreguerres. Encara més, fem callar la freda raó que considera forassenyat veure-hi cap clau premonitòria de la tragèdia personal que acabaria a Port Bou. 

Jo mateix no puc sinó veure la cala de la Costa Brava quan llegeixo en el seu somni de 1928: veu “a pocs passos el mar, on finia el camí”. Sento que em parla -del tot anacrònicament però amb un significat profund i vertader- de l’escala enterrada del genial memorial que Dani Karavan va dedicar a Walter Benjamin a Port Bou. 

Veig com condueix directament a l’abisme on trenquen les onades. I no puc sinó desitjar que també el 27 de setembre de 1940, Benjamin hagués pogut capgirar el seu destí (com en el somni) recorrent el camí: "en direcció inversa, triomfant i feliç per haver retrobat la lucidesa i haver pogut evitar a temps el perillós retorn de la foscor i l'angoixa.”

Ara bé, més que com a signes de traumes personals a lo Freud, Benjamin tracta els somnis com apertures culturals per a mostrar, analitzar i aprofundir fenòmens que sinó poden quedar ocults i no tematitzats. Potser per això, mostren un imaginari, un inconscient i una líbido molt menys torturats del que esperàvem i sovint són dotats d'una elegància extrema.

Inclús somiejos clarament sexuals remeten a un filòsof i crític cultural similar al representat en el gravat de Durer “Melangia”: quan una sensual dona el tempta amb unes frases banals i, quan la segueix, descobreix que és una prostituta. El rebuig fa que Benjamin es desperti trasbalsat però amb el record persistent i lasciu de la seva brusa de seda.

Benjamin tampoc percep els somnis com avisos personals per actuar. Sobta la innocència del seu juvenil “Somni profètic” amb la banal percepció onírica d’un robatori nocturn quan era nen a la casa dels pares. Segurament té un sentit especial per algú de cultura jueva quan interpreta el seu somni com la seva primera i potser infantil profecia. Té -però- poc a veure amb els presagis que, homes d’acció i de poder com Macbeth, solen fer servir per a impulsar les seves ambicions. 

Però Benjamin no tenia aquest caràcter i més aviat aixeca acta -com va fer Robert Musil a L'home sense atributs- de la crònica incapacitat dels homes de cultura per evitar barbàries i guerres. Potser per això, va tardar tant a fugir definitivament, com si confiés en algun miracle civilitzatori que evités l’apocalipsi que sentia acostar-se. 

Els somnis de Benjamin no parlen tant de la seva persona, com de la societat i cultura. Hi insisteix inclús en els darrers anys quan, ja fora d’Alemanya, començava a reproduir -en contra de la seva voluntat- la figura tràgica del jueu errant i perseguit. Per això les darreres obres lamentablement inacabades i que penetraven en malsons molt reals, angoixants i profètics com les Tesis sobre la filosofia de la història o el comentari que fa a l’Àngel de Paul Klee a Sobre el concepte d'història no el van impulsar a fugir prou ràpidament.

Nosaltres però coneixem el tràgic destí benjamià compartit amb l’Europa dels vells imperis, l’altíssima cultura, les ciutats-llum i les belles constitucions com la de Weimar. Per això ens sorprenem que Benjamin tingués més somnis que no malsons. Admirem l’inconscient amable i la líbido poètica on la llum de la lluna és pacífica, només suaument onírica i que no presagia l’apocalipsi sinó que verbalitza l'atmosfera aconseguida per molts dels millors quadres surrealistes: com quan elogia la llum de la lluna a Eivissa perquè li provoca imaginacions surrealistes.

Això no vol dir en absolut que els malsons de Benjamin estiguin mancats de crítica social, al contrari hi ha petites joies d'una duresa, lucidesa i teatralitat impressionants: L'emperador és a punt de ser jutjat. A la sala només hi ha una tarima i una cadira. Al davant es posen els testimonis. Un d’ells és una mare amb la seva filla. Explica que la guerra declarada per l’emperador l’ha arruïnat. Ho demostra amb les seves úniques propietats: una escombra molt llarga amb la que fa feines de neteja. I una calavera, ja que l’emperador l’ha empobrit fins al punt que no té res més per a donar beure a la seva filla!

D’altres són serenament apocalíptics i d'una inquietant vulnerabilitat: com quan sent que la lluna creix i creix, fins  tocar la Terra i xocar-hi. Llavors, ell i la seva família que la contemplaven es van desintegrar totalment. Anticipa la absoluta impotència que mostra Lars von Trier al film Melancholia. Les forces còsmiques esborren insensiblement i inconscients les vides humanes.

Hi ha tot sovint una salvadora vàlvula en el món oníric que aconsegueix frenar l’amenaça -que sol acompanyar el desig- i permet recuperar la pau: com quan relaciona en somnis una casa de mala vida amb la llum de la lluna que s'apropava lenta i amenaçadorament al llit on dormia. Sent que la lluna -símbol del desig- es fa cada vegada més gran, amenaçant esclafar tota la Terra i a ell mateix però -poc després- recupera la tranquil.litat del son a mesura que llum lunar abandona poc a poc la seva habitació.

Però res d'això va funcionar enfront la crua amenaça que la policia franquista el lliurés als perseguidors nazis ni davant el cansament profund d’una fugida in-extremis d’un món que finalment ha hagut d'acceptar com la barbàrie encarnada. En el final tràgic a Port Bou, la lògica dels leviathans s'imposà sense que hi hagués cap despertar benigne i salvador: 

En aquest punt sembla molt revelador el somni digne d'un quadre de René Magritte on -a través d'un laberint d’escales- arriba a un cim de muntanya i veu com la gent que hi havia als altres pics es maregen i comencen a caure al buit. Ell mateix comença a sentir el mareig però -en aquella ocasió premonitòria- es desperta alliberadorament i tallant el malson.

La realitat política no perdona, tampoc els somnis avisen el filòsof de mirada agudíssima darrera fines ulleres, sota un front amplíssim, un cabell encrespat i poc “acadèmic”. Com Nietzsche, el bigoti intenta vigoritzar galtes, llavis bonhomiosos i -per què no dir-ho!- un cos que no era fet per a la guerra. 

Els malsons no l'ajuden a suportar la fugida pels darrers contraforts dels Pirineus, sens dubte una acció física desesperada i única en la vida poc atlètica de l’agut contemplador i erudit estudiós. El món de Benjamin no era el de l'acció i -encara menys- de la guerra, sinó de la més aguda reflexió cultural que -com un calidoscopi- posa de manifest alhora infinitat de signes característics de la condició humana. 

Inclús és possible que Benjamin necessités accedir a la "realitat" a través del trampolí del llibre, la cultura i -en el fons com li passa a Kant- no hagués d'abandonar mai el propi microcosmos des del qual aconsegueix pensar-ho tot. És profunda la paradoxa que, en un somni semblant a les fabulacions del sempre genial dibuixant M.C. Echer, diu molt molt del ciutadà Benjamin que, quan en somnis el conviden a veure la vista del mar des del pis superior de la seva habitació, i hi puja i contempla l'horitzó, no veu sinó l'acollidora cambra que tot just havia abandonat!

Foto: nuara lópez

Tant en la vida "real" com en somnis, era Benjamin un modern flâneur que passeja abstret a la llum de la lluna per modernes ciutats com Berlín o París, tot analitzant amb inesperada profunditat el nou món que hi percebia. L'horitzó del filòsof, literat, escriptor, artista... no necessàriament ha de coincidir amb el físic. I això segur que pot tenir conseqüències tràgiques quan s'ha de salvar la pròpia vida, com Walter Benjamin fugint -perseguit tant a una banda com a l'alta dels Pirineus- carregat amb la maleta dels seus escrits. 

Era un analista reflexiu que escrivia lentament perquè rebutjava la resposta immediata, ràpida, periodística, ideològicament predeterminada o conduïda amb el pilot automàtic. Benjamin gaudia retardant la publicació per a que el pensament penetrés més en la realitat i per això deixava inacabats i sense publicar tants escrits d'enorme lucidesa. 

Ara en canvi, ha de moure’s ràpidament en un món feixuc que li era enemic. Ha de ser –al menys per uns dies- home d’acció i de guerra. Però també en la fugida per a salvar la vida, Benjamin va insistir en calibrar-ho tot una mica millor i més profundament. Massa coses el distreien i retenien quan la barbàrie el perseguia inclús en el “civilitzat” París, on creia que trobaria refugi. 

Per això no va interpretar com avisos per a la seva persona els ulls esbatanats de l’Angelus Novus que “vol allunyar-se d’alguna cosa sobre la que clava la mirada [...] voldria parar-se, desvetllar els morts i recompondre la destrucció. Un huracà però [...] l’arrossega irresistiblement”. Duia el bell gravat del seu amic Paul Klee sempre amb ell i l’escrutava com un oracle que li obria gran part de la pitjor tragèdia humana, però no li va donar la clau per salvar-se.

Benjamin no aplica pragmàticament a la seva pròpia persona el malson civilitzatori que tan bé veu venir, malgrat que escruta agudament la immensa tradició jueva profètica, cabalística i apocalíptica des de Daniel (precisament el profeta dels somnis!) a Rosenzweig o Scholem. 

Segur que no confiava -ni inconscientment- en el gegant Golem protector de jueus –un altre vell somni sobrepassat pels malsons-, però es resistia a creure que la civilització havia de caure una vegada més davant del gegant Leviathà que tan bé va exemplificar Hobbes. 

El leviathà feixista s’havia posat en marxa -però- per a exterminar Walter Benjamin juntament amb altres milions de persones que jutja "anòmals" i “prescindibles”. Així s’imposa l’anti-Golem de la Geheime Staatspolizei (o Gestapo, policia estatal secreta), les SS, la Wehrmacht nazi, la GC... 

Empresonat, amb els somnis esclafats, estroncada la seva lúcida anàlisi, ja no pot exercir la crítica social intel.lectual i Benjamin pren una sobredosi de morfina (anomenada així per Morfeu, el déu grec dels somnis) per a poder continuar –potser... lliurement- somniant.

Vegeu l'exposició plàstica de "Somnis de Walter Benjamin" de l’artista Gemma Romero Goday al CRAI Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.