CINEMA I REALITAT: IMITACIÓ O COMPLEMENTACIÓ?

Cal evitar confondre el cinema amb la realitat. Per molt que pretengui ser “realista” mai no pot ser l’equivalent a un plànol escala 1:1, que és aquell tan gran com el territori cartografiat. A més, el fet que utilitzi imatges no garanteix que connecti més amb la realitat que p.e. la literatura escrita. Sempre hi ha un punt de vista que és el de la càmera i –encara més- del director-muntador.   

Encara més, en la mesura que inclou el moviment (és l’etimologia grega de kíνημα) el cinema-realitat tampoc no pot incloure totes les perspectives possibles del moviment. I en la mesura que el moviment que vol gravar el cinema és un relat o una història, incorpora les infinites maneres de narrar que són molt més complexes i diverses que els tres moments d’Aristòtil: plantejament, nus i desenllaç.

Cal recordar que, ja en la seva relativament curta vida, el cinema ha tingut diversos objectius i formes. Segons Thompson i Bordwell va començar a partir de 1880 sent una atracció de fira. Era la possibilitat d’emular espectacularment una impressió concreta de la realitat, per exemple: una màquina de tren que va directa contra el públic, el trot d'un cavall, la sortida dels treballadors d’una fàbrica, una desaparició "màgica"… Per tant només se centrava en un aspecte de la realitat prou espectacular com per a excitar i sorprendre. Llavors el públic hi cercava la impressió de realitat que proporcionava, però ni sospitava que el cinema pogués arribar a explicar històries o esdeveniments complexos de la realitat.

Cal avisar que cadascuna de les millores tècniques que ha introduït el cine ha estat viscuda al principi com una atracció espectacularitzada, força separada de la resta de possibilitats. Així també p.e. les filmacions en 3D es van limitar a ser al principi l’experimentació descontextualitzada de la sensació tridimensional separada de la resta de possibilitats del cinema. Només més tard i ja prou treballada, la nova possibilitat tecnològica es va incorporar amb tota normalitat a la resta d’aspectes i tècniques en una “obra total”.

A partir de 1905 el cinema comença a incloure un relat i una narració, que al principi eren força esquemàtics, molt breus i encara destacant la impressió puntual. A partir de 1913, ja incorpora molta més sofisticació narrativa i tècnica, però en el marc del cinema mut. Si avui mirem aquelles pel.lícules ens semblen molt poc reals, molt ritualitzades i hiperactuades, i potser per això ens fan riure tant. 

Significativament el cinema en aquell moment era encara bàsicament només visual i no contemplava els aspectes sonors (sovint hi havia acompanyament en directe d’un pianista). 


Fou a partir del 1926 que ja s’hi incorpora el so i aviat el color, confirmant que el cinema pot subsumir les altres 6 arts i esdevenir l’obra d’art “total” que somniava p.e. Wagner per les seves òperes a Bayreuth. 

Des d'aleshores el cinema sembla sintetitzar la pràctica totalitat de l’experiència humana de la realitat, però encara hi faltava p.e. les 3D, la sensació corporal de moviment (com en alguns simuladors actuals), la capacitat d’interactuar amb la història que relata escollint girs narratius o perspectives específiques, poder sel.leccionar els personatges com molts videojocs actuals, etc.

Actualment doncs, el cinema dona una perspectiva de la realitat i una percepció més completa i “realista” que cap altre art. Però precisament avui, que els efectes especials són magnífics i sovint s’apoderen tant de la pel.lícula, se’n ressent la riquesa, complexitat i coherència de la història narrada. Amb la qual cosa molts trobem que el que s’ha guanyat en realisme visual, sonor, d’efectes especials... s’ha perdut de realisme narratiu en la història relatada que sovint és molt més simplista i esquemàtica (bons contra dolents, tot se soluciona amb violència, molts fils queden penjats, etc.).  

Per tant i com podem veure, és discutible que fins i tot avui -que té molt de poderosa indústria i “d’obra total”- el cinema sigui un millor reflex de la realitat que les altres arts. Encara més discutible és que el cine sigui el mirall més perfecte de la realitat, que és el que volia fer Stendhal amb la seva literatura (conduir un mirall que reflectís perfectament la realitat).

Com la resta d'arts, sembla que el cinema és una manera de dialogar amb la realitat però sense sotmetre-s'hi totalment. Si no parteix o té a veure amb la realitat, tot art perd ràpidament l'interès i esdevé quelcom merament formal i abstracte. Però alhora si vol estar permanentment imitant i apegat a la realitat, el cinema -com tots els arts- també perd interès i es va encarcarant. Potser això és el que li va passar al "realisme socialista" que va començar amb grans aportacions (p.e. El cuirassat Potemkin d'Eisenstein) però després es va tornar reiteratiu, previsible i avorrit.

D'altra banda no podem descartar que alguns aspectes de la realitat potser encara els capta i expressa millor la poesia o la novel.la, l’escultura o l’arquitectura, el dibuix o la pintura... En tot cas és clar que, si l’art va més enllà de la realitat, això li dóna més valor, enlloc de treure-li. El cinema pot ser una manera entre d'altres de dialogar i reflectir la realitat. A més, la ficció, la imaginació i inclús la fantasia poden ser maneres de superar i anticipar la realitat?
  Debatrem sobre “Cinema i realitat: imitació o complementació?” als Debats Macrofilosòfics del dimarts 9 de gener 2018, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) de 16 a 18 hores. 

Vegeu els posts:
-        ESPECTACLE, DOMINI I ALIENACIÓ
-        CINEMA: ART I SIMULACRE CONTEMPORANI?
- HOLLYWOOD: NUEVA MITOLOGÍA E ICONOGRAFÍA