Oct 16, 2013

AVENTURERS, VIATGERS I TURISTES



Un “turista” no és un “viatger” ni un “aventurer”. Això sí: la publicitat actual intenta identificar els tres termes, per a fer negoci amb els somnis de la gent. 

Si bé en algun moment pot tenir actituds tant de turista com d’aventurer, el viatger pròpiament no és cap dels dos. Per contra l’aventurer ho és amb total independència de moure’s o viatjar. Per això m’agrada pensar que tot filòsof és un aventurer... de les idees.

El turista actual majoritàriament és un viatger però a temps fixat i contractant guies-empreses per a que l’ajudin a jugar i creure's un aventurer. Molts juguen a ser “Indiana Jones” i per això viatgen a Petra i altres exòtics llocs amb còmodes paquets turístics i guies que destaquen on Spielberg va rodar exactament cada escena.

En canvi podem considerar que el viatger és una altra cosa i que viatja lliure d'un temps estipulat, no ho fa només per vacances ni té comprat per endavant el bitllet de tornada. A més, el viatger decideix on vol anar, mentre que el turista acaba anant allí on els touroperadors el volen portar. Encara que certament, el viatger és i sap que és en mans de molt més atzars que no el turista, pren personalment les decisions d'on, com i per a què vol anar, així com dels riscs que és disposat a prendre en el viatge.


Molt al contrari, al decidir els seus viatges, el turista sobretot és algú determinat pels preus, les comoditats, les modes, els serveis que se li prestaran... És molt conegut que els turistes penalitzen i fugen massivament dels destins on ha aparegut algun conflicte o -inclús- la més lleugera incertesa. Per això avui s'han esfonçat turísticament destins massius de fa uns anys com Egipte, Irak, Síria... i  també la major part de Mèxic excepte el "molt controlat" Cancún

Així, mentre els turistes hi fugen, els viatgers i els aventurers hi continuen anant, malgrat els indubtables perills que hi ha en molts d'ells. Els duen desigs i expectatives molt personals i no cerquen, com solen fer sovint els turistes, bàsicament oportunitats "tematitzades" de consum, serveis "garantits", comoditats exòtiques però a bon preu i "experiències pre-cuïnades".

Potser cal recordar que de viatgers i aventurers n’hi ha hagut sempre (encara que eren molt pocs en realitat), mentre que el turisme i els turistes són una invenció moderna. Sense anar més lluny, l’origen del terme “turista” sembla que el creà Lord Byron a inicis del XIX per a denominar els visitants que el turmentaven cada vegada més. 

Byron
Llavors era costum que els joves britànics de classe alta fessin un “gran tour” pel continent europeu. S'havia convertit en un "ritus de pas" a l’assolir la maduresa i per a facil.litar que “fessin un cop de cap” casant-se i exercint un anodí treball al nivell del seu estatus social. 

Com que el famós poeta Byron s’havia hagut d’exiliar per la seva escandalosa vida amorosa, en la seva darrera "transgressió" molts joves volien visitar-lo en la seva residència suïssa. Allí vivia i escrivia amb altres membres del seu grup anomenat “satànic” com el poeta Percy Shelley, Mary Shelley (la autora del Dr. Frankenstein) i el metge John William Polidori

Sembla que cansat de ser tractat com una espècie de monument viu, Byron anomenava aquests joves que aprofitaven el “gran tour” per a visitar-lo: “touristes” i d’aquí el terme actual “turista”. 

Malgrat algunes actituds "cara a la galeria", podem considerar Byron i els Shelley com a viatgers i com aventurers, ja que s'havien aventurat a l'exili per a poder viure a la seva manera contrària als usos de l'època. En canvi els turistes que rebien eren tan sols uns joves superficials i morbosos que ja havien decidit integrar-se totalment en l’establishment i, només els visitaven, en un darrer gest estètic (avui diríem: fent-se la foto) que poder comentar per escàndol de la mateixa alta societat londinenca que havia rebutjat Byron.
  
Com veiem no són exactament el mateix. Admeto que l’aventurer pugui sentir sovint la necessitat de viatjar, però crec que difícilment adopta l’actitud aquí criticada del turista. Un aventurer pot ser un viatger o no, però mai serà un simple turista. 

No oblidem que el turista ho és temporalment i que sovint està pensant sobretot en el retorn i en mostrar el que ha vist, fotografiat, visitat... I per tant no ho experimenta radicalment i amb totes les conseqüències. Vull creure que l’aventurer sí; viu plenament mentre viatja o mentre deixa de viatjar. 

El turista és alèrgic i vol evitar totalment qualsevol incomoditat, incertesa o esforç ja que només busca diversió, relaxament i evasió. L'aventurer i el viatger no és tant que cerquin voluntàriament incomoditats ni tensions (que sovint sí) com que accepten que formen part de l'aventura i el viatge mateixos. D'alguna manera els inclouen dins del conjunt i, sovint, al final en treuen la conclusió que aquests esforços, incerteses i incomoditats van ser la "sal" o els detonants dels millors moments del viatge i l'aventura.

L’experiència del turista és tan feble, inestable i merament quantitativa que explica que necessiti tenir-ne proves. És a dir: ostentar "records" que no són simplement mentals o vivencials, sinó materials i, a més, fàcilment reconeixibles com a típics del lloc concret visitat. 

Per això, inclús demana que tinguin una etiqueta que digui obvietats com “Tour Eiffel, souvenir de Paris”. Només el turista -no el veritable aventurer o viatger- necessita imperiosament comprar "souvenirs" i "gadgets" arreu on va. I és que el turista actua com si dubtés de que hi hagi estat, de que altri s’ho cregui, o al menys que tot allò tingui valor si no ho reforça amb un emblema material (gairebé un tòtem).

D’aquí també la mania de voler “immortalitzar-ho” tot amb fotos i altres signes que “certifiquen” que l’experiència efectivament va ser real. Per això molts destacats turistes solen mostrar-nos un veritable altar amb les “peces cobrades” durant les seves proeses turístiques. O, el que és pitjor, molts han oblidat a les golfes els gadgets comprats, els han tirat a les escombraries i ja ni recorden on van anar i si van fer (o no) aquella “visita turística”.

Stendhal
Vull creure que això no pot esdevenir-li a qui alguna vegada ha sentit sincerament l’anomenat “síndrome d’Stendhal”. L’escriptor francès el va experimentar i el descriu acuradament en el seu viatge a Florència del 1817. Explica que bocabadat de tanta bellesa i talent com veia, va experimentar taquicàrdia, vertigen, mareix i alguna lleu al·lucinació. 

Podem imaginar de forma similar les sensacions que degueren experimentar "aventurers" com Schliemann, Burton, Belzoni, Bingham, Colom, Vasco da Gama, Marco Polo, Zheng He o Ibn Battuta en els moments culminants de les seves famoses aventures. Ells responien en molts sentits al millor i el pitjor del terme "aventurer".

Sens dubte deguè ser un moment sublim quan van entendre que per fi eren davant dels seus tan anhelats i cercats somnis: Heinrich Schliemann excavant Troia i descobrint l'anomenat "tressor de Príam", Richard F. Burton arribant a les fonts del Nil, Giovanni Belzoni penetrant en el temple d'Abu Simbel, Cristòfor Colom albirant finalment "terra", Hiram Bingham desbrossant la "ciutat inca perduda" de Machu Picchu, Marco Polo entrant a Pekin, Ibn Battuta creuant el Sàhara, Vasco da Gama navegant el Cap de Bona Esperança,  Zheng He contemplant acabada la seva immensa armada.

Com que l’ideal del “síndrome d’Stendhal” és també darrera del model actual de turisme, molts turistes cerquen il·lusionada –però mecànicament- alguna sensació similar i, quan no l’obtenen, acaben simulant-la o a substituint-la per qualsevol succedani. I és que –com hem comentat- la vida no és programable; els turistes i viatgers no són automàticament veritables aventurers; les constatacions i informacions (Erfharung) no són necessàriament profundes vivències (Erlebnis).

Fins i tot la societat actual cada vegada més ens aparta de la idea que hom pot viure reveladores i autèntiques experiències sense moure’s, gratuïtament, sense consumir enormement, sense pretendre res extraordinari, sense dependre de cap “professional” del turisme, en la seva vida quotidiana... o inclús –anatema!- simplement mentre treballa! 

Evidentment no ho tenim garantit ni és fàcil, però tampoc... fent turisme! Sens dubte la vida quotidiana és força desencoratjadora i el treball brutalment avorrit. Per això sembla difícil que -en aquest anodí escenari- puguem vivenciar o experimentar coses importants, transformadores i que ens emocionin -és a dir: ens moguin o canviïn emotivament. 

A més, si s’esdevenen aquestes vivències en la quotidianitat no és tan fàcil mostrar-les com quan ens fem la foto “jo a X i amb Y”. No n’hi ha prou amb comprar un “record” ja codificat, comercialitzat i “totemitzat”. 

Llavors si ho volem explicar (cosa que la major part de la gent no té sovint necessitat més enllà del cercle íntim o dels implicats) cal que ho fem complexament amb poemes, dietaris, llibres de memòries, narracions... Cal esdevenir literat o filòsof!

És difícil narrar una experiència transformadora o culminant perquè senzillament transforma els propis valors i paràmetres vitals, ens transforma a nosaltres mateixos i, el que érem abans, ja no ho som ara. Fins i tot, ens sorprèn que el que ara som no ho haguem estat sempre ni ho haguem experimentat mai abans. Ens costa inclús entendre el que vivíem abans

Podem dir que hem fet un viatge (Fahrt) a una altra vida (Leben), a una altra manera de viure i això és molt més difícil de comprendre i narrar que no dir: primer vam veure... després vam visitar..., més endavant vam trobar-nos amb... i finalment ens va passar... Ja que s'ha d'explicar com es veia la vida i el món abans, i com es veu després. Evidentment el llenguatge, la psicologia, l'autoconeixement... implicats són molt més complexos i elusius.

No obstant això, el problema que hem exposat no és només per a poetes o filòsofs sinó per al conjunt de la gent. Avui la societat ens ensenya que el treball i el temps laboral són exclusivament un temps de “no-vida” que cal sacrificar per a aconseguir diners i poder així comprar temps d’oci on poder consumir, divertir-nos, fer turisme... viure!
 
Aquesta és una gran trampa que cal superar. És injusta tant per al treball i la vida quotidiana com per a l’oci, les vacances i el turisme. La vida inclou tant els primers com els segons. I separar-los com a contradictoris va sobretot en contra de la vida i de nosaltres mateixos. 

Sens dubte la vida quotidiana i el treball tenen molt d’avorrit, disciplinari i alienador. Però també ho poden ser l’oci, el lleure, les vacances i el fer turisme gairebé per obligació i d’una manera mecànica. 

O simplement és que es vol que tots tornem a la rutina laboral amb l’aconformament secret de pensar que “si el turisme... és la vida, doncs el treball no és tan dolent”!!!!!!
 


No comments:

Post a Comment