Llibertat o seguretat? Per a qui? Per a fer què? Per a garantir quines coses? Seguretat davant els poders o des de i pels poders? Seguretat per l’Estat o per les persones?
Seguretat davant del terrorisme o -més aviat- aprofitar el terrorisme per a imposar unes pràctiques securitàries i de control molt restrictives de les llibertats? Augmentar la seguretat comporta sempre intervenció generalitzada i control militaritzat?
La vida humana i política és molt vulnerable i exigeix la protecció d’uns drets humans bàsics. Per tant la política i la justícia només són possibles sota molt importants garanties de llibertat i de seguretat personal i col.lectiva.
Ens cal, doncs, seguretat que garanteixi llibertats, que protegeixi els més vulnerables. En cas contrari, la llibertat resulta impossible o només garantida als més forts. La inseguretat és tremendament amenaçadora i normalment porta a solucions “fàcils” de tipus xenòfob, populista o dictatorial.
Creiem que des dels atemptats de l'11-9-2001, moltes polítiques governamentals s’han convertit –malgre lui o inconscientment- en perillosos còmplices del terror. Han fomentat una deriva de control, de restricció de la llibertat, d’intervenció policial en les vides, inclús d’intervencions militars punitives... que tenen altíssims costos socials i de tot tipus.
Creiem que ha mancat finesa política davant la molt complexa situació internacional després de la Guerra Freda. Ha faltat intel.ligència social, enraonada i "emocional" a l'encarar el terrorisme global. Potser inclús ha faltat voluntat democràtica clara d’apoderar la gent per a que hi faci front. Sempre és més fàcil, autoproclamar-se imprescindible i aprofitar els conflictes per a consolidar el propi poder i la particular agenda política!
Vaig plantejar aquestes qüestions en el debat sobre “Equilibri entre seguretat i llibertat” a El Punt Avui Televisió, 21-1-2016. Hi van participar: Erika Torregrossa (Comissió de Justícia Penal Internacional de l’ICAB); David Karvala (Unitat Contra el Feixisme i el Racisme); Gonçal Mayos (UB); Marc Gafarot (CIDOB); Miquel Sellarès (CEEC), amb presentació d’Eduard Berraondo.
El terrorisme té com a objectiu tant els atemptats o “objectius militars” immediats, com generar pànic, “terror” i inseguretat generalitzats que poden desconjuntar la societat. El perill més gran del terrorisme i sovint el seu objectiu últim és generar una malfiança social generalitzada i trencar la solidaritat i confiança mútua que són “el ciment” (Aristòtil) de tota la vida ciutadana, política, econòmica... i humana.
Per això és molt perillós quan sovint institucions, governs, polítics i inclús els mèdia magnifiquen el terror i amplien la malfiança social. Sovint el terrorisme pot donar rèdits en vots, oferir titulars, generar “espectacle” (Debord), permetre polítiques de control i -inclús- facilitar reduccions en les llibertats. Però aquests rèdits també tenen enormes perills com: fer impossible la solidaritat humana, fragmentar paranoicament la societat, endurir el tractament de les minories i els exclosos, introduir derives autoritàries, desapoderar la ciutadania, impulsar-la a retirar-se de la vida política democràtica...
Creiem que ha mancat finesa política davant la molt complexa situació internacional després de la Guerra Freda. Ha faltat intel.ligència social, enraonada i "emocional" a l'encarar el terrorisme global. Potser inclús ha faltat voluntat democràtica clara d’apoderar la gent per a que hi faci front. Sempre és més fàcil, autoproclamar-se imprescindible i aprofitar els conflictes per a consolidar el propi poder i la particular agenda política!
Vaig plantejar aquestes qüestions en el debat sobre “Equilibri entre seguretat i llibertat” a El Punt Avui Televisió, 21-1-2016. Hi van participar: Erika Torregrossa (Comissió de Justícia Penal Internacional de l’ICAB); David Karvala (Unitat Contra el Feixisme i el Racisme); Gonçal Mayos (UB); Marc Gafarot (CIDOB); Miquel Sellarès (CEEC), amb presentació d’Eduard Berraondo.
27 comments:
Hola Gonçal,
Coincideixo en que durant els darrers anys “moltes polítiques governamentals s’han convertit –malgré lui o inconscientment- en perillosos còmplices del terror”, en tant en quant han contribuït a generar una espiral de malfiança que destrueix la convivència. Perquè ha faltat “finesa"sí, però també, i sobretot, perquè “Sempre és més fàcil, autoproclamar-se imprescindibles i aprofitar els conflictes per a consolidar el propi poder i la particular agenda política”. I aquest és, penso, l’element cabdal: en la societat líquida, que és, també, la fase en què el turbocapitalisme esdevé hegemònic i global, atiar les pors s’ha convertit en una eina clau del poder.
Hom pot objectar –i amb raó- que l’ús de la por com a mecanisme de poder no és nou. Així, Hobbes ja establia el nexe clau entre por i poder: el motiu pel qual els individus transfereixen al sobirà –a l’Estat- l’ordre públic, les lleis i, en definitiva, el poder absolut és la recerca d’uns mecanismes que garanteixin la seguretat. La coerció, i fins i tot les limitacions més severes a la llibertat s´han dut a terme, sovint, en nom de la (suposada) necessitat imperiosa de garantir la vida, la integritat física i la propietat.
Tanmateix, la lògica amb la qual operen els mecanismes de control i de vigilància ha canviat. I, significativament, també ho ha fet la seva justificació. Si en la modernitat sòlida (Bauman) els mecanismes de control funcionaven segons la lògica del panòptic (Bentham, Foucault), és a dir, a través d’institucions –presons, escoles, exèrcits, fàbriques- que disciplinaven els cossos i les ments mitjançant uns mecanismes de vigilància orquestrats pel poder, i si la manera en què es legitimaven era la suposada amenaça davant un enemic clarament identificable, ja fos extern (països i potències rivals) o intern (el delinqüent, el “boig”, el “desviat”), ara ens trobem, d’entrada, amb el fet que l’enemic és –o sembla- obliquo, imprecís, intern i extern alhora. És el terrorista que pot estar a milers de kilòmetres... o pot viure ben camuflat entre nosaltres; és el “chav” (terme despectiu amb què hom designa els sectors més humils de la societat, tal i com descriu magistralment Owen Jones) que en qualsevol moment ens pot robar la cartera; és un fons d’inversió amb seu social en un “paradís fiscal” que, sense motiu aparent, decideix tancar l’empresa on treballem o acomiadar-nos.
Paral•lelament, els mecanismes de control i de restriccions de les llibertats també canvien. Si el vigilant del panòptic era algú clarament identificable, els mecanismes actuals de vigilància, com ara els drons, els geolocalitzadors o les “cookies” d’Internet, són anònims. Ho veuen tot, ho enregistren tot, actuen en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, però resten –ells i les entitats per a qui treballen- ignots i invisibles. Però tan important com això és la progressiva substitució del panòptic –que, malgrat tot, segueix existint per a aïllar aquelles categories d’individus que el sistema considera com “inútils” i irrecuperables- pel “sinòptic” , per la vigilància constant i compulsiva de tothom sobre tothom.
Sí, avui tots som, alhora, vigilants i vigilats, còmplices i coparticipants. La recerca de seguretat es veu esperonada per la por a l’altre –un altre, recordem-ho, que no té perquè ser algú llunyà o “anormal”, sinó que pot ser el nostre veí-, i la necessitat de reconeixement, de demostrar, mitjançant l’extimitat, l’exposició constant de la nostra vida, que som algú i que, per tant, no entrem dins la temible categoria dels exclosos, dels que no tenen cap funció en la societat de consum actual.
Em temo, doncs, que estem davant un cercle viciós: les inseguretats –estructurals i inherents a la societat actual- precaritzen les nostres vides i ens menen a cercar més control i seguretat, amb la qual cosa facilitem als poderosos l’excusa per a posar-los en marxa i obtenir, així, un major control sobre nosaltres. ¿El resultat? Una pèrdua de llibertats... que no va acompanyada de major seguretat, ja que no es toquen les causes profundes que la provoquen.
Lluís
Hi estic d'acord Lluís... quasi amb tot... principalment amb l'últim paràgraf... però només volia puntualitzar que la policia, el control, la vigilància privada, les càmeres i tots els sistemes de "reprimenda" no contribueixen enfortir "l'ètica" de les persones... (ans al contrari).
potser ens hauriem de mirar d'apropar el màxim possible a l'evolució espontània per aprendre mitjançant el convenciment propi i no a base d'imposicions (generalment ingrates)...
El millor és "mitjançant el convenciment propi i no a base d'imposicions", Toni.
Però les tècniques actuals de control han augmentat tant i són tan poderoses que s'imposen sovint inclús contra la voluntat de la gent. Fa por.
si... si Gonçal... fa por com dius tu... ( a la Xina estant mirar d'implantar un carnet per punts a la ciutadania... milions de càmeres t'estaran vigilant nit i dia per veure com et comportes... per mitjà de la identificació facial i poder-te donar punts positius o negatius... que seran vitals a l'hora de demanar un crèdit, una beca, una feina la administració... un habitatge protegit...etc.)
No ens poden convertir en simples fitxes sobre un tauler d'escacs, de dames o de parxís segons el nostre coeficient mental... i de conducta pro-règim...
...
Significa un control total: 24 hores X 365 dies. I un mecanismes per marginalitzar la dissidència i els que els interessi perquè podries no poder viatjar, comprar, accedir a espais públics...
No m'estranya que a Hong Kong estiguin tan rebotats!!!!! Però els afectats podem ser tots aviat.
però a més a més de controlar els comportaments cívics, anul·larien completament l'entremaliadura... cosa que sovint sol ser la sal de la vida...
Aquests controls continuats i detallats, s'interioritzen -Toni-. Acaben disciplinar-nos íntimament. Ens fan obedients. Condicionen el propi pensament i ja no diguem les actituds públiques. Ens subjectivitzen en una determinada direcció. Acaben amb tota dissidència, entremeliadura i... -a l'extrem- el desitjable pluralisme axiològic social.
i per tant, no cal dir-ho... amb la possible creativitat de les persones...
Potser això ens salva. Hong Kong es pot convertir en una ruïna com marxi la gent creativa. I a altres llocs propers pot passar coses semblants
Crec que hem d'estar molt alerta en no deixar convertir un "Estat Liberal" en un Estat Policial... (els noms sonen semblants però les conseqüències poden ser catastròfiques...)
això el Manuel Delgado ho explica molt bé...
Sí i entre mig hi ha les anomenades "democràcies iliberals" que tenen molt poc de demòcrates, Clarament portem uns anys de gir cap a un cicle conservador i retrògrade
i no serà que potser nosaltres mateixos donem peu a aquests tipus de “democràcies” perquè ens fa por de fer-nos adults... i inconscientment busquem la figura d’algú que ens posi a escaire ???
crec que perdre la tutela dels pares o progenitors pot significar una manca de protecció que ens aboqui cap a l'adquisició d'un protagonisme "personal i intransferible" enfront a les inclemències pròpies de la existència humana... i això, no cal dir, ens pot conduir a haver de caminar sobre una corda fluixa sense xarxa de salvament... provocant-nos una situació força incòmoda...
Efectivament és senyal d'impotència i de manca de maduresa com a pobles. Significativament coincideix quan hi ha crisi econòmica profunda. Sembla que la gent és mínimament demòcrata quan tot va força bé, però que recau en l'autoritarisme i el messianismes quan hi ha problemes importants a la vista.
Per cert com que ara estic al Brasil, recordo el nom de l'ara president Jair Messias Bolsonaro, Jair vol dir "Il.luminat per Déu", la qual cosa ja indica la mentalitat dels seus pares: li posen uns noms redundants i absolutament "messiànics".
tot això potser ho podríem associar amb la conversa que teniem dies enrere sobre la "necessitat" de creure en éssers sobrenaturals per part d'un gran nombre de persones...
probablement per la dificultat d'imaginar aquests tipus de "superman"... la comoditat ens decanta cap a buscar-lo entre les persones humanes... (no és tampoc un element nou de la nostra època... altres "cultures" ja ho havien fet abans...)
Efectivament Toni, fàcil.ment es pot confondre la protecció transcendent amb una pressumpta protecció molt mundana en forma d'home fort i carismàtic
De totes maneres Gonçal... , no m’atreviria a dir si és per bé o és per mal, lament humana crec que té una capacitat d’adaptació molt significativa en adaptar-se a les situacions aparentment negatives i contràries a ella...
Ara diràs que és que això “vendre duros a quatre pessetes”, però l’acceptació que moltes persones “esclaves” van acabar assumint que ho eren i que havien nascut per ser-ho, penso que és considerable...
Jo de molt jovenet vaig tenir una xicota mestre de primària a Andalusia... i em deia: “Toni, no te’n pots fer càrrec de com aquesta canalla es creuen que són menys que la canalla de Catalunya... i em diuen que ells no estan dotats mentalment com per comparar-s’hi...”
Crec que es pot dir -com una metàfora reveladora- que les actituds bàsiques dels humans s'aproximen més a les dels gossos que no dels gats.
Tenim "virtuts" d'uns i altres, però no totes. I pot ser solem tendir més a la paciència, lleialtat i resignació dels cànids, que no a la independència feréstega i orgullosa autonomia dels gats.
Mira sempre s’aprèn alguna gosa... no ho sabia això... de totes maneres casa bastant amb la idea que tinc jo sobre la mal·leabilitat de la ment humana...
A la Xina, tinc entès que solen internar als dissidents del règim en centres “educatius” fins que els fan canviar les idees, a base d’anar repetint i repetint consignes a favor de l’estat... (arribant a ser una veritable tortura psicològica...)
També recordo una pel·lícula sobre la segona gerra mundial que posava en escena una transformació psico-sentimental totalment inimaginable d’una dona que va ser “esclavitzada sexualment” per un alt càrrec se la SS. Com que ell patia cert grau d’impotència la obligava a fer-li una fel·lació diària...
De bon primer aquesta escena traslladava a l’espectador el rebuig més gran del món un fàstic important... però a llarg de la cinta (uns 90 minuts) el realitzador va anar decantant la relació de la “parella” cap a una amistat que amb el transcurs del temps va anar creixent, fins que anys després d’acabada la gerra mantenien aquesta intimitat voluntàriament i amb un afecte mutu sincer i desitjat...
El clàssic sobre el que dius -Toni- és "El porter de nit" de Liliana Cavani. Quan la vaig veure sent preadolescent vaig quedar força trasbalsat. És un síndrome d'Estocolm morbós d'alta intensitat. Actualment hi ha molta informació sobre aquests mecanismes psicològics i ens diuen molt de la condició humana.
la meva pregunta és: "hi pot haver cert paral·lelisme entre el síndrome d'Estocolm i el canvi d'actitud de Esquerra Republicana després de més de dos anys d'empresonament del seu líder...???"
la repressió judicial-policial pot arribar a fer estralls d'aquesta magnitud...???
En aquest cas Toni, sembla que hi ha una estratègia política subjacent força reflexionada encara que potser no massa comunicada.
En tot cas la política i l'àmbit del poder és un dels llocs clau on es manifesta el síndrome d'Estocolm. Ja va avisar Andreotti -que d'això en sabia molt- que "el poder desgasta... a qui no el té".
En política, tenir el poder clarament reforça i pot acabar convertint algú força mediocre en un líder carismàtic, temut i respectat.
L'impuls i necessitat de seguretat és clau per a la humanitat.
després de veure ahir al Sr. Rufian per TV3 em ratifico amb la possible existència de d'una estratègia política subjacent... però al mateix temps penso que si és massa poc comunicada pot esdevenir en fracàs quan generalment la política s'ha vist que es nodreix de la força del poble...
també crec que Andreotti fou un mestre de la política i que no sols va evidenciar que existia el síndrome d'Estocolm... sinó que penso que el va saber gestionar molt bé... Molta gent creiem que jugava amb doble joc de cartes... (o potser més...)
l'impuls del cofoisme en un líder carismàtic pot arribar a fer estralls... perquè l'admiració i aplaudiment de grans quantitats de gent al seu voltant poden provocar molt fàcilment (de forma inconscient) un canvi en la seva personalitat que el portin a suplantar inclús a algun Déu... Vet aquí els romans...
i crec que és extensible a tots els que trepitgem el planeta... sinó mira't que magres que les va passar John Travolta quan la industria del cinema quan li va girar la cara i el seu èxit es va sentir molt amenaçat...
i pel que fa referència a la interessant frase de que "el el poder desgasta... a qui no el te" jo hi afegiria que a qui el té també... potser de manera diferent però els que han arribat molt amunt en el poder ja no tornen a ser mai el que havien set abans d'ostentar-lo...
Efectivament Toni, és una gran veritat que "el poder corromp.I el poder absolut corromp absolutament".
tot i que la frase sembli una gran veritat... perquè ho veiem fàcilment dins el món de la política (on es maneja gran quantitat de poder) crec que faríem bé d'aplicar-la i concebre-la dins a dins de les cèl·lules més petites del món social...
estic convençut de que una certa tirania es dona en totes les relacions on hi ha algú que mana i alguns altres que obeeixen... com tota mena d'associacions, empreses, centres formatius, esglésies... i fins i tot m'atreviria a dir que es dona dins el món de la parella...
no... ???
Post a Comment