Jan 22, 2016

SEGURETAT: ORDRE O PROTECCIÓ VIDES?


Llibertat o seguretat? Per a qui? Per a fer què? Per a garantir quines coses? Seguretat davant els poders o des de i pels poders? Seguretat per l’Estat o per les persones? 
 
Seguretat davant del terrorisme o aprofitar el terrorisme per a imposar unes pràctiques securitàries i de control molt restrictives de les llibertats? Augmentar la seguretat comporta sempre intervenció generalitzada i control militaritzat? 
 
La vida humana i política és molt vulnerable i exigeix la protecció d’uns drets humans bàsics. Per tant la política i la justícia només són possibles sota molt importants garanties de llibertat i de seguretat personal i col.lectiva.

Ens cal, doncs, seguretat que garanteixi llibertats, que protegeixi els més vulnerables i –sinó- la llibertat resulta impossible o només garantida als més forts. La inseguretat és tremendament amenaçadora i normalment porta a solucions “fàcils” de tipus xenòfob, populista o dictatorial.

El terrorisme té com a objectiu tant els atemptats o “objectius militars” immediats, com generar un pànic, “terror” i inseguretat generalitzats que poden desconjunturar la societat. El perill més gran del terrorisme i sovint l’objectiu últim és generar una malfiança social generalitzada i trencar la solidaritat i confiança mútua que són “el ciment” (Aristòtil) de tota la vida ciutadana, política, econòmica... i humana. 
 
Per això és molt perillós quan sovint institucions, governs, polítics i inclús els mèdia magnífiquin i ampliïn el terror i la malfiança social. Sovint el terrorisme pot donar rèdits en vots, permetre polítiques de control i restrictives de les llibertats, oferir titulars i generar “espectacle” (Debord). Però aquests rèdits també tenen enormes perills com: trencar la solidaritat humana, desconjunturar paranòicament la societat, endurir el tractament de les minories i els exclosos, introduir derives autoritàries, desempoderar la ciutadania, impulsar-la a retirar-se de la vida política democràtica...
 
Creiem que des dels atemptats de l'11-9-2001, moltes polítiques governamentals s’han convertit –malgre lui o inconscientment- en perillosos còmplices del terror. Han fomentat una deriva de control, de restricció de la llibertat, d’intervenció policial en les vides, inclús d’intervencions militars punitives... que tenen altíssims costos socials i de tot tipus.

Creiem que ha mancat finesa política davant la molt complexa situació internacional després de la Guerra Freda. Ha mancat intel.ligència enraonada encarant el terrorisme global. Potser inclús ha faltat voluntat democràtica clara d’empoderar la gent per a que hi facin front. Sempre és més fàcil, autoproclamar-se imprescindibles i aprofitar els conflictes per a consolidar el propi poder i la particular agenda política.

Vaig plantejar aquestes qüestions en el debat sobre “Equlibri entre seguretat i llibertat” a El Punt Avui Televisió, 21-1-2016. Hi van participar: Erika Torregrossa (Comissió de Justícia Penal Internacional de l’ICAB); David Karvala (Unitat Contra el Feixisme i el Racisme); Gonçal Mayos (UB); Marc Gafarot (CIDOB); Miquel Sellarès (CEEC), amb presentació d’Eduard Berraondo.
 
 

1 comment:

  1. Hola Gonçal,

    Coincideixo en que durant els darrers anys “moltes polítiques governamentals s’han convertit –malgré lui o inconscientment- en perillosos còmplices del terror”, en tant en quant han contribuït a generar una espiral de malfiança que destrueix la convivència. Perquè ha faltat “finesa"sí, però també, i sobretot, perquè “Sempre és més fàcil, autoproclamar-se imprescindibles i aprofitar els conflictes per a consolidar el propi poder i la particular agenda política”. I aquest és, penso, l’element cabdal: en la societat líquida, que és, també, la fase en què el turbocapitalisme esdevé hegemònic i global, atiar les pors s’ha convertit en una eina clau del poder.
    Hom pot objectar –i amb raó- que l’ús de la por com a mecanisme de poder no és nou. Així, Hobbes ja establia el nexe clau entre por i poder: el motiu pel qual els individus transfereixen al sobirà –a l’Estat- l’ordre públic, les lleis i, en definitiva, el poder absolut és la recerca d’uns mecanismes que garanteixin la seguretat. La coerció, i fins i tot les limitacions més severes a la llibertat s´han dut a terme, sovint, en nom de la (suposada) necessitat imperiosa de garantir la vida, la integritat física i la propietat.
    Tanmateix, la lògica amb la qual operen els mecanismes de control i de vigilància ha canviat. I, significativament, també ho ha fet la seva justificació. Si en la modernitat sòlida (Bauman) els mecanismes de control funcionaven segons la lògica del panòptic (Bentham, Foucault), és a dir, a través d’institucions –presons, escoles, exèrcits, fàbriques- que disciplinaven els cossos i les ments mitjançant uns mecanismes de vigilància orquestrats pel poder, i si la manera en què es legitimaven era la suposada amenaça davant un enemic clarament identificable, ja fos extern (països i potències rivals) o intern (el delinqüent, el “boig”, el “desviat”), ara ens trobem, d’entrada, amb el fet que l’enemic és –o sembla- obliquo, imprecís, intern i extern alhora. És el terrorista que pot estar a milers de kilòmetres... o pot viure ben camuflat entre nosaltres; és el “chav” (terme despectiu amb què hom designa els sectors més humils de la societat, tal i com descriu magistralment Owen Jones) que en qualsevol moment ens pot robar la cartera; és un fons d’inversió amb seu social en un “paradís fiscal” que, sense motiu aparent, decideix tancar l’empresa on treballem o acomiadar-nos.
    Paral•lelament, els mecanismes de control i de restriccions de les llibertats també canvien. Si el vigilant del panòptic era algú clarament identificable, els mecanismes actuals de vigilància, com ara els drons, els geolocalitzadors o les “cookies” d’Internet, són anònims. Ho veuen tot, ho enregistren tot, actuen en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, però resten –ells i les entitats per a qui treballen- ignots i invisibles. Però tan important com això és la progressiva substitució del panòptic –que, malgrat tot, segueix existint per a aïllar aquelles categories d’individus que el sistema considera com “inútils” i irrecuperables- pel “sinòptic” , per la vigilància constant i compulsiva de tothom sobre tothom.
    Sí, avui tots som, alhora, vigilants i vigilats, còmplices i coparticipants. La recerca de seguretat es veu esperonada per la por a l’altre –un altre, recordem-ho, que no té perquè ser algú llunyà o “anormal”, sinó que pot ser el nostre veí-, i la necessitat de reconeixement, de demostrar, mitjançant l’extimitat, l’exposició constant de la nostra vida, que som algú i que, per tant, no entrem dins la temible categoria dels exclosos, dels que no tenen cap funció en la societat de consum actual.
    Em temo, doncs, que estem davant un cercle viciós: les inseguretats –estructurals i inherents a la societat actual- precaritzen les nostres vides i ens menen a cercar més control i seguretat, amb la qual cosa facilitem als poderosos l’excusa per a posar-los en marxa i obtenir, així, un major control sobre nosaltres. ¿El resultat? Una pèrdua de llibertats... que no va acompanyada de major seguretat, ja que no es toquen les causes profundes que la provoquen.

    Lluís

    ReplyDelete