Si hi ha un pensament crític, plural i no-únic és la filosofia, que sempre ha encarat les dificultats complexes de l'existència, alhora que ha denunciat com a imposicions les preteses evidències o lògiques del Poder. La filosofia sempre ha avaluat críticament totes les certeses i "veritats" en conflicte, cercant argumentativament les més sòlides, rigoroses i emancipatòries.
 |
| J. Escales (pres. CCLleidatà) i G. Mayos |
Per això la filosofia no sol ser ben rebuda pels "experts" i els "mandarins culturals o polítics" ja que tendeix a debilitar el seu poder, orgull, vanitat i domini. Però aquest menyspreu -que sovint és por- la fa més necessària, com passa avui! Ja aproximant-nos a la segona dècada del segle XXI, la filosofia lluita en contra d'un pensament únic de gran potència productiva i performativa, però que ha renunciat totalment a tenir cura del món, de la humanitat, de la naturalesa, del present i el futur.
Ara només cal fer el pas definitiu que retorni a la humanitat a aquell període prefilosòfic dominat fèrriament pels sacerdots i escribes a sou de qui manava a l'anomenat "complex palau-temple" de les primeres civilitzacions. En molts aspectes l'actual tendència a la mort de la filosofia ens pot retornar a abans del "temps eix" estudiat per Karl Jaspers i que va oferir les grans propostes crítico-filosòfiques i dels grans valors ètico-religiosos de la humanitat.
Ens retorna, doncs, a un món sense Heràclits ni Parmènides, sense Confuci ni Lao-Tse, sense Sòcrates ni Demòcrit, sense els Vedes ni Buda, sense Epicur ni Ciceró... segurament també sense Salomons, Mahomes ni Jesús... El pensament únic parlarà per tots ells o, millor dit, enlloc d'ells i dels que avui els volen emular!
Per a lluitar per la pervivència de la filosofia... la bona filosofia, la crítica irredempta, l'arriscada i radical, la rigorosa i implicada amb la societat... cal que recordem breument algunes de les tasques que avui només la filosofia podria encarar:
2. Actualment només la filosofia -inclús a l'acadèmia i pels "experts"- lluita en contra de la castrant ultraespecialització dels sabers. Vol evitar que tothom visqui en la fragmentació, en una societat de la ignorància i en una cultura mosaic que, pot resoldre problemes tecnològics, però no ajudar a encarar els veritables problemes. Les dificultats i riscos són avui globals, complexos, amb ramificacions arreu del món, amb conseqüències imprevistes i "danys colaterals" en àmbits molt diversos...
És veritat la denúncia de què el món té problemes i són globals però lamentablement les universitats i les ciències tenen departaments i són ultraespecialitzats. La recerca de respostes als actuals problemes del món turboglobalitzat no es pot basar en mètodes, procediments, teories i experts -per valuosos que siguin- sempre parcials, limitats, hiperespecialitzats, que confonen els "seus problemes acadèmics" amb el reals i que romanen tancats en la seva "torre d'ivori". La filosofia del present a de tendir vers a perspectives no només inter i transdisciplinars, sinó projectar un futur postdisciplinar.
És veritat la denúncia de què el món té problemes i són globals però lamentablement les universitats i les ciències tenen departaments i són ultraespecialitzats. La recerca de respostes als actuals problemes del món turboglobalitzat no es pot basar en mètodes, procediments, teories i experts -per valuosos que siguin- sempre parcials, limitats, hiperespecialitzats, que confonen els "seus problemes acadèmics" amb el reals i que romanen tancats en la seva "torre d'ivori". La filosofia del present a de tendir vers a perspectives no només inter i transdisciplinars, sinó projectar un futur postdisciplinar.
Per això els amants de la filosofia hem d'impulsar avui un nou pacte per la filosofia. Ha de ser un pacte amb el conjunt de la societat i dels sabers, i que inclogui les necessitats i propostes de la societat i la resta de ciències. Ha de ser un pacte on la filosofia recuperi els seus potencials grecs i assumeixi les demandes i necessitats del present, del conjunt de la societat i de la resta de disciplines.
Només així superarem la mort anunciada de la filosofia i aquesta tornarà a demostrar la seva necessitat per a la vida humana, podrà oferir una valuosa "ontologia del present" i participarà en recrear una autèntica "política" que obri el futur.
Vaig tocar algunes d'aquestes qüestions a la conferència sobre "La utilitat de la Filosofia en l'actualitat" de Gonçal Mayos a la sala d'actes del Centre Lleidatà de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes 592 Pral) el dimarts 12 de gener a les 18h 30’.
1 comment:
Hola Gonçal,
Cert: “El pensament únic hegemònic considera supèrflua i substituïble la filosofia per a poder -així- dominar de manera més aclaparadora”. I, grosso modo, el mateix succeeix amb la literatura, les arts i, en general, tot allò que impliqui formular “preguntes, reptes i crítiques, alhora que els mostra alguns errors, debilitats, oblits i claudicacions”.
Aquesta tendència es manifesta, a vegades, de manera explícita i oberta, com ara en els intents actuals d’excloure la filosofia (i les humanitats) de l’àmbit de l’ensenyament reglat. Tanmateix, en línies generals, no és així com opera el “pensament únic”, sinó que ho fa més subtilment: no a través de la repressió, sinó de la banalització; no obstaculitzant la crítica, sinó assimilant-la formalment al mateix temps que se’n neutralitza el fons més punyent; no apostant per la ignorància, sinó diluint la reflexió i el coneixement en un magma de dades i informacions en creixement geomètric; no a través de la imposició directa, sinó mitjançant la seducció, el màrketing i l’espectacle.
Mecanismes, tots ells, que no es poden entendre només –ni principalment- en termes de la voluntat manifesta i conscient d’una minoria que busca en la supressió de la filosofia i les humanitats la manera de perpetuar-se en el poder. No: més aviat són la manifestació –a vegades, volguda conscientment, però sovint automàtica, semiconscient- de la lògica actual del pensament i la cultura, però també, i molt especialment, de la “turboglobalització”.
Així, a nivell conceptual, diria que el progressiu arraconament del pensament i les humanitats és el resultat lògic, gairebé inevitable, de l’auge de la racionalitat instrumental que Adorno i Horkheimer analitzaren magistralment. Centrar-se en el com en detriment del per què, menystenir tot allò que hom no pugui quantificar i/o contrastar empíricament, concebre la naturalesa –i la subjectivitat- com quelcom a dominar, compartimentar i especialitzar el saber, porten, tard o d’hora, a pensar que, al capdavall, la filosofia serveix de ben poc.
Tanmateix, si aquest menyspreu és, avui, molt més explícit i acceptat és, també, perquè el saber i la cultura han deixat de servir per atorgar distinció social i, de pas, legitimar el poder i el privilegi. Tenir –o aparentar tenir- uns coneixements filosòfics i humanístics era, fins fa unes dècades, un element clau del “capital cultural” que permetia les elits perpetuar-se en el poder i que, a nivell de les nacions-estat occidentals, donava una pàtina de legitimitat a llur poder. Avui, però,la tecnologia i el poder financer, d’una banda i, de l’altra, el soft power –l’ús dels mitjans de comunicació de masses i la publicitat per difondre, de forma amable i seductora, les idees, valors i tendències que hom vol imposar- són les eines que les elits i els països dominants empren per engrandir, legitimar i “naturalitzar” el seu poder.
Però si aquestes noves estratègies triomfen és perquè troben un terreny abonat. En termes de Bourdieu, formen part d’un “habitus” –d’un conjunt inconscient i automàtic de tendències, predisposicions i actituds- profundament incrustat. El nostre dia a dia ens predisposa a assumir, tàcitament, que el darwinisme social, l’extimitat –l’exposició constant de la nostra intimitat-, la recerca obsessiva de l’eficiència o el neguit per estar sempre a “la última” són quelcom natural, obvi, evident, inqüestionable. No és estrany, doncs, que l’arraconament de la filosofia i les humanitats aixequi poques protestes.
Lluís
Post a Comment