Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Jan 17, 2016

IL.LUSTRACIÓ METACRÍTICA O RADICAL? QUAN I PER QUÈ?


Què és Il.lustració? Com podem avui comprendre amb tota la complexitat el gran moviment il.lustrat que domina l'època central de la Modernitat i que encara ens marca tant? Quins són els seus principals períodes, moments i qüestions en debat? Què ens pot dir avui, en la cansada modernitat tardana turboglobalitzada?

En primer lloc, cal superar definitivament el tòpic reductivista d’una Il.lustració monolítica, única o amb plantejaments absolutament hegemònics. La Il.lustració del XVIII europeu va ser molt complexa i té gèrmens de tot tipus. A més de les seves complexitat internes, també són molt diverses entre sí: “enlightenment” pel món angloparlant (anglesa, escocesa, irlandesa o americana), “lumières” pel francoparlant, “Aufklärung” pel de llengua alemanya, “lumi” per l’italià, “luces” per l’hispànic... 
 
Sovint són àmbits i moviment força diversos quan no inclús contradictoris. Això augmenta especialment en les generacions de finals del XVIII que ja inclouen una profunda reflexió autocrítica respecte a les propostes i expectatives de les primeres generacions. Llavors la Il.lustració ja té experiència –de vegades traumàtica- de si mateixa i de les conseqüències reals o fictícies del seu projecte


 
És el cas per exemple de l'excessiva imposició per part de molts il.lustrats de:
- les idees més abstractes i descontextualitzades;
- un restrictiu eurocentrisme camuflat de cosmopoliticisme universalista;
- un jo cada vegada més individual i radicalment oposat al proïsme i que impossibilita tota autèntica comunitat;
- el total "desencantament del món" (Weber) que tendeix a una racionalitat cada vegada més instrumental i pragmatista;
- un intel.lectualisme obsessivament bel·ligerant amb qualsevol naturalisme, emotivisme, espiritualisme o religiositat;
- la reconstrucció total i de nova planta de l’ésser humà corrent el perill d’eliminar aspectes humans valuosos;
- el perillós precedent de negar la plena “dignitat humana” (com es feia paral·lelament amb l’esclavisme i el colonialisme) a gran part dels pobles i cultures subordinats a l’hegemonia europea d’aquell moment...
 
Per això, a finals del XVIII apareix una contrail·lustració autocrítica que radicalitza l’exigència típicament moderna d’autoconstitució basada en un coneixement i educació racionals. Des d’aquesta perspectiva, té un cert sentit designar filòsofs com Hamann amb l’expressió “il.lustrat radical” (Radikaler Aufklärer) com va fer Oswald Bayer el 1988 i proposa fer actualment Guillem Llop
 
Ara bé, creiem que potser no és una descripció ni interpretació tan afortunada com parlar d’Il.lustració de transició o –encara millor- d’introduir noves terminologies com “Il.lustració metacrítica”. En aquest darrer cas el neologisme “metacrítica” està perfectament justificat perquè usa precisament el terme que van emprar Hamann i Herder en els seus debats i publicacions en contra de Kant
 
Certament i en la mesura que interpreten el criticisme kantià com a model bàsic de la Il.lustració més estricta, Hamann i Herder utilitzen significativament termes com a “metacrítica” per a expressar la necessitat de revisar i reavaluar (criticar en sentit etimològic) el mateix projecte il.lustrat i la pròpia raó. De fet, sovint no tenen clara consciència ni voluntarietat rotunda de transcendir-lod realment, sinó pròpiament de ressituar-los, reequilibrar-los...).
 
Si es fa servir –com proposo- la nova terminologia “d’Il.lustració metacrítica”, s’evita desorientar els intèrprets i lectors en general. Ja que fer servir per a Hamann o Herder l’expressió “Il.lustració radical” popularizada per Jonathan Israel (trilogia del 2001, 2006 i 2011, a més del llibre de 2009) genera un enorme perill d’afegir confusió, enlloc de clarificar.
 
L’equívoc és important perquè Jonathan Israel i seguidors parlen de “Il.lustració radical” per a referir-se al període inicial inclús en ple segle XVII; més que no als finals del XVIII quan s’imposa generalitzadament i sobretot a Alemanya una transició iniciada per Hamann i Herder.
 
Jonathan Israel usa la terminologia en la seva anàlisi del període de crua conflictivitat encara en relació als grans conflictes religiosos de Reforma-Contrareforma, dels primers grans debats explícits en favor de l’ateisme i de les primeres propostes revolucionàries d’una certa política democràtica.
 
En aquesta perspectiva destaca l’spinocisme més materialista, ateu i que exigeix construir un radical autocontrol racional que és –precisament- el que veuen com una deriva massa exagerada i unilateral contra la qual reaccionen i lluiten els il.lustrats metacrítics Hamann, Herder, també Jacobi...
 
Pensem que al món alemany, inclús Kant -que mantindrà i desenvoluparà molt coherentment l’ideal d’autocontrol intel.lectiu- es manifesta en contra del materialisme i ateismeCal recordar que en el XVIII són clarament minoritaris (la qual cosa sovint és un mèrit) els il.lustrats que encaixen perfectament en la tòpica i reductiva imatge d’una Il.lustració radicalment atea, materialista i sense cap concessió al més enllà de la raó (p.e. emocions, imaginació, geni, passions, intuïcions, sentiments... però també la fe o una certa espiritualitat).
 
Herder
Per això avui genera perillosos equívocs usar la terminologia de Jonathan Israel per a descriure l’actitud filosòfica i vital de gent com Hamann i Herder que volen fer bàsicament el contrari de l’spinocisme ateu, materialista, racionalista radical... 
 
A més hi ha profunds canvis experiencials i d’actituds que tenen enormes conseqüències: aquests il.lustrats primers tan radicals ì ateus com Spinoza o Toland, però també –d’altra banda- com l’escèptic Hume mai no semblen sentir-se amenaçats per l’obsessió i l’abisme fosc del nihilisme.
 
En canvi, precisament l’amenaça del nihilisme serà la idea més influent i obsessiva que llegaran a la posterioritat els Hamann, Herder, Jacobi... Tot i que sovint alguns no n’eren prou conscients, n’han estat decisivament influïts des de Kierkegaard i Schopenhauer a Nietzsche, Heidegger i els posteriors, passant per Baudelaire, Turgeniev i Dostoievski
 
Més enllà de la qüestió del nihilisme, il.lustrats “metacrítics” com Hamann i Herder exigeixen un nou racionalisme ampliat, menys positivista i reductiu, més obert a la complexa condició humana incloent les vessants més emotives i espirituals... Hamann i Herder estan revelant el fonament de la condició humana sobre la base dels nous girs o conscièncieslingüístics o lingüísticitat, culturals o culturalitat i històrics o historicitat (aquests darrers sobretot en Herder) .
 
Així tradicionalment, la distinció entre animal i humà s'inscrivia en la dualitat instints-passions que s'oposaven a la traça quasidivina en la humanitat de l'intel.lecte i el logos sobretot en tant que raó. Amb Hamann i Herder, la força divina i causa última de la "suprema dignitat" dels humans rau en la seva lingüisticitat.
 

Hamann
És el llenguatge el que fonamenta i permet desplegar tota la riquesa de les cultures, desenvolupar lliurement la pròpia consciència al llarg de la història i adquirir les diverses sensibilitats i sentiments que caracteritzen la humanitat (en contraposició a la fixesa muda animal).

També és la característica lingüisticitat humana el que fa possible la dialèctica formativo-educadora, l'autoperfeccionament teleològicament lliure i una relació construïda amb la realitat, el món i la pròpia natura, i no simplement rebuda des de l'exterior. Aquesta és la idea clau del posterior constructivisme epistemològic de Vigotsky, a Berger o Kuhn (cfr. article Mayos).

Certament cal assumir que, en alguns casos, moltes de les prou raonables exigències de la “Il.lustració metacrítica” només van poder ser desenvolupades amb notables limitacions i insuficiències. Així per exemple Jacobi sembla abocar-se a un perillós i radical fideisme irracionalista, Hamann tancant-se en la seva famosa obscuritat que és alhora molt suggestiva i esgotadora fins el desànim, i Herder projectant-se en un calidoscopi polièdric de posicions perillosament contradictòries.
 
En tot cas, cal reavaluar críticament els riquíssims i molt diversos moviments il.lustrats, descobrint les moltes valuoses idees que tenen pel nostre present.
 
Així ho vam fer en el complex debat de la tesi doctoral de Guillem LlopIl.lustració radical i contrail.lustració en Hamann i Herder: La polèmica sobre l’origen del llenguatge” en la Facultat de Filosofia i CC.EE. de la Universitat de València el 13-1-2016. Hi participàrem: el doctorand, el director de la tesi Faustino Oncina (UV), el professor Tobies Grimaltos (UV) i el tribunal format per Joan. B. Llinares (UV), Antoni Defez (UdG) i Gonçal Mayos (UB).

 

No comments:

Post a Comment