Què és Il.lustració? Com podem avui comprendre amb tota la complexitat el gran moviment il.lustrat que domina l'època central de la Modernitat i que encara ens marca tant? Quins són els seus principals períodes, moments i qüestions en debat? Què ens pot dir avui, en la cansada modernitat tardana turboglobalitzada?
En primer lloc, cal superar definitivament el tòpic reductivista d’una Il.lustració monolítica, única o amb plantejaments absolutament hegemònics. La Il.lustració del XVIII europeu va ser molt complexa i té gèrmens de tot tipus. A més de les seves complexitat internes, també són molt diverses entre sí: “enlightenment” pel món angloparlant (anglesa, escocesa, irlandesa o americana), “lumières” pel francoparlant, “Aufklärung” pel de llengua alemanya, “lumi” per l’italià, “luces” per l’hispànic...
Sovint són àmbits i moviment força diversos quan no inclús contradictoris. Això augmenta especialment en les generacions de finals del XVIII que ja inclouen una profunda reflexió autocrítica respecte a les propostes i expectatives de les primeres generacions. Llavors la Il.lustració ja té experiència –de vegades traumàtica- de si mateixa i de les conseqüències reals o fictícies del seu projecte.
És el cas per exemple de l'excessiva imposició per part de molts il.lustrats de:
- les idees més abstractes i descontextualitzades;
- un restrictiu eurocentrisme camuflat de cosmopoliticisme universalista;
- un jo cada vegada més individual i radicalment oposat al proïsme i que impossibilita tota autèntica comunitat;
- el total "desencantament del món" (Weber) que tendeix a una racionalitat cada vegada més instrumental i pragmatista;
- un intel.lectualisme obsessivament bel·ligerant amb qualsevol naturalisme, emotivisme, espiritualisme o religiositat;
- la reconstrucció total i de nova planta de l’ésser humà corrent el perill d’eliminar aspectes humans valuosos;
- el perillós precedent de negar la plena “dignitat humana” (com es feia paral·lelament amb l’esclavisme i el colonialisme) a gran part dels pobles i cultures subordinats a l’hegemonia europea d’aquell moment...
Per això, a finals del XVIII apareix una contrail·lustració autocrítica que radicalitza l’exigència típicament moderna d’autoconstitució basada en un coneixement i educació racionals. Des d’aquesta perspectiva, té un cert sentit designar filòsofs com Hamann amb l’expressió “il.lustrat radical” (Radikaler Aufklärer) com va fer Oswald Bayer el 1988 i proposa fer actualment Guillem Llop.
Ara bé, creiem que potser no és una descripció ni interpretació tan afortunada com parlar d’Il.lustració de transició o –encara millor- d’introduir noves terminologies com “Il.lustració metacrítica”. En aquest darrer cas el neologisme “metacrítica” està perfectament justificat perquè usa precisament el terme que van emprar Hamann i Herder en els seus debats i publicacions en contra de Kant.
Certament i en la mesura que interpreten el criticisme kantià com a model bàsic de la Il.lustració més estricta, Hamann i Herder utilitzen significativament termes com a “metacrítica” per a expressar la necessitat de revisar i reavaluar (criticar en sentit etimològic) el mateix projecte il.lustrat i la pròpia raó. De fet, sovint no tenen clara consciència ni voluntarietat rotunda de transcendir-lod realment, sinó pròpiament de ressituar-los, reequilibrar-los...).
Si es fa servir –com proposo- la nova terminologia “d’Il.lustració metacrítica”, s’evita desorientar els intèrprets i lectors en general. Ja que fer servir per a Hamann o Herder l’expressió “Il.lustració radical” popularizada per Jonathan Israel (trilogia del 2001, 2006 i 2011, a més del llibre de 2009) genera un enorme perill d’afegir confusió, enlloc de clarificar.
L’equívoc és important perquè Jonathan Israel i seguidors parlen de “Il.lustració radical” per a referir-se al període inicial inclús en ple segle XVII; més que no als finals del XVIII quan s’imposa generalitzadament i sobretot a Alemanya una transició iniciada per Hamann i Herder.
Jonathan Israel usa la terminologia en la seva anàlisi del període de crua conflictivitat encara en relació als grans conflictes religiosos de Reforma-Contrareforma, dels primers grans debats explícits en favor de l’ateisme i de les primeres propostes revolucionàries d’una certa política democràtica.
En aquesta perspectiva destaca l’spinocisme més materialista, ateu i que exigeix construir un radical autocontrol racional que és –precisament- el que veuen com una deriva massa exagerada i unilateral contra la qual reaccionen i lluiten els il.lustrats metacrítics Hamann, Herder, també Jacobi...
Pensem que al món alemany, inclús Kant -que mantindrà i desenvoluparà molt coherentment l’ideal d’autocontrol intel.lectiu- es manifesta en contra del materialisme i ateisme. Cal recordar que en el XVIII són clarament minoritaris (la qual cosa sovint és un mèrit) els il.lustrats que encaixen perfectament en la tòpica i reductiva imatge d’una Il.lustració radicalment atea, materialista i sense cap concessió al més enllà de la raó (p.e. emocions, imaginació, geni, passions, intuïcions, sentiments... però també la fe o una certa espiritualitat).
 |
| Herder |
Per això avui genera perillosos equívocs usar la terminologia de Jonathan Israel per a descriure l’actitud filosòfica i vital de gent com Hamann i Herder que volen fer bàsicament el contrari de l’spinocisme ateu, materialista, racionalista radical...
A més hi ha profunds canvis experiencials i d’actituds que tenen enormes conseqüències: aquests il.lustrats primers tan radicals ì ateus com Spinoza o Toland, però també –d’altra banda- com l’escèptic Hume mai no semblen sentir-se amenaçats per l’obsessió i l’abisme fosc del nihilisme.
En canvi, precisament l’amenaça del nihilisme serà la idea més influent i obsessiva que llegaran a la posterioritat els Hamann, Herder, Jacobi... Tot i que sovint alguns no n’eren prou conscients, n’han estat decisivament influïts des de Kierkegaard i Schopenhauer a Nietzsche, Heidegger i els posteriors, passant per Baudelaire, Turgeniev i Dostoievski.
Més enllà de la qüestió del nihilisme, il.lustrats “metacrítics” com Hamann i Herder exigeixen un nou racionalisme ampliat, menys positivista i reductiu, més obert a la complexa condició humana incloent les vessants més emotives i espirituals... Hamann i Herder estan revelant el fonament de la condició humana sobre la base dels nous girs o consciències: lingüístics o lingüísticitat, culturals o culturalitat i històrics o historicitat (aquests darrers sobretot en Herder) .
Així tradicionalment, la distinció entre animal i humà s'inscrivia en la dualitat instints-passions que s'oposaven a la traça quasidivina en la humanitat de l'intel.lecte i el logos sobretot en tant que raó. Amb Hamann i Herder, la força divina i causa última de la "suprema dignitat" dels humans rau en la seva lingüisticitat.
 |
| Hamann |
És el llenguatge el que fonamenta i permet desplegar tota la riquesa de les cultures, desenvolupar lliurement la pròpia consciència al llarg de la història i adquirir les diverses sensibilitats i sentiments que caracteritzen la humanitat (en contraposició a la fixesa muda animal).
També és la característica lingüisticitat humana el que fa possible la dialèctica formativo-educadora, l'autoperfeccionament teleològicament lliure i una relació construïda amb la realitat, el món i la pròpia natura, i no simplement rebuda des de l'exterior. Aquesta és la idea clau del posterior constructivisme epistemològic de Vigotsky, a Berger o Kuhn (cfr. article Mayos).
Certament cal assumir que, en alguns casos, moltes de les prou raonables exigències de la “Il.lustració metacrítica” només van poder ser desenvolupades amb notables limitacions i insuficiències. Així per exemple Jacobi sembla abocar-se a un perillós i radical fideisme irracionalista, Hamann tancant-se en la seva famosa obscuritat que és alhora molt suggestiva i esgotadora fins el desànim, i Herder projectant-se en un calidoscopi polièdric de posicions perillosament contradictòries.
En tot cas, cal reavaluar críticament els riquíssims i molt diversos moviments il.lustrats, descobrint les moltes valuoses idees que tenen pel nostre present.
Així ho vam fer en el complex debat de la tesi doctoral de Guillem Llop “Il.lustració radical i contrail.lustració en Hamann i Herder: La polèmica sobre l’origen del llenguatge” en la Facultat de Filosofia i CC.EE. de la Universitat de València el 13-1-2016. Hi participàrem: el doctorand, el director de la tesi Faustino Oncina (UV), el professor Tobies Grimaltos (UV) i el tribunal format per Joan. B. Llinares (UV), Antoni Defez (UdG) i Gonçal Mayos (UB).
No comments:
Post a Comment