En l’actual inflació informativa i donada la fàcil circulació de dades i teories, la docència ha perdut gran part de la seva rellevància com a mera transmissió de coneixements. En l’escolàstica medieval, la lectio servia –entre altres coses- per a que el professor llegís i comentés una obra i, paral.lelament, els estudiants copiessin i confeccionessin el seu propi llibre d’estudi (que després els podria acompanyar sovint durant la resta de la seva vida).
Més endavant això va portar a la dinàmica que “cada maestrillo” es confeccionés i ensenyés durant anys i anys el seu “librillo”. Així les classes i la docència solien consistir en lliçons més o menys “magistrals” on el professor exposava el propi “librillo” davant els estudiants, tot esperant que aquests l’aprenguessin i –tal vegada- amb el temps acabessin confeccionant el seu propi “librillo”... I així successivament.
Ara bé, en l’actualitat, més de mig mil.leni després de la premsa caràcters mòbils de Gutenberg i, sobretot, amb la proliferació de biblioteques, revistes científiques, els mass media, bases de dades telemàtiques, webs i blogs, la docència universitària ha perdut gairebé totalment aquesta funció merament comunicadora d’informació. Com els mencionats, actualment hi ha molts altres canals i altres formes més eficaces i menys cares per assolir-la que no les “classes magistrals” tradicionals.
A més, és evident que cap estudiant es pot basar (ni tan sols principalment) en les classes magistrals com a font d'informació en cap matèria. Per la qual cosa, la gran qüestió és avui: com reconvertir les classes presencials de forma que esdevinguin plenament rellevants quan inevitablement representen bastant menys d'una quinta part del temps i esforç dedicat a l'estudi de la matèria en qüestió?
A més, és evident que cap estudiant es pot basar (ni tan sols principalment) en les classes magistrals com a font d'informació en cap matèria. Per la qual cosa, la gran qüestió és avui: com reconvertir les classes presencials de forma que esdevinguin plenament rellevants quan inevitablement representen bastant menys d'una quinta part del temps i esforç dedicat a l'estudi de la matèria en qüestió?
Ha perdut –doncs- tot el seu sentit la docència universitària? No, ja que, per exemple, continuen tenint gran vigència institucions i pràctiques, algunes de les quals també es remunten –com a mínim- a l’Escolàstica medieval com pot ser la “disputatio”. Allí estudiants i professors debatien -col.lectivament, amb gran igualtat i de forma sovint pública- sobre les qüestions més importants. Aquí, força lliurement i segons el talent i capacitat argumentativa de cadascú, es cercava dirimir tant la veritat de les diverses perspectives com la capacitat expositiva i rigor retòric dels qui les “disputaven”.
Donada l’evolució de les avançades tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), avui hi ha un gran consens en què la docència universitària ha de pivotar cada vegada més en models com la disputatio o en debats oberts entre alumnes i professors, que no en la lectio o lliçons magistrals. Això no és perquè aquestes no siguin importants i molt fructíferes, sinó perquè poden recollir-se i comunicar-se més eficaçment a través de vídeos, programes informàtics, llibres o powerpoints que, a més sovint, avui poden incorporar notables mecanismes de feedback i/o autoavaluació.
Així es pot dedicar a funcions més complexes i enriquidores el temps –necessàriament reduït i tan valuós intel.lectualment i vitalment, com d’alt cost econòmic- en què professors i grup classe comparteixen presencialment un mateix espai i dinàmica. En una societat tan accelerada i d’autoexplotació intensiva com és l’actual, cada dia ens adonem més de la dificultat de reunir en un mateix espai-temps gran quantitat de gent per a dur a terme una determinada tasca docent i formativa.
Les creixents dificultats de tot tipus per a poder omplir de sentit profund la docència universitària obliguen a encarar-la amb enorme exigència, tot cercant plantejaments innovadors que maximitzin les oportunitats d’interacció presencial. La docència ha de ser molt més problematitzadora que no merament informativa del “librillo de cada profesorcillo”, tot cercant obtenir molt millors resultats experiencials, intel.lectuals, personals i vitals per a tots els participants (tant “alumnes” com “professors”).
Naturalment això obliga a una profunda transformació en la mentalitat, les actituds, les pràctiques i els comportaments de professors i alumnes tant en les hores presencials de classe com en el treball d’estudi que cadascú d’ells dugui a terme sobre l’enorme informació avui disponible. Tant el temps docent presencial i personal compartit amb altres recercadors (incloent els "alumnes"), com el treball no presencial, més privat i posant-se al dia de la informació rellevant, s’han de transformar profundament i s’han de retroalimentar entre si de noves i creatives maneres.
Cal assumir aquest repte amb urgència, perquè tot just estem descobrint les infinites noves possibilitats i necessitats de l’aprenentatge en les societats avançades del coneixement.
Altres posts associats a aquestes qüestions:
No comments:
Post a Comment