Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Jun 30, 2016

VIURE PATOLÒGIC



Com veiem, les patologies emblemàtiques que resulten de la societat actual són tot el contrari del que van viure els nostres pares. L'oci ja no és “la causa de tots els vicis”, sinó que pràcticament ha esdevingut impossible, perquè fins i tot la diversió, el consum i el desenvolupament personal han esdevingut una necessitat indefugible.

Fins i tot, si la nostra societat està amenaçada per la decadència, aquesta serà del tot diversa a la caiguda de l'Imperi Romà teoritzada per Gibbons. Avui molt poques elits –tot i ser més riques que cap abans– es poden apartar dels seus “deures” d'acumulació (poder, riqueses...) i de la vigilància dels seus interessos.

En la societat on la comoditat s'ha convertit en un aclaparador icona publicitari, ningú pot retirar-se del “caos i soroll mundans”. El beatus ille és avui impossible per a tothom, ja que cal estar permanentment mobilitzats, ja sigui per anar a Davos, al Club Bildenberg, a un congrés de dubtosa categoria o a un curset de reciclatge! Cadascun té el seu assumpte, nivell i obligació; però avui ningú no pot prescindir d’algun tipus de mobilització permanent! Fins i tot els “paràsits socials” cínics i retorçats han de ser molt “industriosos” i viuen en el turboglobalitzat eixam on “els vicis privats” —com deia Mandeville— són ostentats com a “públiques virtuts”.

Amb una paradoxa típica de la turboglobalització que accelera el procés de “destrucció creativa”, actualment no poden “aturar” ni descansar ni tan sols les elits més poderoses i que —si són extractives— drenen totalment la riquesa del conjunt de la societat. Diguem-ho provocativament: avui fins i tot les “sangoneres socials” no poden descansar ni dedicar-se al dolce far niente. Al contrari han d'estar vigilants amb un estrès similar a la resta de la població. En part és perquè —com tothom— estan fascinades per l'acumulació i obsessionades per la por a perdre estatus o a ser destronades. La destrucció creativa de la modernitat capitalista turboglobalitzada es nota a tots els nivells com podem veure en novel·les i pel·lícules tan emblemàtiques com La fira de les vanitats o El llop de Wall Street (encara que aquest comparteix una inquietant inimputabilitat que té el seu extrem a American Psycho).


Té raó Han (2012 i 2013) que avui el problema és “l'excés de positivitat”, d'exigència, de treball, d'esforç, de rendiment, d'èxit, de manca de descans, de confondre oci-diversió-turisme amb consum productiu i inversió. Tradicionalment les elits i els triomfadors perdien poder i autoritat per relaxar-se en excés (Gibbons, Ibn-Jaldún), per baixar la guàrdia, per improductives, per dedicar-se només al dolce far niente. Però en la paradoxal societat de l'oci en què vivim, la pràctica totalitat de la diversió, el consum i el desenvolupament personal s'han convertit en un apèndix del treball i la producció —almenys en la forma d'inversió i acumulació de capital personal—.

Per contra, el moment clau per a Dumazedier (1972) del Descans és sacrificat, en ser considerat com a temps buit i sense sentit que ha de ser “omplert” amb alguna cosa: diversió, consum, formació, teràpia, turisme, esport... Només aquests altres temps “més plens” “serveixen” per a alguna cosa, deixen un “producte” i són senyal social objectivada en forma de gadget, estatus, experiència... Només quan són així “omplerts productivament” poden “funcionar” com una mena de “capital personal” i “fer-se valer” socialment en la línia del: jo he estat allà on...; he batut els rècords de...; ningú no em pot treure que...; quan ningú..., jo ja...; gràcies a..., puc assegurar que...; etc.

Enduts per aquestes dinàmiques desequilibrants, vivim en una societat del cansament i l'autoexplotació, amb perill de finalment caure tots “buidats” i “cremats”. Fins i tot, el descans regenerador és vist com un sense sentit o —almenys— una necessitat a minimitzar. S’ha perdut l’alteritat entre treball-oci o entre consum-inversió; així com tampoc n'hi ha entre intimitat i vida pública. Com hem vist i no només en les xarxes socials, tot queda barrejat en una difusa “extimitat” igual en tot moment i lloc, fins i tot al llit i a la vida sexual.


S’imposa un patològic procés on —de l’explotació forçada pel domini aliè, que teoritzà Marx i exemplificà el fordisme— s’ha passat a l’autoexplotació (lliure?). També i fins l’esgotament, s’ha imposat la competència amb un mateix a través de la interiorització d’exigències d'autosuperació. Com que el dispositiu bàsic és l'autoexigència infinita, tard o d'hora el final no pot ser sinó la derrota d'un mateix. Després de molt temps negant-se a acceptar qualsevol senyal de fatiga, asfíxia, avorriment, bloqueig o relaxació, finalment ha d’arribar la total extenuació, el burn out i no poder retardar més la pròpia obsolescència. 


Lamentablement, el capitalisme turboglobalitzat condemna indefectiblement al que —d’altra banda— erigeix com el terror màxim (potser només igualat pel “terrorisme global”): caure en l'obsolescència, ser substituït i —potser inclús— acabar literalment llençat a les escombraries com un mer envàs buit, que no es pot tornar a omplir i que ja no és reciclable.


Com podem veure, les emblemàtiques patologies culturals actuals ja no es relacionen tant a les infeccions, al xoc social, a la repressió, a la rebel·lia i a la neurosi. Especialment a partir de l’any 2001 i encara més del 2008, el problema ja no és tant la repressió patida ni el xoc amb la societat o el poder exterior. Avui la patologia neix, més aviat, de la interiorització compulsiva de les regles socials, del personal compromís amb el poder i de la “servitud voluntària” (La Boétie, 2008) resultants del capitalisme cognitiu i del laberint-del-desert. Malgrat o precisament per l’hedonisme espectacularitat, s’imposa la permanent obligació per a un mateix (més que imposada des de fora) fins l’extenuació, sense descans i més enllà de tota lògica...


Paradoxalment tothom esdevé alhora botxí i víctima; patró, empleat i explotador d’un mateix. També ens hem convertit en una marca personal i el nostre projecte vital ha esdevingut una espècie “d’empresa individual”. A l’extrem, hom pot acabar conceptualitzant el suïcidi com l’acomiadament d’un mateix quan està descontent del propi rendiment!

Ironies a banda, s’estén la interiorització de la més profunda autoexigència, dominada per la por a la precarietat i a l’obsolescència. No es tolera la reducció del ritme ja sigui en la producció, en el consum, en la diversió, en la formació, en el reciclatge cognitiu... Per això hom es tracta tan durament a un mateix com el Padre padrone del film de Paolo i Vittorio Taviani (1977).


Precisament enduts per aquesta dinàmica fàustica d’anhel total i infinit, del “ho vull tot i ara mateix”, s’acaba imposant un “Pensament Únic” (Mayos, 2012a) que imperceptiblement talla d'arrel tot anhel, tota relació, tot valor o ideal... que ens distregui de la endimoniada dialèctica de la turboglobalització cognitiva. Aparentment de forma indolora però cruel i sense pietat, les noves subjectivacions (Foucault, 1978) van cauteritzant uns desigs (potser discutiblement caracteritzables com a propis) en favor d’uns altres que clarament són impulsats per la influència del biopoder en nosaltres mateixos. Potser com va insinuar Deleuze (2002) el sadomasoquisme s’està convertint en la base de les subjectivacions contemporànies, tant o més que el narcisisme (Lipovetsky, 2007).


La biopolítica del capitalisme cognitiu trenca doncs amb l’explotació d’altri típica de Marx i el fordisme. En el seu lloc imposa l’autoexplotació sadomasoquista del taylorisme cognitiu. S’imposa doncs com crua veritat aquella dita eufemística, consoladora i cínica del “no ets tu, sóc jo”. Efectivament, ja tot passa per la profunda interiorització i subjectivació en un mateix... I guanyada la “fortalesa interior” el capitalisme cognitiu turboglobalitzat ja pot relaxar el control o flexibilitzar la vigilància. 


Tothom s’autocontrola, es vigila a sí mateix i s’expressa ja conforme al nou tipus de subjectivació. El terror a l’obsolescència i altres patologies emblemàtiques s’han interioritzat profundament en una cultura que té la seva millor metàfora en el laberint del desert. 


Vegeu la totalitat de l’article en els posts:
CAPITALISME COGNITIU TURBOGLOBALITZAT: QUIN LABERINT?
FORDISME COM A LABERINT
POSTFORDISME TURBOGLOBALITZAT COM A LABERINT
TECNOLOGIES AL LÍMIT DE L’HUMÀ

 Bibliografia

  • Baudrillard, J. (1997), “Modernité” a Encyclopaedia Universalis. París:Encyclopaedia Universalis, S. A.
  • (http://209.85.229.132/u/egs1?q=cache:HvPN-nmpJK0J:www.egs.edu/faculty/baudrillard/baudrillard-modernite.html+Modernit%C3%A9&cd=1&hl=ca&ct=clnk&ie=UTF-8.)
  • Bauman, Z. (2005), Modernidad líquida. México: FCE.
  • — (2007a), Miedo líquido. La sociedad contemporánea y sus temores. Barcelona: Paidós.
  • — (2007b), Tiempos líquidos. Vivir en una época de incertidumbre. Barcelona: Tusquets.
  • Beck, U. (2006), La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Barcelona, Paidós, 2006.
  • Beck, U., Giddens, A. & Lash, S. (2008), Modernización reflexiva. Política, tradición y estética en el orden social moderno. Madrid: Alianza.
  • Berardi, F. (2004), Il sapiente, il mercante, il guerriero. Dal rifiuto del lavoro all'emergere del cognitariato. Roma: DeriveApprodi.
  • — (2003), La fábrica de la infelicidad. Madrid: Traficantes de sueños.
  • Berger, P. L. & Huntington, S. P.  (2002), Globalizaciones múltiples. La diversidad cultural en el mundo contemporáneo. Barcelona: Paidós.
  • Berman, M. (2008), Todo lo sólido se desvanece en el aire. Buenos Aires: Siglo XXI
  • Boltansky, L. & Chiapello, E. (2002), El nuevo espíritu del capitalismo. Madrid: Akal.
  • Borges, A. y Coelho, S. (eds.), Interconstitucionalidade e Interdisciplinaridade: desafios, âmbitos e níveis de interação no mundo global. Uberlândia: LAECC, 2015.
  • Borges, J. L. (1974), Obras completas 1923-1972. Buenos Aires: Emecé.
  • Brown, Ph., Lauder, H. & Ashton, D. (2011), The Global Auction: The Broken Promises of Education, Jobs, and Incomes. Oxford: Oxford University Press.
  • Castells, M. (2006), La Sociedad red. Una visión global. Madrid: Alianza.
  • — (2004), Sociedad del conocimiento. Barcelona: U.O.C.
  • Debord, G.  (1999), La Sociedad del espectáculo. València: Pre-textos (1967).
  • Deleuze, G. (2002),  Presentación de Sacher-Masoch. Buenos Aires: Amorrortu
  • Deleuze G. & Guattari, F. (1973), El Antiedipo. Capitalismo y esquizofrenia. Barcelona: Barral.
  • — (1988), Mil mesetas. Capitalismo y esquizofrenia. València: Pre-Textos.
  • Dumazedier, J. (1972), Vers une civilisation du loisir? París: Seuil.
  • Eco, U. (1965), Apocalípticos e integrados. Barcelona: Lumen.
  • Foucault, M. (1982), Vigilar y castigar. Madrid: Siglo XXI.
  • (1978), Historia de la sexualidad, I. La voluntad de saber. México: Siglo XXI
  • — (1993), Las palabras y las cosas. Madrid: Siglo XXI.
  • Gergen, K. F. (1992), El yo saturado. Dilemas de identidad en el mundo contemporáneo, Barcelona: Paidós.
  • Giddens, A. (1994), Consecuencias de la modernidad. Madrid: Alianza. 
  • Giddens, A. et altri (1996), Las Consecuencias perversas de la modernidad: modernidad, contingencia y riesgo. Barcelona: Anthropos.
  • Han, B.-C. (2012), La sociedad del cansancio. Barcelona: Herder.
  • — (2013), La sociedad de la transparencia. Barcelona: Herder.
  • Horkheimer, M. (2002), Crítica de la razón instrumental (2a edición). Madrid: Trotta.
  • Horkheimer M. & Adorno, Th. W. (1944), Dialektic der Aufklärung. Philosophische Fragmente.
  • Illouz, E. (2010), La salvación del alma moderna. Terapia, emociones y la cultura de la autoayuda. Barcelona: Katz.
  • — (2009), El consumo de la utopía romàntica: Buenos Aires/Madrid: Katz.
  • Inglehart, R. (2001), Modernización y posmodernización. El cambio cultural, económico y político en 43 sociedades. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas & Siglo XXI.
  • Inglehart, R. & Welzel, Ch. (2006), Modernización, cambio cultural y democracia: la secuencia del desarrollo humano. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas &Siglo XXI.
  • Innerarity, D. (2011), “La sociedad del desconocimiento”, a La sociedad de la ignorancia. G. Mayos & A. Brey (eds.). Barcelona: Península.
  • La Boétie, É. (2008), Discurso sobre la servidumbre voluntaria. Buenos Aires: Utopía Libertaria.
  • Lipovetsky,  G. (2016), El imperio de lo efímero. Barcelona: Anagrama.
  • — (2007) La felicidad paradójica. Ensayo sobre la sociedad del hiperconsumo. Barcelona: Anagrama.
  • Lyotard, J.-F. (1984), La condición postmoderna. Informe sobre el saber. Madrid: Teorema.
  • Machado, A. (2001), Poesías completas. Madrid: Espasa-Calpe.
  • Marcuse, H. (1976), Eros y civilización. Barcelona: SeixBarral.
  • Marx, K. & Engels , F. (1998), Manifiesto comunista (ed. bilingüe). Barcelona: Crítica.
  • Mayos, G. (2016) Homo obsoletus. Barcelona: Linkgua.
  • — (2013), “Cognitariado es precariado. El cambio en la sociedad del conocimiento turboglobalizada”, a Cooperación y cambio social en el siglo XXI. Gonzalo de Castro & Begoña Romá (eds.). Barcelona: Intervida: 143-157.
  • (També  http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2013/11/proletariado-es-cognitariado.html i a http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2013/11/cognitariado-es-precariado.html)
  • — (2012a), Macrofilosofía de la globalización y del pensamiento único. Un macroanálisis para 'empoderamiento'. Madrid: Editorial Académica Española.
  • — (2012b), “Oci una genealogia macrofilosòfica”; i Gonçal Mayos & Teresa-M Sala, “Reflexió macrofilosòfica sobre la societat de l'oci, del consum, de l'espectacle i del coneixement”, a Teresa-M. Sala (coord.) (2012) Pensar i interpretar l'oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900. Barcelona: Editorial U.B. (eBook en anglès Considering and interpreting leisure. Pastimes, entertainments, hobbies andaddictions in the Barcelona of 1900).
  • (2012 c), “Conocimiento y cultura, ¿Agentes de barbarie?”, a Políticas del conocimiento y dinámicas interculturales. Acciones, Innovaciones, Transformaciones. Y. Onghena & A. Vianello (coords.), Barcelona: United Nations University & Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB): 137-152.
  • & Brey, A. (eds.) (2011), La sociedad de la ignorancia. Barcelona: Península.
  • — (2010), “Baudrillard y la Sociedad del Simulacro” en Barcelona Metropolis. Revista de información y pensamientos urbanos: 36-39.
  • Moyano, Y., Pinto Coelho, S. & Mayos, G. (eds.) (2014), Postdisciplinariedad y Desarrollo Humano. Entre Pensamiento y Política. Barcelona, Redediciones S.L.
  • Mumford, L. (2010), El mito de la máquina. 2 vols. Logroño: Pepitas de calabaza.
  • Polanyi, K. (2003), La gran transformación. Los orígenes políticos y económicos de nuestro tiempo. México: FCE.
  • Rosa, H. (2013), Beschleunigung und Entfremdung – Entwurf einer kritischen Theorie spätmoderner Zeitlichkeit, Frankfurt am Main: Suhrkamp.
  • Rose, N. (2012), Políticas de la vida. Biomedicina, poder y subjetividad. Buenos Aires: UNIPE.
  • Schumpeter, J. A. (1966), Capitalisme, socialisme i democràcia. Barcelona: Edicions 62.
  • Smith, A. (1983 [1776]), Investigación de la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones, 3 vols. Barcelona: Orbis .
  • Valdecantos, A. (2015), Filosofía de la caducidad. Madrid: PyV.
  • Venturi, R., Izenour, S. & Browie, D. S. (1998), Aprendiendo de Las Vegas. Del simbolismo olvidado de la forma arquitectónica. Barcelona: Gustavo Gili.
  • Wallerstein, I. (1984), El Moderno sistema mundial: Vol. I La agricultura capitalista y los orígenes de la economía-mundo europea en el siglo XVI. México: FCE. 
  • Weber, M. (1992), Ensayos sobre sociología de la religión, I. Madrid: Taurus.
  •  

7 comments:

  1. Molt bon article. Escrivia un comentari en el teu article sobre Hegel i la Història de la Filosofia que ve al cas:

    –«Avui el moviment filosòfic que impregna als governants és el pragmatisme iniciat per Sander Peirce.
    Des d’un punt de vista epistemològic, el pragmatisme ha contribuït en l’avanç del mètode científic conduint-lo al constructivisme. Però les seves idees, transportades a les humanitats, ha produït una aberració per considerar que la felicitat està en l’èxit, i l’èxit es tradueix, en l’acumulació de béns. L’engany és que no es pot tenir una vida on anem concatenant èxit darrer èxit, sols la pretensió ja és motiu de frustració i el que aconsegueix és un sentiment d’autoculpabilitat, per no haver sabut aconseguir allò que ens havíem proposat, i encara que es vulgui minimitzar el fracàs amb allò que –«sols s’aprèn dels errors»– no s’evita la frustració i per tant crea infelicitat, és a dir, el pragmatisme no compleix allò que promet.»

    Per aconseguir l’èxit les escoles d’empresarials prediquen la proactivitat, un mètode que suposa que tenim la responsabilitat de fer que les coses succeeixin i per això cal decidir en cada moment què es vol fer, com es farà i finalment fer-ho. El comportament proactiu indueix a les persones a creure en el seu potencial per millorar-se a elles mateixes, millorar la seva situació i, fins i tot, el seu entorn. Els defensors d’aquesta teoria donen per demostrat que la proactivitat te efectes positius en les persones (i sobretot en les empreses) millorant l’autoestima (i els beneficis empresarials) i influenciant positivament en el seu entorn. La seva base “ideològica” es troba en el llibre “Els set hàbits de la gent altament efectiva” d’Stephen Covey que val més no llegir perquè al final ens duu a una competitivitat sense límits per aconseguir l’èxit.

    Per fer-nos una idea del que representa aquesta sovcietat del “business i el fast-food” sols cal mirar aquesta cita Al Ries i Jacks Trout en “Marketing Warfare” de 1996.

    «El millor llibre sobre màrqueting, al nostre entendre no es obra d’un professor de Harvard, tampoc d’algun col·laborador distingit de la General Motors…és el que va escriure en 1832 un general prussià en el sus dies de retir, Karl von Clausewitz titulat ‘Sobre la guerra’ que descriu els principis estratègics observats en totes les guerres triomfals...»

    «Actualment, la naturalesa del màrqueting no es servir al client, sinó burlar, flanquejar i deixar fora de combat al competidor. En resum, és una guerra on l’enemic és la competència i el client, el territori que s’ha de guanyar...»

    I de manera inconscient tots estem embolicats en aquesta guerra!

    ReplyDelete
  2. Gràcies i totalment d'acord amb el teu comentari, RamonCr. Crec que els dos textos que menciones són significatius de l’agressiu salt a l’opinió pública i al poder que fa el neoliberalisme en la dècada dels 1980, quan als EStats Units hom començava a veure clar la victòria sobre la URSS.
    Són llibres que divulguen i popularitzen els principis neoliberals en el món dels negocis, el màrqueting i l’autoajuda. Així en 1986 sorgeix el llibre d’Al Ries i Jacks Trout Marketing Warfare que precisament ara s’acaba de fer (commemorant les dues dècades) una edició ampliada notablement i on s’hi “demostra” (diuen) “per què lliurar una guerra de màrqueting és encara més important avui que fa 20 anys”.

    També juga un paper similar -crec- el llibre d’autoajuda molt popular d’Stephen R. Covey que menciones i que és del 1989. Hi proposa com a font d’autoajuda el que considera principis ètics atemporales i universals, però que (curiosament!!!!) són principis molt vinculats i icònics del neoliberalisme. Sospitós i interessant no???????!!!!!

    Una molt forta abraçada RamonCr

    ReplyDelete
  3. Filosofia o sociologia? ;) Jordy Beat

    ReplyDelete
  4. Gonçal Mayos: Em costa distingir entre p.e. el que fan Maquiavel, Hobbes, Marx, Weber, Foucault, Bauman...
    Inclús Hegel!

    ReplyDelete
  5. Jordy Beat S'entremesclen doncs, amb pitjor o millor fortuna

    ReplyDelete
  6. Gonçal Mayos: Com saps estic per la macrofilosofia, la realitat no està parcelada ni dividida en departaments universitaris. La burocràcia acadèmica hiperespecialitzada serveix de poc

    ReplyDelete
  7. Jordy Beat: Tota la raó ��
    Jo mateix vaig fer estudis interdisciplinaris d'anàlisi econòmica del dret

    ReplyDelete