Apr 15, 2014

DETERMINISME TECNOLÒGIC?

¿Què mou la història i l’evolució de la humanitat? Ens agradaria que els humans transforméssim el món i a nosaltres mateixos per la nostra pròpia acció conscient. Però aquesta és una esperança que cada vegada es va mostrant més vana. 

Més aviat ens trobem “moguts” i en noves situacions que no hem escollit com a espècie ni cap de nosaltres no ha previst. Com destacava Heidegger ens trobem existint “llençats” en un món estrany i –com afegia- Sartre hi som condemnats a ser “lliures” sense poder saber del tot què és la llibertat. L’home és una passió inútil –diu Sartre- i manquem inclús de qualsevol esperança que la nostra acció presumptuosa acabi obtenir cap dels fruits que pretén. 


Ja els tràgics grecs avisaven que, quan els deus volien fer perdre a algú, li

donaven el que demanava. I el sàtir Silè acaba contestant la cruel veritat a la pregunta del rei Mides: Què és el millor per a l’home? Li respon que una vida viscuda en el desconeixement dels propis mals seria la de menys patiment, ja que és impossible pels homes que els passi el millor. Per això, per a tots els homes i dones, el millor és no haver nascut i –una vegada nascuts- el millor és morir el més ràpidament possible.

Sense arribar a aquests tràgics extrems, cal reconèixer que sovint no és la política la que ens mou tant profundament ni té efectes a llarg termini. Lamentablement tampoc habitualment no ens mou amb eficàcia l’ètica, la cultura, la civilització, ni l’amor o la solidaritat...

Sovint és la tecnologia la que canvia la vida humana més profundament i de forma més duradora. Lewis Mumford ha defensat el determinisme de la tècnica i Oswald Sengler s’hi apuntava al menys pel que fa a cert Occident.

Són les revolucions en la tecnologia les que canvien més duradorament i profunda la vida humana? Som un ésser per a la tecnologia? Som determinats (totalment o al menys en el bàsic) per la tecnologia? Som un homo-faber fins al punt de ser esclaus de les eines que hem fabricat? Som un homo-tecnologicus esclavitzat i determinat per la tecnologia que ell mateix ha inventat?

Sens dubte la tecnologia de les armes i els exercits ha estat molt influent com mostraren William McNeill i Carlo Cipolla. Més important ho és segurament la tecnologia productiva, encara que només sigui perquè sense produir ni menjar no ens podem dedicar a destruir-nos. Inclús per a dedicar-nos a matar-nos i a dominar-nos, cal que algú treballi i produeixi. McNeill parla de la guerra i els Estats com un tipus de “macroparasitisme” (microparasitisme serien p.e. les puces) a què els humans ens condemnem els uns als altres.

Per això Bertolt Brecht es feia certes “preguntes d’un obrer que llegeix”: “Qui
va construir Tebes, la de les Set Portes? / En els llibres consten només noms de reis. / Potser van arrossegar ells els blocs de pedra? / I Babilònia, mil vegades destruïda, / Qui la va tornar a aixecar tantes vegades? [...] Un triomf a cada plana. / Qui en pagava els festins? / Un gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?”

Dins de diverses versions (més o menys fortes) del determinisme tecnològic, darrerament s’ha destacat la decisiva importància de les tecnologies de la comunicació. Sens dubte, des de l’aparició del llenguatge en antiquíssims homínids fins la molt propera creació d’Internet, les tecnologies de la comunicació han estat claus en tot moment. No en va, la humanitat és l’espècie capaç de parlar... i de mentir (hi afegeix Umberto Eco).

Sens dubte va ser molt important quan els humans van aprendre a pintar en les parets i tallar figuretes. Inventar l’escriptura (primer consonàntica i després amb vocals) fou tant important que és l’esdeveniment escollit per a separar la “prehistòria” de la “història”. Per això, en cert sentit la invenció de l’escriptura és pels historiadors un fet que talla tot el nostre esdevenir en un abans i un després. Per tant a molts els sembla una partició de la història més decisiva que la cronologia tant etnocèntrica que divideix “l’abans de Crist” i “el després de Crist”.

Moltes més coses van canviar amb l’escriptura. Per exemple, només gràcies a
ella va néixer l’Estat, els seus protofuncionaris i –per suposat- els impostos. Doncs cal l’escriptura per a guardar memòria dels grans fets administratius i més tard (com explica Jack Goody) de les lleis. Sense escriptura les complexes institucions polítiques no haurien estat possibles.

A més, l’escriptura també va donar lloc a les tres grans “religions del llibre”: els monoteismes jueu, cristià i musulmà. I va recollir i codificar les grans obres i construccions de l’ethos antic: Gilgamesh, Homer, els Upanishads, Lao-Tse, Confuci, Plató... Per tant l’escriptura va ser clau per al més important “temps-eix” de la història i de la cultura, segons afirma Karl Jaspers.

També és cert que Plató va avisar que el descobriment de l’escriptura debilitaria la memòria dels humans i –encara pitjor- que en endavant seria impossible controlar la transmissió de la saviesa ¡amb independència de lo perillosa que pogués ser!. Certament, la saviesa ja no es comunicaria oralment en petits grups de coneguts, sinó que seria en mans dels esperits malvats només que aconseguissin els manuscrits i els sabessin llegir

Pitjor -o millor?- va ser quan Gutenberg va desenvolupar la premsa de caràcters mòbils. Editar i publicar començava a ser barat! Si bé, no tant com avui gràcies blogs, webs, twiters, xarxes socials... Gràcies a les TIC, les famoses tecnologies de la informació i la comunicació.

Ja en plena “galàxia Gutenberg” (Marshall McLuhan) i en pocs segles, van
aparèixer els mitjans de comunicació de masses. Primer ho van ser exclusivament per escrit (potser amb alguna il.lustració) i després: audiovisuals, en 3D, amb efectes impressionants i totalment creïbles, virtuals... ¡la caverna de Plató realitzada! 

Tot aquest procés va permetre immenses possibilitats de comunicació, però també de manipulació, propaganda, infoxicació (Alfons Cornella)... Va generar una perillosa i seductora societat de l’espectacle (Debord), de la ignorància (Antoni Brey i Gonçal Mayos) i del simulacre (Baudrillard).

Però també ha generat la societat de la informació en xarxa (Manuel Castells), el capitalisme cognitiu i la postindustrial societat del coneixement. En definitiva ha configurat –per a bé i per a mal- l’actual realitat “virtual” que ens envolta i en la que no ens toca (de moment) sinó viure. Lyotard diria que és clau per a la “condició postmoderna” i que és clau per a “liqüificar” la nostra societat (Bauman).

He pensat en aquestes qüestions recordant un vídeo que vam fer ja fa un temps i que finalment s’ha pogut publicar per al lliure accés de tothom. Es tracta del documental "Segona edat contemporània" dirigit per Antoni Brey i amb intervencions de Jaume Bertranpetit, Maria Jesús Buxó, Daniel Piñol, Antoni Elías, Alfons Cornella, Xavier Castillo i Gonçal Mayos. N’hi ha fins tot una versión castellana
 Què el disfrutin!
https://www.youtube.com/watch?v=KHv1O5x6UWE

No comments:

Post a Comment