Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Apr 4, 2013

TURBOGLOBALITZACIÓ ENTRE FAUST I PEER GYNT



El capitalisme turboglobalitzat accelera enormement el temps i la insaciabilitat. Això té conseqüències contradictòries: d’una banda gràcies al progrés tècnic es “guanya temps” i possibilitats de dur a terme experiències i possibilitats abans senzillament impossibles. De l'altra banda, però, com que creixen molt més les noves possibilitats i expectatives de la gent, resulta que hom té la sensació que “manca temps”, que hi ha “més escassetat de temps”, que no tenim el mínim temps vital per a fer el que tothom ha de fer o experimentar durant la seva vida. 



Així esdevenim inevitablement: insaciables, competim sense fi contra nosaltres mateixos i contra tothomi, hiperconsumistes, abulímics, impacients, zaapejadors, inconstants, irreflexius... frustrats.

Per una dialèctica força similar al "procés malthusià en els sabers" de Mayos, Harmut Rosa constata que la "taxa de creixement” en les possibilitats, les expectatives i les exigències socials generades pels avenços tecnològics “és superior a la taxa d'acceleració" que permet a les persones realment “estalviar” temps gràcies a la tecnologia. 

Per això, malgrat que avui podem fer més coses en menys temps, la sensació socialment viscuda és que les possibilitats reals de fer són molt inferiors. Ho creiem així perquè han augmentat enormement les exigències socials i personals. En resulta doncs una molt perillosa frustració psicològica per la manca de temps, especialment de temps realment lliure, temps no predestinat per la pressió social (que pot incloure fer tal o tal altre viatge “de somni”, amb independència del que realment ens agradaria fer).

Des d’aquesta perspectiva, és inevitable la desagradable i paradoxal sensació de manca de temps “lliure” en una societat precisament bolcada a generar tecnologies que han de permetre guanyar temps. 

Una vegada més es constata que l’esperit del mite de Faust (l’anhel i insatisfacció crònics) és el que millor encaixa amb la condició antropològica i presó insalvable dels moderns. Tots nosaltres ens veiem impulsats cada vegada més vers l’esperit i la condemna fàustica (la solució final que troba Goethe no és la més fidel al mite). Per això cada vegada resulta més utòpica la idea de poder morir "satisfet amb la vida que hom ha dut efectivament a terme".

Significativament el recent bestseller d’una infermera australiana B. Ware Els cinc penediments dels moribunds destaca les confessions més habituals i sinceres en el llit de mort. Segons sembla, la gent no recorda ni es penedeix tant d’equivocacions en fer tal o qual cosa, sinó sobretot lamenta no haver-se atrevit a intentar moltes coses. Es penedeix de no haver fet el que realment volien, de no haver treballat menys per a poder fer altres coses, de no haver-se atrevit a manifestar els seus veritables sentiments... en molts moments claus de les seves vides.

És a dir la sensació predominant en el moment de la mort no és actualment la d’aconformament amb com ha anat efectivament la pròpia vida, ni tampoc de penedir-se per haver pecat o errat en alguna acció concreta i decisiva. La gent del segle XXI sobretot lamentem no haver estat valents per atrevir-nos a experimentar més coses i a canviar radicalment la pròpia vida. L’esperit dominant és el fàustic, on irònicament s’obvia el penediment pel pecat comès, mentre hom es penedeix sobretot dels pecats o experiències que hom no es va atrevir a cometre. Sembla que apliquem el principi d'Oscar Wilde: "la millor manera de vèncer la temptació, és caure-hi". 

La sensació de poder experimentar-ho tot sol acompanyar l’acceleració del nostre temps. Però la dialèctica generada per aquesta acceleració és molt més paradoxal del que solem pensar. En tot cas però, resulta minimitzada la molt desitjable sensació de parar-se –en algun moment de la pròpia vida- plenament satisfet, feliç, ple, assadollat, gaudint de l’instant i sense voler immediatament aspirar a cap altra cosa. 

Molt al contrari i cada vegada més, som crònics esperits fàustics que no poden gaudir plenament d’un instant ni demanar que per un moment el temps es pari, per a poder-lo gaudir plenament.

La societat contemporània (tant en la seva vessant ultraproductivista com hiperconsumística) ens impedeix poder parar-nos, deixar de competir amb altri i amb nosaltres mateixos, o afluixar en les ànsies infinites. 

Ja el simple fet de voler parar, ha esdevingut sovint un estigma i senyal d’autèntica derrota dins dels valors del capitalisme turboglobalitzat. Enlloc de poder significar i mostrar una certa plenitud interior, el voler parar-se és interpretat com a senyal que hom ja s’ha buidat totalment, que hom és buit, que ja no es té força per a res, que ja no s’és apte per a continuar competint, acumulant ni consumint.

I això és interpretat com el màxim i definitiu fracàs, encara més con el signe que hom ha de desaparèixer perquè, ja no pot ocupar un lloc en l’omnipresent flux productiu-consumista, i per tant viure il·legítimament (en tant que mal productor-consumidor) un espai vital que correspondria a un veritable i insaciable productor-consumidor. 

La condició antropològica de “l’individualisme possessiu” que va teoritzar C.B. Macpherson per al temps de Hobbes i Locke, encara és més vàlida i radicalment efectiva en l’actualitat. Per això Rosa destaca que l’increment enorme de les expectatives i possibilitats teòriques, dins de les quals cal inevitablement escollir, provoca la sensació que controlem molt menys la nostra vida.

Certament sabem que en èpoques anteriors les possibilitats
d’elecció que tenien els individus concrets eren objectivament molt menors que no avui –al menys habitualment-. Però llavors hom tenia la sensació d’estar realitzant el propi destí natural o el propi voler, encara que hom havia d’escollir entre un ventall d’opcions molt limitat. D'Orestes a Edip o Antígona, d'Aquil.les o Ulisses a Jàson, etc. tots els grans herois grecs actuaven "motupropio" d'acord amb el que era el seu destí. Evidentment creien que eren lliures, precisament per seguir el seu desí (i no per anar-hi en contra).

En canvi avui, el ventall és molt més gran i naturalment les opcions preses representen camins divergents que, en conjunt, determinen una evolució personal molt més difícil de preveure i –en mig de les moltes vicissituds- donar-hi un sentit global i coherent. Les moltes i diverses experiències avui factibles generen un camí vital (“Lebenslauf” diuen els alemanys) molt més impredictible i caòtic, generant la sensació de total manca de control sobre la pròpia vida. 

Les moltes opcions factibles i rellevants en què tots som inscrits, junt a la sensació de manca de temps lliure i de poder realitzar la totalitat del projecte vital, fan que hom se senti angoixat, pensi que no controla la pròpia vida i que -inclús- no té temps de gaudir-la.

Per això el mite de Faust ha de ser complementat com a gran metàfora de la condició humana moderna, pel mite o figura de Peer Gynt (1867, Henrik Ibsen). L’ensenyança tragicòmica de les aventures de Peer Gynt és que la vida no és un anodí destí predeterminat, però tampoc cap coherent i harmoniós procés de formació. No és cap Bildungsroman (novel.la de formació) encara que fos la tan enigmàticament co-dirigida com el de Wilhelm Meister de Goethe.

Molt al contrari, en l'actualitat, la vida s’ha convertit en una esborrajada i impacient carrera per a conquerir infinites experiències. Llavors la possibilitat de descobrir la pròpia identitat és pràcticament impossible, sobretot perquè hom és al·lucinat per les mil brillants experiències que ha dut a terme i -potser encara més- per les infinites que potencialment podria realitzar i que encara li resten... reptant-lo. 

Enmig d’aquesta fascinació, l'individu actual simplement no té espai ni temps “lliure” per a intentar aclarir-se amb si mateix. Per tant no ens ha d’estranyar que les eleccions errònies o induïdes per fantasies i alienacions de Peer Gynt. Per això aquest personatge d'Ibsen és una molt bona -lògicament tragicòmica- exemplificació de la condició humana en la turboglobalització

Tard o d’hora, hom perd el nord i el control de la seva vida enmig de l’acceleració futurista del temps, la velocitat i experiències que caduquen i se substitueixen sense fi. Llavors el camí vital (Lebenslauf) es perd i només queda anhel angoixant i insaciable d’experiències vitals.

En el caos canviant de la velocitat i l’acceleració, els hipermoderns acaben renunciant a la seva condició humana com va fer Peer. També com ell no se n’adonen que les paradoxes de l’acceleració temporal, el capitalisme turboglobalitzat i la multiplicació infinita de les opcions els fan bàrbars, superficials i inviables, que –com un botó mal fet- hauríem de tornar a ser fosos en un gresol i tornar a néixer. 

Només així –ve a dir Ibsen- tornarem a ser capaços d’encarar sensatament i humanament la vida. Només així hi trobarem el temps lliure com per a reflexionar suficientment sobre nosaltres mateixos i -tal vegada- aconseguir ser-hi feliços, sense competir amb nosaltres mateixos ni amb altri, finalment pacificats, assadollats, en pau. 

No comments:

Post a Comment