Apr 9, 2013

DIR LA "TESI DE LA TESI"




Oració inicial suplicant la benevolença dels deus: 
Oh magnànim lector! Tu qui aculls (o no), Tu qui escoltes (o no), Tu qui perdones (o no)! Llença un breu mirada displicent sobre les paraules d’aquest teu vil servidor. Són les humils reflexions (en el nombre “màgic” de 7) d’un ja força vell i cansat director de tesis doctorals o Doktorvater (no confondre amb Doktorwater!). Però sobretot ho són d’un ja bastant vell, esforçat, encara apassionat, encara esperançat, autoexigent, inclement, encara ingenu, masoquista, encara il·lusionat... escriptor... encara.


IMPORTÀNCIA DE LA "TESI DE LA TESI"

 1. S’ha d’escriure com els millors guions de Hitchcock: mai no pot desaparèixer l’enjòlit i -al final- res de la trama no pot quedar deslligat (tot i que es pot donar a conèixer el “culpable” des del principi). I si apostes per un "fals culpable", no facis cap pas en fals!

a. Una bona tesi doctoral ha de fer goig de llegir i ha d’arrossegar els lectors fins les conclusions. Ha de conduir els lectors del consens o sentit comú a l'intríngulis plantejat i demostrar inequívocament qui n'és "el culpable".



b. Una tesi és un discurs i una narració. No és cap mera acumulació de dades, cites i erudició, ni tampoc una intuïció vaga i boirosa. Ha de tenir desenvolupament argumentatiu, enjolit i climax dramàtic, tot resolt satisfactòriament en les conclusions.  

c. El tribunal, l'orientador o Doktorvater i el públic en general agraeixen molt que la conducció sigui clara i que “el culpable” sigui convenientment assenyalat des del principi. Això ho facil.lita tot. Ara bé, ofén la intel.ligència d'inclús els lectors més distrets i benevolents la reiteració exagerada (quan no pretenciosa) del "culpable" i "com d'ingeniosament" l'ha posat en descobert el doctorand. Llavors no només desapareix "l'enjolit" sinó tot interès per part del lector. A partir d'aleshores, l'avorriment generat (al que el lector respon fàcilment amb zapping) impedeix que hom percebi inclús les aportacions interessants fetes pel doctorand.

d. Si no sospites qui és “el culpable” ni com pots demostrar-ho, dedicat a una altra cosa. Si només vagament ho sospites, has d'estudiar i encara no pots escriure la tesi. 

e. Anomeno "tesi de la tesi" a la conjectura fonamentada de qui és “el culpable” i com és possible demostrar-ne "la culpabilitat". El Doktorvater només creurà veritablement en el doctorand quan hi hagi una bona "tesi de la tesi" i, només llavors, el doctorand aconseguirà avançar realment.



f.  La inspiració només apareix si hi ha molta transpiració. Busca la inspiració a través del treball, mai no a l'inrevés. Tem tant la falsa inspiració com el treball mal fet, tots dos t'acabaran martiritzant. La rapidesa en fer les coses dificulta que quedin bé i -encara més- corregir-les després.

g. Com la respiració, un doctorat té dues grans fasses complementàries: inspiració i expiració.

    g1. Primer cal "inspirar-se" i "aspirar" àmpliament i de forma "macro" al voltant de la temàtica escollida. Cal obrir la mirada "macroscòpicament" i atrevir-se a internar-se -i potser a perdre's una mica- en àmbits propers. Cal assegurar-se que el buscat ja no ho ha dit algú, per a no viure la frustrant experiència de que sigui el tribunal qui ho descobreixi. També cal assegurar-se que no hi ha cap altra "temàtica" propera que no sigui molt més interessant i productiva. Se sap que la fase d'inspiració ha conclòs adequadament quan s'ha formulat detalladament una bona i clara "tesi de la tesi".

     g2. Llavors cal concentrar-se microscòpicament a demostrar i redactar la "tesi de la tesi" escollida. És el moment de la expiració o "de la veritat" per al doctorand i inclou la defensa oral i pública de la tesi.

     g3. Hi podem afegir una tercera fase de valor molt menor a les altres dues: "aguantar el tipus" en l'exercici oral i "la respiració" sense ofegar-se mentre el tribunal delibera la qualificació que hom rebrà.


h. A l'igual que el més pràctic és una bona teoria, és millor "tesi de la tesi" un eteri "model" clar i distint que no una profundíssima "realitat" obscura i llefiscosa.

i. Interpretant un famós i intel.ligent acudit: El científic busca la clau on hi ha llum encara que l'hagi perdut força lluny. En canvi el filòsof la cerca on l'ha perdut encara que sigui un lloc molt molt fosc. En tota investigació i doctorat, sempre cal començar com un filòsof però hi ha un moment en què cal començar a encarar-la com un científic. Inclús en una tesi de filosofia!
 
 

2 comments:

  1. Qui té un sensei....té un tresor!

    ReplyDelete
  2. Només un savi, sap reconèixer les savieses. Afortunat qui és escoltat i comprès! Per què es lliurarà de la frustració de parlar molt i -inclús- bé... en el buit!

    ReplyDelete