Apr 25, 2013

GLORIOSOS CAIGUTS DE LA GENERACIÓ LOOPING (1924-1935)


La generació avui més influent, és plena de genials i gloriosos “caiguts”. Malgrat haver mort, són molt vius i actuals en els debats intel.lectuals, filosòfics, polítics, socials, culturals... És una generació nascuda amb l’avió i que ha estat la primera de la història que s’ha mogut amb l’acceleració que permet l’aviació.


Durant la vida d'aquesta generació (segons Agnus Maddison), les milles recorregudes per passatgers d’avió passen de 28.000 milions en 1.950 a 2,6 bilions el 1998. Per això els membres que analitzem de la "Generació Looping" han estat els primers en ser "personalment" globals; en poder visitar, conèixer i influir "personalment" en tota la Terra.


Foucault (1926-84)
A més, han viscut tots els "loopings" de l’accelerat segle XX. Loopings cap a baix: guerres, genocidis, terrors, imperialismes, nacionalismes, cracs econòmics, confrontacions ideològiques, bombes atòmiques, carrera armamentística, terrorismes, revolucions, riscs, crisis... Hom pot pensar que d’altres generacions han viscut també esdeveniments terribles, però cap abans d’ella els va experimentar com a fets mundials, globals, terraqüis, dels que –inevitablement- ningú en podia escapar i que d’alguna manera afectaven a tots sense excepció.



També han viscut perillosos “loopings” cap a dalt: consum massiu, descolonitzacions, pèrdua d’hegemonia d’Europa, increment industrial i postindustrial, revolucions i obsolescències tecnològiques contínues, impacte dels grans mitjans de comunicació, espectacularització de la cultura i la política, vida quotidiana immersa en els mèdia i –després- en les TICs, canvis en la família i els rols socials tradicionals, laboralització i professionalització de les dones, politització de dones i joves, eclosió de les minories i majories minoritzades...



Precisament per haver viscut d’una manera global aquestes
Warhol (1928-87)
desgràcies i reptes, i per haver-los pensar-los creativament, la “Generació looping” és la que millor ens il.lumina avui. El nostre present especialment fosc i ple de loopings contradictoris, encara necessita molt de la seva inspiració. I sovint els ja “caiguts” són els que més ens inspiren i dels que més en necessitem la guia i la força.



Recordem-los a partit dels meu personal prisma, inevitablement subjectiu, limitat i fal·lible. Comencem per un dels grans de la Generació Looping que –precedit per Elvis Presley (1935-77)- fou dels primer en abandonar-nos: Michel Foucault (1926-84). A més, la seva mort és vinculada a un dels “loopings” més inesperats i paradigmàtics: el SIDA provocat pel virus d’immunodeficiència, que alguns retrògrads van associar a un càstig diví pel relaxament dels costums. L’esclat mortal de la SIDA fou molt dramàtic en el seu moment, tot i que avui l’hem oblidat perquè ha esdevingut “crònic”. En tot cas i d’una manera molt significativa, Foucault -que mostra la sexualitat com un constructe social i històric- mor per una nova malaltia sovint de transmissió sexual i que alguns denuncien com a creada per la mà de l’home.



Debord (1931-94)
Aviat farà 30 anys de la mort de Foucault i gairebé 90 del seu naixement, però encara necessitem pensar el poder i les lluites polítiques amb termes i marcs que ell va presentar amb gran escàndol: poder i penalitat que ostenten la seva capacitat de mort enfront d’altres que l’amaguen, tot substituint-la per canalitzar la vida; macrofísica vers microfísica; biopoder; biopolítica; Estats de control de població; governamentalitat; capacitat del poder per a incorporar i usar el que se li enfronta... També la inseparabilitat de saber i poder; de l’episteme hegemònica (incloent el que exclou, p.e. follia) i l’estructura sociopolítica que l’engendra; la creació “disciplinària” de les ciències modernes; mecanismes de subjectivació; atractius i perills de la cura de si... Foucault és un autèntic macrofilòsof com ho demostra la seva influència decisiva en ciències tan diverses com la història, la sociologia, la política, el dret, els estudis culturals i literaris...



Kolakowski (1927-2009)
També s’ha associat la mort d'Andy Warhol (1928-1987) al càstig pels excessos en una vida marcada per la dissolució dels costums tradicionals. Amb Dalí va ser dels primers en instrumentalitzar (però també mostrar i llençar a la cara) la banalitat i superficialitat de l’art i cultura de masses. Va convertir-se a si mateix en la icona màxima del pop art i de les envejades celebritats hollywoodenques; inclús al preu d’amagar un notable talent per a la pintura, cinema, il·lustració comercial, producció musical i -sobretot- per convertir la cultura en “Factory” –el nom del seu centre artístic i empresarial-. Inclús els que detesten Warhol, depenen encara de les imatges que ell va crear i popularitzar.



Certament abans inclús que Foucault i Warhol, la “Generació
Deleuze (1925-95)
looping” va perdre el genial matemàtic i filòsof Richard Montague (1930–1971) clau per al desenvolupament d’una lògica estructuradora de la semàntica dels llenguatges naturals humans (i no només dels artificials). També i en certa mesura, va desaparèixer prematurament el també genial Guy Debord (1931-1994) l’indiscutible líder dels primers indignats, un moviment contrari a tot lideratge: la Internacional Situacionista (clau entre les avantguardes antiartístiques i en el Maig del 68 francès). El motiu és que el cineasta i filòsof Debord va decidir en 1984 –a conseqüència de les acusacions rebudes per la mort del seu amic i productor Moscovici-: prohibir l’exhibició dels seus films i es va tancar –relativament- en un  ostentós silenci. Debord, que en molts aspectes és semblant a Warhol, s’hi desmarca al negar-se a esdevenir una icona de la “societat de l’espectacle” que denunciava, a assumir la frivolitat generalitzada i a deixar instrumentalitzar la seva obra.



Félix Guattari (1930–1992) és marxista radical i especialista en psicoteràpia. Com a teòric és conegut sobretot pels treballs sobre Capitalisme i Esquizofrènia amb Gilles Deleuze (1925–1995) qui -per la seva complexitat, versatilitat i canvis de perspectiva- mereix l’apelatiu de “filòsof looping”. També format en la psicoanàlisi, Deleuze és gran coneixedor de molts
Feyerabend (1924-94)
filòsofs, però també de la literatura i el cinema. Va invertir trencadorament la tradicional prioritat metafísica de la identitat per sobre de la diferència. Després va fer una recerca sistemàtica i revolucionària sobre les arrels psicològiques del capitalisme. Mentre que la seva obra final és tan rica com dispersa, a més de marcada per múltiples interessos, fructíferes intuïcions i col.laboracions sorprenents. Potser la noció deleuziana de “rizoma” –vinculada metafòricament a les arrels que s’enllacen mantenint alhora recursos propis i una notable autonomia- és clau per a poder entendre l’enfocament polièdric del pensament de Deleuze i –potser- és inclús una proposta política.



Un altre bon exemple d’investigador “looping” és Paul K. Feyerabend (1924-94). Malgrat ser conegut pel desorientador tractat Contra el mètode, és un filòsof de la ciència de molt complexa evolució. Va anar des del popperisme a un anàrquic relativisme, tot passant per l’antiposivivisme i una reformulació
Gellner (1925-95)
molt laxa del que significa “racionalitat”. Segur que Feyerabend considera ciència, les obres antropològiques del peruà i estadounidenc Carlos Castaneda (1925–1998), malgrat que sovint són criticades per barrejar ficció amb realitat i remetre’s a una hipotètica antiquíssima tradició xamànica no ben testada i que feia un gran ús “cognitiu” de psicòtrops i al·lucinògens.



Saïd (1935-2003)
Dos dels pensadors més clarament macrofilosòfics i interdisciplinars de la “Generació looping” són Ernest Gellner (1925–1995) i Bernard Williams (1929—2003). Sent similarment aguts, Gellner és més abastador ja que en la seva obra distingim al menys 6 grans camps multidisciplinars on: crítica l’abstracció lingüísticista d’arrel wittgensteriana, fa antropologia de camp estudiant l’islamisme, ataca el postmodernisme, planteja la visió avui hegemònica del nacionalisme, defensa el racionalisme proposant-ne una ampliació més flexible i proposa una “Història filosòfica” i interdisciplinar del desenvolupament global de la humanitat. En canvi Bernard Williams és més verticalment analític. Aparentment es limita més que Gellner al cànon i a les qüestions filosòfiques, però brilla per la fina i rigorosa anàlisi tant del significat dels conceptes, com de les paradoxes i concomitàncies dels dilemes polítics i morals. 

Molt influents en els cultural studies i en el Gir cultural són
Certeau (1925-86)
l'heterodox jesuita Michel de Certeau (1925-86) i el crític literari-polític palestí Edward Sd (1935-2006). Certeau renova la història cultural aprofundint en noves temàtiques i metodologies: cultura de masses, microhistòria, psicoanàlisi (amb Lacan)... Assimila els lectors i consumidors culturals a "furtius" que, amb tàctiques de ressistència guerrillera, són capaços de subvertir en benefici propi qualsevol pretesa regla o prioritat dels "creadors" i "transmissors". Convertint-se en un pensador clau dels estudis postcolonials,
Saïd denuncia brillantment els estereotips sobre el món islàmic i oriental (irracional, atrassat, enemic...), que Occident ha usat amb gran eficàcia per legitimar el seu colonialisme.





Si bé partint de perspectives ideològiques i paradigmes
Williams (1929-2003)
disciplinars molt oposats, també a la seva manera són macrofilòsofs i amb anàlisis molt transversals, els membres de la “Generació looping”: Samuel Huntington (1927-2008), Niklas Luhmann (1927-1998), Andre Gunder Frank (1929–2005), Pierre Bourdieu (1930-2002) i Richard Rorty (1931-2007). Huntington que va començar un conservador politicòleg especialitzat en la relació entre poder civil i militar, al final de la seva vida va crear les bases de la geopolítica i la politicologia post-guerra-freda a partir de la seva teoria del “xoc de civilitzacions”. En canvi, Frank és un historiador marxista que desenvolupa la “teoria internacional de la dependència” i del “sistema-món” avui molt influents en l’altermundisme.



Bourdieu és un dels sociòlegs claus del segle XX, especialment estudiant els intel.lectuals i la reproducció social a
Huntington (1927-2008)
través de la cultura i la legitimació. Bourdieu integra elements polítics, antropològics, filosòfics... per a desenvolupar conceptes innovadors com poder, violència i capital simbòlics (o culturals); habitus; camp sociològic... Luhmann també és sociòleg i un macropensador que vol construir una "gran teoria" holista de “la Societat” a partir de la teoria de sistemes. S’oposa a l’individualisme metodològic, afirmant que les relacions i comunicacions són el que estructura i defineix els sistemes, tot subordinant els comunicadors, el comunicat, el canal tecnològic usat...


Richard Rorty mostra la seva interdisciplinarietat aconseguint fer dialogar i sintetitzar la tradició analítica anglosaxona amb la “continental”. Així sintetitza alguns dels trencaments epistemològics moderns més importants en les seves  anàlisis dels “girslingüístic, històric i pragmatista. Finalment defensa una ambiciosa –si bé acusada de relativista- visió sistemàtica en clau pragmatista. També esdevé interdisciplinar Jacques Le Goff (1924-2014) per les seves interpretacions “macro” de l’Edat Mitjana i per renovar la teoria de la història i l’enfocament sintèticament antropològic de l’Escola dels Annals.

Axelos (1924-2010)
La “Generació looping” ha estat clau en la concepció de la cultura i l’educació, on han estat especialment influents el psicòleg i sociolingüista Basil Bernstein (1924-2000) i el teòleg i filòsof Ivan Illich (1926 - 2002). Des de perspectives humanistes diverses, ambdós van trencar els esquemes tradicionals sobre el paper social “neutral” de la formació i l’escola, demostrant (Bernstein de manera experimental) la gran influència que hi té la classe, extracció i condicions socials.



Bourdieu (1930-2002)
Cal inscriure dins de l’humanisme socialista els filòsofs marxistes Kostas Axelos (1924–2010), Claude Lefort (1924–2010), Karel Kosík (1926–2003) i Leszek Kołakowski (1927–2009). Tots quatre van actualitzar críticament el marxisme –juntament al greco-francès Cornelius Castoriadis (1922-1997) que és limítrof amb la “Generació looping”-. El grec Axelos el  revitalitza amb els seus estudis especialment sobre les tradicions grega, fenomenològica i existencialista. El francès del grup “Socialisme o barbàrie”, Lefort confronta el marxisme amb l’eix del pensament polític des de Maquiavel al dissident rus  Soljenitsin, passant per Tocqueville, Arendt o Merleau-Ponty. El xec Kosik actualitza críticament el marxisme tant teòricament com participant activament en la “Primavera de Praga”; mentre que el polonès Kolakowski confronta críticament el marxisme amb les tradicions racionalista, científica i religiosa.



Malgrat les seves obres molt més ortodoxes i rigoroses,
Rorty (1931-2007)
Jean-François Lyotard (1924-1998) passarà inevitablement com a teòric de la postmodernitat, ja que en va donar una innovadora i molt suggerent perspectiva en La condició postmoderna (1979). A Jean Baudrillard (1929-2007) li passa el mateix, si bé sembla acceptar-ho més fàcilment. Baudrillard és en molts aspectes proper a Debord i Warhol: com el primer ho basa tot en una hipercrítica que sovint ataca especialment els crítics més radicals, tot argumentant que ell encara és més radical. En canvi, com Warhol, Baudrillard acaba sentint-se còmode amb el lloc i imatge que el sistema projecta d’ell.



Gunder Frank (1929-2005)
No obstant això, no tenen desperdici les seves anàlisis del simulacre, dels intercanvis simbòlics i deles fatals trampes i seduccions que ens envolten. També és un molt agut crític i fabulador d’aquestes qüestions i membre de la “Generació looping”: l’escriptor filosòfic i de ciència-ficció J. G. Ballard (1930–2009). Pocs com ell, aconsegueixen visualitzar tan perfectament alguns dels escenaris de futur més inquietants i de necessària reflexió.



Lefort (1924-2010)
I acabarem aquest post amb una breu referència a un altre gran de la generació 1924-1935: Jacques Derrida (1930-2004). També és un gran virtuós del “looping” intel.lectual que genera el més radical, creatiu i sorprenent canvi de perspectiva. Derrida –en el fons- ha fet una fonamentació de “l’esperit looping” en la seva teoria (més que metodologia) de la “desconstrucció”. Per això ha estat acusat de postmodern, malgrat que sovint s’ha mostrat ferreny defensor del marxisme en política i de Heidegger en “meta-física” i estil narratiu. En tot cas, Derrida ha acabat definint un molt complex però tremendament ric pensament, ple de salts transversals i loopings macrofilosòfics, que també són molt representatius de la “Generació looping”. 
Ballard (1930-2009)
Derrida (1930-2004)
 
Baudrillard (1929-2007)

3 comments:

  1. Felicitats per aquesta síntesi tan interessant i suggerent.
    Comentar, només, que en Pierre Bourdieu, a més del que encertadament hi consta, també ha tingut un gran impacte amb la seva "teoria de la reproducció", on argumenta que les institucions docents, lluny de garantir una suposada igualtat de condicions i d'afavorir la mobilitat social, tenen un paper clau en la reproducció de les desigualtats socials -en tant en quant els coneixements que transmet, la forma en què ho fa, el vocabulari que empra, etc, no són neutres, sinó que guarden molts paral·lelismes amb les estructures cognitives i culturals de les classes benestants, mentre que, pel contrari, divergeixen molt de les experiències que viuen els alumnes d'entorns socioeconòmics baixos- i en la seva legitimació.

    D'altra banda, també va crear tota una teoria sobre la "distinció", sobre el paper que el "capital cultural i el capital simbòlic" que esmentes juguen com a elements que permeten catalogar el lloc d'una persona en l'escala social (i, per tant, la valoració i el prestigi que se li atorga) mitjançant "sines", "senyals" com ara l'accent, el lèxic que empra, la manera de vestir o de menjar, la música que escolta, les pel·lícules que veu... etc.

    Lluís Soler
    lsolera@uoc.edu

    ReplyDelete
    Replies
    1. Tens tota la raó Lluís,
      Bourdieu és potser qui més aportacions decisives ha fer a l'estudi del món, actituds i condicionants dels intel.lectuals. Segons sembla moltes de les anàlisis que planteges les va viure personalment el propi Bourdieu durant la seva educació i ascensió en les jerarquies acadèmiques. Com saps, Bourdieu era de familia força pobre (de pare pagés jornaler i després carter a un poblet pirenenc) i molt allunyada de les institucions i centres que facil.liten l'accès a les elits intel.lectuals franceses (que són propers si bé normalment menys evidents que els anglesos: Oxford, Cambridge, Eaton...).
      De fet Bourdieu -només gràcies al seu talent i a la guia d'un professor d'aquesta elit- va poder estudiar (una mica tard en relació a l'habitual) en els famosos lycée Louis-le-Grand de Paris i, després, l'École Normale. I sembla que fins la seva plena consagració acadèmica va haver de lluitar amb gent que el consideraven un revingut talentós però que el menyspreaven per no formar part plenament d'aquesta elit (de vegades bastant endogàmica).
      En fi, la sociologia desenvolupada per Pierre Boudieu sembla que té força a veure amb l'experiència sociològica que li va tocar viure.

      Delete
  2. Bona síntesi, Gonçal. Ara bé, posats a complementar afegiria dos noms : Cornelius Castoriaidis i Agustín García-Calvo.
    Una abraçada

    ReplyDelete