Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

May 4, 2013

CRISI PASSIVA? CONTRA LA IDEALITZACIÓ!



L’amic David González explica que el “malestar europeu” i la duresa cruel dels temps actuals no esclati en una revolució com la del 1917, perquè avui “no es tracta tant de canviar sinó de conservar”. I cita una noticia que a molts ens ha deixat bocabadats, d’un dels països que havien encarat d’una manera més justa la crisi actual: “A Islàndia, on els banquers van ser jutjats, han tornat els conservadors, els de la bombolla. És la paradoxa dels nostres dies: ser revolucionari avui -cosa que semblen no entendre els que continuen llegint la realitat amb els manuals d'abans del 68- significa estar a favor del (maleït) sistema. I més, si s'està esfondrant.”



Certament, la majoria de la gent sembla moure’s entre l’astorament i la pregària. Uns encara maleeixen i no entenen per què no poden gastar igual o més que abans (oblidant que la immensa part de la població mundial mai no ho ha pogut fer). Altres ja donen per perdut aquell benestar i resen per a no caure totalment amb la debacle. Preguen: “Què no perdi el treball o la casa! Què no m’afectin massa les retallades i pugui recuperar alguna cosa de les preferents!”



Totes dues actituds són legítimes, especialment perquè s’ha arribat aquí amb autèntiques estafes i amb corrupció generalitzada. Entre una “festa” d’estafes, corrupció i despilfarrament gratuït, se n’ha anat en orris una part del futur de les noves generacions. I si no que els ho preguntin al jovent! Alguns se senten derrotats abans fins i tot de plantar cara i lluitar. Només així s’entén que des del 2008 hagin augmentat en aquest país un 8% els “ni-nis”, els joves que ni estudien ni treballen, el nivell dels quals ja era aquí especialment alt.



La crisi està esdevenint crònica i sembla haver-se endut bastant més que mecanismes d’Estat del benestar que suavitzaven alguns aspectes rellevants d’una societat que també era força dura i cruel. Cal recordar que era un benestar d’uns pocs –relativament a la població mundial- sovint a costa de la gran majoria.



En tot cas no es pot minimitzar el canvi esdevingut en l’anomenat món avançat. El món i la vida hi han esdevingut molt més difícils i cruels amb la crisi post2008. Molts ho estan vivint com Scarlett O'Hara a Allò que el vent s’endugué. Però recordem que aquell feliç i alegre societat anterior a la guerra, ho era en gran mesura perquè hi havia crueltats estructurals com l’esclavisme o el colonialisme! Scarlett O'Hara podia ser tan feliç, entremaliada i frívola per tot el brutal submón que l’alimentava, vestia i feia possible, i del que en part no n’era conscient.



És important recordar-ho, per a evitar que idealitzem la societat que va causar la crisi2008, oblidant que –especialment aquí- estava instal.lada en estafes quasipiramidals, corrupció generalitzada i despilfarrament gratuït. Potser aquesta idealització de la societat precrisi (però que ja tenia en marxa l’ou de la serp de la crisi) és el que explica que s’acabi votant de nou els que van provocar el crac, com a Islàndia. Aquí mateix totes les enquestes destaquen que el càstig electoral al PP només ara comença aparèixer i no oblidem que, els vells i demostrats processos de corrupció, pràcticament no els havien afectat mai.



Potser cap aquí apunta David González amb paraules tan dures com: “Ser revolucionari avui és ser revisionista fins a no poder-ne més. Ser revolucionari avui significa, en darrer terme, aspirar a poder endeutar-se de nou perquè això significaria poder fer-ho.” Ho interpreto en el sentit que l’autèntica revolució ara mateix no és pensar en una utopia llunyana i tan radicalment trencadora que no té prou partidaris ni per a ser intentada, com tenir el coratge de destapar totes les trampes i evitar que es puguin tornar a fer. Cosa que per cert, no s’ha fet en absolut, malgrat les proclames a inicis de la crisi a “reformar el capitalisme”.  



Ser revolucionari ara i aquí (i sense prejutjar ni invalidar futures revolucions, sinó tot el contrari!) és fer fora tots els corruptes dels seus càrrecs i poltrones, jutjar-los amb justícia però sense favoriticismes ni noves corrupteles, i que hagin de complir la condemna corresponent. 

També seria revolucionari passar factura als que van despilfarrar gratuïtament el futur de les generacions venidores i –sobretot- acabar amb la possibilitat i la tendència cap a un despilfarrament crònic i generalitzat que cap societat ni el planeta no es poden permetre. Una societat revolucionària seria aquella capaç de vigilar i prevenir democràticament l'apropiació per part d'alguns del que és de tots, del comú. Seria revolucionària també una societat decent i equitativa on la ciutadania exigeix a tothom rigor, decència, responsabilitat i evitar el malbaratament gratuït; enlloc de perdonar-ho confiant que alguna engruna de la "festa col.lectiva" li caigui també a ell i poder anar medrant. I sobretot prescindint dels enormes costos que això té amb el temps per a les futures generacions.



Cap aquí crec que apunta amb bon criteri l’amic David González. Però no puc acceptar la seva afirmació que a partir del Maig del 68 “es van acabar les ideologies”. Aquesta tesi l’havia defensat ja en 1960 Daniel Bell a La fi de la ideologia. El Maig del 68 no posa fi a la ideologia, sobretot si es parla en plural “d’ideologies” i no en singular com si n’hi hagués una d’essencial o totes fossin el mateix. Al contrari en molts aspectes, els Maigs del 68 (que van ser molts i internacionalment repartits) van representar l’aparició de nous tipus d’ideologies, polititzacions i lluites socials. Evidentment no eren iguals que les anteriors, però això no els fa menys importants, sinó tot el contrari.



És per això que David  valora que “Allò del Maig del 68 va ser més cultural que una altra cosa, i per això, més revolucionari.” I aquí li de donar tota la raó: va ser un esclat revolucionari complexíssim, d’amplíssims efectes globals. Va transformar a la llarga tota la societat fins els costums i la vida quotidiana de la gent. Culturalment va ser riquíssim: l’art, el cinema, la literatura, la filosofia, les ciències socials... van ser profundament impactades. Hom va aprendre a politizar-ho tot, perquè tot el que afecta la vida de la gent és digne de la política. I va representar un gran repte per a l’autocomprensió de la gent. Eren molts -com avui- que es van preguntar per primera vegada que passava amb ells i la societat!




En molts sentits els conflictes del 1968 van representar un nou i inesperat “loop” per a la Generació looping que llavors precisament es consolidava. Uns el van aprofitar per fer un salt endavant d’ambició i de visibilitat pública. Altres s’hi van sentir reptats i van reaccionar per a comprendre aquell inesperat gir social i cultural. Inclús crec que l’anomenat “Gir cultural” es va originar precisament aleshores.



Evidentment no tot va ser positiu, per exemple el poder i les administracions més controladores van aprendre molt dels nous moviments socials i com fer-los-hi front. El gir neolliberal comandat políticament per Margaret Thatcher i Ronald Reagan va beure intensament de la ideologia generada per tota una generació que es va sentir amenaçada pels Maigs, la contracultura, Vietnam, els canvis socials... I es va conjurar, afirmant que ja n’hi havia prou i que calia iniciar el llarg camí que portaria a una nova “hegemonia cultural” o “sentit comú” (conceptes elaborats per Gramsci).



D’alguna manera com veiem, la nit i batalla que avui vivim (i que marcarà el futur) es va plantejar al voltant d’aquells anys de finals del 60’. Vigilem molt –doncs- totes les idealitzacions ingènues (sovint induïdes pels mèdia) ja que hem de construir el nostre futur postcrisi2008 com una nova societat sense els errors i mancances de les anteriors. No valen reedicions impossibles. El futur serà nou o no serà!

7 comments:

  1. Gonçal, t'he llegit amb atenció, moltes gràcies. Sí, és cert, ens hem de protegir dels que ens volen ensorrar en la misèria que han creat. I també és cert que no tot eren flors i violes abans, ni molt menys... però això encara em sembla més greu el que està passant! Què volem salvar? Els mínims. Uns mínims -i aquí entren les ideologies, unes més que altres, esclar- que van costar milions de morts a Europa i que es van aixecar en contra, com tu dius, de molts altres milions. Deu ser la (maleïda) "destrucció creativa" inherent al capitalisme. Una abraçada. David

    ReplyDelete
    Replies
    1. Malgrat la síntesi a què obliga el diari, el teu article no té desperdici. Realment darrera la reivindicació "d'uns mínims" que sembla poc apassionant i heroic, hi ha una tasca molt difícil i que faria molt més justa i decent la nostra societat. Ens hi hauríem de ficar tots amb molta força perquè sinó serem colaboracionistes del que està passant. Però veig que hi ha molta gent indignada i amb ganes de fer feina. Una abraçada.

      Delete
  2. Felicitats pels dos articles.
    Si em permeteu un parell o tres de comentaris que em ronden pel cap amb el tema de la crisi.
    El primer és sobre la maldat de l'afirmació que podem sentir a tertúlies, televisió o llegir als diaris sobre el robatori del futur dels joves. Si hem viscut a un sistema on ho obtenien tot amb relatiu poc esforç i a sobre els hi diem que tot està perdut... m'enteneu oi? El futur s'ha de crear, s'ha de fer i el que han de fer els joves és posar-se a treballar dur i de valent pel futur que volen viure quan siguin grans. (que despertin del conformisme, s'ha de treballar de valent no esperar a que el pare, la mare o l'estat t'ho solucioni tot)
    Després està el tema de la societat en què estem vivint, com bé apunta en Gonçal, no hem d'apartar la mirada del món global on estem. Si es vol una societat més justa s'han de fer renúncies. Molts serveis o productes a bon preu que tenim ara depenen de l'explotació d'altri o del comerç il·legitim. (armes, droga) El prosumer, que tan de moda està ara entre community managers, serà capaç de renunciar als productes que vol al menor preu possible? Serà capaç d'exigir a les empreses que acompleixin els seus propis codis deontològics interns arreu del món?
    És més fàcil, i sobretot més còmode, instal·lar-se en la societat de la ignorància (tinc pendent aquesta lectura Gonçal) A Farenheit 451 ja llegiem: "Si no quieres que un hombre se sienta políticamente desgraciado, no le enseñes dos aspectos de una misma cuestión, para preocuparle; enseñale sólo uno. O, mejor aún, no le des ninguno. Haz que olvide que existe una cosa llamada guerra. Si el Gobierno es poco eficiente, excesivamente intelectual o aficionado a aumentar los impuestos, mejor es que sea todo eso que no que la gente se preocupe por ello. Tranquilidad, Montag. Dale a la gente concursos que puedan ganar recordando la letra de las canciones más populares, o los nombres de las capitales de Estado o cuánto maiz produjo Iowa el año pasado. Atibórralo de datos no combustibles, lánzales encima tantos “hechos” que se sientan abrumados, pero totalmente al día en cuanto a información. Entonces, tendran la sensación de que piensan, tendrán la impresión de que se mueven sin moverse. Y serán felices, porque los hechos de esta naturaleza no cambian. No les des ninguna materia delicada como Filosofía o Sociología para que empiecen a atar cabos."

    ReplyDelete
    Replies
    1. És cert Manel. El futur no te’l roben si –d’alguna manera- no te’ls deixes robar. Excepte algunes excepcions i potser més per la classe que per l’època, els joves mai no ho han tingut meravellosament. Potser la novetat d’avui és que per primera vegada s’havia fet creure generalitzadament i a classes treballadores (EL NOM JA HO DIU TOT) que el papà Estat... s’encarregaria de tot i que no calia que es preocupessin. No caldria que lluitessin per realitzar els seus somnis i –efectivament- això de “posar-se a treballar dur i de valent pel futur que volen viure quan siguin grans” no solia entrar en els esquemes mentals o socials.

      A més s’havia amagat la possibilitat que precisament aquells que se suposava que t’ho havien de donar tot, et traguessin el poc que tenies (això ja està però a l’Eclesiastés de la Bíblia i sembla escrit per al nostre present!!!) per a salvar els seus errors, corrupcions i gent (no el poble que se’ls en fum, excepte honroses excepcions).

      També s’amagava (encara que, qui volia, se n’assabentava) que molt de la festa d’hiperconsum i hipercorrupció -que tots consentíem- depenia “de l'explotació d'altri o del comerç il•legitim. (armes, droga)” i molta més “merda”.

      D’altra banda, no estem acostumats a exigir honradesa i dignitat en general, només ens solen interessar les compensacions més concretes, crematístiques i individuals (i a canvi sovint acceptem “tancar els ulls”). Ser un bon “prosumer” no permet recompenses immediates com tampoc l’antiga “vida bona”.

      Finalment tens tota la raó amb la magnífica cita de Farenheit 451. Sovint el saber ens fa la vida més difícil, però sobretot fa la vida més difícil als “llestets” que medren amb la corrupció i l’atontament de la gent. Per això ens volen tallar especialment l’educació i la filosofia!!!!!

      Delete
  3. querido prof. es cierto, respecto a la afirmación: “ (…) “avui no es tracta tant de canviar sinó de conservar” entiendo decir que necesitamos un cambio de paradigma, no sólo consumar menos, sino de utilizar los recursos disponibles de una manera diferente, centrarse en el reciclado, en la reutilización, el trueque, etc. No obstante, creo que hay que ser menos radical que Latuche, si queremos alcanzar una una utopía concreta, ya que no se puede cambiar el proprio modus vivendi tout court, de la noche a la mañana. Hay que proceder por etapas (cadena corta, energía limpia, etc.)
    En cambio, acerca de la sociedad, si bien es cierto que el hombre, sobre todo a partir del Renacimiento, siempre ha tratado de ser dueño de su propio destino, en el mundo posmoderno, se ha desmantelado gradualmente (salvo, al menos por ahora, en los países escandinavos) la red de seguridad social. Además, se desintegra la más "importante red de seguridad social: la familia. En la modernidad solida era una institución unida, ampliada y respetada, ahora reorganizada y en una gran crisis (por ejemplo, en mi caso, tanto yo mi compañera tenemos las dos familias lejos de nuestro hogar y ambos trabajamos lejos de casa. Estamos solos y agobiados como muchos contemporáneos
    En la modernidad sólida, por lo general, la familia, el trabajo y el hogar coincidían en la misma ubicación geográfica . Ademas, me parece que hemos desarrollado una actitud muy individual e individualista. Un día R. Panikkar (y lo comprobé viviendo durante mucho tiempo en el raval) me dijo que los occidentales siempre dicen YO, en cambio los orientales prefieren decir nosotros (Berluconi en vez suele hablar de si mismo en tercera persona singular).
    En fin, me encanta este tema (me he leído todos los libros de Bauman) y aprovecho de la dialéctica gircheana para avanzar en mi linea de investigación doctoral, es decir, el pensamiento utópico (concreto) como alternativa al pensamiento único.
    Un abrazo
    Procentese

    ReplyDelete
  4. Querido Prof., cabo de notar el refuso Latuche en lugare de Latouche (seguro que hay mas)
    No entiendo porqué me convierte el cursivo en letras "normales"
    Gracias
    Proc

    ReplyDelete
    Replies
    1. Querido Cristiano, me gustaría creer que vamos superando el aventurado utopismo en que a veces han caído los modernos. Los Khemers se llevaron forzadamente a enormes masas de población urbana en medio de la selva (alguna gente se llevaba a cuestas neveras, ventiladores… sin saber que no habría electricidad!!!). Los Khemers pensaban que sólo poniendo la gente en lo profundo de la selva, todo se arreglaría. Por eso a algunos de los Indignats barceloneses más radicales, cuando afirmaban que primero había que acabar totalmente con el orden vigente y que luego saldría un nuevo orden “como la playa bajo los adoquines” de la frase del Mayo, siempre les decía que eso era un error. Primero hay que pensar desarrolladamente el futuro de la sociedad, porque si no la indignación acaba en nada o en descoordinada violencia como la mencionada “utopía” khemer.

      Primero hay que pensar y preparar el terreno, pues como dices “no se puede cambiar el proprio modus vivendi tout court, de la noche a la mañana. Hay que proceder por etapas (cadena corta, energía limpia, etc.)”. La modernidad ha pecado mucho del error contrario (a veces ingenuo pero a veces consciente) de destruir por destruir, pensando que seguramente algo mejor saldría de ello. En el fondo es una idea dependiente de la necesidad autodestructiva moderna y capitalista que necesita el cambio, la inestabilidad, la producción-consumo… perpetuos. Sin paz ni descanso.

      Por eso a través del hiperindividualismo estamos llegando a una soledad e indefensión enorme. Cada vez todo depende del individuo y su suerte particular. “se ha desmantelado” aceleradamente “la red de seguridad social”. Y de criticar la familia (entonces muy determinada) como imposición, hemos pasado a añorarla. Aunque hay unos fachas que quieren que volvamos a menospreciarla, imponiéndonos su ridícula y dictatorial concepción de “lo correcto”. Creo que en Italia esto lo estáis viviendo de manera parecida a aquí, Cristiano.

      Delete