HUMANITATS: SERVEIXEN? MENYS QUE CIÈNCIES I TÈCNOLOGIES?

Les humanitats són prou útils per a gairebé tot? O, més aviat, no van més enllà de ser interessants, donar prestigi o "amanir" la vida? Són només sabers d'ociosos i per a quatre "lletraferits"? O, inclús en una societat tan productivista com l'actual, les humanitats aporten prou rendiment com per estar al nivell de les ciències i les tècniques?

És cert que els sabers humanístics fan "pensar" i "trencar-se el cap" amb qüestions irresolubles o que distreuen dels "afers productius". Alguns no són massa agradables, inquieten força i no faciliten una vida “còmoda”. Alguns inclús poden ser dolorosos (p. e. descobrir que morirem tard o d’hora, o que venim dels simis i que pràcticament en compartim tot l'ADN), però a mig termini tenen un efecte beneficiós, educatiu i humanitzador. Sense ells estaríem totalment enganyats respecte la condició humana.

 

D’altra banda però, molts sabers científics i tècnics poden tenir tant aplicacions beneficioses i humanitzadores com destructives i inhumanes. L’exemple tòpic és l’energia atòmica que tant pot servir per curar alguns tumors o fer funcionar màquines mèdiques com per a fer bombes atòmiques i –tal vegada- destruir la humanitat. No cal dir que –segons com- aquestes darreres aplicacions militars són més ben pagades que les mèdiques.

 

A més, els rendiments econòmics dels diversos tipus de sabers sempre depenen de si hi ha gent disposada a pagar per ells, és a dir d’això que anomenem eufemísticament “els mercats”. Poques vegades els rendiments monetaris tenen a veure amb el valor humà i altruista dels sabers. Desgraciadament, per això les humanitats i la filosofia solen oferir pitjors rendiments econòmics que no les ciències i aquestes –molt pitjors- que no les tecnologies i alguns sabers pragmàtics de gestió político-econòmica. 

 

D’altra banda, tampoc no podem simplificar la qüestió en direcció contrària i –p.e.- preguntar-nos una mica tramposament: Quin saber pot interessar més a la humanitat que el que li és dedicat, el que l’estudia a ella mateixa: les humanitats?! Dit així, el problema és ressol molt ràpidament. Atenent a l’etimologia del mot i com va passar durant molts segles, les humanitats serien el saber suprem i més important. I només com una especificació en gran mesura supèrflua caldria afegir “per a la humanitat”.

 

Ara bé les coses no són tan senzilles perquè –ben mirat- les ciències i les tecnologies són també sabers propis de la humanitat i n'analitzen aspectes essencials. I això va més enllà de que hi hagi una part de les ciències que normalment agrupem sota l’epígraf “ciències humanes” (si bé actualment es tendeix a usar més l’expressió “ciències socials”).

 

En tot cas, l'"homo sapiens" és també "homo habilis", “homo faber”, “homo oeconomicus”, “homo tecnologicus”... De fet –si som crítics- el més difícil per ara és desenvolupar un homo veritablement “humanus” (com denuncia Eudald Carbonell). El més difícil és fer un saber digne dels millors valors humans i que doni compte de forma adequada de la complexa condició humana.

 

A més, també som “homo hierologicus” és a dir l'animal o l'home preocupat també pel sagrat i la paraula divina. Inclús el saber dels déus, ja sigui la teologia com les diverses mitologies, són també sabers propis de la humanitat, ja que ambdues tracten els déus des de la perspectiva i la seva relació amb els humans. Si no fos així, al màxim a què podríem arribar és a una teologia negativa o “docta ignorància” en la línia de Nicolau de Cusa. Inclús llavors però, els límits o ignorància serien pròpiament els de la humanitat i, per tant, arrelarien en la nostra finitud, l’humà desconeixement i la falibilitat pròpia de la humanitat.

 

Ara bé, tot el que portem dient (incloent la priorització de les humanitats o bé de les tecnociències) no sempre ha estat exactament així. Entre d’altres motius, l’escissió entre humanitats i ciències és molt més recent del que pensem i -encara més propera- és la revalorització de les tecnologies (que avui són totalment sacralitzades).

 

Fins fa relativament poc era indiscutible la unitat dels sabers de la humanitat –potser salvant certes religions-. En els clàssics grecs només hi havia una “ciència” global o “episteme” que era la filosofia. Tan sols en la Baixa edat mitjana les "set arts lliberals" (és a dir les dignes de ser exercides pels ciutadans lliures i no condemnats a treballs manuals o esclaus) es van anar escindint més radicalment en dos grups que ja venien d’abans: 

 

El trívium que agrupava els 3 sabers més verbals:

- gramàtica,
- retòrica i
- dialèctica, que era la lògica d’aleshores. Incloïa una sil.logística deductiva i una part eurística que volia descobrir les veritats i no simplement demostrar-les -com l’Ars Magna de Ramon Llull- i que amb Francis Bacon va agafar una deriva molt inductiva. 

 

El quadrívium que agrupava els 4 sabers que s’associaven més a la matemàtica:

- aritmètica,
- geometria,
- astrologia, que incloïa llavors l’astronomia i algun aspecte de cosmologia, i
- la música, en el sentit pitagòric abstracte de les relacions matemàtiques subjacents a la música (proporcions que defineixen les octaves, etc.) i no de la tècnica i virtuosisme al tocar un instrument.

 

En el Renaixement els que es van centrar en el trívium, els “studia humanitatis” van anar especialitzant-se i adquirint consciència de l’especificitat dels seus sabers. Amb el temps se’ls anomenarà “humanistes” i -a la perspectiva ideològico-cultural que engendraren- se l’anomenarà “humanisme”.

 

Ara bé, inclús durant la revolució científica no hi ha una escissió rotunda entre aquests dos tipus de sabers. Galileu o fins i tot Newton es definien a si mateix com a filòsofs. Això no contradia que s’interessessin més per la “filosofia natural”, que estiguessin molt orgullosos dels seus coneixements i aplicacions matemàtiques, i que ja fessin alguns brillants experiments i aplicacions tècniques.

Malgrat això, fins ben entrada la modernitat sovint es considera generalitzadament que la part experimental i tècnica no era a l’altura de la gran teoria com la física mecànica o dinàmica. Pensem que els sabers mecànics, artesanals o tècnics no formaven part de les "set arts lliberals" i, per tant, no eren massa dignes d'homes lliures. 

 

Cal evitar curosament -doncs- oposar i escindir massa humanitats, ciències (encara més si són “humanes” o “socials”) i tecnologies. De fet l’aparició del terme “científic” (com la persona que es dedica professionalment a estudiar qüestions científiques independents de les humanitats, etc.) es produeix tan tard com en 1834.

I només a partir de mitjans del segle XIX es va estendre el costum d’escindir les “dues cultures” humanística i científica com si no tinguessin massa a veure. Com ja ho va denunciar C.P. Snow en la seva famosa conferència de 1959 i el posterior llibre.

 

Amb coordinació de Gonçal Mayos, discutirem sobre aquestes i altres qüestions als Debats Macrofilosòfics sobre “Les humanitats no serveixen per res? O molt menys que les ciències i tècniques?” del dimarts 13 de març 2018, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) de 16 a 18 hores.
 
Vegeu el post: CIÈNCIA, TÈCNICA, HUMANITATS I CULTURA NATURALS!