Les humanitats són prou útils per a gairebé tot? O, més aviat, no van més enllà de ser interessants, donar prestigi o "amanir" la vida? Són només sabers d'ociosos i per a quatre "lletraferits"? O, inclús en una societat tan productivista com l'actual, les humanitats aporten prou rendiment com per estar al nivell de les ciències i les tècniques?
És cert que els sabers humanístics fan "pensar" i "trencar-se el cap" amb qüestions irresolubles o que distreuen dels "afers productius". Alguns no són massa agradables, inquieten força i no faciliten una vida “còmoda”. Alguns inclús poden ser dolorosos (p. e. descobrir que morirem tard o d’hora, o que venim dels simis i que pràcticament en compartim tot l'ADN), però a mig termini tenen un efecte beneficiós, educatiu i humanitzador. Sense ells estaríem totalment enganyats respecte la condició humana.
És cert que els sabers humanístics fan "pensar" i "trencar-se el cap" amb qüestions irresolubles o que distreuen dels "afers productius". Alguns no són massa agradables, inquieten força i no faciliten una vida “còmoda”. Alguns inclús poden ser dolorosos (p. e. descobrir que morirem tard o d’hora, o que venim dels simis i que pràcticament en compartim tot l'ADN), però a mig termini tenen un efecte beneficiós, educatiu i humanitzador. Sense ells estaríem totalment enganyats respecte la condició humana.
D’altra banda però, molts sabers científics i tècnics poden tenir tant aplicacions beneficioses i humanitzadores com destructives i inhumanes. L’exemple tòpic és l’energia atòmica que tant pot servir per curar alguns tumors o fer funcionar màquines mèdiques com per a fer bombes atòmiques i –tal vegada- destruir la humanitat. No cal dir que –segons com- aquestes darreres aplicacions militars són més ben pagades que les mèdiques.
A més, els rendiments econòmics dels diversos tipus de sabers sempre depenen de si hi ha gent disposada a pagar per ells, és a dir d’això que anomenem eufemísticament “els mercats”. Poques vegades els rendiments monetaris tenen a veure amb el valor humà i altruista dels sabers. Desgraciadament, per això les humanitats i la filosofia solen oferir pitjors rendiments econòmics que no les ciències i aquestes –molt pitjors- que no les tecnologies i alguns sabers pragmàtics de gestió político-econòmica.
D’altra banda, tampoc no podem simplificar la qüestió en direcció contrària i –p.e.- preguntar-nos una mica tramposament: Quin saber pot interessar més a la humanitat que el que li és dedicat, el que l’estudia a ella mateixa: les humanitats?! Dit així, el problema és ressol molt ràpidament. Atenent a l’etimologia del mot i com va passar durant molts segles, les humanitats serien el saber suprem i més important. I només com una especificació en gran mesura supèrflua caldria afegir “per a la humanitat”.
Ara bé les coses no són tan senzilles perquè –ben mirat- les ciències i les tecnologies són també sabers propis de la humanitat i n'analitzen aspectes essencials. I això va més enllà de que hi hagi una part de les ciències que normalment agrupem sota l’epígraf “ciències humanes” (si bé actualment es tendeix a usar més l’expressió “ciències socials”).
En tot cas, l'"homo sapiens" és també "homo habilis", “homo faber”, “homo oeconomicus”, “homo tecnologicus”... De fet –si som crítics- el més difícil per ara és desenvolupar un homo veritablement “humanus” (com denuncia Eudald Carbonell). El més difícil és fer un saber digne dels millors valors humans i que doni compte de forma adequada de la complexa condició humana.
A més, també som “homo hierologicus” és a dir l'animal o l'home preocupat també pel sagrat i la paraula divina. Inclús el saber dels déus, ja sigui la teologia com les diverses mitologies, són també sabers propis de la humanitat, ja que ambdues tracten els déus des de la perspectiva i la seva relació amb els humans. Si no fos així, al màxim a què podríem arribar és a una teologia negativa o “docta ignorància” en la línia de Nicolau de Cusa. Inclús llavors però, els límits o ignorància serien pròpiament els de la humanitat i, per tant, arrelarien en la nostra finitud, l’humà desconeixement i la falibilitat pròpia de la humanitat.
Ara bé, tot el que portem dient (incloent la priorització de les humanitats o bé de les tecnociències) no sempre ha estat exactament així. Entre d’altres motius, l’escissió entre humanitats i ciències és molt més recent del que pensem i -encara més propera- és la revalorització de les tecnologies (que avui són totalment sacralitzades).
Fins fa relativament poc era indiscutible la unitat dels sabers de la humanitat –potser salvant certes religions-. En els clàssics grecs només hi havia una “ciència” global o “episteme” que era la filosofia. Tan sols en la Baixa edat mitjana les "set arts lliberals" (és a dir les dignes de ser exercides pels ciutadans lliures i no condemnats a treballs manuals o esclaus) es van anar escindint més radicalment en dos grups que ja venien d’abans:
El trívium que agrupava els 3 sabers més verbals:
- gramàtica,
- retòrica i
- dialèctica, que era la lògica d’aleshores. Incloïa una sil.logística deductiva i una part eurística que volia descobrir les veritats i no simplement demostrar-les -com l’Ars Magna de Ramon Llull- i que amb Francis Bacon va agafar una deriva molt inductiva.
- retòrica i
- dialèctica, que era la lògica d’aleshores. Incloïa una sil.logística deductiva i una part eurística que volia descobrir les veritats i no simplement demostrar-les -com l’Ars Magna de Ramon Llull- i que amb Francis Bacon va agafar una deriva molt inductiva.
El quadrívium que agrupava els 4 sabers que s’associaven més a la matemàtica:
- aritmètica,
- geometria,
- astrologia, que incloïa llavors l’astronomia i algun aspecte de cosmologia, i
- la música, en el sentit pitagòric abstracte de les relacions matemàtiques subjacents a la música (proporcions que defineixen les octaves, etc.) i no de la tècnica i virtuosisme al tocar un instrument.
- geometria,
- astrologia, que incloïa llavors l’astronomia i algun aspecte de cosmologia, i
- la música, en el sentit pitagòric abstracte de les relacions matemàtiques subjacents a la música (proporcions que defineixen les octaves, etc.) i no de la tècnica i virtuosisme al tocar un instrument.
En el Renaixement els que es van centrar en el trívium, els “studia humanitatis” van anar especialitzant-se i adquirint consciència de l’especificitat dels seus sabers. Amb el temps se’ls anomenarà “humanistes” i -a la perspectiva ideològico-cultural que engendraren- se l’anomenarà “humanisme”.
Ara bé, inclús durant la revolució científica no hi ha una escissió rotunda entre aquests dos tipus de sabers. Galileu o fins i tot Newton es definien a si mateix com a filòsofs. Això no contradia que s’interessessin més per la “filosofia natural”, que estiguessin molt orgullosos dels seus coneixements i aplicacions matemàtiques, i que ja fessin alguns brillants experiments i aplicacions tècniques.
Malgrat això, fins ben entrada la modernitat sovint es considera generalitzadament que la part experimental i tècnica no era a l’altura de la gran teoria com la física mecànica o dinàmica. Pensem que els sabers mecànics, artesanals o tècnics no formaven part de les "set arts lliberals" i, per tant, no eren massa dignes d'homes lliures.
Malgrat això, fins ben entrada la modernitat sovint es considera generalitzadament que la part experimental i tècnica no era a l’altura de la gran teoria com la física mecànica o dinàmica. Pensem que els sabers mecànics, artesanals o tècnics no formaven part de les "set arts lliberals" i, per tant, no eren massa dignes d'homes lliures.
Cal evitar curosament -doncs- oposar i escindir massa humanitats, ciències (encara més si són “humanes” o “socials”) i tecnologies. De fet l’aparició del terme “científic” (com la persona que es dedica professionalment a estudiar qüestions científiques independents de les humanitats, etc.) es produeix tan tard com en 1834.
I només a partir de mitjans del segle XIX es va estendre el costum d’escindir les “dues cultures” humanística i científica com si no tinguessin massa a veure. Com ja ho va denunciar C.P. Snow en la seva famosa conferència de 1959 i el posterior llibre.
I només a partir de mitjans del segle XIX es va estendre el costum d’escindir les “dues cultures” humanística i científica com si no tinguessin massa a veure. Com ja ho va denunciar C.P. Snow en la seva famosa conferència de 1959 i el posterior llibre.
Amb coordinació de Gonçal Mayos, discutirem sobre aquestes i altres qüestions als Debats Macrofilosòfics sobre “Les humanitats no serveixen per res? O molt menys que les ciències i tècniques?” del dimarts 13 de març 2018, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) de 16 a 18 hores.
Vegeu el post: CIÈNCIA, TÈCNICA, HUMANITATS I CULTURA NATURALS!
Vegeu el post: CIÈNCIA, TÈCNICA, HUMANITATS I CULTURA NATURALS!
4 comments:
«Serveixen les humanitats? Menys que ciències i tecnologies?»
(Part 1)
Per respondre a la pregunta, hem de reduir el món del coneixement en ‘humanitats’, ‘ciència’ i ‘tècnica’. Què entenem per cada un d’aquests conceptes?
És difícil posar-se d’acord. En el 2015, a l’Ateneu Barcelonès hi va haver un debat titulat: «Per què serveixen les Humanitats en el segle XXI?» Amb Joan Carbonell, professor de Filologia (UAB); Jordi Llovet, traductor i crític literari, i Ricard Solé, físic i professor d’investigació de l’ICREA (UPF) i M. Àngels Cabré, escriptora i directora Observatori Cultural de Gènere. (https://www.youtube.com/watch?v=Eb1aZJz9m88). Serveixi aquest debat d’introducció.
En J. Carbonell diferència entre humanitats i ciències socials, sense especificar molt on és el límit, la Viquipèdia les inclou totes en l’entrada ‘humanitats’. Na M. Àngels Cabré creia que calia un nou lèxic que superés la dicotomia entre ‘lletres’ i ‘ciències’.
És ben difícil saber on acaben les ciències naturals i comencen les socials, on acaben aquestes i comencen les humanitats. Encara no sé si hi ha diferència entre les ciències socials i les humanes, ni si s’hauria de distingir entre ciències pures i naturals. Dilthey proposa les ciències de l’esperit per diferenciar-les de les naturals.
(Wilhelm Dilthey (1833–1911) fou un historiador, psicòleg, sociòleg i filòsof alemany, que desconec i tot el que sé és per la Viquipèdia, però en Max Weber en va ser deixeble i va assumir els seus principis metodològics. En Dilthey, una altra assignatura pendent.)
Al principi em semblava molt senzill explicar perquè serveixen les humanitats, ara no ho tinc tant clar. Sembla que tots defensin la seva utilitat en el desenvolupament del pensament crític, per aconseguir tenir una millor i major comprensió del món.
En J. Carbonell diu en la tertúlia que ell, en privat, llegint Virgili, baveja. Encara que ell defensa que les humanitats indueixen a l’acció, jo em plantejo si no serà per bavejar que serveixen les humanitats. Què hi ha millor en aquesta vida que trobar una afició (i poder-la realitzar) que t'absorbeixi? Només per això ja es justifica que l’escola s’ensenyin humanitats, donar l’oportunitat a la canalla que s’enganxi en aquests sabers i poder arribar a bavejar.
(Part 2)
Al final no he trobat una definició clara que delimiti exactament on acaba la màgia i comença la ciència, ni d’on acaba la ciència i comencen les humanitats.
Sembla que la tecnologia ho té més fàcil perquè tots coincideixen que és l'aplicació pràctica que es fa del conjunt de coneixements de què es disposa.
Mentre les bèsties (animals som tots) evolucionen en un entorn natural, els humans ho fan en un de cultural. Cal entendre la cultura com tot el que és artificial, el que ha fet l’home, sigui un hort o un jardí. Mentre les bèsties s’adapten a l’entorn, els humans adapten l’entorn a les seves necessitats.
Cada generació construeix sobre el legat de les anteriors, acumulant els béns i els símbols que configuren determinada cultura. Sembla lògic pensar que la tecnologia és un dels motors que genera la cultura.
Però si mirem la definició que he donat de tecnologia (extreta de la Viqui) observem que previ a construir, calen uns coneixements. I, d’on surt el coneixement? Doncs de la ciència, terme que prové del llatí scientia ('conèixer') i no és res més que l’acumulació de sabers de les passades generacions més l’experiència, l’observació i el raonament de la present. En el sentit més ampli el terme 'ciència' s'empra per referir-se al coneixement sistematitzat en qualsevol camp. Si pretenem una definició ontològica de ciència, aquesta no diferiria molt de la de màgia. Totes dues pretenen conèixer el futur, el que succeirà si, sota un conjunt apropiat de condicions, s'aplica una determinada acció i el resultat ha de ser el mateix independentment de qui sigui i de qui la realitzi i quina sigui la seva predisposició cap al resultat. La tecnologia no evoluciona sense ciència i la ciència no evoluciona sense nova tecnologia.
El desenvolupament científic-tecnològic, altera les relacions entre les persones, cada cop s’allunyen més de les bèsties. Prendre consciència d’això, de la diferenciació de la cultura sobre la natura i de la posició de l’ésser humà en l’Univers, neixen les humanitats.
Diu la Wiki en anglès: «Les humanitats són disciplines acadèmiques que estudien aspectes de la societat i la cultura humana.». El concepte ‘disciplina acadèmica’ no existia en el neolític, però podria substituir-se per ‘camp d’estudi. És a dir: les humanitats no són més que la reflexió del que està passant a la societat amb els constants canvis i com, aquests canvis afecten les relacions humanes. Així, ciència, tecnologia i humanitats estan íntimament relacionades i tenen un valor equivalent, les unes no poden evolucionar sense les altres.
Llavors: Per què la pregunta del debat?
(... continuarà...)
(Part 3)
A mesura que les ciències es van especialitzant, des d’agrupar-les totes sota l’epígraf ‘filosofia natural’ (L’obra d’en Newton, a finals del S. XVII, es titulava «Principis matemàtics de la filosofia Natural») passant pel trívium i el quadrívium de l’edat mitjana a la gran diversitat d’especialitats que hi ha actualment tant en el camp de les ‘lletres’ com de les ‘ciències’. Aquesta especialització requereix uns recursos que no estan a l’abast de qualsevol. Paral·lelament la societat s’ha anat organitzant de manera que pocs controlessin la majoria dels recursos, mentre que la resta hagués de conformar-se amb les restes. No hi ha dades estadístiques fiables anteriors a finals de l’edat moderna (i potser no seria agosarat dir que abans del S. XX) però tot sembla assenyalar que la llei de Pareto és aplicable en tot territori amb una organització jeràrquica patriarcal.
Tenim societats amb oligarquies que controlen quasi tots els recursos, científics que necessiten els recursos per desenvolupar les seves teories. Al servei de qui es posa la ciència?
Des del Cercle de Viena pot considerar-se la ciència com mètode científic. Un dels puntals del mètode científic és la inducció probabilística: La ciència pretén predir el futur, el que ha de succeir en determinades condicions, però en moltes ocasions dues observacions diferents donen resultats diferents de manera que aquest futur ha de considerar-se en un espai de probabilitat. No obstant això, com no és possible en tots els casos, observar la totalitat dels successos, hem de conformar-nos amb una aproximació estadística.
Els governs legislen tenint en compte aquestes aproximacions estadístiques, en moltes ocasions prohibeixen o obliguen d'acord amb els informes probabilístics presentats per empreses o lobbys que han experimentat sota un marc teòric incorrecte.
El mètode científic positivista considera que les conseqüències d’una acció social són impredictibles i inevitables. Aquest argument és la llavor per adoptar una actitud estoica: «el futur està determinat i res del que faci pot canviar el que ha d’esdevenir.»
Al Cercle de Viena si oposa l'escola de Frankfurt on neix la Teoria Crítica. (Habernas 1967). La Teoria Crítica ens diu que determinades accions poden alterar l’espai de probabilitat de l’esdevenir. Ens permet avaluar i actuar sobre allò que ens agrada i volem conservar i allò que no ens agrada i volem canviar. Ens permet sortir de l’apatia a què ens havia conduït el positivisme.
I ara començo a trobar-li sentit a la pregunta del debat, reformulant-la: Per què les ‘lletres’ estan desprestigiades davant les ‘ciències’?
Tenim que la ciència, la tecnologia i les humanitats tenen un valor equivalent i que les tres són necessàries per fer avançar la cultura. Tenim que el procés de civilització ens ha portat a un model d’una cultura patriarcal, molt jerarquitzada, on determinades oligarquies controlen tots (o quasi) els mecanismes del poder. I tenim una ciència neutra, dóna resultats però no s’implica. I de sobte (que mai és res de sobte) apareix la Teoria Crítica que obre el terreny a la implicació del científic.
Però: Com s’implica el científic? Quin criteri el guia cap a determinades actituds o cap a altres? D’on surt aquest criteri? Respondre les preguntes en ordre invers. De les humanitats, l’humanisme, a favor de les persones i no dels seus patrocinadors.
La conclusió és fàcil: a més humanitats més humanisme. El que no interessa a l’establishment. En J. Carbonell també diferenciava humanitats d’humanisme i definia l’humanisme com el fet d’analitzar la realitat i actuar sobre ella, posant-hi al mig l’home.
Totalment d'acord, Ramon. De fet, els teus comentaris m'han "inspirat" prou com per a fer un nou post específic a reflexionar a partir del que dius. Mira't https://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/2018/02/ciencia-tecnica-humanitats-i-cultura.html
Continuem debatint.
Post a Comment