Confessen que “vam dubtar” en acceptar la proposta de la biennal “perquè ens van demanar fer una fotocòpia de l’obra 46 anys després, i no consistia només en un bufet. En canvi, aquí només hem pogut fer una cosa puntual”. Van acceptar però per a recordar les intervencions i rituals celebrades a la Biennal de París (l’American Center del Boulevard Raspail), a les cerimonònies rituals “Memorial” (1969) i “La festa en blanc” (1970) al castell de Verderonne i alguna altra en domicilis particulars.
 |
| Cèsar Alegre, Gonçal Mayos i Víctor Caballero |
Cal tenir en compte que aquells cerimonials com les performances i happenings tenen la característica de ser una acció parateatral, en “temps real” –diem avui- i per tant efímera. Més enllà de manifestar influències del Maig del 68, els situacionistes i criticar esdeveniments com la Guerra del Vietnam, destaquen sobretot pel vitalisme optimista, la càrrega utòpica i per encarar el ritual col·lectiu com a “performance” o “instal·lació” en viu.
Es vol arribar al públic sense intermediaris, implicar-lo fins fer-lo “formar part de l’obra”. Es vol d’alguna manera que, participant activament i de forma emotiva en el cerimonial, hom experimentés una catarsi transformadora similar a les que degueren provocar els mites òrfics, els rituals elèusics i –inclús- les tragèdies àtiques. Aquí hi veig una continuïtat (si bé segurament radicalitzada per la creixent violència catàrtica de la contemporaneïtat) des dels Xifra, Miralda, Rossell, Rabascall i Selz fins p.e. la Fura dels Baus i Marcel.lí Antúnez.
En els cerimonials parisencs de 1969-70 hi ha subversió religiosa, com és lògic venint d’artistes fugits de l’Espanya hipercatòlica d’aleshores. “La festa en blanc” s’inspira en una boda catòlica, tot el públic porta unes togues blanques quasi sacerdotals dissenyades per Paco Rabanne i hi ha moments que remeten a rituals sagrats propers a les noces. Aquests cerimonials juguen amb una certa sacralitat potser especialment en els moments de valls bàquics pagans o del sacrifici d’un gall oficiat per en Jaume Xifra.
També es tracta -d’alguna manera-
de reforçar-ne la rebel.lia i exorcitzar el destí burgès que les respectives
famílies volien imposar als artistes. Cal recordar que Antoni Miralda estava
destinat a seguir el llinatge tèxtil familiar a Terrassa, Benet Rossell
(1937-2016) el de menestrals agraris d’Àger al Segrià (per això va estudiar economia)
i Jaume Xifra (1934-2014) treballava com a mecànic.
Sens dubte el cerimonials
van confirmar en l’experiència de l’art aquells catalans que van
revitalitzar-se i -alhora- revitalitzar el París de fa una cinquantena d’anys.
 |
| C. Alegre, G. Mayos i V. Caballero |
Fou a l'Ateneu Barcelonès (C/ Canuda, 6, al costat Plaça Catalunya) a les 11 hores del dissabte 20-1-2018, dins el cicle "Déu: Mort o revenja" (organitzat pel Liceu Maragall (UB) a l'Ateneu Barcelonès el tercer dissabte de cada mes, del setembre de 2017 al juny de 2018).
No comments:
Post a Comment