Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Nov 14, 2013

POSTMETAFÍSICA DELS PODERS



La filosofia més tradicional i metafísica ha tendit a usar els termes en singular, tot sacralitzant-los, abstraient-los, substancialitzant-los, essencialitzant-los y gairebé convertint en noms propis i personificats el que eren mers i vulgars noms comuns. 

Això la filosofia ho feia generalitzadament, però sobretot quan tractava de "termes-món" enormement abastadors i generals com: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Naturalesa, Virtut, Llibertat, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució... i per suposat: EL PODER.



Per això inevitablement la filosofia tradicional acabava parlant més d’aquests termes abstractes, sacralitzats i amb majúscules que no de les seves bases més empíriques, concretes, singulars, existents i –necessàriament- més problemàtiques. 

D'aquesta manera, la filosofia dominant durant segles imposava una “diferència ontològica” d’alguna manera inversa a la que teoritzà Heidegger. No és tant que els ens empírics, particulars i concrets fessin “oblidar” l’ésser més bàsic que els subjeu i els és condició radical de possibilitat.




Però sí que -en canvi- la filosofia metafísica i mitjançant aquells termes abstractes i “meta-físics” feia oblidar i obviar: els ens reals; les idees o creences de cadascú; les diverses propostes de principis, substàncies i essències; els humans concrets; els diferents raonaments que volen tenir raó o què cerquen la Raó; les petites o grans millores que també generen petits o grans empitjoraments; els diversos intents i projectes de canvis revolucionaris...

Segurament també per això s'ha imposat la imatge pura, neutra, distreta i solitària del filòsof en la seva torre d'ívori. Aquest tòpic encaixa molt bé amb la famosa escultura "El pensador" d'Auguste Rodin. És un pensador solitari, ensimismat, inactiu, corbat sobre ell mateix i en una postura vagament fetal, que ni mira el món sino que es limita a deixar vagar les seves idees... 

Inclús la seva nuesa crec que exemplifica molt bé un pretés despreniment del món, despullat de qualsevol determinació concreta i inclús oblidat de les seves percepcions i circumstàncies: fred, calor, cansament, incomoditat en el seure... Crec que cal contraposar-lo a la nuesa de l'espatlla totalment creuada de cicatrius -marca perenne de les circumstàncies i poders viscuts- de l'esclau negre la fotografia del qual recollim més avall. Aquí la nuesa no pretén mostrar el despreniment metafísic del món, sinó al contrari les marques efectives i perdurables dels poders (de l'amo, del fuet...) sobre la propia pell.

Enduts pel tòpic tradicional i metafísic de la filosofia, segurament fa unes dècades, parlar del poder ens portaria a estudiar metafísicament, de forma abstracta i majestàtica “El Poder” amb majúscules i article determinat. Així es sacralitzarien i divinitzarien els fenòmens dels poders concretament existents i rellevants per a la nostra vida. Se’n voldria treure una substància i essència úniques que el determinarien totalment o que pressumtament serien més “importants” que la multiplicitat dels seus efectes reals.  



Però avui inclús en la filosofia més ambiciosa ja predominen els enfocaments postmetafísics. A més creiem que -seguint el sentit dels temps i les noves tendències filosòfiques (cada vegada més inter-, trans-,  multi-, macro- i post-disciplinars)- cal pensar en aquestes importants qüestions d’una altra manera. Per això volem fer macrofilosofia del(s) “Poder(s)”, incorporant-hi o sintetitzar-hi tota legítima microfilosofia, però sense caure en una metafísica substancialista, idealista i essencialista que oblida els “poders” perquè creu que té accés directe i absolut a “El Poder”.



Per això volem renunciat al singular abstracte, metafísic i majestàtic “PODER”, i hi afegim un parèntesi que fa que coeixisteixin alhora el singular “Poder” i el plural “Poders” en un més complex, ric, ambigu i contradictori –si bé també força mínim- “Poder(s)”. Aquest parèntesi tampoc no imposa totalment el plural ni exclou un possible singular. Al contrari, obre el diàleg contrastat entre pluralitat i singularitat, que conviurien –alhora justes i separades o distingides- gràcies a l’artifici gràfic del parèntesi afegit: “Poder(s)”.



Tenim així un plural, que conviu i se superposa al singular. “Poder(s)” vol destacar sens dubte els actuals, necessaris i inevitables pluralisme, pluralitat, pluralitats, enfocaments diversos, esforços de concrecions, valoració de l’empíric... Però, som filòsofs i no renunciem a legítimes aspiracions de la filosofia “perennis” i, per això, tampoc no volem renunciar a pensar el singular, comú i compartit que (al menys hipotèticament) hi pugui haver subjacent als plurals concrets. Tampoc no volem renunciar al que Hegel anomenava la superació dialèctica en la “Idea”.



Perquè precisament la qüestió (actual i per tant: la nostra) és aquest debat, conflicte, diàleg i dialèctica entre “EL PODER” singular abstracte i “els poders” plurals concrets i contradictoris. És per aquest motiu que ens agrada el títol i la fórmula “Poder(s)”. És una formulació mínima, elegant i suggerent (com exigeix també les actuals regles de comunicació), que però també incita a reflexionar-ne críticament. En oferir més opcions i ser construïda de forma més complexa, planteja fàcilment qüestions i debat ja que conté una certa paradoxa o dialèctica interna: ¿singular o plural, substantivitzat i en majúscules o no...?



Crec humilment que fórmules provocadores com “Poder(s)” ens ajuden i inciten a una reflexió més oberta, meravellada, imprevista, sorprenent i no predeterminada. Així podem reviure l’experiència filosòfica grega que Aristòtil expressava amb el terme “Thaumata”, com destaca agudament el professor Renato César Cardoso.



Doncs amb la voluntat de proposar una postmetafísica dels “poders” que anés en contra de les tradicionals metafísiques d”El poder” vaig encarar la meva conferència a l’Ateneu Barcelonès del 9-11-2013. I així ho va recollir amable i agudament el professor Ricard Gómez Ventura en els següents comentari i ressenya (que agraeixo que em deixi publicar):

R. Gómez Ventura i G. Mayos


“D’El Poder als poders és la conferència pronunciada pel Dr. Gonçal Mayos (professor titular de filosofia a la U.B. i president del Liceu Maragall) dins del cicle “Poder(s) en la societat contemporània”. El mateix títol indica amb claredat la intuïció bàsica aplicable tant a la conferència com a tot el cicle. En els darrers anys marcats per la recepció de l’obra de Foucault i pel gir cultural s’ha passat de pensar en “El Poder” (en singular i amb majúscula gairebé sacralitzadora) a “els poders” (en plural, amb minúscula i adjectivats).


Des d’una perspectiva postmetafísica, el poder ha perdut la seva naturalesa unívoca (que compartia amb altres conceptes com ésser, progrés, realitat, humanitat, virtut, revolució, estat…) i ha adquirit un caràcter plural, que recull de manera adequada la polisèmia d’aquest concepte. Des d’aquesta concepció pluralista, és evident que tot té algun tipus (encara que mínim) de poder; per això podem parlar de poder de la paraula, poder de convocatòria, etc. De manera paral·lela, també cal acceptar que no tot poder és, per ell mateix, negatiu; ja que hi ha determinats poders que es poden qualificar com a benèfics sempre que no s’excedeixin (com el que els pares exerceixen sobre els seus fills, o el dels mestres en els alumnes).


Davant de la multitud de possibles poders de què podríem parlar quan assumim el pluralisme, G. Mayos ens proposa posar ordre la situació a partir d’un esquema format per quatre tipus bàsics de poder: el poder coercitiu, el poder legitimador, el poder productiu i el poder polític.


El primer tipus -el poder coercitiu- és aquell que es basa en la força, l’amenaça o directament la violència. Correspon a la vessant més directa i brutal del poder. Encara que posseeix clares connotacions negatives, és innegable que resulta imprescindible. Tot poder ha de tenir una força al seu servei, que ha de ser mesurada amb molta cura per saber quan se’n fa un ús just.


El segon tipus, el poder legitimador, és aquell que prové del qui ostenta autoritat, auctoritas. Es refereix al poder d’aquell que pot dir a un altre què hauria de fer, pronunciar-se en el seu nom o fins i tot decidir per ell. Aquest model de poder, que es pot assimilar al poder carismàtic de què parlava Max Weber, és el que controla la ideologia, els símbols i els valors culturals i espirituals.


L’àmbit productiu i econòmic defineix el tercer tipus de poder, aquell que mostra la seva necessitat en la capacitat de solucionar problemes. El conferenciant va recordar la pel·lícula El servent de Joseph Losey (1963), en què el criat s’arriba a fer tant imprescindible que l’amo no pot fer res sense ell. No cal forçar la semblança per veure-hi la relació entre la burgesia i el proletariat durant el segle XIX. De totes maneres, G. Mayos no vol reduir aquest poder a l’àmbit econòmic, ja que també es pot trobar en les relacions individuals i familiars.

            
 Finalment, el quart àmbit, el del poder polític, es presenta com un producte dels altres tres. En efecte, exercir el poder des de les institucions només és eficient si té una força que li dóna suport, és reconegut pels ciutadans i gestiona convenientment els problemes que es presenten. La mancança d’efectivitat en qualsevol d’aquests àmbits implica l’afebliment del poder polític. 

Després d’aplicar aquesta quàdruple tipologia a la clàssica divisió de poders de Montesquieu, tot mostrant com en cadascun dels tres està format pels tres elements abans esmentats, la conferència va concloure discutint qui controla en l’actualitat en el poder legitimador. La religió ha perdut la seva hegemonia, i la filosofia no ha reeixit en l’intent de substituir-la. La ciència i la tecnologia durant un temps semblava que podien arribar a exercir aquest poder legitimador. 

Tanmateix, l’economia, sota la denominació dels mercats, sembla ser qui exerceix en aquests moments la tasca justificadora de les decisions que pren el poder polític. Aquesta seria una conseqüència del llarg procés de la modernitat en què la producció ha esdevingut l’element central de la vida social

Queda oberta i pendent de resolució, en aquest moment, la qüestió de determinar quin és el mecanisme de legitimació i de control que s’ha d’exercir sobre el poder econòmic. Els moviments contraris a l’hegemonia indiscutible dels actors econòmics, encara que es presentin com a contrapoder, són també un altre figura de poder. 

Els contrapoders, en la mesura que obliguen el poder establert a limitar-se, a flexibilitzar-se o a rectificar constitueixen un element imprescindible en la societat democràtica en què diferents poders s’enfronten sense que mai cap d’ells pugui arribar a anul·lar els altres. Així va sintetitzar Ricard Gómez Ventura.
Profs. Ricard Gómez Ventura, Sílvia Gil, Saulo Pinto Coelho, Yanko Moyano i Gonçal Mayos
 

No comments:

Post a Comment