NARRACIÓ DE VIDA, MEMÒRIA I IDENTITAT

Com es vinculen l'existència i el record; la identitat i la memòria; el present, el futur i el passat?  A partir d'aquí: Què som? i què ens fa ser com som? Comencem pel final: 

Som vida, és a dir: un procés dinàmic d'inseparable construcció i destrucció. Un procés similar a com els ossos del nostre cos s'adapten a les necessitats canviants de la nostra vida (creixement, etc.). Gràcies a un procés de continua des-construcció, les estructures òssies anteriors són destruïdes, alhora que se'n construeixen altres que les substitueixen.

Així funciona la vida, incloent la vida psíquica. Així funciona la identitat i les narracions de vida. La memòria participa i és clau en el procés dinàmic que construeix i destrueix -alhora- la nostra identitat, els nostres sabers i les nostres experiències. 

També la memòria és un procés inseparable de construcció i destrucció. No hi ha conjunt estable i fix de memòria. No hi ha record etern, en el qual cas, el que més s’hi assembla és el terrible i perillós trauma psicoanalític. El trauma que és una ferida inoblidable i insuperable que mai no acaba de cicatritzar, i que per tant no ens deixa oblidar-lo, perdonar-lo, superar-lo... al menys oblidar-lo o obviar-lo. 

Però en els aspectes més sans, la memòria (com tota tradició) és una construcció (psicològica, discursiva, cultural...) i va canviant segons les circumstàncies i les preguntes que en cada moment se li fa. Recordem el que –encara que sigui inconscientment- hem decidit recordar o el que hem pogut recordar. A més la memòria es construeix lingüísticament i narrativa, només és plenament efectiva en tant que narració lingüística. 

Com que la memòria és un procés obert en continua desconstrucció i reconstrucció, però, la seva narrativitat sol estar molt oberta (sinó sol tenir components patològics o indica decrepitud). Noves experiències, noves preguntes o noves necessitats comporten inevitablement noves reconstruccions de la memòria que, alhora, impulsen noves narracions i narrativitats sobre la pròpia vida.

Si la memòria humana funciona bàsicament com hem dit, no té el seu principi bàsic en la veritat (com se sol pressuposar). Més aviat el seu principi dirigent és l’adaptació a les noves circumstàncies i experiències vitals. Per tant, segons siguin aquestes circumstàncies i experiències, els records es mantenen, desapareixen i s’interpreten diversament. Aquesta constant re-interpretació en funció del nou context vital fa que els records concrets modifiquin la seva rellevància. A més són hipercodificats en funció de les narrativitats que posem en marxa en la nostra memòria i reconstrucció d’identitat.

Per tant tot record concret només té valor en funció del paper, sentit i eficàcia que té dins la narrativitat que estructura globalment (però també temporalment) la nostra memòria i identitat. Per tant el valor del record concret es pot mesurar en dos aspectes vinculats al seu sentit i paper dins d'una narrativitat global que tingui èxit adaptatiu en l’entorn vital:  (1) la coherència o adaptabilitat externa al context vital) i (2) la coherència interna i adaptabilitat a les narratives que estructuren la memòria.

Quan un record o una experiència real recordada xoquen amb el sentit generat per la narrativitat vital d'una persona (o col.lectivitat), són irremissiblement obviats (esdevenint en cas contrari inclús una perillosa patologia). En cas contrari, són reinterpretats per a que hi encaixin o hi tinguin algun sentit (que també pot ser dolorós o negatiu). En l’extrem, els humans poden construir i inventar –inclús des del no-res- els presumptes ‘records’ que constitueixen la pròpia memòria, narrativitat i identitat. 

Mayte Duarte, Gonçal Mayos, Yanko Moyano i Eva Fernández