Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Dec 18, 2016

ANGOIXA, PROACTIVITAT I FORMACIÓ INFINITA


El capitalisme neolliberal i turboglobalitzat ha incrementat tremendament l'angoixant competència de tots contra tots. A més sense que cap leviathan pugui garantir la el nivell de vida de la seva població ni -inclús- la invulnerabilitat econòmica de les fronteres nacionals a mig termini. Especialment amb la llarga crisi post2008 i la societat malthusiana del coneixement, imposa a tots una profunda metamorfosi en la formació, en les actituds i fins i tot en el projecte de vida a llarg termini.

Malgrat les significatives diferències, aquest canvi afecta de forma similar a gerents, tècnics, experts, polítics, intel·lectuals... i sobretot treballadors. Però com sempre, la pressió és més gran, exclou més eficaçment i condemna més durament a mesura que es descendeix en la jerarquia social, en la pobresa i en les capabality d'apoderament disponibles. Sens dubte aquestes diferències en la quantitat i qualitat del capital humà depenen decisivament de la jerarquia i estructura socials.

Actualment la lògica vigent és que el propi treballador millori, defineixi eficaçment i mantingui rendible el seu propi lloc de treball i -a més: ho faci evident de manera inequívoca- per a no ser acomiadat per la simple sospita d'improductivitat. Usant sarcàsticament un terme molt elogiat en altres moments, avui el treballador ha d’autogestionar el seu treball. Ara bé això no comporta gaire llibertat, ja que és sotmès estrictament a la llei de beneficis-costos (de plusvàlua si es vol) segons els mercats.

Avui les actituds laborals i professionals exigides són diverses a la disciplina, passivitat i autocontrol del fordisme taylorista. Per exemple -conscients de la inestabilitat dels mercats i de la necessitat de guanyar tant sí com no- avui la formulació i desenvolupament del model desitjat de treballador cognitiu, de professional i de treball correcte es fa recaure en el propi assalariat. 'Per això se li paga i contracta’, es ve a dir!  

En una "lògica" molt similar, el fordisme tradicional imposava als treballadors fins les menors manies o valors dels seus patrons. "Et pago per a què treballis com vull i segueixis els valors de...!" Per això sovint els treballadors tenien que assistir a missa o a certs rituals socials-ideològics com si formessin part del propi treball. 

En canvi, actualment, sobretot es valora la capacitat del treballador per ser creatiu i innovador, i això és una cosa molt nova. Fins i tot és quelcom contrari a pràcticament totes les experiències de treball, ja que mai el capitalisme ni ningú no havia demanat creativitat al treballador.

Associar treball amb pèrdua d'iniciativa i autonomia s’ha interioritzat històricament com una llei “natural”. Per això les exigències postfordistes desorienten molt els treballadors industrials tradicionals i –encara més- a la gent que emigra gairebé directament d'entorns precapitalistes, agraris, rurals i inclús gairebé neolítics a altres ja postindustrials i amb mentalitats postmodernes. Com deia agudament Ortega y Gasset en aquests casos “No entendemos lo que pasa, y eso es lo que nos pasa”.

Com destaca Jared Diamond (2013: 331s, El mundo hasta ayer. ¿Qué podemos aprender de las sociedades tradicionales?, Barcelona: Debate): en els anomenats pobles tradicionals "la innovació en qualsevol tècnica o comportament relacionats amb l'entorn natural està considerada com una cosa extremadament perillosa. Hi ha un rang de comportament correcte bastant estret més enllà del qual hi ha el risc ‘d'errors fatals’. En situació precientífica, amb el poc control i coneixement del medi, i sobretot amb poques possibilitats mèdiques o tecnològiques de recuperar-se plenament d'errors i accidents per petits que siguin, innovar comporta córrer riscos molt perillosos i amb conseqüències molt negatives a llarg termini.” 

D’altra banda, tradicionalment es contractava treballadors amb una idea molt delimitada de la tasca concreta a realitzar i com es volia que es fes. Els amos o patrons sabien molt bé com volien ser servits. En canvi, actualment sobretot s’esperen alts rendiments econòmics i hom ha après a esperar que sigui el propi treballador qui descobreixi com es poden obtenir!

Per tant se li concedeix una espècie de “llibertat vigilada” i condicionada a “obsequiar” permanentment nous tipus i formes de rendiments econòmics. Precisament per a que no pugui escapar a aquesta dialèctica i "incentivar-lo", les retribucions són cada vegada més “flexibles”, en funció del rendiment i menys fixes o predeterminades

Per això i en pràcticament totes les empreses, tota contractació laboral més o menys estable comporta avui dia una enorme quantitat d’estudis i argumentacions justificatius, que poc tenen a veure amb “l’alegria” en què tradicionalment es contractava el personal. Con que encara no ha entrat del tot en aquesta dinàmica, en el Brasil i molts països BRICS encara predomina uns tipus de contractacions, que aviat seran força rars.

En general i arreu del món (i d’aquí els estudis i justificacions demanades) hi ha molta angoixa davant qualsevol contractació laboral i –davant l'accelerada "destrucció creativa"- hom vol assegurar-se la rendabilitat de manera obsessiva. Els escenaris econòmics i tecnològics canvien a enorme velocitat i, per tant, hom dubta molt de què els rendiments actuals es mantinguin en el futur.

Tampoc ningú confia que les necessitats i oportunitats avui detectades, ho continuaran sent a mitjà i llarg termini. També per això augmenten els contractes flexibles, a temps parcial, de molt curta durada i retribució segons rendiments obtinguts. En un tipus d'angoixant obsolescència ràpida i inevitable que no s'ha analitzat prou, i que deprimeix profundament els projectes vitals de la majoria de la població.

A partir de l’article “Capitalisme postfordista” de G. Mayos escrit en homenatge a José Manuel Bermudo ("tot continuant les moltes “batalles” compartides") i publicat en La voluntad de la coherencia (Barcelona: Horsori, 2016).



No comments:

Post a Comment