Avui les actituds laborals i
professionals exigides són diverses a la disciplina, passivitat i autocontrol
del fordisme taylorista. Per exemple -conscients de la inestabilitat dels
mercats i de la necessitat de guanyar tant sí com no- avui la formulació i desenvolupament del model desitjat de
treballador cognitiu, de professional i de treball correcte es fa recaure en el
propi assalariat. 'Per això se li paga i contracta’, es ve a dir!
En una "lògica" molt similar, el
fordisme tradicional imposava als treballadors fins les menors manies o valors
dels seus patrons. "Et pago per a què treballis com vull i segueixis els
valors de...!" Per això sovint els treballadors tenien que assistir a
missa o a certs rituals socials-ideològics com si formessin part del propi
treball.
En canvi, actualment, sobretot es valora la capacitat del treballador
per ser creatiu i innovador, i això és una cosa molt nova. Fins i tot és
quelcom contrari a pràcticament totes les experiències de treball, ja que mai
el capitalisme ni ningú no havia demanat creativitat al treballador.
Associar treball amb pèrdua d'iniciativa i autonomia s’ha interioritzat històricament com una llei “natural”. Per això les exigències postfordistes desorienten molt els treballadors industrials tradicionals i –encara més- a la gent que emigra gairebé directament d'entorns precapitalistes, agraris, rurals i inclús gairebé neolítics a altres ja postindustrials i amb mentalitats postmodernes. Com deia agudament Ortega y Gasset en aquests casos “No entendemos lo que pasa, y eso es lo que nos pasa”.
Associar treball amb pèrdua d'iniciativa i autonomia s’ha interioritzat històricament com una llei “natural”. Per això les exigències postfordistes desorienten molt els treballadors industrials tradicionals i –encara més- a la gent que emigra gairebé directament d'entorns precapitalistes, agraris, rurals i inclús gairebé neolítics a altres ja postindustrials i amb mentalitats postmodernes. Com deia agudament Ortega y Gasset en aquests casos “No entendemos lo que pasa, y eso es lo que nos pasa”.
D’altra banda, tradicionalment es contractava treballadors amb una
idea molt delimitada de la tasca concreta a realitzar i com es volia que es fes.
Els amos o patrons sabien molt bé com volien ser servits. En canvi, actualment
sobretot s’esperen alts rendiments econòmics i hom ha après a esperar que sigui
el propi treballador qui descobreixi com es poden obtenir!
Per tant se li concedeix una espècie de “llibertat vigilada” i condicionada a “obsequiar” permanentment nous tipus i formes de rendiments econòmics. Precisament per a que no pugui escapar a aquesta dialèctica i "incentivar-lo", les retribucions són cada vegada més “flexibles”, en funció del rendiment i menys fixes o predeterminades.
Per tant se li concedeix una espècie de “llibertat vigilada” i condicionada a “obsequiar” permanentment nous tipus i formes de rendiments econòmics. Precisament per a que no pugui escapar a aquesta dialèctica i "incentivar-lo", les retribucions són cada vegada més “flexibles”, en funció del rendiment i menys fixes o predeterminades.
Per això i en pràcticament totes les empreses, tota contractació laboral més o menys estable comporta avui dia una enorme quantitat d’estudis i argumentacions justificatius, que poc tenen a veure amb “l’alegria” en què tradicionalment es contractava el personal. Con que encara no ha entrat del tot en aquesta dinàmica, en el Brasil i molts països BRICS encara predomina uns tipus de contractacions, que aviat seran força rars.
En general i arreu del món (i d’aquí els estudis i justificacions demanades) hi ha molta angoixa davant qualsevol contractació laboral i –davant l'accelerada "destrucció creativa"- hom vol assegurar-se la rendabilitat de manera obsessiva. Els escenaris econòmics i tecnològics canvien a enorme velocitat i, per tant, hom dubta molt de què els rendiments actuals es mantinguin en el futur.
A partir de l’article “Capitalisme postfordista” de G. Mayos escrit en homenatge a José Manuel Bermudo ("tot continuant les moltes “batalles” compartides") i publicat en La voluntad de la coherencia (Barcelona: Horsori, 2016).
No comments:
Post a Comment