Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION http://orcid.org/0000-0001-9017-6816    - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Intercons...

Dec 14, 2016

POSTFORDISME COGNITIVISTA: EXIGÈNCIES


L’autocontrol disciplinat i la resta de “virtuts” que presidien la industrialització fordista han canviat profundament en la postindustrial societat del coneixement. Encara que pugui sorprendre'ns, s'ha transformat radicalment l'obrer industrial que –com hem apuntat- va ser pensat com un amorf proletari molt semblant al "home sense atributs" o "sense qualitats" (Der Mann ohne Eigenschaften) del novel·lista austríac Robert Musil (1880-1942).

 
També s'ha transformat profundament l'ideal i la realitat quotidiana de la "mà d'obra" industrial tradicional, que venia a ser una peça amorfa i fàcilment substituïble en la cadena de muntatge fordista. En canvi, el capitalisme cognitiu neoliberal li demana al treballador molt més que l'obediència, l'autocontrol i que “encarni” les "millores" en la seva “actuació” laboral que li ordena el seu capatàs taylorista.
 
En el fordisme, el treballador ocupava el lloc i funció en la cadena de muntatge que se li atorgaven i assumia les ordres i modificacions que de tant en tant se li feien quan es “descobria” com podia rendir més si feia això enlloc d’allò altre. S'esperava per descomptat que l'obrer sense protestar fes exactament el que se li demanava, ja que en cas contrari era acomiadat. Notem doncs que en la societat industrial, el model de treballador i de treball correcte venia imposat i definit a la persona des de fora. 

Metròpolis de Fritz Lang i Charles Chaplin a Temps moderns van visualitzar genialment la relació habitual entre el dirigent taylorista, els capatassos i els treballadors en una fàbrica fordista: el dirigent taylorista calculava ells paràmetres maximitzadors de la producció i els comunicava als capatassos que –a peu de cadena de muntatge- els ordenaven als treballadors i vigilaven que aquests obedientment els executessin amb total precisió.
 
Karl Marx va analitzar perfectament el tipus d’alienació i fetitxització que aquest tipus de treball fragmentat, repetitiu i gens creatiu provocava en els treballadors.
 
Encara que no sempre és per a millor, això ha canviat profundament en la societat postindustrial del coneixement i de les noves tecnologies informàtiques. És una societat sempre en permanent competència turboglobalitzada entre totes les empreses, bancs, sectors... i també (això encara ens sorprèn!) entre tots els treballadors o professionals d'arreu de la Terra. Doncs avui l'equilibri homeostàtic d'èxit i fracàs, de riquesa o pobresa, d'efectiva inclusió o exclusió, etc., es juga a nivell mundial i a una enorme velocitat.
 
Per això i a diferència de la cadena de muntatge tradicional, l'actual societat postfordista del coneixement exigeix ​​una formació i actituds molt diferents a les que hem comentat. Avui s’exigeix sobretot:
 
-      proactivitat;
 
-      capacitat per a la innovació;
 
-      alta formació i efectiva alfabetització que inclou les noves tecnologies;
 
-      treball intel·lectual fins i tot en tasques menors;
 
-      desig de destacar i diferenciar-se de la resta de treballadors;
 
-      autonomia i capacitat d'autogestió del temps, de l'esforç i de les pròpies tasques;
 
-      constant concurrència amb altri i amb si mateix!;
 
-      capacitat de preveure i anticipar les tasques rellevants sense esperar l’ordre;
 
-      impaciència i ambició social;
 
-      caràcter adequat per compatibilitzar la iniciativa pròpia i aliena en treballs de grup;
 
-      cal saber parlar, comunicar, interactuar... no com en la cadena fordista.
 
-      empatia i focalització en l’emotivitat humano-grupal. Per això Michael Hardt i Antonio Negri (2004: 137, Multitud : guerra y democracia en la era del Imperio) destaquen que avui “es inevitable que también intervenga el factor afectivo en la relación entre las partes que se comunican […], además de transmitir información, deben conseguir que la noticia sea atractiva, interesante, deseable”. Aquesta idea és clau perquè mostra que els treballs de cura formen part del cognitarisme actual: ja no es tracta  només de rentar el malalt –per exemple- sinó a més d’aconseguir que empatitzi i se senti humanitzat.
 
-      capacitat de gestionar-se un mateix i a llarg termini els objectius, la formació i el desenvolupament personals...
 
-      generar un àmbit “comú” col.laboratiu (incloent els afectes –Spinoza-) és la base de la productivitat (que ja no és tan serial com en el fordisme).
 
-      S’associa a la biopolítica, el biopoder i el control de subjectivacions i poblacions.
 
Com sintetitza Zygmunt Bauman: actualment "els nostres acords són temporals, passatgers, vàlids només fins a nou avís".  
 

A partir de l’article “Capitalisme postfordista” de G. Mayos escrit en homenatge a José Manuel Bermudo ("tot continuant les moltes “batalles” compartides") i publicat en La voluntad de la coherencia (Barcelona: Horsori, 2016).
 


 

No comments:

Post a Comment