TREBALL: CÀSTIG EXPIATORI O PIETAT PRODUCTIVISTA?

La sacralització capitalista de la riquesa (Onfray) és relacionada amb la desacralització il.lustrada de la religió. Perden impacte els components tradicionals de la vida associats a la religió, mentre que -sovint inadvertidament- moltes noves realitats com el treball adquireixen un "vernís" absolut i inqüestionable que s'assembla als manaments divins. 

Paradoxalment, ambdós processos inversos van ser possibilitades per la prèvia sacralització religiosa del treball i la riquesa (tesi de Max Weber que podem perseguir en Bacon, Baxton i molts altres). D'aquesta manera, es supera la tesi més tradicional, cristiana i medieval que remet al Gènesi bíblic. I el treball deixa de ser considerar un càstig diví que calia expiar i que era resultat del pecat original i la consegüent expulsió del Paradís. 

Certament el cristianisme feudal hi havia afegit un matís molt significatiu i discriminador: el treball no era del mateix tipus per a tots els estaments socials sinó que responia a la famosa divisió tripartita de les funcions socials. El treball productiu era considerat una tasca “natural” i pròpia només de l’estament dels “laboratores”.

En canvi dins de l’organització feudal, no tenien que veure amb el treball productiu les ocupacions pròpies dels dos altres grans estaments: la defensa guerrera dels “bellatores” aristòcrates i la lluita per la salvació de les ànimes i la fe que era tasca dels “oratores” eclessiàtics.

A través d’una significativa legitimació religiosa en el calvinisme, puritanisme, anglicanisme i altres corrents protestants, el treball passarà a ser vist com un signe de pietat i –inclús- de predestinació divina. Llavors i gràcies a aquest important canvi, la idea de que cal treballar i que això és bo, un manament diví i no un càstig expiatori s’estén a tots els estaments socials, incloent aristòcrates, burgesos i religiosos.

Significativament i apartant-se de les interpretacions productivistes, l’Islam sembla mantenir vinculada la idea d'esforç o jiyad a les vessants religioses de pietat, proselitisme, antihereticisme i antidescreença. S'han comentat molt els aspectes encara guerrers que avui hi ha en les concepcions més populars de jiyad.

A Occident però s'imposa -superant el rebuig al treball del catolicisme i de l’aristocràcia espanyola que es veu al Quitxot- que en endavant tots els estaments i classes socials han de treballar o –dit d’una altra manera- han de demostrar que s’esforcen productivament i compleixen el manament sacralitzat que presideix l’economicisme capitalista. 

Així p.e., uns s’esforçaran per demostrar la seva probitat a través del seu èxit en les professions lliberals (advocats, metges, professors...), amb activitats científiques no remunerades (científics amateurs tant importants en la primeres etapes de la Royal Society) o amb els antecedents de l’actual empreneduria (que ha esdevingut obsessiva i per a tothom!).

Com veiem, des de l'època que analitza l’Ètica protestant i l’origen del capitalisme de Max Weber, el treball més que “expiació”, és sobretot senyal de pietat i de predestinació. Això sí, sens dubte, més endavant a mesura que augmenti la desacralització religiosa moderna serà senyal entre secular i resacralitzada -com diu Saragossa- “d'una nova religió: l'economicisme”. Walter Benjamin ja fa un segle va avisar que el capitalisme havia esdevingut sacralitzat i una nova religió.

Al post INFERNS CAPITALISTES hem vist com el capitalisme reprodueix avui situacions assimilables als cercles de l'Infern de Dant. Saragossa apunta que inclús té la seva “patrologia” i “Pares de la seva Església: Fons Monetari Internacional, Banc Mundial del Comerç, Organització Mundial del Comerç, Banc Central Europeu, Banc Europeu d'Inversions o economistes especialitzats”, nous “dogmes teològics al voltant del credo econòmic” i nous “pecats” antieconomicistes. També hem vist que el capitalisme té avui els seus propis cercles de l'infern.