Walter Benjamin avisava
lúcidament que “tot el patrimoni cultural [...] té inevitablement un origen en
què no pot pensar. Aquest patrimoni deu el seu origen no només a la suor dels
grans genis que l’han creat, sinó també a l’esclavitud anònima dels seus
coetanis. No existeix document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie.”
Amb similar inquietud, Bertolt Brecht es preguntava amb sarcasme: “Un triomf a
cada pàgina [dels llibres d’història]. / Qui en preparava els banquets? / Un
gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?”
Hem d’acceptar, amb Benjamin
i Brecht, que la cultura i la incultura, el coneixement i la barbàrie, soler
ser terriblement properes i, sovint, sagnantment indestriables. També en la turboglobalitzada,
postindustrial i neolliberal “societat del coneixement”, s’hi amaguen nous
tipus de barbàrie, ja siguin banalitzats, ja siguin legitimats per estranyes
“necessitats”. Fàcilment els avenços en coneixement i cultura esdevenen poderosos
agents de barbàrie ("Coneixement i cultura. Agents de barbàrie?", CIDOB-United Nations University, 2012, en castellà i en anglès).
Quan la “voluntat de
poder” domina totalment “l’aspiració al saber” (recordeu la màxima de Francis
Bacon “saber és poder”), fàcilment es passa de proclames de progrés a noves
formes de dominació. Llavors –com apuntava Clausewitz- el “coneixement” i la
seva capacitat tecnològica poden ser simplement nous mitjans per a continuar
fent la guerra d’una altra manera i així estendre la barbàrie.
