Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Feb 14, 2016

CIVILITZACIÓ A MÉS DE CULTURA


Catalunya viu un moment clau en la història de la seva civilització. Per què parlar de "civilització catalana” a més de “cultura catalana"? Així -com diu el Doctor Mayos- remarquem més que ens volem atenir especialment als fets i creacions col·lectives, públiques i institucionals dels catalans i/o que s'han succeït a Catalunya amb una mirada que vagi més enllà del mer interès arqueològic, reductivament patrimonial, allunyada de la vida i del present.
Per poder afrontar un futur sobirà ens cal prendre consciència i actualitzar-nos -com tots els països i pobles fan o haurien de fer-com a part essencial del "patrimoni humà comú". Així podrem ser cridats alhora "civilitzats" i "cultes", "cultivats", amb "cultura". I és per això que hem volgut saber el parer d’un dels nostres més reputats filòsofs, en Gonçal Mayos, professor titular de filosofia en la Universitat de Barcelona.

Mayte Duarte.- Cultura i civilització van sempre unides?

Gonçal Mayos.- Cultura i civilització no signifiquen el mateix i precisament per això no sempre van juntes. No són dos termes sinònims doncs -fins i tot acceptant que no hi ha sinònims perfectes- aquestes dues paraules tenen significats bastant diferenciats -i cadascú prou interessant- com per evitar confondre-les.

Per això i històricament, la distinció entre "cultura" i "civilització" ha estat reelaborada llargament a través d'un complex debat des d'almenys el final del segle XVIII. A més, tot i que semblava que aquesta distinció s'havia oblidat últimament, s'ha revitalitzat a partir del polèmic "xoc de civilitzacions" plantejat per Samuel Huntington. Apuntem breument els matisos i significats que les separen.

Tradicionalment el terme "civilització" es reservava sobretot per als aspectes col·lectius, públics, objectivats, intersubjectius i materialment constatables. En canvi la paraula "cultura" s'utilitzava especialment per als aspectes personals, subjectius, mentals o espirituals, que manifesten el caràcter personal singular i la seva vàlua particular. Per això Inmanuel Kant afirma en 1784 que "la idea de moralitat pertany a la cultura", mentre que "els costums en qüestions matrimonials i de decència exterior és el que s'anomena civilització".
 


En definitiva, els costums públiques i les institucions sociopolítiques des de les lleis als museus d'un país formen part sobretot de "la seva civilització"; mentre que més aviat pertanyen a la "cultura" el coneixement mental actualitzat i subjectiu de les persones, així com les especificitats particulars dels seus grans clàssics. D'acord amb aquesta distinció Norbert Elias va anomenar el seu famós llibre "Sobre el procés de civilització". Doncs el seu tema principal és l'evolució de les estratègies socials per pacificar la vida social controlant instints, desitjos, hàbits i comportaments dels individus.

Podem contraposar per tant una certa Kultur més immaterial, intangible, subjectiva i personal, s'enfronta a una Zivilisation més material, tangible, institucionalitzada i col·lectiva. Però ambdues són similarment necessàries per a l'espècie cultural i hipersocial que -segons ciències com la sociobiología- és la humanitat. Per ells els humans imprescindiblement hem de construir un complex reconeixement sociocultural basat en el patrimoni compartit, que cada generació ha de reabsorbir i aculturitzar-s'hi.

Això marca gran part de la complexitat humana, ja que -com destaca Bruno Latour- la ciència, la tecnologia, la cultura, etc. avancen a través d'inseparables dialèctiques que vinculen actors humans individuals i col·lectius, artefactes i possibilitats materials, i teories-conjectures (el "món-3" de Karl Popper). En aquesta línia, l'arqueòloga Almudena Hernando considera que hi ha una "relació fractal" entre la cultura material i la immaterial-simbòlica, entre l'ordre social i la subjectivitat dels seus membres, en tant que són diferents nivells en què s'observa una anàloga estructura.

Ja filòsofs clàssics com Hegel -mostrant que el seu "idealisme" ha estat malinterpretat- consideraven la "propietat" com a necessària per al desenvolupament integral humà. La idea subjacent, que els estudis actuals mostren bàsicament encertada, és que els humans necessiten inevitablement assumir i projectar-se en un patrimoni alhora material i posseït simbòlicament per desenvolupar-se plenament en el sociocultural, reconeixement individual i ser reconeguts col·lectivament.
 

 Seguint a Axel Honneth, constatem que les diferents facetes del reconeixement social, cultural i polític pressuposen àmbits adequats de Zivilisation material, tangible, institucionalitzada, col·lectiva, "monumental", "encarnada" i -si es vol- "fossilitzada" en "opus" concrets i llegats d'actes creatius realitzats en el passat. Ara bé aquests són condició perquè també pugui brollar i actualitzar-la Kultur immaterial, intangible, simbòlica, subjectiva i personal.

El reconeixement ple té com a condicions de possibilitat aquests diferents tipus de "patrimoni", "possessió", "apropiació" i "tradició" que -significativament- tenen la mateixa etimologia respectiva que "pater", "posse" o "poder", "propi" i "trade" o "comerç". Hannah Arendt distingeix tres tipus d'activitats per les quals la humanitat no només sobreviu sinó a més defineix la seva "condició" i -a través de les quals- es reconeix: Labor-Arbeit, Work-Herstellen-Poiesis i Action-Handeln-Praxis. Doncs bé, aquests tres tipus -com les dicotomies anteriors- pressuposen una certa relació amb el "patrimoni" cultural, el qual classifiquen i especifiquen.

Només integrant aquests aspectes -de vegades no correctament vinculats- podem aproximar-nos a una versió interdisciplinar, sintètica, holista i "macrofilosòfica" de la realitat sociocultural contemporània del "patrimoni" i del reconeixement. Doncs la visió tradicional del patrimoni cultural humà solia respondre a una selecció molt parcial i unilateral. Per això hem d'ampliar la noció de "patrimoni", cultura i civilització explicitant i valoritzant allò que no ha estat pensat com a tal, el que ha estat obviat, amagat i diferit, però és clau per al autoreconeixement humà.
Així s'evidenciarà que patrimoni, cultura i civilització és tot allò que permet a la humanitat reconèixer-se en la seva complexitat, diversitat, riquesa i pluralitat. Així ens aproximem a una definició més completa, integrada i interdisciplinària, i superem antigues parcialitats i dicotomies. Per exemple: lo material per sobre de l'immaterial, limitar-se a l'alta cultura obviant la popular, etc. Així podrem incloure i conceptualitzar aspectes que tradicionalment no han estat pensats, que han romàs ocults o que -fins i tot- han estat exclosos del patrimoni, civilització i cultura humans.

Com es pot veure, no cal confondre la distinció entre cultura i civilització amb el programari i el maquinari. Aquests dos han de coincidir tant en la civilització com en la cultura, ja que cap d'elles no pot existir de forma completament immaterial. Ara bé, la més important diferència rau com veurem en què -diguem-ho així- la civilització es pot veure reduïda a un ordinador i el seu programa apagats! i sense la força vivificadora de l'electricitat actualitzant el programari en aquest maquinari. En canvi, la cultura necessita les tres coses per ser i realitzar plenament la seva potencialitat: ha de tenir un maquinari, també un programari i tots dos funcionant "en temps real" per la "força vivificadora" de l'electricitat.

En contrapartida i per això mateix, la "civilització" pot sobreviure encara que sigui d'alguna manera deficitària- quan la "cultura" ja no pot existir. Precisament perquè la cultura té una existència de vegades molt etèria i vinculada a les persones que "la cultiven", necessita concretar-se i institucionalitzar pública i materialment en institucions "civils, cíviques i ciutadanes" que acullin, mantinguin i protegeixin el "patrimoni cultural" i la cultura més immaterial i subjectiva. Doncs en puresa la "cultura" només persisteix en la mesura que viu i és pensada per persones; mentre que la "civilització" manté molts dels seus monuments i grans signes fins i tot quan la gent i la humanitat han desaparegut totalment.
 



A més no hem d'oblidar que ésser "culte" és sobretot una qualitat i un mèrit personal. Per això pot aparentar-se però -en última instància- remet al "cultiu de l'esperit" que un mateix hagi dut a terme. Mentre que en canvi la "civilització" és la plasmació pública, col·lectiva i material que s'ha aconseguit gràcies al fet que molta gent culta (de fet generacions senceres) ha anat edificant una mena de "ciutat" (una "civilització") compartida precisament per que la cultura subjectiva no desaparegui quan mori la persona que l'ha "conreat".

Per exemple un pastor illetrat pot tenir una enorme cultura personal sobre la naturalesa i el seu entorn. Però si mor solitari i sense construir un entorn cívic col·lectiu durador (cosa que ja és més aviat "civilització"), senzillament no deixarà rastre o tan sols una memòria difusa que també anirà desapareixent a mesura que ho facin els que el van conèixer personalment.

Podem dir doncs que per perviure duradorament la cultura necessita convertir-se en civilització i així poder mantenir el "patrimoni" engendrat. Ara bé paral·lelament -per ser viva, desenvolupar-se i actualitzar-se humanament- una civilització necessita ser conreada personalment per la gent, per poder penetrar i vivificar els seus esperits, i ser vivificada per ells.
En cas contrari la "civilització" i el "patrimoni" pot reduir-se simplement a aquests monumentals edificis ruïnosos i aquestes carrers buits (o plenes de turistes aliens a la "cultura" real de la gent que els va edificar) de Palmira, Luxor, la Muralla Xina o al Machu-Pichu. Allà únicament el visitant amb gran cultura personal podrà comprendre i imaginar-mínimament la "cultura" i la gent que va crear aquests signes avui ruïnosos i muts de "civilització".

Recordem el conegut discurs que Napoleó va dirigir les seves tropes a 1798 durant la campanya d'Egipte. Els va dir: "Soldats: inicieu ara una conquesta, les conseqüències són incalculables per a la civilització". I certament aquesta conquesta va tenir enormes conseqüències per a la "civilització", encara que relativament poques -pel que sembla- per a la cultura personal dels soldats. Una altra cosa va ser -això sí i sens dubte- per als savis que també Napoleó va portar amb si per estudiar l'antiga civilització egípcia.
 
Però segurament això no va ser igual -per exemple- per al grup de soldats que es van entretenir a disparar al nas de l'Esfinx, destruint el que havia resistit durant mil·lennis els embats de la sorra i el vent. Similarment passa amb atemptats més contemporanis com els recentment perpetrats per Estat Islàmic a l'Iraq i Síria. Com veiem, lamentablement "civilització" i "cultura" no sempre van unides, perjudicant el "patrimoni humà" que és de tots.

Una cosa semblant pot dir-se fins i tot dels llibres i els escrits. Com explica bellament Umberto Eco al final d'El nom de la rosa, moltes vegades de la vida tan sols s'han salvat -com l'incendi d'una biblioteca-: "fragments, cites, períodes incomplets, monyons de llibres." Això tan sols queda de la "civilització" que aquella mítica biblioteca conservava i de la "cultura" de la gent que la va construir.
Però comenta lúcidament Adson -el narrador del llibre-: "Quan més rellegeixo aquesta llista [que hagi estat salvat en l'incendi], més em convenço que és fruit de l'atzar i no conté cap missatge. Però aquestes pàgines incompletes m'han acompanyat durant tota la vida que des de llavors m'ha estat donat viure, les he consultat sovint com un oracle [...] i tampoc sé ja si el que ha parlat fins ara he estat jo o, en canvi, han estat ells [els fragments sempre rellegits] els que han parlat de la meva boca. "

En definitiva, ens ve a dir Eco aquelles restes fragmentàries de "civilització" han estat capaços de vivificar la "cultura" (i la vida) de qui els llegeix, inquireix i conserva en la ment. Només llavors realment "civilització", "cultura" i "patrimoni humà" van unides. Però amb facilitat: el "patrimoni" jeu abandonat; la "civilització" no té qui l'actualitzi, la vivifiqui o "conreï"; i la "cultura" no troba com perviure en forma relativament més persistent de "civilització" i "patrimoni". Com veiem, llavors lamentablement, "civilització" i "cultura" no van unides, i la humanitat perd part essencial del seu "patrimoni".

Precisament per això en el llibre La societat de la ignorància, hem denunciat la incultura, la sensació de precarietat existencial i el desconeixement que està creixent en la gent; paradoxalment sota l'esplendor "civilitzador" d'Internet i la societat del coneixement, i enormes biblioteques i la creixent museïtzació del patrimoni. Doncs moltes vegades ningú no es fa realment càrrec de la "cultura". Llavors només es relaciona amb la "civilització" i el "patrimoni humà" d'una forma merament mecànica i inconscient. Llavors el comú, que pot ser tan enriquidor, manca d'interès i fins i tot de veritable valor per a molta gent. Els ciutadans -cada vegada més- tendeixen a tancar-se en la privaticitat, amb la seva "propietat privada" i en "la seva" hiperespecialització professional i laboral.

Mentrestant, queda cada vegada més oblidat, aliè i menyspreat  el comú, el "patrimoni humà", la "cultura" o la "civilització" construïts entre tots i que a tots afectwn. Llavors la gent manté una important professionalització laboral (doncs sinó ingressarien en el creixent nombre d'aturats) i fins i tot malden per un "turisme" aparentment "cultural", però en el fons es desentenen del comú "cultural", col·lectiu, cívic i "polític" en el bon sentit dels termes...
És a dir, la gent –renunciant a la cultura i a cultivar-la- té ja molt poc contacte real i profund amb el construït entre tots, amb el patrimoni comú, amb la pròpia civilització... que queden solitaris, plens de pols i en ruïnes encara que no ho sembli.

En aquest cas, potser s'és encara "civilitzat" en el sentit de gaudir o d'haver heretat una gran "civilització", però no és culte ni es té "cultura", ja que realment no s'ha cultivat ni actualitzat personalment aquesta civilització. I això cada vegada passa més evidentment en el nostre temps. Segurament aquests rulls i rics turistes dels Estats Units i altres poderosos països "avançats" que visiten països aparentment més pobres, poden presentar-se a si mateixos com "civilitzats" davant dels vilatans (que tan sols conserven les ruïnes de la seva antiga populosa "civilització"). Però moltíssimes vegades en absolut aquells tenen tanta cultura com aquests. Doncs, com en l'exemple del pastor, els vilatans avui potser no tinguin tan poderoses institucions econòmiques, culturals, polítiques i socials com aquells, però potser sí que coneixen millor el seu entorn i s'han cultivat més profundament.

Veiem doncs que ser "civilitzat" és un "valor" més col·lectiu que no personal o individual. Diu més de la pròpia societat, del seu poder i de les seves institucions que no de la persona concreta. Per això "la civilització" se sol manifestar també en signes públics i formals com la vestimenta, les "maneres", el llenguatge usat, la capacitat econòmica, el "patrimoni" objectivable, les ambaixades i altres institucions que "responen per" o "atenen" les necessitats dels seus ciutadans. Per això, molts turistes poden passar per ser "els civilitzats", tot i ser personalment miserables i incultes.

També per això avui i amb les colonitzacions la gent anomena "civilitzat" o considera com a signes de "civilització" en detriment d'altres certs costums, formes de relacionar-se i de viure, de cuinar o de construir, tecnologies i "capital social"... que en realitat són capacitats, patrimonis o herències col·lectives, més que habilitats, mèrits o fruits del "cultiu" personal. Per això veiem també que moltes vegades es menyspreen de manera totalment injusta autèntiques conquestes personals. Ens referim per exemple a: valors, capacitats, habilitats, sensibilitats i consciència "cultivades" i desenvolupades efectivament per un mateix.

A tals injustícies s'oposaven precisament Dante, Petrarca i Boccaccio quan reivindicaven el "gentil cuore" davant de la freda, heretada i gairebé morta "civilització" ostentada per aristòcrates. Aquests presumien injustament d'allò que no havien conreat pròpiament en si mateixos i que -tot i això- creien que els donava una superioritat davant gent que sí que ho havia fet i es consideraven presumptament "més civilitzats".
Dante, Petrarca, Boccaccio i molts savis renaixentistes reaccionaven així a una indiscriminada acusació de "vulgaritat" i de ser "poc cultivats", per part d'aquells que en realitat tan sols es beneficiaven d'un afortunat naixement i d'antics èxits de la seva classe. Per això Walter Benjamin avisava que "Tot monument de cultura, també ho és de barbàrie", Horkheimer i Adorno mostraven la perversa dialèctica que converteix el que hauria de ser il·lustració alliberadora en mite opressiu i Voltaire es lamentava que -de vegades- "La civilització no suprimeix la barbàrie, la perfecciona"
 
 
 

1 comment:

  1. Ramon Cr Em sembla una reflexió molt interessant i crec que no puc rebatre els pensaments del munt de savis que ens aportes, però permetem que expressi el que jo tinc asumit com diferència entre cultura i civilització.
    Hi ha una cultura subjectiva, de l’esperit. Està relacionada amb l’educació, la formació o l’ensinistrament, que es la base en la qual es forma el ser humà com a tal. Una persona amb cultura és aquella que s’ha cultivat adquirint determinats coneixements i modus. Però també hi ha una cultura objectiva, social i material que va des dels cultius agrícoles fins a tot el patrimoni artístic.
    La primera idea, metafísica, que tenim de cultura, és l’oposició entre el que és natural i el que és artificial.
    El procés de l’activitat humana s’objectiva en béns i símbols. La vida humana es continua transformació de béns culturals al mateix temps que naixem en un entorn cultural determinat transmès per la tradició, però això no és suficient, la cultura no és tan sols el conjunt d’allò que es crea o transforma, és també l’acte de la creació, d’aquesta transformació.
    Encara que les expressions com: «és una persona culta», «té molta cultura», etc. Siguin freqüents sense crear cap ambigüitat; en el text escrit la paraula ‘cultura’ fa referència, per antonomàsia, a la cultura objectiva.
    Per a molts els termes ‘cultura’ i ‘civilització’ signifiquin el mateix, alguns reserven el terme ‘cultura’ per la cultura subjectiva i el de ‘civilització’ per l’objectiva. Crec que és el que es pot concloure del teu article. (Potser no l’he llegit amb prou profunditat)
    La cultura, entesa com objectiva, cal analitzar-la des d’un punt de vista històric i dialèctic en què el concepte ‘civilització’ aporta un caràcter jeràrquic a la cultura. Hi ha un procés de civilització en el que la diversitat de cultures convergirà en un hipotètic equifinal de les cultures, un punt on confluiran totes en una única cultura Universal.
    Si bé aquesta visió teleològica pugui ser utòpica si és cert que hi ha un procés on la civilització (civitas) representa l’estat més desenvolupat de les cultures primitives.
    La cultura és doncs la integració de totes les activitats humanes com un tot canviant, transformant-se contínuament en el procés de civilització, de globalització. La cultura, així vista, no és independent de la seva història, evoluciona integrant els béns culturals heretats amb les noves maneres de fer.
    No vull allargar-me més encara que deixo en el tinter el debat que enceta aquesta visió dialèctica i materialista de la cultura que ens crea un món amb una gran diversitat de cultures, totes immerses en el procés de civilització, lluitant per preservar les característiques particulars de cada una d’elles. En aquest camp hi podem trobar des del relativisme cultural fins als integrismes més acèrrims.
    Gràcies per fer-me pensar en aquests temes que tenia en el calaix.

    ReplyDelete