Aug 11, 2014

ESPECTACLE, DOMINI I ALIENACIÓ



L’oci i el turisme s’estan convertint en un nous tipus de domini i alienació? Les societats avançades són societats de l’espectacle i han passat, d’alienar sobretot a través del treball fordista, a alienar inclús a través del temps lliure? El turisme, el cinema, el consum i les diverses formes de diversió són avui les principals eines de dominació i disciplinació? 

Avui que la societat té un gran nombre d’aturats molts dels quals ho són crònics o de llarga durada, cal dominar i alienar sobretot fora del treball? Donada l’estructura i situació actual del capitalisme turboglobalitzat molta gent no té treball i per tant no són disciplinats per l’empresa ni durant la jornada laboral. Cal doncs disciplinar-los i conduir-los amb mecanismes que ja no són en el treball i la producció, sinó amb dispositius vinculats al consum, el lleure i la diversió? 

Certament avui no tothom treballa, però aparentment tothom té alguna relació amb els mitjans i dispositius que gestionen el descans, la diversió i el desenvolupament personal (les tres “D” teoritzades per Dumazedier). És lògic doncs que la dominació, la disciplinació i l’alienació es desplacin –si volen ser efectives i universals- del treball productiu al descans, a la diversió i al desenvolupament consumístics?

És lògic com va anticipar Guy Debord, criticant Marx, que actualment l’enorme trampa i fetitx ja no s’estructura al voltant de la mercaderia ni del treball, sinó en l’espectacle i en el simulacre (Baudrillard) en tant que els únics capaços d’apoderar-se de tota la vida quotidiana sense excepció? Inclús els sabers hiperespecialitzats i convenientment aïllats entre si poden col.laborar a convertir el turbocapitalisme cognitiu i postindustrial en una “societat de la ignorància” que desempoderi i alieni el conjunt de la població?

Tothom sospita que avui molt de l’esforçat turisme que fem (inclús
el més cultural) juga más a favor de la “societat de la ignorància” que no "del coneixement”. Com diu Lluís Soler, avui el turisme esdevé “un dels màxims exponents” de “capital cultural” (Pierre Bourdieu) que atorga “prestigi” i “esdevé un exponent de la ‘sensibilitat’ i de la ‘distinció’ de l’individu”. Però el barroer galimaties, ple de tòpics, i l’escandalosa vanitat que sovint genera semblen més propers sovint de la societat de l’espectacle i de la ignorància, que no de la “del coneixement”.

Ara bé, que avui la dominació i disciplinació s’organitzin sobretot al voltant de l’espectacle i de simulacres, no les fa menys reals, efectives, alienants i fetitxitzadores. Lipovetsky i Lluís Soler ens recorden que tenen tota la virtualitat de la realitat o, inclús, de la hiperrealitat. Per això avui, ja no són tan importants la major part dels mecanismes i dialèctiques que Marx va mostrar actuant al voltant del treball industrial i de la fetitxització de la mercaderia. A les societats avançades, el capitalisme té avui una naturalesa cognitiva i postindustrial que supera en gran mesura les cadenes de muntatge fordistes i tayloristes que va denunciar Charles Chaplin a Temps moderns.


Per això no ens ha de sorprendre que les formes de dominació i disciplinació es transformin de manera similar. És lògic que la font d’alienació es desplaci i -ara- els dispositius de dominació s’executin sobretot en altres esferes més apropiades a la postindustrialització cognitiva i a la societat de l’espectacle i de la ignorància. Més que mai abans, el descans, el lleure i l’oci; la diversió, el turisme i l’espectacle; la formació, la informació, el coneixement i el desenvolupament personal... i amb ells tota la vida quotidiana passen a ser àmbits on la societat actual es garanteix la seva reproducció, legitimació i hegemonia.

Seria ridículament ingenu pensar que durant l’estiu i les vacances també els dispositius de dominació, alienació i fetitxització “fessin vacances”... o se n’anessin a “fer turisme”. La realitat més aviat és la contrària: mai no poden descansar ni afluixar el seu influx, sinó tal vegada tot cauria i –en tornar de vacances- res ja no seria com abans

Llavors s’hauria complert la gran “situació” subversiva i revolucionària que cercava la Internacional Situacionista. Llavors, havent parat per un moment la seductora i invencible alienació de l’espectacle, la gent se sentiria com els esclaus alliberats de la caverna de Plató: enlluernats pel sol de la realitat i la vida, i -lliures d’ombres i fantasmes- obligats a iniciar noves experiències i projectes, una nova vida, una nova societat, una nova manera de relacionar-se, una nova política...

Si per un moment el poder alienador de l’espectacle parés,

se n’anés de vacances o de turisme, la revolució seria inevitable i brollaria imparable. Així pensaven Debord i els situacionistes, i per això el seu gran objectiu era crear una “situació” que desmuntés o bloquegés el poder de “l’espectacle”... encara que fos per un instant.

Però de moment la situació sembla més aviat la contrària: la fetitxització, alienació i reproducció de la dominació són arreu permanents i universals. Inclús es realitzen durant l’oci, el descans i el turisme! No ens han d’estranyar doncs la constant i creixent fetitxització d’experiències que presideix avui el turisme obligatori. Han esdevingut, a més, experiències precuinades higiènicament i disposades liofilitzadament per a ser consumides amb mínim risc de que puguin ser displaents o inclús autènticament “experiencials”. 

El motiu és clar: avui el turbocapitalisme cognitiu va més enllà de l’industrial perquè, no només ha colonitzat el món de la producció i del treball, sinó tota l’esfera humana i vital (aquesta és una arrel normalment negligida de la biopolítica). Colonitza la “vida quotidiana” (Henri Lefebvre) del temps laboral i de l’oci familiar adjacent, a l’igual que la “vida aparentment extraordinària” de les “grans” vacances, dels “viatges” i del turisme.

Ja tot és pràcticament igual: tant la “vida quotidiana” de “cada dia”

(valgui la redundància) com el simulacre de “vida extraordinària” des aparentment “excepcionals” estiu, vacances, “viatges” i turisme. També aquest pretès “temps lliure” o de lleure, passa a ser així fetitxitzat i estressant temps “productiu” de domini i alienació. Passa a incloure's –encara més que el treball fordista- entre els dispositius de la societat de l’espectacle.

Durant uns dies o setmanes, estem obligats a una nova “esclavitud”, a fer “treballs turístics forçats” i som condemnats a un nou tipus d’alienació, stress i consum en molts sentits estakhanovistes. En el turbocapitalisme cognitiu i postindustrial res no pot descansar ni ningú no pot parar... Tot és en permanent canvi, en accelerada destrucció creativa.

L’oci, el descans i el lleure d’altres èpoques, avui han esdevingut impossibles i substituïts pels simulacres altament “productius i alienadors”. L’espectacle és omnipresent, omniscient i omnipotent. Ell, com la massa i l’energia, ni es crea ni desapareix, només es transforma i controla la transformació de tot segons les seves lleis... ¡Estem apanyats!

 


1 comment:

  1. Hola Gonçal,

    Hi coincideixo plenament. Només voldria afegir un parell d’elements que, possiblement, serveixin per a naturalitzar aquest procés en virtut del qual el turbocapitalisme actual colonitza no només “el món de la producció i del treball, sinó tota l’esfera humana i vital”, és a dir, per a donar-li una aparença de fenomen objectiu, inevitable, inherent a la naturalesa humana; en definitiva, per a fer-lo aparèixer com quelcom “natural”.
    El poder, avui, juga més que mai a estimular, encarrilar, parametritzar i gestionar impulsos, desitjos, anhels i emocions. Allò més pulsional, més irracional inclús, és objecte predilecte de curoses estratègies de marketing i de les tecnologies més sofisticades. Unes estratègies que, d’altra banda, es veuen sovint reforçades per la nostra col•laboració activa i fins i tot entusiasta, en tant en quant intuïm que, en una societat on el consumisme és el paràmetre màxim de la l’èxit i la via privilegiada per a socialització, no ens podem permetre quedar al marge de l’univers en constant expansió de noves sensacions i vivències. Ara bé, estem habituats a concebre els impulsos i les emocions com allò més genuí, més subjectiu, més autèntic, més “natural”. Per tant, se’ns fa difícil prendre consciència del fet que les nostres reaccions més immediates i menys conscients o reflexives no només no romanen al marge de la influència del nostre entorn cultural i social sinó que, com bé exposa Eva Illouz, és justament a través de llur –si més no, aparent- espontaneïtat, visceralitat i inconsnciència que aquest entorn ens influeix d’una manera més profunda i incisiva. L’amígdala, les hormones, el nostre “cervell repitilià” i, en definitiva, la biologia, esdevenen, avui, les vies principals d’accés al domini... en bona part gràcies a que no ho sospitem.
    D’altra banda, el turbocapitalisme cognitiu actual té una fabulosa capacitat per a neutralitzar i, sobretot, reconduir i encarrilar qualsevol crítica, conducta o moviment que se li oposi. Els moviments d’alliberament sexual, les lluites pel reconeixement de tota mena de col•lectius fins ara oprimits o marginalitzats, l’ecologisme, el desig de retornar a estils de vida naturals o la recerca de noves vies d’espiritualitat, entre d’altres fenòmens que en origen tenien una voluntat de rebel•lió, esdevenen, paradoxalment, nous nínxols del mercat, més encara, el poder s’apropia de llurs discursos, neutralitzant-ne els aspectes més perillosos i guanyant, així, nous espais de legitimació. Com ja entreveia Marcuse, avui estem ben lluny del potencial emancipador de la dialèctica a què Marx feina tant referència; més aviat el contrari: ara sembla que les tensions dialèctiques serveixin per a donar més força –i, sobretot, més legitimitat, a les estratègies (post)modernes de control.

    Lluís

    ReplyDelete