PODERS BONS?

Hi ha poders legítims i benèfics? Cal superar les identificacions habituals del poder o l'autoritat amb despotisme, dictadura i opressió? Cal admetre que -igual com hi ha poders i autoritarismes antidemocràtics- hi ha també poders democràtics i autoritats legítimes?
 

 

Té raó el filòsof Joan Morro i molts altres en què sovint l’autoritarisme pot ser fruit de la manca d’autoritat? Encara més, moltes vegades només l’existència de legítima autoritat (el sentit llatí d’auctoritas) pot evitar l’autoritarisme?

En comentari al meu post “Mal i llibertat: Dr. Jekill, Mr. Hyde o Eichmann”,  Joan Morro argumenta que cal evitar oposar radicalment “poder” i “llibertat”, com dues opcions irreconciliables. Havíem arribat a aquesta importantíssima qüestió des d’una altra dicotomia de gran interès: egoisme i altruisme. L’havia tractat a “Clàssics de la paradoxa humana” i “Paradoxal convivència d’egoisme i altruisme”.

 

En tot cas, coincideixo amb en Joan en què poder no es assimilable a egoisme-dolent, ni llibertat a altruisme-bondat. Són coses diverses, que es barregen de formes molt complexes, ja que alguns tipus de llibertat són força egoistes i hi pot haver “poders” força altruistes (p.e. el d’algunes mares).
 

A més, Foucault ens ha ensenyat com en la Modernitat el poder ha tendit a modificar-se des d’un poder repressiu basat en “poder donar mort” a un altre tipus més sílbil.li (i no necessàriament més bo) basat en “canalitzar la vida” i “fer viure d’una manera determinada” (per això es parla de “biopoder” i de “biopolítica”).
 

Cal tenir clar que la bondat o maldat dels diversos poders és quelcom  complex que s’ha de fer amb cura i mirar de no caure en fal·làcies i errors. Al cicle “Poder(s)” i a “Postmetafísicadels poders”, ja vaig argumentar detalladament per què és simplista i reductiu limitar els tipus de “poder” a l’ús coactiu de la violència i la força. De fet, és una ingenuïtat que ens impedeix entendre moltes dialèctiques del domini en les societats actuals i les seves perverses subtil.litats, pensar que necessàriament la pau sorgida del poder ha de ser sempre la kantiana “pau dels cementiris”.
 

Això ho fan les dictadura com la franquista que vam patir durant dècades, però hi ha usos molt més perversos, subtils, astuts i dissimulats que no la brutalitat primitivista del franquisme. I també hem d’entendre que hi ha usos legítims, pacífics, útils i democràtics del poder. De fet la realitat humana –i més en societat!- és inseparable del poder, dels diversos usos –sovint oposats- del poder.
 

Així ho pensava Kant, qui no sentia la més mínima fascinació per l’anarquia o inclús per ordres socials i morals laxes i força relaxats. Per això el concepte kantià de llibertat és molt autoexigent i s’associa al deure de l’autocontrol racional i de “l’imperatiu categòric”. Kant era prou rigorista i autoexigent com per tenir “al·lèrgia” a deixar-se anar i sempre tenia clar que la racionalitat (ja sigui teorètica o pràctica...) ha d’estar al comandament en tot moment i en tot el que fa la humanitat.
 

En la línia de la interpretació més òbvia (n’hi ha d’altres!) del famós gravat de Goya “Els somnis de la raó engendren monstres”, per a Kant el perill més bàrbar i inhumà brolla sempre que la raó deixa d’exercir el seu poder i domini (que veu com a necessàriament “benèfics”). Ara bé, l’il.lustrat Kant també distingia clarament i oposava acuradament la “pau dels cementiris” a la pau sorgida d’un govern legítim i democràtic, que naturalment és i ha de ser un govern amb poder, amb poder efectiu per a imposar els seus valors i dominar els seus enemics.
 

Per tant més enllà de qualsevol ingenuïtat, igual com hi ha governs democràtics, també hi ha pau, tipus de poder i ordres democràtics i legítims. ¡Afortunadament! Com han mostrat Hegel, Bernard Williams o Axel Honneth -en el fons inevitablement i meravellosament- sovint el més efectiu auto-re-coneixement i llibertat és reconèixer –lliurement- una autoritat veritablement legítima. És acceptar altri com a propi i identificar com la pròpia la decisió d’altri –que és com jo i que em reconeix com a jo inclús en la meva diversitat-.
 

Encara millor, sovint el millor autoreconeixement i realització de la pròpia llibertat es dóna quan hom és capaç de reconèixer la decisió, argumentació, valoració o aportació d’altri com la més correcta, la millor, la més legítima. I per tant com la que un mateix ha de defensar (fins i tot quan de vegades hi té algun petit interès en contra). Això és el que meravellava Hegel i els hegelians i el que anomenaven amb els termes (potser massa místics i fantasmagòrics) d’”esperit” “objectiu”, “absolut”, “universal o del món” (Weltgeist).
 

Ara bé, crec que també és legítim discrepar de Hegel (i cap aquesta direcció van anar a la seva manera Kierkegaard o Rosenweig): Un poder pot ser “objectiu”, “absolut”, “universal o del món” i –per tant- té aquest tipus de “legitimitat”, però malgrat tot és possible distanciar-s’hi, oposar-s’hi, criticar-lo i dissentir-hi. Aquest principi també seria legítim i va inclús més enllà del lliberal respecte a les minories o de la inseparabilitat entre pluralisme i democràcia (Isaiah Berlin).
 

De fet i per concloure, crec inclús, que acceptar i ser capaç d’assumir aquests tipus de dissentiments és la prova suprema i més fina de la “bondat”, legitimitat i “humanitat” d’una autoritat, d’un ordre i d’un poder. És una salvaguarda a la que no podem renunciar i que és la quintaessència de la democràcia, la llibertat, la política i el pluralisme més admirables.