SEGLE XXI: NECESSITA HEGEL O GUANYA NIETZSCHE?

Necessitem un Hegel? ¿És valuós i important Hegel pel pensament del segle XXI? Ens cal un Hegel més que altres filòsofs? O estem condemnats a ser mers epígons cada vegada més banalitzats de Nietzsche? Per què?

Ens preguntem pel valor que avui dia té Hegel per a fer filosofia i per a pensar sobre el nostre present, en el segle XXI. O si, com apunta Nietzsche, aquest tipus de filosofia ja no serà possible més i estem condemnats a desorientat microdiscurs. Malgrat l'agudesa i lucidesa de Nietzsche, reclamem la necessitat de filòsofs capaços d’emular avui dia alguna de les aportacions hegelianes fetes ja en les llunyanes primeres dècades del XIX. Inclús Nietzsche va fer quelcom similar una mica després, però els seus deixebles no semblen estar a l’altura del repte que Hegel plantejava.

Naturalment no ens referim només al valor històric i cultural dels filòsofs Hegel i  Nietzsche. Tampoc a la seva importància com a fites conceptuals i filosòfiques d’un passat gloriós o –com a mínim- digne de ser recordat, estudiat i elogiat. Fins i tot anem més enllà que el pensament en la segona dècada de segle XXI degui a Hegel i Nietzsche alguns dels conceptes filosòfics més profunds i interessants, p.e.: dialèctica, alienació, reconeixement, superació, fenomenología… genealogia, nihilisme, ressentiment, voluntat de potència, desemmascarament...
 

No es tracta de simplement recordar, repetir o imitar la filosofia hegeliana o nietzscheana, sinó d’emular-les en un context diferent, nou i molt més difícil per a la filosofia. Especialment cal emular la hegeliana perquè és més explícita i reivindicadorament totalitzadora. Avui necessitem Hegel perquè el nostre present menysprea i rebutja la filosofia… malgrat potser necessitar-la més que mai. I avui sovint l’ús fet de Nietsche és antifilosòfic (això queda per un altre post).

Sobretot la societat actual rebutja especialment el tipus de filosofia en què va excel.lir Hegel. En molts aspectes sembla que avui Nietzsche ha triomfat sobre Hegel, malgrat estar tots dos més enllaçats i propers del que sembla a primera vista.

La fragmentarietat, l’antisistematicitat, els brillants aforismes, les seductores fórmules entre poètiques i publicitàries de Nietzsche s’imposen avui al discurs hegelià abstrús, pesat i complex, sempre exposant matisadament els diversos punts de vista i sempre sotmès a la lògica global del seu sistema.

Malgrat que l'estil intel.lectual i periodístic postmodernista ha caducat; l’era-post (encara per definir i que és el nostre present) manca d’un Hegel que en sintetitzi el missatge i en doni un sentit global. Per això ens acontentem amb molt inferiors imitadors de Nietzsche, tot substituint-ne les síntesis  brillants per enginyoses “boutades”, tan superficials com reiterades i grapejades. Banals i fantasmagòrics microdiscursos –pretesament nietzscheans- s’imposen doncs a l’ambiciosa filosofia hegeliana de la totalitat.

Per això, en l’actualitat profundament antihegeliana que vivim, ens preguntem què ens ensenya Hegel millor que ningú altre? Què ens diu que no ho faci ningú com ell? Quin és el seu específic mestratge per avui? Si es vol plantejar d’una altra manera: per què sentim avui la necessitat de precisament invocar Hegel més que o enlloc de qualsevol altre filòsof? Per què ara Hegel?

Evitarem argüir: I per què no? No volem contestar una pregunta amb una altra, encara que aquesta sigui molt legítima. Segurament té quelcom d’impertinent inquirir o voler jutjar l’interès d’un filòsof quan no es fa per altres coses. Vivim en un temps en que gairebé ningú ha de justificar res i menys els seus interessos, ja sigui Da Vinci o el còmic més popular, ja sigui la teoria matemàtica de cordes o l’astrologia, ja sigui el turisme o la cirugia cranial, ja sigui la enologia o el canvi climàtic... En canvi però, l’interès per tal o qual filòsof sí que ha de ser justificat sota una mirada alhora acusadora i displicent. 

Acceptant però el repte: volem pensar el nostre present amb la valuosa ajuda de Hegel i explicar també perquè l’hem escollit i perquè el necessitem. Per què, malgrat el molt que ens agraden Nietzsche i tants altres, avui sentim la necessitat del filosofar hegelià? 
   

En primer lloc, perquè notem el cost social i humà dels banals microdiscursos fragmentaris, parcials, hiperespecialitzats, incomplets i –alhora- disciplinats per l’acadèmia i les fronteres paradigmàtiques. Aquestes sovint no són sinó l’herència anquilosada de la divisió fordiana i taylorista del treball en la industrialització clàssica. 

Però les fronteres acadèmiques i la hiperdisciplinació dels sabers generen -en l'actualitat- més “danys col.laterals” i costos socials a mesura que ens incorporem en la societat postindustrial del coneixement. Aquesta per la seva intrínseca dialèctica reclama plantejaments multi-, trans- i postdisciplinars que superin l'escissió, disciplinació, predeterminació i bloqueig del pensament.

Avui la disciplinació fordiana i acadèmica dels sabers té un enorme cost social al generar un evident desconcert i una creixent desorientació en la societat i –inclús- en polítics, intel.lectuals i opinadors professionals. Oscar Wilde va denunciar que -cada vegada més- sabíem el preu de tot, però sense saber el valor de res. Doncs avui, rebem constantment informacions sobre tot, però no sabem ni recordem res sobre res. Qualsevol cosa ho hem de cercar a la wikipèdia, per a oblidar-la tot seguit. 

Però sobretot ens manca la síntesi sistemàtica, el sentit general, la filosofia totalitzadora, les coordenades mínimes... que permeten situar i valorar qualsevol cosa, que ens permeten ser realment contemporanis del nostre temps i no ser-ne tan sols irreflexivament coetanis. És a dir sobretot ens manca el que sempre va intentar oferir Hegel (o filòsofs influïts per ell tan diversos com Marx, Dilthey, Husserl...).

Cal reconèixer el fracàs de la humanitat posthegeliana a oferir un sistema omnicomprensiu alternatiu... Quan s’atansa perillosament a l’horitzó el segon centenari de la mort de Hegel (en 1831), no hem estat capaços de generar un sistema o una visió alternativa que ens pugui orientar en els nostres temps desconcertats i desorientats (i en conseqüència: tremendament banalitzadors, cínics i descreguts).

Avui paguem l’enorme cost existencial (però també social i polític) de la més completa manca de visió global (precisament en l’època de la turboglobalització!), sistemàtica, totalitzant (no confondre amb totalitària) del nostre present. Ens resulta cada vegada més difícil (sinó impossible) empoderar-nos eficaçment de l’enorme saber humà que entre tots hem creat. Ja ningú en concret sembla poder control.lar-lo o sintetitzar-lo.

Per això el segle XXI és alhora la “societat delconeixement” i la societat “de la ignorància i la incultura ciutadana”. Aquest és el resultat paradoxal de la modernitat posthegeliana: -primer- va fonamentar i crear les ciències socials i les diverses disciplines humanes; -després- les va desenvolupar enormement en un marc d’hiperespecialització creixent; i –finalment- les ha convertit en sabers fragmentaris sense visió de totalitat i incapaços de sintetitzar una cosmovisió humanament i socialment orientadora.

Aquest és sens dubte el principal inconvenient, perill, dany col.lateral... de la poderosíssima creació moderna de les diverses ciències especialitzades. Ens ha ofert infinitat de magnífics paradigmes disciplinaris i de poderoses metodologies concretes. Com una molt eficaç guerra de guerrilles ha conquerit en poques dècades immensos territoris cognitius.

Per això avui no patim en absolut quan no sabem alguna cosa concreta, ja que "sabem" que algú, en algun lloc, ho sabrà tot sobre allò. Per tant –pensem- només ens cal saber com trobar aquell savi particular que en cada cas ens interessa o necessitem. Internet i les wikis ens ho ofereixen després d’alguns links... 

Per això concloem que no cal fer-hi cap esforç. Per què preocupar-se –doncs- d’aprendre’n encara que siguin les idees o els principis bàsics? En d’altres termes, per què preocupar-se d’aprendre una mica de macrofilosofia o de la tan oblidada i denostada “cultura general”!

I és que encara que no en siguem conscients, tradicionalment els filòsofs explicitaven (sovint tard, és cert) les coordenades bàsiques i més profundes de les diverses mentalitats del seu temps. Fins i tot n’aconseguien sintetitzar una “filosofia totalitzadora” que –immediatament- era criticada i disputada per altres; als quals però havia ofert una valuosa indicació de sentit... al menys pel que fa als perills, el considerat discutible, el que calia canviar...

Cal valorar la immensa aportació existencial i política que té tota cosmovisió o “filosofia totalitzant”, ja que obliga (i ajuda!) a definir-se per contraposició.  Els  humans sovint necessitem que ens expliquin detalladament propostes d’altri per a descobrir-nos a nosaltres mateixos, per a sentir i decidir on no volem anar i, per tant, d’alguna manera per a comprendre cap a on volem caminar.

Això ho va aconseguir meravellosament Hegel i, per això, tots els grans filòsofs posterior són en gran mesura antihegelians (p.e. Kierkegaard, Schopenhauer, Stirner...) i –alhora- hegelians (p.e. Feuerbach, Marx, Dilthey, Rosenweig...). Hegel va convertir la seva filosofia en inevitable exemple, model, repte, alhora guia i provocació, al mateix temps incitació positiva i negativa,... de tots els pensadors posteriors. Però també oferia –encara que fos sovint trivialitzat- un marc cosmovisional per als seus coetanis i posteriors, inclús si no eren filòsofs! 

Va tenir tant èxit en aquesta tasca que, com Plató, Hegel va condemnar a tots els posteriors a ser d’alguna manera posthegelians, és a dir: o bé més aviat antihegelians o més aviat prohegelians... però sempre d’alguna profunda manera: encara hegelians. Va aconseguir que tots els pensadors posteriors -ho sabessin o no- el necessitessin per a pensar, que no poguesin ser indiferents als seus arguments, que l'haguessin de tenir com a referent ja fos per a seguir-lo, ja fos per a oposar-s’hi.

Això és el que trobem a mancar en el nostre món actual: caòtic, desorientat, turboglobalitzat, angoixant,  descregut, descentrat... No és estrany que retorni la religió –fins i tot amb fonamentalisme i integrisme radicals- perquè ha desaparegut la influència orientadora de la filosofia i –inclús- de les macroideologies (Daniel Bell, Francis Fukuyama, S.P. Huntington).

Per a entendre’ns i per a dir-ho provocativament: amb el defalliment de les ideologies de Marx a Isaiah Berlin, amb el defalliment de la filosofia i l’absència de hegels, retornen Mahoma, Luter, Raimon de Penyafort... o el que encara potser és pitjor: la New Age i les banalitzacions de Buda, Lao Tse, Epicur...

En un món hostil, en canvi constant i que no comprenem, l’angoixa humana necessita algun tipus de compensació, reforçament i guia. La humanitat sempre ha considerat que és millor el pitjor guia que no tenir-ne cap. No ens ha de sorprendre aquesta dialèctica típicament humana i molt present avui dia.

Ja Nietzsche va dir que els humans no poden no-voler (el no-res de voluntat) i per això –si se’ls força en aquesta direcció- acaben  preferint abans: voler el no-res, la voluntat de no-res, el nihilisme. El nihilisme (i en l’actualitat és molt present) és una patologia del voler i de l’existir humà quan aquest (pels motius que siguin i aquí n’hem explicat només alguns) no acaba de poder voler, quan la voluntat no sap cap a on projectar-se, quan manquen els fins i coordenades. Llavors s’acaba volent el no-res amb total apassionament i radicalitat.

Cal insistir: això no vol dir que s’hagi de voler el mateix que Hegel, Marx o Berlin. Però sí que ens calen pensadors i filòsofs d'aquest calibre i enfocament macrofilosòfic que ens ajudin a orientar-nos per acció-reacció, i pels seus bons diagnòstics totalitzadors del present. Ja que sembla que la filosofia clàssica està agonitzant o debilitada fins la ineficàcia, cal que generem macrofilòsofs i macrofilosofies de i sobre el nostre present! I Hegel n’és potser el darrer sistema totalitzador o cosmovisió omnicomprensiva. 

Hegel va voler sintetitzar la totalitat de l'evolució humana i una visió omnicomprensiva del seu present (si bé com tothom té oblits inconscients i d'altres de conscientment ideològics). D'acord amb el projecte comú de l'idealisme alemany, va expressar el seu temps en conceptes. Sabia que idefectiblement eren conceptes "fets de tons grisos" que no tenien la brillantor i el color de la realitat empírica, ja que el seu objectiu era sobretot captar-ne la "lògica racional" profunda.

Certament, altres com Marx pensen que els conceptes hegelians s'aparten massa de la realitat determinant que són els modes de producció i opressió. Heidegger li critica que es preocupa massa per analitzar l'esdevenir dels conceptes concrets i óntics, mentre oblida la diferència ontològica i l'ésser més bàsic, comú, abismal, primigeni i decisiu.

En tot cas Hegel pensa totalitzantment el seu present en relació a la història sencera i integrant el màxim de "moments" o aspectes rellevants de la realitat: lògica abstracta, natura, antropologia, psicologia, moral, institucionalització política, art, religió, filosofia... Per a Hegel, el present és l'aleph (vegeu la meravellosa narració de Jorge Luis Borges), des d'on albirar, judicar i contemplar tot: el temps i la història, la geografia i el món, la realitat espiritual i la política humana...

Es va equivocar moltes vegades i va deixar impensades -inclús- qüestions importants, però nosaltres avui hem renunciat totalment al repte hegelià. I encara ens permitim ridiculitzar-lo! Perduts en minúsculs microdiscursos, no ens atrebim a construir-ne una síntesi multi y postdisciplinar!

Ens fan por pensar els profunds vincles i les arrels de "longue durée" (Fernand Braudel), els mecanismes de lllarg abast i les àmplies comparacions que els desvetllen (Charles Tilly), la "història filosòfica" i les "patterns of history" (Ernst Gellner)... En definitiva temem i renunciem a elaborar la macrofilosofia del nostre present. I aií traïm Hegel, però també l'esperit grec de la filosofia.

Acomplexats creiem que l'única aspiració legítima i rigorosa de la filosofia és avui l'anàlisi i perpetuació del canon heredat, que "l'amor al saber" avui NOMËS es pot expressar com a microfilosofia, que la macrofilosofia és totalment impossible avui. Hegel no pensava així i per això avui és tan valuós.

Mai no va substituir ni separar el legítim anàlisi del canon textual tradicional de l'anàlisi del present, escapçant així l'esperit filosòfic grec. En canvi, els filòsofs del present (avui) tenen por d'encarar el present i es refugien exclusivament en els textos del passat. Inclús quan aquests els donen importants eines per a analitzar el present, s'avergonyeixen de proclamar-ho a tots els vents i d'exigir que la nostra autista societat els escolti!

JL. B. Horta, G. Mayos i maestrats a la UNESP

Les qüestions mencionades les he experimentat en pròpia pell, però sobretot en les molt argumentacions dels professors i alumnes dels cursos brasilenys a la UFMG de Belo Horizonte (el ja professor Pedro Nicoli, Daniel Cabaleiro, Philippe Almeida, Renon Fonseca, Gabriel Lago, Marcelo Henrique, Daniel Felipe, Raoni Bielschowsky, J.S. Henrique, Breno...), la USP de Ribeirão Preto i la UNESP de Franca (Tônia, Luciana, Evelyn, Daniel, Pedro, Enrique, Juliana, Renato, Prescilla...).

Hi vaig intentar fer una història o balanç crític de l’evolució del pensament des de 1960 al 2008; mostrar els trencaments i innovacions respecte el període immediatament anterior; argumentar i encarar els reptes del nostre present... I cap aquí anaven –crec- moltes de les intervencions dels professors Marcelo Maciel Ramos (UFMG), Marcelo Galuppo (UFMG), Nuno  Coelho (USP Ribeirão Preto), Carlos Boucault (UNESP Franca), Cézar Neto (UNESP Franca) i –dominant-ho tot, com és inevitable- del professor José Luiz Horta (UFMG). 

Destacadament el prof. Horta –en una conferència que vam compartir- va presentar meravellosament Hegel, reclamant en tot moment “retornar a Hegel”. Encara més, cal emular-lo intentant construir el sistema i filosofia totalitzadors que el nostre present reclama. 

Crec que avui ja només ho podem fer col.lectivament i –coincidint amb el prof. Horta- dins del marc d’una macrofilosofia que dialogui i sintetitzi les diverses ciències, disciplines i sabers.  Tinc la sensació que, a les universitats brasilenyes, molts s’hi ha posat en aquesta feina com els profs. Drs. Saulo Coelho (UFG) i Renato Cardoso (UFMG) que durant un any són professors visitants en la UB. 

Crec que són (i amb ells som) en el bon camí i que, si aprofitem la seva intel.ligència i impuls, és possible triomfar en el repte cognitiu i existencial del nostre present. Caldrà sintetitzar-ne postdisciplinarment les diverses facetes que investiguen els diversos professors mencionants i molts altres. 

La macrofilosofia orientadora i totalitzadora del nostre present és una tasca col.lectiva d'enorme abast (tant com important i necessària és). Per això, necessitem una espècie de Hegel col.lectiu que la faci possible. 

Només entre tots, col.laborativa i postdisciplinarment (quelcom més radical que la interdisciplinarietat), podrem construir la filosofia totalitzadora que ens orienti en el nostre caòtic present, que ens ajudi a definir-nos i a definir un necessari projecte humà de futur. 

Crec que és un repte col.lectiu que no podem defugir i en el que és molt important no fallar. Aquesta vegada i en això, desitjo fermament que Hegel tingui raó sobre Nietzsche!