VÍDEO: MACROFILOSOFIA DEL PRESENT

La filosofia sempre ha volgut pensar el present. Ha intentat comprendre la realitat. La filosofia no ha estat  mai ni és avui un mer saber esotètic o fictici, que parla de mons ideals que ningún ha vist ni viurà mai. La filosofia és la opció metateòrica i menys immediata o pragmàtica del coneixement, però no és ni impotència idealista ni ficció gratuïta.

Pels grecs clàssics, la filosofia era la ciència -episteme- per antonomàsia i l'admiraven per la seva amplitud còsmica i sincera crítica de la realitat. En reivindicaven la perspectiva inconformista, indòmita, incorruptible i que cerca la contemplació d'una veritat no sotmesa a servituds immediatistes, molt concretes ni merament pragmàtiques, que només són pròpies -deien molts- "d'esclaus". Per això consideraven la  filosofia una tasca pròpia de ciutadans lliures, encara que molts denunciaven que els filòsofs -p.e. Sòcrates- pervertien els joves ciutadans, els ensimismaven i els allunyaven del servei primordial a la pólis i les seves tasques, lleis, rituals... (Pàgines 41-49).

BAUDRILLARD: SOCIEDAD DEL SIMULACRO

La sociedad avanzada actual se caracteriza por una doble concentración humana: la concentración física en grandes urbes o enormes zonas metropolitanas y, paralelamente, la conexión telemática en grandes redes comunicativas que potencialmente enlazan todo el planeta en una sola “globalización”. 

Esta doble intensísima interacción humana en las ciudades modernas y en la “telépolis” o “cosmópolis” global que es Internet es la clave para la condición humana contemporánea y provoca fenómenos significativos.

Por un lado, ahora se constata como nunca el ideal humanista que el antiguo romano Terencio formuló: “Humano soy, y nada de lo humano me es ajeno”, aunque solo sea porque nada de lo humano (o que afecte a otros humanos) nos es verdaderamente ajeno, es decir, no nos afecta o nos deja indiferentes. Desde las nuevas pandemias que vivimos hasta la actual crisis económica global, se constata el riesgo (como destaca el sociólogo Ulrich Beck) de que cualquier cosa –por lejana que parezca– nos afecte y, además, con una gran velocidad y consecuencias imprevisibles. Guste o no, somos más que nunca “una humanidad”, sin compartimientos estancos; somos una “aldea global” (McLuhan) tanto telemática como físicamente.

PER QUÈ HEGEL A CATALUNYA?

Per què, després de la Guerra Civil espanyola, el hegelianisme entra en les universitats catalanes? Per què ho fa com un component ideològic profundament assumit? Passa només a les universitats catalanes o arreu d’Espanya i del món? Precisament llavors, per què retornar a Hegel?

 

Hegel és vist com un pensador burgès però no individualista; modernitzador però oposat al domini de la lògica economicista; que defensa l’autoritat estatal però en reclama la racionalització i reconeix la dinàmica específica de les diverses esferes socials. Hegel és vist com un pensador universalista però que dóna gran importància al paper històric i nacional dels diversos pobles; que defensa l’estricte ordre i legalitat polítics però reconeix la necessitat de la concurrència i fins i tot del conflicte polític. Tot això encaixa força amb les expectatives de la derrotada Catalunya de la postguerra i —encara més— sota el franquisme tardà, quan inicia la recuperació industrial, cultural i política.

     

No obstant això, el hegelianisme ha de superar una llarga tendència finisecular que li era totalment contrària. Mentre que en la segona part del segle XIX a Castella hi ha un notable moviment krausista, a Catalunya predomina una perspectiva contrària a l’especulació idealista alemanya. Hegel és especialment criticat, amb l’excepció del que serà president de la breu primera República Espanyola: Francesc Pi i Margall. Aquest recull Hegel per formular la seva pròpia filosofia de la història que promet una revolució política federalista, garantia del pacífic equilibri dels individus i dels pobles.

 

L’espiritualisme cristià majoritari, però, es mostra profundament desconfiat respecte del racionalisme sistematicista i d’altes pretensions especulatives de Hegel, i l’acusa de perdre el contacte amb la realitat, de panteista o, fins i tot, de nihilista (en tant que racionalisme abocat a la «mort de Déu»). En aquesta línia es manifesten per exemple Jaume Balmes o Manuel Milà i Fontanals, qui tanmateix va arreplegar importants aspectes de l’estètica hegeliana (com similarment farà més endavant Francesc Mirabent).

 

Quan l’espiritualisme cristià català intenta modernitzar-se, no s’aproxima a Hegel, sinó que opta per una diversitat d’opcions que van des del romanticisme més poèticoesteticista fins al positivisme, passant pel psicologisme empirista o la filosofia del sentit comú. No canvia aquesta tendència durant el primer terç del segle XX: el hegelianisme és força absent o menyspreat a Catalunya i, això, malgrat la presència d’alguns importants nuclis anarquistes i socialistes que solien sostenir una filosofia de la història que hi era vinculada. D’aquí parteixen les dues excepcions: Joan Crexells (que destaca aquest vincle entre marxisme i hegelianisme, però critica ambdós des d’una perspectiva cientificista) i Josep Ferrater i Mora que li dedica atenció especial a Quatre visions de la història universal.

BAUDRILLARD: SOCIETAT DEL SIMULACRE

L’actual societat avançada és caracteritza per una doble concentració humana: d’una banda, la concentració física en grans urbs o enormes zones metropolitanes i, paral.lelament, la connexió telemàtica en grans xarxes comunicatives que potencialment enllacen tot el planeta en una sola “globalització”. Aquesta doble intensíssima interacció humana en les modernes ciutats i en la “telepolis” o “cosmopolis” global que és Internet, és la clau per a la condició humana contemporània i provoca significatius fenòmens.
 

D’una banda, mai com ara es constata l’ideal humanista què l’antic romà Terenci va formular: “sóc humà i res d’humà no m’és aliè”; encara que només sigui perquè res humà (o que afecti altres humans) no ens és veritablement aliè, és a dir no ens afecta o ens deixa indiferents. Des de les noves pandèmies que vivim, fins a l’actual crisi econòmica global, es constata el risc (com destaca el sociòleg Ulrich Beck) que qualsevol cosa -per llunyana que sembli- ens afecta i, a més, amb gran velocitat i conseqüències imprevisibles. Agradi o no som més que mai “una humanitat”, sense compartiments estancs; som una “vila global” (McLuhan) tant telemàticament com física.
 

D’altra banda però, l’enorme concentració humana en pululants metròpolis i en una única xarxa, no sempre ha facilitat la comprensió intrahumana ni, encara menys, la intel.lecció del que podem anomenar la “realitat” ni la vinculació empàtica amb una “veritat” que se’n desprengui. Paradoxalment, la globalització telemàtica, econòmica, tecnològica o turística sembla allunyar-nos violentment del “món”, la “realitat” o la “veritat de les coses” més que no aproximar-nos-hi suaument. Aquesta és potser la gran paradoxa de la societat avançada centrada en les tecnologies de la comunicació, de la “societat del coneixement”, de la “condició postmoderna”...

WARUM HEGEL?

Nach dem Spanischen Bürgerkrieg hält der Hegelianismus in den katalanischen Universitäten Einzug als eine ideologische Komponente, die im vollen Umfang aufgenommen ist. Hegel wird als bürgerlicher, jedoch nicht individualistischer Denker gesehen; als Erneuerer, der jedoch dem Primat der ökonomischen Logik widerspricht; als Verfechter der Autorität des Staates, der aber zugleich dessen Rationalisierung einfordert und die spezifische Dynamik der unterschiedlichen sozialen Welten anerkennt; als universell ausgerichteter Denker, der jedoch der historischen und nationalen Rolle der unterschiedlichen Völker große Bedeutung zumisst; als Befürworter einer strikten Ordnung und Gesetzmäßigkeit der Politik, der aber die Notwendigkeit des Konkurrenzkampfs und sogar des politischen Konflikts anerkennt.

 

Trotz alledem muss der Hegelianismus eine langanhaltende Strömung aus dem späten 19. Jahrhundert überwinden, die ihm völlig zuwiderläuft. Während es in Kastilien in der zweiten Jahrhunderthälfte eine bemerkenswerte krausistische Bewegung gab (nach dem Philosophen F.C.E. Krause), herrscht in Katalonien ein Standpunkt vor, der dem spekulativen deutschen Idealismus entgegengesetzt ist. Besonders Hegel wird kritisiert – eine Ausnahme stellt hier lediglich der spätere Präsident der kurzlebigen Ersten Spanischen Republik dar, Francesc Pi i Margall. Dieser eignet sich Hegel an, um seine eigene Geschichtsphilosophie zu formulieren, die eine föderalistische politische Revolution verspricht als Garantie für ein friedliches Gleichgewicht der Individuen und Völker. Doch der mehrheitliche Spiritualismus christlicher Prägung misstraut Hegels systembildendem Rationalismus und hohen spekulativen Ansprüchen zutiefst und wirft ihm nicht nur den Verlust jeglichen Wirklichkeitsbezugs vor, sondern auch Pantheismus und sogar Nihilismus (insofern, als sein Rationalismus letztlich in den „Tod Gottes“ mündet). Auf dieser Linie argumentieren etwa Jaume Balmes oder Manuel Milà i Fontanals, der gleichwohl wichtige Aspekte der Hegelschen Ästhetik zusammentrug (wie später auch auf ähnliche Weise Francesc Mirabent).

BAUDRILLARD: SIMULACRUM SOCIETY

According to the French philosopher Jean Baudrillard, the fate and condition of modern advanced societies is that any action tends to become degraded in itself and to become a spectacle or consumer item, regardless of whether it is true or false. The avalanche of information and interpretations sent and received are all mere simulacra of reality.
 

Modern advanced society is characterised by a twofold human concentration: physical concentration in large cities and enormous metropolitan areas, and at the same time, the telematic connection in large communication networks that potentially link the entire planet in a single “globalisation”. This extremely intense double human interaction in modern cities and in the global "telepolis" or "cosmopolis" of the Internet is essential to understanding the contemporary human condition, and creates significant phenomena.
 

First, the humanist ideal formulated by Terence in ancient Rome: "I am a man, I consider nothing that is human alien to me," is now more apparent than ever, even if it is only because nothing human (or which affects other humans) is not really alien to us, i.e. it does not affect us or leave us indifferent. From the new pandemics, to the current international economic crisis, there is a risk (as pointed out by the sociologist Ulrich Beck) of all sorts of things - however far away they seem – affecting us, and furthermore, affecting very quickly and with unforeseeable consequences. Whether we like it or not, we are now more than ever “one humanity”, with no watertight compartments; we are a “global village” (McLuhan) both telematically and physically.
 

However, enormous human concentration in swarming metropoli and in a single network has not always facilitated understanding between humans, and to an even lesser extent, the intellection of what could be called "reality", and the empathetic link with a "truth" that can be drawn from it. Paradoxically, the globalisation based on telematics, economics, technology and tourism seems to take us violently farther away from the "world", "reality" and the "truth of things", rather than bringing us gradually towards them. This is perhaps the great paradox of an advanced society focused on communication technologies, the "knowledge society", of the "post-modern condition" ...

ACTUAR, PENSAR, QUERER

Toda acción y toda lucha son circunstanciales y particulares. Además las lleva a cabo gente muy concreta, aunque –si son dignas y tienen valor humano- luego beneficien a muchos e, idealmente, a todos. Las acciones en favor del desarrollo humano no suelen hacerse en abstracto y por eso tienen un inevitable sesgo concreto, circunstancial, histórico, social, local… En definitiva, los cambios y luchas reales sólo se consiguen en marcos reales y concretos, que luego hay que ampliar para que alcancen a toda la humanidad.

Ello, más que bueno o malo, es sobre todo una condición real e inevitable. Por eso se equivocan gravemente los que olvidan a las circunstancias reales y a la gente concreta para imaginar tan solo luchas abstractas. Se equivocan los que solo aspiran a presuntas acciones de gente fantaseada y alejada de la que realmente existe y sufre. Es un error, aunque se haga con la mejor de las intenciones y, por eso, la sabiduría popular acuñó el refrán: “El camino hacia el infierno está lleno de buenas intenciones”.

También por eso es muy disputada la paternidad de una de las consignas claves

en la turboglobalización: “Piensa globalmente, actúa localmente” (Think Global, Act Local). Como veremos, el término “empoderamiento” (del inglés “empowerment”) se aplica a infinidad de contextos distintos, tanto por parte de los más radicales activistas ecologistas o altermundistas, como también de los más instalados ejecutivos de multinacionales. El motivo es que -en el complejo y profundamente interrelacionado mundo actual- se constata la necesidad de pensar global y holistamente, como condición para poder actuar eficazmente de forma concreta. 

Por otra parte, para llevar a cabo acciones efectivas es necesario movilizar las voluntades personales y conocer los mecanismos concretos que permiten obtener los objetivos deseados. Ello comporta también que, para lograr avances en el desarrollo humano, es necesario conocer tanto la condición humana en su globalidad, como su concretización en la gente afectada localmente y que hay que movilizar en cada acción.