Oct 16, 2014

BAUDRILLARD: SOCIETAT DEL SIMULACRE

L’actual societat avançada és caracteritza per una doble concentració humana: d’una banda, la concentració física en grans urbs o enormes zones metropolitanes i, paral.lelament, la connexió telemàtica en grans xarxes comunicatives que potencialment enllacen tot el planeta en una sola “globalització”. Aquesta doble intensíssima interacció humana en les modernes ciutats i en la “telepolis” o “cosmopolis” global que és Internet, és la clau per a la condició humana contemporània i provoca significatius fenòmens.
 
D’una banda, mai com ara es constata l’ideal humanista què l’antic romà Terenci va formular: “sóc humà i res d’humà no m’és aliè”; encara que només sigui perquè res humà (o que afecti altres humans) no ens és veritablement aliè, és a dir no ens afecta o ens deixa indiferents. Des de les noves pandèmies que vivim, fins a l’actual crisi econòmica global, es constata el risc (com destaca el sociòleg Ulrich Beck) que qualsevol cosa -per llunyana que sembli- ens afecta i, a més, amb gran velocitat i conseqüències imprevisibles. Agradi o no som més que mai “una humanitat”, sense compartiments estancs; som una “vila global” (McLuhan) tant telemàticament com física.
 
D’altra banda però, l’enorme concentració humana en pululants metròpolis i en una única xarxa, no sempre ha facilitat la comprensió intrahumana ni, encara menys, la intel.lecció del que podem anomenar la “realitat” ni la vinculació empàtica amb una “veritat” que se’n desprengui. Paradoxalment, la globalització telemàtica, econòmica, tecnològica o turística sembla allunyar-nos violentment del “món”, la “realitat” o la “veritat de les coses” més que no aproximar-nos-hi suaument. Aquesta és potser la gran paradoxa de la societat avançada centrada en les tecnologies de la comunicació, de la “societat del coneixement”, de la “condició postmoderna”...

Això és, amb altres termes, el que fascinava el filòsof i sociòleg francès Jean Baudrillard –de qui, aquest post en celebren els 80 anys del naixement-. Molt més radicalment i conseqüent que la major part dels seus coetanis, Baudrillard va destacar la constant interferència de qualsevol traça de “veritat” com la característica clau de les societats avançades. L’accelerada circulació d’informacions i el xoc constant de les infinites interpretacions (també les conscients manipulacions) tendeix a igualar-les en forma de “simulacres”. S’esvaeix la distinció entre verídic i fals; com en la caverna platònica: només hi ha imatges entre imatges, opinions front altres opinions, informacions diverses però no “La Veritat”.
 
Encara més, insisteix Baudrillard, en les actuals societats avançades qualsevol fet, “realitat” o “veritat” tendeix a degradar-se ja sigui a “espectacle”, ja sigui a “consum”, ja sigui –indistingiblement- a totes dues coses. Per això, actualment, tant la ciutat com internet cauen sota el signe del consum i l’espectacle, inclús la cultura passa a viure’s necessàriament com a fet “espectacular” i procés “consumístic”, amb les seves modes, els seus mites, els seus efímers panteons, els breus instants de glòria -Warhol- que tan aviat atorga gratuïtament com oblida catalèpticament.
 
Segons la teoria del simulacre de Baudrillard, aquest és el destí i la condició de l’actual societat simulacre. Hi domina una mera aparença de veritat que, a més, amaga que tan sols és una aparença i, així, desvia l’atenció de la única “realitat” o “veritat” possible que és, precisament, el propi simulacre. Diu Baudrillard: «El simulacre no és el que oculta la veritat. És la veritat la que oculta que no hi ha veritat. El simulacre és veritable». El simulacre –quan se sap que ho és- no enganya, és el que és (en la seva epifania, que es diu en religió). L’engany s’esdevé quan es vol fer passar un simulacre per veritat; més radicalment: quan es diu que hi ha veritat, i no simulacre.
 
Com va arribar a tan radicals i nihilistes idees Jean Baudrillard? Certament, teoritzant les societats avançades que cada vegada més semblen abocades a l’experiència del simulacre, a ser una societat simulacre. Però també, extraient les conseqüències més extremes i nihilistes de la rica, subversiva i molt radical generació filosòfica a què va pertànyer. Tots naixeren, fa uns 80 anys en els frívols, però també, ombrívols anys 20 i principis dels 30, marcats pel crac del 1929 i on es “covava l’ou de la serp” del nazisme i del gulag stalinià, que ja apuntaren tràgicament en la Guerra Civil espanyola.
 
Era una època força similar a l’actual: la “camuflada” però ja relativament antiga i molt important crisi social irromp espectacularment en les consciències a través del profund crac econòmic i d’esdeveniments planetaris com l’atemptat de les Torres Bessones; a partir d’aquí, un pànic generalitzat sembla disposat a sacrificar-ho tot a canvi de “seguretat”, “recuperació econòmica”... o un simulacre creïble d’ells.
 
Aquestes vivències van marcar profundament (malgrat les molt diverses actituds) la generació de Jean Baudrillard (1929-2007). L'hem anomenat "Generació Looping" i n'hem presentant breument tant els GLORIOSOS CAIGUTS  com els IMMORTALS SUPERVIVENTS. Entre els que més propers li són a Baudrillard, mencionarem els genials analistes de la condició contemporània (una mica més vells): Jean-François Lyotard (1924-1998), Gilles Deleuze (1925-1995), Michel Foucault (1926-1984) i el nordamericà Andy Warhol (1928-1987); i els una mica més joves: Jacques Derrida (1930-2004), Pierre Bourdieu (1930-2002) o Guy Debord (1931-1994). 
 
Molts han mort fa relativament poc però, en tot cas, continuen sent dels analistes més citats sobre la crítica a la societat avançada, la cultura de masses, la condició contemporània... i continuen sent “mestres de pensament” de la joventut radical. Aparentment i a dos anys de la seva mort, Jean Baudrillard sembla més oblidat, malgrat que, després d’un temps força llarg i obscur, encarnava la crítica més radical, iconoclasta i nihilista.
 
Recordem que Baudrillard havia escollit el paper -tan difícil com agraït i transitat en el món cultural francès- d’esdevenir radical "crític dels crítics". Baudrillard pren nota de les ja molt radicals anàlisis de la seva generació per tal de treure’n les conclusions encara més radicals. Insisteix en aixecar una "sospita” sobre i a partir de les moltes sospites de la seva generació (i que l’època certament afavoria). Aquest intent no era gens fàcil, si ja costava molt assumir les crítiques de pensadors com Lyotard, Warhol, Debond o Foucault, les radicalitzacions hiperbòliques de Baudrillard semblaven delirants.
 
A més, Baudrillard provenia d’una família humil, es movia en els marges del món intel.lectual francès i tenia una formació aparentment més eclèctica que sòlida. Barrejava estudis literaris, semiòtics, estructuralistes, marxistes, de teoria de la comunicació, inclús de patafísica i el teatre de l’absurd (Alfred Jerry) o el teatre de la crueltat d’Antonin Artaud. Poc a poc, però, Baudrillard va aconseguir encarnar el model de l’outsider que es fa un lloc central en el debat intel.lectual a base d’atreviment i polèmica.

 
Es va consagrar a base de jugar a “depassar” els grans noms de la seva generació, denunciant-los com a companys de viatge que s'han quedat a mig camí o com a crítics inconseqüents que acaben tremolant i claudicant davant la lògica dels propis pensaments. Com un alter ego de Nietzsche si bé més mundà i menys solitari, Baudrillard segueix una molt similar, nihilista i radical crítica generalitzada. Sobretot, adapta la crítica nietzscheana a la  societat de consum i dels mass media que considera una “societat simulacre” (tant perquè és on “advé el simulacre” com perquè ella mateixa no és res més que un immens simulacre). Baudrillard encara un radical "intercanvi simbòlic" que vol subvertir el sistema mitjançant la sistemàtica "radicalització de totes les hipòtesis" i imposant a tots les "models" o "simulacres" "una reversibilitat minuciosa" (L’intercanvi simbòlic i la mort, 1976).

 
Enfrontat tant als “conservadors” com als “progressistes”, Jean Baudrillard esdevé sociòleg a Nanterre en contra de l’omnipresent i aleshores dominador Bourdieu. Participa en la "Internacional situacionista” del maig del 68 al costat de Debord però evoluciona molt més enllà i desenvolupa una obra més completa. Malgrat ser-hi molt proper, desafia el marxisme al proclamar que la nova base de l’ordre social és el consum i no la producció (La societat del consum (1970) i Per a una crítica de l’economia política del signe (1972)).
 
En un gest espectacular que, a més, intueix l’esgotament de l’estructuralisme francès (en el que se l’enclavava), identifica i ataca agudament el pensador més radical, sistemàtic i potent del moment: Michel Foucault. Baudrillard es dóna a conèixer massivament amb el llibre Oblidar Foucault (1977). Una vegada més intenta sobrepassar el crític (Foucault), denunciant que aquest ha falsejat o tallat abruptament la seva crítica i ha acabat sotmetent-se al vell ídol de la “voluntat de veritat”. Baudrillard denuncia Foucault perquè aquest creu encara –diu- en “La Veritat” com absolut, tot identificant-la amb les relaciones de poder i amb el poder configurador del poder (valgui el joc de paraules).
 
Significativament Foucault no ho nega sinó que menysprea Baudrillard, acusant-lo de polemitzar sense cap altre fi que cercar la fama, en un joc completament frívol. En algun sentit Foucault tenia raó; però Baudrillard considera demostrada la seva tesi i la seva superació crítica del crític més radical que també s’ha prostrat davant l’ídol “Veritat” (reconstruït d’acord a la seva peculiar ideologia). En tot cas, el món publicístic consagra el gest de Baudrillard de desafiar el gran monstre intel.lectual francès del moment, que (com Derrida) fins i tot ja era reconegut en el món anglosaxó.
 
Ara Baudrillard sembla prou lliure i segur per a generalitzar la seva anàlisi als més variats i peculiars aspectes de la cultura contemporània i de les societats avançades; és a dir: l’actual societat simulacre. Llavors, com un nou Tocqueville (o Walter Benjamin amb París, l'anterior metròpoli moderna per antonomàsia), encara el gran repte d’analitzar la potència lider (els Estats Units) i la gran metròpoli (Nova York) que culminen les contradiccions i fascinacions de la societat actual. A Amèrica (1986), Baudrillard teoritza agudament el món que Andy Warhol (només un any més vell) va saber viure i plasmar tan genialment com intuïtiva.
 
Baudrillard troba en el món nordamericà la manifestació més descarnada de la amenaça que s’amaga darrera les actuals metròpolis física i “cosmòpolis” telemàtica: defugir el simulacre per a caure en la “hiperrealitat”. Així afirma, una mateixa fascinació o dialèctica fatal marca la recerca atrafegada de la perfecció corporal i l’eterna joventut, de la moda “cool” i la personal identitat “way”, inclús del “coneixement” i la “informació”... sense que en absolut importi si només se n’aconsegueix un simulacre que no es reconeix com a tal, una ficció o, encara pitjor, quelcom degradat a mer consum i “espectacle”.
 
En una deriva vers anàlisis cada vegada més populars i publicístiques, Baudrillard insisteix en què les societats avançades són el món del simulacre pel simulacre. Només aquest és interessant i digne de ser teoritzat, i el mètode correcte és reconèixer-ho així. En el cim de la popularitat de Baudrillard, inclús la famosa pel.lícula Matrix (1999) és generalitzadament considerada com a marcada pel seu pensament. Certament Baudrillard ho nega: la seva societat del simulacre no identificable amb l’universal engany a què condemna la humanitat la màquina “real i veritable” Matrix, i l’alliberament que s’hi planteja resulta francament ridícul.
 
Ja perseguit per una interpretació banal de la seva teoria del simulacre, en 1991 Baudrillard havia publicat una de les seves intervencions d’actualitat més polèmiques: el llibre La guerra d’Iraq no ha tingut lloc. Desenvolupant-hi un famós aforisme de Canetti, aprofundeix en la inevitable transformació a mer simulacre de tot el que és mostrat o revelat a través dels mèdia i les noves tecnologies de la informació. Glossa la famosa “transmissió en directe” dels bombardeigs de Bagdad per la CNN que, certament, acabava degradada a una espècie de mal joc d’ordinador (a més en les antigues pantalles verdes fosforescents). S’hi pretenia mostrar l’esdeveniment històric en directe filant unes borroses trajectòries lluminoses en el cel, algun llunyà foc d’hipotètics impactes de missils... però sense cap sentit ni “esdeveniment humà” pròpiament dits. La mort i els morts, la sang i el patiment humans... hi eren totalment elidits; la vida i, sobretot, la mort havia estat reduïda a videojoc, escamotejada.
 
Fortament criticat per aquest llibre que pocs van llegir o van passar gaire més enllà de les primeres planes, Baudrillard no va afluixar en les anàlisis publicístiques d’impacte massiu. En part per culpa seva, en part pel personatge en què s’havia convertit i –en molta part- perquè els temps estaven canviant dràsticament, les crítiques als seus plantejaments s’accentuaven. El moment polític era angoixant, noves formes de nihilisme radical emergien per l’horitzó i molta gent estava cansada de les derives postmodernes. Tot això anava en contra de Baudrillard que jugava –com és natural en ell- a radicalitzar-ho tot i la seva teoria del simulacre que semblava –i en algun sentit ho era- la quintaessència del postmodernisme, el nihilisme, el relativisme i el cinisme contemporani.
 
Significativament, a l’analitzar l’atemptat de l’11 de setembre (on també s’hi van sostreure els cadàvers, el patiment i no es va permetre la circulació de les fotos, etc.), Baudrillard va haver de reconèixer la realitat i maldat del terrorisme internacional. En un gir que va sorprendre molts dels seus seguidors, considera aquell atemptat que acabem de commemorar un “esdeveniment absolut” (Rèquiem per les Torres Bessones (2002) i L'esperit del terrorisme (2002)). Baudrillard sembla admetre que al menys el mal en estat pur –si bé només per uns instants- trenca la “societat simulacre” i tota estratègia fatal amb una presència tan rotunda com Auschwitz. Jean Baudrillard per uns instants recupera Theodor W, Adorno o Primo Levi.
 
Malgrat això, Baudrillard no oblida que les societats avançades es converteixen en “societat simulacre”, fatalment capturades per unes dinàmiques que no poden evitar perquè les constitueixen (Les estratègies fatals, 1983). Fascinades per la infinita potència de la seducció (De la seducció, 1979) que permet “dominar l'univers simbòlic” de mil maneres, les societats avançades no hi poden escapar “fatalment” i la seva veritat o realitat rau tan sols en aquesta il.lusió que les creua i esdevé –això sí- la seva gran força productiva (Simulacres i simulacions, 1981, i La il.lusió de la fi, 1992)).
 
L’actual societat del coneixement té en aquest -recorda Baudrillard- el gran sector productiu, però també de consum; el centre de tota oferta i tota demanda. Avui sabem –tot just dos anys després de la mort de Baudrillard- que a la màquina gran màquina central de fabricació de somnis i ficcions (la veritable Matrix) exemplificada per Hollywood i que la televisió ha convertit en objecte de consum universal i en qualsevol moment del dia, li neixen infinites noves fonts de simulacres: pràcticament qualsevol ciutadà ho por intentar via You-Tube o Twitter.

 
També molt proper a Baudrillard, es manifesta el jove artista danès Ólafur Eliasson: "Estamos siendo testigos de un cambio en la relación tradicional entre realidad y representación. Ya no evolucionamos del modelo a la realidad, sino del modelo al modelo, al tiempo que reconocemos que, en realidad ambos modelos son reales. En consecuencia, podemos trabajar de un modo muy productivo con la realidad experimentada como conglomerado de modelos. Más que considerar el modelo y la realidad como modalidades polarizadas, ahora funcionan al mismo nivel. Los modelos [els simulacres] han pasado a ser coproductores de la realidad".
 
Mort Baudrillard l’impacte de la seva teoria del simulacre no sembla haver mort amb ell. Com deia Nietzsche del nihilisme: el més sinistre de tots els hostes ha vingut per a quedar-se. Aparentment això no semblava preocupar-li a Baudrillard, ja que –com deia-: si hom és fatalment seduït per a "produir-se com a il.lusió" què l’importa “morir com a realitat”? També hem apuntat que aparentment alguns “esdeveniments absoluts” semblaven haver trencat aquesta despreocupació i –inclús- obrir la possibilitat de despertar del somni fatal, de la tan seductora com fatal “estratègia” civilitzatòria i omnipresent en la nostra societat actual que teoritzà Baudrillard: la societat simulacre.
 
Ara bé, si hi pot haver despertar... per quan temps? Fins a quin punt? Es pot evitar re-caure –a més- sota altres falàcies equivalents o –fins i tot- encara pitjors?
 
("Baudrillard i la Societat del Simulacre" by G. Mayos in Barcelona Metropolis. Revista de información y pensamientos urbanos, 2010).

No comments:

Post a Comment