Pels grecs clàssics, la filosofia era la ciència -episteme- per antonomàsia i l'admiraven per la seva amplitud còsmica i sincera crítica de la realitat. En reivindicaven la perspectiva inconformista, indòmita, incorruptible i que cerca la contemplació d'una veritat no sotmesa a servituds immediatistes, molt concretes ni merament pragmàtiques, que només són pròpies -deien molts- "d'esclaus". Per això consideraven la filosofia una tasca pròpia de ciutadans lliures, encara que molts denunciaven que els filòsofs -p.e. Sòcrates- pervertien els joves ciutadans, els ensimismaven i els allunyaven del servei primordial a la pólis i les seves tasques, lleis, rituals... (Pàgines 41-49).
Malgrat que era una contemplació de la realitat i del present, molts reivindicaven -a més- que la filosofia fos una explícita acció vital, política... Calia que la vessant més íntima d'acció filosòfica vers un mateix, fos complementada per una activitat exterior vers el món i la societat (inclús sense reduir-se esotèticament a la pròpia "escola", "secta" o grup de "philoi").
Molt destacadament, Marx exigeix que els filòsofs ajudin a canviar el present i -inclús- a fer revolucions. En la seva famosa tesi 11 "Sobre Feuerbach" diu: "Els filòsofs només han interpretat diversament el món, el que cal és canviar-lo." Marx exigeix transformar el present amb un clar i efectiu projecte de futur. Però és conscient que, per això, cal conèixer el present! En conseqüència, es proposava explicitar un "socialisme" o un "materialisme històric" "científics".
El misteriós "saber absolut" de Hegel simplement defineix el coneixement racional digne de ser recordat filosòficocientíficament de la història, ja que és precisament la realitat efectiva que constitueix el present i on cal viure, actuar i pensar. Per a Hegel, la filosofia és el coneixement racional (la "rosa" diu metafòricament) de i en la conflictiva realitat del present (la "creu" diu metafòricament).
Crec que tant Hegel com Marx respondrien similarment a una de les brabates del fanfarró en la homònima faula d'Esop: "Hic Rhodus, hic saltus". En el sentit que si hom afirma haver conegut o haver fet alguna cosa en el passat (p.e. un salt molt gran a la illa de Rodes), ha de poder mostrar efectivament EN EL PRESENT que la pot fer o argumentar. Només així en i a través de l'actualització en el present, tenen realment valor efectiu les afirmacions, teories o pensaments.
Certament a la Grècia clàssica i fins fa poc no calia dir-ho. Qualsevol de les definicions habituals ja ho contenia implícitament. No calia distingir micro i macrofilosofia. Ara bé tot canvia amb la hiperespecialització dels sabers i les disciplines. Avui totes les ciències són escindides de la filosofia i tenen els seus particulars metodologies, paradigmes, comunitats d'experts, objectes d'estudi, canon d'autoritats, pràctiques disciplinars, institucions acadèmiques, edificis, departaments... inclús col.legis professionals. A més tots ells gelosament vigilats per a que no hi entri cap intrús i ningú s'aparti del model hegemònic en cada cas.
Per una imitació funesta, la filosofía ha volgut tenir també els seu particular objecte d'estudi totalment separat, diferenciat i escindit de qualsevol altre. Així s'ha anat constituint una microfilosofia molt valuosa i rigorosa que es limita a analitzar els textos rebuts del canon filosòfic -bàsicament occidental, però potser també amb algún petit afegitó exòtic-.
Per una imitació funesta, la filosofía ha volgut tenir també els seu particular objecte d'estudi totalment separat, diferenciat i escindit de qualsevol altre. Així s'ha anat constituint una microfilosofia molt valuosa i rigorosa que es limita a analitzar els textos rebuts del canon filosòfic -bàsicament occidental, però potser també amb algún petit afegitó exòtic-.
Segurament, d'aquesta manera la filosofia s'ha guanyat un cert respecte dins de l'estructura dels sabers hiperespecialitzats. Aquests poden reconèixer en la filosofia com una especialització quelcom similar sinó idèntic a les seves pròpies disciplines. La filosofia esdevé un tipus específic de filologia, d'hermenèutica, d'erudició i d'anàlisi històric que s'aplica sobre un canon delimitat (sinó tancat!) de textos i personalitats.
A més, això és molt pràctic per a l'estructura ultraespecialitzada dels sabers i disciplines, perquè uns autors poden ser convenientment extrets dels canon filosòfics quan les ciències especialitzades ho necessitessin... I ser retornats quan deixen d'interessar-los prou! Això ha passat durant la meva experiència personal al menys amb Adam Smith, Auguste Compte, Karl Marx, Sigmund Freud, Max Weber... i potser aviat passarà amb Emile Durkheim i altres.
En definitiva i simplificant, similarment a la resta de ciències i disciplines ultraespecialitzades, la filosofia va voler tenir també una metodologia que poguès considerar exclusiva i un paradigma disciplinar diferenciat de qualsevol altra disciplina. També va voler constituir una específica i reconeguda comunitat d'experts, ostentar unes pràctiques disciplinars totalment peculiars, i naturalment posseir edificis, departaments... com els d'altri.
La filosofia va voler -a més- que els seus nous temples estiguessin presidits per amb enormes rètols diferenciadors que -a diferència del que sembla que presidia l'Acadèmia de Plató- no deia "promiscuitats" com: "Què no entri aquí ningú que no sàpigui filosofia", sinó que insinuava l'entrada a la "torre d'ivori" de "La Filosofia Pura".
Afortunadament per ara (no sé que passarà amb el coaching filosòfic i altres noves opcions), els filòsofs han tingut el seny de no aspirar a cap col.legi professional propi, però sí a altres institucions acadèmiques. Cal dir que això darrer és especialment legítim perquè la filosofia ha inaugurat històricament el camp de les grans institucions sàvies i acadèmiques: liceus, acadèmies, biblioteques, museus, universitats...
També cal reconèixer que ningú no li pot retreure a la microfilosofia que defensi i estudiï el canon d'autoritats i textos filosòfics que legítimament s'ha constituït amb una llarga, complexa i diversa -però també força coherent i internament molt rica- tradició de "philosophia perennis".
Certament i avui dia és una constatació gairebé universal que en el canon filosòfic tradicional hi ha molts oblits, falles, faltes, menyspreus, censures, prohibicions, injustícies... Molts són culpables, interessats i completament forçats; d'altres no semblen tenir cap culpable concret però també mostren deficiències de coneixement o de concepció heretades durant segles. Les causes són molt diverses: ideològiques, religioses, de gènere, de classe social, de menyspreu de la cultura popular...
Per això encara cal escriure moltes "contra-històries de la filosofia" com fa Michel Onffray. Cal recuperar moltes dones o veus minoritàries que han estat callades i oblidades. Cal reescriure la història a "contra-pel" (Benjamin), atendre al "no-pensat" (Heidegger) i mostrar la "història abscòndita" (Nietzsche). Cal superar l'etnocentrisme, l'hegemonia cultural (Gramsci) i un pensament únic que imposa arreu un únic model de veritat i epistemològic. Cal descolonitzar la cultura, les epistemologies, les mentalitats socials i la filosofia...
Només així la filosofia tornarà a assumir la seva primigènia, llibèrrima, holista i crítica perspectiva macrofilosòfica. Llavors la millor i més rigorosa microfilosofia alimentarà i serà condició de possibilitat d'un autèntic pensar macrofilosòfic. Llavors la filosofia no pretendrà competir amb les ciències hiperespecialitzades com una més d'elles, sinó que en serà una perspectiva de segon ordre. Atendrà a les qüestions primordials, subjacents i que afecten a totes; capaç d'atendre'n els conflictes, les incomprensions i fent-ne possible el diàleg. I per què no?, capaç de pensar el que cap ciència pensa ni pot pensar.
Certament i avui dia és una constatació gairebé universal que en el canon filosòfic tradicional hi ha molts oblits, falles, faltes, menyspreus, censures, prohibicions, injustícies... Molts són culpables, interessats i completament forçats; d'altres no semblen tenir cap culpable concret però també mostren deficiències de coneixement o de concepció heretades durant segles. Les causes són molt diverses: ideològiques, religioses, de gènere, de classe social, de menyspreu de la cultura popular...
Només així la filosofia tornarà a assumir la seva primigènia, llibèrrima, holista i crítica perspectiva macrofilosòfica. Llavors la millor i més rigorosa microfilosofia alimentarà i serà condició de possibilitat d'un autèntic pensar macrofilosòfic. Llavors la filosofia no pretendrà competir amb les ciències hiperespecialitzades com una més d'elles, sinó que en serà una perspectiva de segon ordre. Atendrà a les qüestions primordials, subjacents i que afecten a totes; capaç d'atendre'n els conflictes, les incomprensions i fent-ne possible el diàleg. I per què no?, capaç de pensar el que cap ciència pensa ni pot pensar.
Però avui és hegemònica -fins fer-ne impensable qualsevol alternativa- una versió merament acadèmica
de la filosofia que ha abandonat totalment aquests objectius i es limita a analitzar uns
textos i canon filosòfics molt limitats i perversament escapçats. Això no pot satisfer ni a la més acrítica microfilosofia, per molt que la seva tasca sigui necessària, rigorosa i faci grans aportacions. Hi ha masses oblits, absències, limitacions, injustícies i claudicacions.
Per això, cal insistir en la tasca macrofilosòfica de pensar el present de forma holista, comparativa, crítica, desinteressada, decolonial, interdisciplinar, transversal i -tendencialment- postdisciplinar. Només així -i no és cap paradoxa- serem alhora filòsofs contemporanis i del nostre present, i serem fidels a l'esperit clàssic i originari de la filosofia.
Per això, cal insistir en la tasca macrofilosòfica de pensar el present de forma holista, comparativa, crítica, desinteressada, decolonial, interdisciplinar, transversal i -tendencialment- postdisciplinar. Només així -i no és cap paradoxa- serem alhora filòsofs contemporanis i del nostre present, i serem fidels a l'esperit clàssic i originari de la filosofia.
Conscients d'aquesta necessitat i d'aquestes idees, ens preguntarem: Què és macrofilosofia? Què és microfilosofia? Per què no parlar simplement de filosofia? Com sempre s'ha fet. Quines diferències hi ha entre macro i microfilosofia? Introduir aquesta distinció ens ajuda o més aviat ens entrebanca? Ens ajuda a clarificar tasques, possibilitats i reptes filosòfics? O és simplement un signe més de la inflacció terminològica que caracteritza la moribunda filosofia actual? La filosofia ha de seguir altres sabers quan actualment distingeixen entre macro i micro: economia, sociologia, història, física...?
En podeu veure el vídeo de l'acte amb que vam celebrar el Dia Mundial de la Filosofia instaurat per la UNESCO el 19-11-2014 a l'Ateneu Barcelonès (Sala d'Actes Oriol Bohigas, 19h 30') la Martha Palacio (UB), Ginés Navarro (UNED) i jo mateix. Vegeu també: www.barcelonapensa.cat https://www.facebook.com/Bcnpensa https://twitter.com/BarcelonaPensa
No comments:
Post a Comment