¿SIN EMBARGO CUBA DESBLOQUEADA?

¿Cómo afectarán la muerte de Fidel Castro y la presidencia de Donald Trump a las incipientes negociaciones que abrieron Raul Castro y Barack Obama? Esta es la pregunta que hoy se hacen todos los cubanos, tanto los que viven en la isla, como los que no. 

Evidentemente la percepción es muy distinta según los casos. Unos se sienten sobre todo inquietos, otros esperanzados. Casi todos temen volver a ser decepcionados y -que al final- el proceso que parece iniciarse quede en nada o incluso todo vaya a peor. 

Más allá del fetichismo político de las palabras, los cubanos de todas partes se preguntan si vivirán finalmente una Cuba sin "Bloqueo" y sin "Embargo". Son dos conceptos muy similares pero que dividen ideológicamente a la ciudadanía. Para unos es el mal absoluto y para otros la esperanza... Pero me temo que para todos es una realidad a superar, que viene del pasado y no puede continuar ya más en el futuro. Hoy resulta un residuo anquilosado y una servidumbre sin sentido de la "Guerra fría", de otro momento geopolítico e ideológico perdido en el polvo (aunque sea "glorioso") de la historia.

CONTRA NACIÓ CULTURAL

El romàntic alemany Herder i el propi Hegel pensaven –com Ramon Valls- que el “nosaltres” no pot resultar simplement ni de la por hobbesiana, de la constant competència amb altri ni de l’agonisme mutu entre els jos individuals; sinó que neix del “nosaltres” natural present en la vida familiar i comunitària. De fet aquesta és la línia clau de l’anomenat concepte germànic de nació, que Valls sempre va veure amb recança. 

Certament Valls reconeix que en la condició humana natural hi ha tant aquest principi de “sociabilitat”, com el seu contrari: l’agonisme insociable. Però no ho concep com un dualisme més o menys equilibrat (com el pensava Kant i –encara més optimistament- Herder), sinó com un desequilibri que pràcticament remet al domini absolut de l’agonisme. Per a Valls, l'agonisme present en la natura humana és un principi molt més poderós que no el principi de sociabilitat, de tal manera que el segon és pràcticament irrellevant quan s’enfronta al primer.

Per tant la condició humana és dual -com resalta Kant- i té una clara necessitat de sociabilitat i impuls comunitari -com resalta Herder-; però el predomini de l’agonisme egoïsta és tan gran –pensa Valls- que els mencionats dualitat o sociabilitat queden pràcticament marginals.  

Per això, en cap de les seves anàlisis, Valls no parteix de l’impuls de sociabilitat per legitimar el “nosaltres” i –encara més- sempre pensa aquest com un protector (amb monopoli de la violència) davant la guerra de tots contra tots, que veia inevitable sense el fre del “nosaltres”-Leviathan. Per a Valls és, doncs, un error pensar el “nosaltres” com a nació, comunitat cultural o lingüística, etc.

NOVA POLÍTICA?

Presentació del llibre Hi ha una nova política? 

Dimarts 17 de febrer a les 19 hores, a la sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès (Carrer de la Canuda, 6, al costat de la Plaça Catalunya).

Hi intervindran els autors Gonçal Mayos i Joan Morro (eds.), Marta Doltra, Xavier Filella, David Galcerà, Ricard Gómez i Ventura, Albert Llorca, Luis Roca i Joan Subirats.
Vegeu TOT ÉS POLITITZABLE? i MOVIMENTS IMPOTENS I INTERMITENTS?

 

LLENGUATGE I POLÍTICA: CONDICIONS D'ODI-EMPATIA

Conferència “Llenguatge i política: condicions d’odi i empatia” de Gonçal Mayos.

 

L’11 de febrer a les 19 hores al SEMINARI DEL DEPARTAMENT D'HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA, FACULTAT DE FILOSOFIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA. C/ MONTALEGRE, 6. QUART PIS. Activitats Institucionals susceptibles de ser reconegudes com a crèdits optatius del Grau de Filosofia.

 

Els conflictes socials més persistents i terribles solen correspondre’s a complexes dialèctiques d’odi. Malgrat que sempre han preocupat i que molts pensadors les han investigat, cal reconèixer que encara ens sorprèn la seva força i la dificultat per a controlar-les. De fet, la modernització i el progrés tecnològic-material no han reduït les dialèctiques socials d’odi, sinó que en molts aspectes les han fet més bàrbares i radicals (arribant als genocidis i neteges ètniques). És així? Per què?

 

En tot cas la conflictivitat i l’odi avui són preocupacions de primer ordre arreu. Fins i tot han relegat la qüestió clàssica dels mecanismes i dialèctiques que fomenten la phylia social. Aristòtil deia que la phylia (quelcom més complex que no “l’amistat”) era el “ciment” que mantenia unida la polis. Els moderns sovint han pensat que era la por i l’odi el que per reacció feia possible el Leviatà. Volem aprofundir en la relació (totalment inversa?) de les dialèctiques d’odi i phylia, per a veure si enfocant-les macrofilosòficament aconseguim explicar millor aquestes dialèctiques socials tan decisives.

Dimarts 10 de febrer a les 18h tornem a ser macrofilòsofs

al Seminari del Departament d’Història de la Filosofia

RETORN A LA MACROFILOSOFIA?

Gonçal Mayos

Titular UB, Web: http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/ Blog: http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/

 

A la Grècia clàssica, la filosofia era també i sobretot macrofilosofia, però no calia denotar-ho perquè tothom ho entenia així. Ara bé la moderna disciplinació dels sabers i la hiperespecialització han castigat la filosofia, que gairebé és abocada a una progressiva i imminent eliminació. Dins d’aquest procés els filòsofs són ridiculitzats sota diversos tòpics i “síndromes d’home-llibre”. Cal rebel.lar-se a aquest estigma i recuperar l’ambició i rellevància clàssiques de la filosofia. N’apuntarem algunes idees.

 

La xerrada tindrà lloc el proper dimarts dia 10 de febrer a les 18h, al Seminari del Departament d’Història de la Filosofia, Facultat de Filosofia, c/Montalegre 6-8, 4rt pis.

CONTRA MARXISME I LIBERALISME

En la seva evolució intel.lectual, Valls abandona totalment el “nosaltres” com a Església i –encara que ell ho matisa- el “nosaltres religiós”. Llavors s'aboca a una concepció radicalment realista i política del “nosaltres”. Tot i així probablement li presta una atenció i preocupació més teòrica especulativa que no de praxi quotidiana.

Per això significativament, tot i la rellevància social que va tenir i -malgrat fer força intents d'aproximació-, Valls no acaba connectant amb la classe político-social catalana ni espanyola. Hi va mantenir relacions -especialment en moments puntuals- però sempre acaba xocant-hi o desmarcant-s'hi. Era una relació complexa d'atracció i repulsió, com en el fons va mantenir amb l’important marxisme amb el que va haver de conviure llargament en la universitat.

Malgrat no ser marxista, Valls hi connectava pel seu realisme pragmàtic, l’abandonament de l’ordre jesuita, la seva creixent deriva anticlerical i –sens dubte- per haver-se especialitzat en el “mestre” de Marx. La necessitat d'aprofundir en el pensament de Hegel, pel que Valls era molt reconegut, el feien un aliat valuós per a molts marxistes.