NARRACIÓ DE VIDA, MEMÒRIA I IDENTITAT

Com es vinculen l'existència i el record; la identitat i la memòria; el present, el futur i el passat?  A partir d'aquí: Què som? i què ens fa ser com som? Comencem pel final: 

Som vida, és a dir: un procés dinàmic d'inseparable construcció i destrucció. Un procés similar a com els ossos del nostre cos s'adapten a les necessitats canviants de la nostra vida (creixement, etc.). Gràcies a un procés de continua des-construcció, les estructures òssies anteriors són destruïdes, alhora que se'n construeixen altres que les substitueixen.

Així funciona la vida, incloent la vida psíquica. Així funciona la identitat i les narracions de vida. La memòria participa i és clau en el procés dinàmic que construeix i destrueix -alhora- la nostra identitat, els nostres sabers i les nostres experiències. 

QUÈ VA PASSAR EL 1983?

Alguna cosa nova i interessant degué passar, per a què coincidís la publicació el mateix any de 1983 de les primeres edicions de tres obres molt properes i tan influents com polèmiques. Em refereixo a Imagined Communities de Benedict R. Anderson (1936-2015), The Invention of Tradition de Eric J.E. Hobsbawm (tristament mort fa poc) i Terence O. Ranger, i Nations and Nationalism d’Ernest A. Gellner.

QUÈ ÉS MACROFILOSOFIA?

Fa molt temps que hom distingeix entre macroeconomia i microeconomia. També en fa molt que es parla de macrosociologia i microsociologia. Fa unes poques dècades Carlo Ginzburg va encunyar el neologisme microhistòria que es contraposava a les macrohistòries de per exemple l'Escola dels Annals. I darrerament David Christian s'ha fet famós creant una important escola de «Big History». 

Per què no parlar doncs -sense sentits pejoratius o hagiogràfics, és clar- de micro i macrofilosofia?! Per a una possible definició vegeu "PARA  UNA MACROFILOSOFÍA" l'article introductori de Macrofilosofía de la Modernidad a https://archive.org/details/gonc-al-mayos-macrofilosofia-de-la-modernidad

CONEIXEMENT I CULTURA COM AGENTS DE BARBÀRIE

Amb sorprenent facilitat el coneixement i cultura esdevenen sovint en agents de barbàrie i com, apuntava Rousseau, esdevenen decoracions legitimadores i embellidores de les pitjors pràctiques i les més doloroses exclusions. 

També Walter benjamin avisava al final de l'apartat VII de Tesis de filosofia de la història: «tot el patrimoni cultural [...] té inevitablement un origen en el que no pot pensar. Tal patrimoni deu el seu origen no nomes en l'esforç dels grans genis que l'han creat, sinó també a l'esclavitud anònima dels seus contemporanis. No existeix document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie». Sovint fins i tot no en resta ni el record de la cara obscura i amagada que hi ha darrera dels grans monuments de cultura. Fins i tot resulta impensables preguntes tan sensates i lúcides com les de Bertolt  Brecht: «Un triomf en cada plana. / Qui en preparava els banquets? / Un gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?»