A LA INCULTURA PER L'ACCELERACIÓ

El coneixement i la cultura exigeixen temps. També ho exigeix la llibertat. Tots requereixen “temps lliure”. Per això una societat que tendeixi a minimitzar el temps lliure de la gent inevitablement acabarà sent una societat menys lliure i una societat de la incultura.

Algú que no tingui temps lliure i hagi de treballar a les ordres d’altri les 24 hores del dia, 365 dies a l’any i durant tota la seva vida, és a tots els efectes un esclau: ¡algú que no pot decidir per si mateix cap acte ni cap instant de la seva vida! Algú subordinat i que depèn totalment d’altri.

En molts aspectes les societats contemporànies avançades han guanyat i democratitzat les possibilitats d’accedir al coneixement, la cultura, els drets cívics i polítics... inclús al temps lliure. I tot això és necessari per a que fer una societat més lliure.

MARX PARA LOS NMS

El viejo Karl Marx no sirve o fundamenta tan solo a los movimientos políticos clásicos, como especialmente los “marxistas” que se edificaron bajo su advocación aunque no siempre con plena fidelidad. También sirve y potencia muy fructíferamente a los nuevos movimientos sociales (NMS), que están sustituyendo aceleradamente los anteriores en la hegemonía política actual.

Por supuesto, Marx es un pensador que se propone una redistribución más justa de la riqueza social, pero también anticipa y comprende las necesidades humanas de reconocimiento social y autoreconocimiento personal. Denuncia y quiere revertir las alienaciones, al tiempo que defiende la libertad personal en la construcción de la política y lo común. Que algunos de sus seguidores (sin duda, no todos) hayan generado “gulags” y totalitarismos “reales” en su nombre, no niega esas otras potencialidades claramente emancipatorias y de plena actualidad hoy.

XINA: RECUPERA EL SEU LIDERATGE?

Sovint explico als meus alumnes que en 1450, la majoria dels 350 milions d’habitants que hi havia en el món eren concentrats en el 7% de les terres agrícolament més productives: Japó, Corea, Indonèsia, Indoxina, Índia, Àsia occidental islàmica, Europa, les civilitzacions azteca i inca i –molt destacada- la Xina. Fins al punt que la població xinesa representava més del 30% de la població mundial (enfront del 25% que representava Europa i el 20% de l’Índia).

En aquell moment anterior al “descobriment” europeu d’Amèrica, només l’1% de la població mundial vivia en ciutats, però de les 25 ciutats més poblades de la Terra, 9 eren a la Xina (incloent la primera), mentre que només 5 eren a Europa (sent París la 4a del món). Encara més, cap a 1450 i poc abans de les respectives grans expansions oceàniques, el regne de Portugal només tenia al voltant d’un milió d’habitants i l’espanyol al voltant de 6 milions, mentre que la Xina en tenia llavors al voltant de 115 milions. I l’historiador William McNeill afegeix que a la Xina “els ingressos estatals eren probablement cent vegades més elevats que els de Portugal”.

SITUACIONISTAS ¿LOS PRIMEROS "INDIGNADOS"?

En medio de una indignación que, lejos de apaciguarse, está aumentando considerablemente, ha muerto Stephane Hessel. Es el autor de un panfleto afortunado ¡Indignaros! que, en el ya lejano 2011, conectó con el estado de ánimo predominante en el movimiento del 15M o de “los indignados”.

 

En un lenguaje claro, sencillo y directo, Hessel denunciaba la apatía que dominaba en la política oficial e, incluso, en las calles en plena crisis del 2008, de las hipotecas “subprime”, la burbuja financiera, la "deuda soberana" y la corrupción política… Recordaba los muchos motivos de indignación, pero también de politización, que la gente –y sobre todo los jóvenes- tenían ante las narices y que parecían aceptar pasiva y sumisamente.