Sep 27, 2014

TOT ÉS POLITITZABLE?


Tot és política? Avui tot es polititza? La política pot colonitzar-ho tot? Pot penetrar arreu? Tot és polititzable? Hi ha quelcom que no es mereix ser polititzat, ni ho pot ser? Els nous moviments socials (NMS) que avui estan superant els partits polítics clàssics, ho polititzen tot? Fins i tot coses sense gaire importància o, inclús, que haurien de mantenir-se al marge de la política?

Encara més, quan s'intenta polititzar-ho tot, en realitat no s'està degradant la política? No se l'està desviant dels seus canals i objetius realment legítims? És per això que els principals moviments socials emergents a partir dels anys 1960 es caracteritzen per l’intermitència, la informalitat i les seves dificultats d’institucionalització permanent? No els comdemna això a un força ambivalent i relativament dèbil impacte sobre la societat a llarg termini?

 
Certament i en els seus orígens, una similar ambivalència i debilitat fa afectar els partits tradicionals, ja fossin d’esquerra com de dreta. També ells van tenir molts fracassos i molts èxits relatius, fins finalment i a llarg termini conquerir una influència permanent en la societat. És cert que, en l’actualitat, els partits i organitzacions polítiques tradicionals protagonitzen la vida política oficial i estan tan fortament institucionalitzats que són capaços de resistir crisis socials, corrupcions internes i creixent contestació social (com ara mateix ho mostra el Partit Popular espanyol). Però no sempre fou així i també ells van haver de guanyar-se el seu lloc en els mecanismes de poder.

Potser també els passa quelcom similar als actuals NMS. Si bé la nostra anàlisi destaca importants diferències amb els partits tradicionals, que també poden indicar que les polititzacions de l’actual cicle són d’un altre tipus i, per tant, cal preveure respostes i adaptacions diverses.

En tot cas, constatem que l'actual nou cicle de polititzacions té una conseqüència de fons destacable: la tendència a què tot -o gairebé- sigui polititzable. Des de la perspectiva política tradicional els NMS i la societat actual tendeixen cada vegada més a polititzar-ho tot, fins al punt que la política està esdevenint una actitud i un condicionant omnipresents en la nostra societat.

Això no vol dir que tothom en tot moment estigui pensant en la política. Certament l’individualisme augmenta notablement, sovint la ciutadania es tanca en la vida privada i desfalleig de les qüestions públiques, comuns i polítiques. Però també es veritat que en les democràcies avançades cada vegada més hom interpreta com a qüestions polititzables aquells problemes que hom experimenta individualment i col.lectiva.

Encara que siguin reivindicacions que només afectin a petits grups de la societat, hom reclama la seva consideració política i que -d’alguna manera- siguin reconeguts pel conjunt de la societat. Aquesta tendència sorprèn –quan no indigna- encara avui la classe política, els partits tradicionals i les relacions habituals entre administració i societat civil.


El model de política hegemònic fins els anys 1960 i sovint inclús avui era un model molt simple i bàsic. Sovint es limitava a garantir l’exercici del vot i una certa representació, a més dels drets civils bàsics. En canvi les democràcies avançades i de qualitat, responen a un nou cicle històric, polític i social que reclama l’aprofundiment en noves generacions de drets.

Les noves reivindicacions, polititzacions i generacions de dret ja van ser clarament presents en els maigs del 1968, provocant el desconcert –quan no reaccions violentes- per part de l’establishment polític i social tradicional. Recordem que la fama del “maig francès” ha fet oblidar tota una sèrie de conflictes que es van produir paral.lelament a Califòrnia, Mèxic (gairebé amb cent morts), Buenos Aires, Barcelona i altres llocs arreu del món.

Noves reivindicacions van saccejar la política tradicional que va reaccionar indignada i violentament a uns conflictes molt complexos que no entenia i que són en la base del cicle reivindicatiu i polititzador on encara avui estem inscrits. Per a entendre el nucli de la novetat i trencament que aportava el nou macrocicle polític iniciat en els anys 1960, és molt interessant el magnífic eslogan que van encunyar les feministes de la diferència Carol Hanisch i Kate Millett. Just després del 1968, aquestes feministes van apuntar una idea de gran calat ideològic i cosmovisional: “The personal is political”.

Tradicionalment i per a la política oficial (incloent la d’oposició progressista d’aquell moment), es pressuposava que només era polititzable: l’universal, l’abstracte o –al menys- el que afectava generalitzadament a molta gent. Per això es pressuposava inconseqüentment que coses com el gènere o la condició sexual de la meitat de la població (de fet sembla que les dones són en nombre una mica més que els homes) no era quelcom prou universal, abstracte, ni general per a ser una qüestió política.

El gènere o l’orientació sexual no eren polititzables! I per tant s’invisibilitzaven i obviaven les moltes discriminacions o exclusions vinculades al gènere o la sexualitat. Com a molt eren tractades vergonyosament dins de l’apartat de la llibertat d’expressió. I l’argument que en darrer terme s’esgrimia era que el gènere o la identitat sexual eren només una qüestió “personal”.

Com denunciava el feminisme de l’època, es considerava que el gènere era una qüestió “particular” d’elles i no de tothom (ja que tothom té gènere). Per tant com que –en general- el gènere no comportava discriminació en contra “d’ells”, el “patriarcalisme” hegemònic ho considerava una qüestió “personal i particular” que no afectava el conjunt de la societat i –en conseqüència- no se li podia reclamar una resposta política

Així drets molt importants i reivindicacions molt esteses quedaven relegades i
invisibilitzades en l’àmbit del que només podia ser privat, íntim, particular i personal; però no polític, social, universal, general o global. Certament moltes vegades no es podien negar les discriminacions i exclusions en virtut d’aquestes qüestions, però la política oficial tradicional considerava que -coses tan “personals” i “particulars”- no l’afectaven i que no se li podia reclamar que les tingués en compte, que les polititzés, que les considerés com a “dret” i –per tant- hi actués eficaçment.

La paradoxa o contradicció interna dins de la política oficial tradicional era notable, ja que ningú podia negar que la societat s’estructura molt profundament en base a distincions d’aquest tipus i que fàcilment les converteix en eixos de la seva acció repressiva. A ningú se li escapava la discriminació patida per les dones i popularitzada amb l’obra de Mary Wollstonecraft i Olympe de Gouges fins a Simone de Beauvoir, tot passant pel riquíssim moviment sufragista. Amb més retard, també la discriminació dels homosexuals havia saltat a l’opinió pública des d’Oscar Wilde a García Lorca o Alan Turing.

Ara bé, va caldre esperar a finals dels anys 1960 per a que es poguès polititzar el gènere des de la diferència i reivindicant el dret a ser reconegut inclús en les seves especificitats, “particularitats” o elements “personals”. Aquesta va ser una autèntica revolució que va escandalitzar la política oficial tradicional (incloent molts moviments d’oposició) i que considerem com a exemple generalitzable del nou cicle de polititzacions. Precisament per això va provocar escàndol i reaccions violentes al considerar la tradició política hegemònica que per aquesta via es degradava l’autèntica política i –inclús- es podia acabar polititzant tot!

Fins aleshores la política “clàssica” i les polititzacions dominants s’ocupaven només dels drets i reivindicacions formulats en dues famoses “onades”. Parlem “d’onades” per a estructurar mínimament una diversitat històrica força complexa, ja que cada una se centra en uns tipus molt concrets de drets i polititzacions.

Així considerem que la primera “onada” o "generació" de drets se centra en la igualtat abstracta i formal de les llibertats civils, ja que es proposa tractar els ciutadans exclusivament com a subjectes individuals i formals de dret, tot prescindint de les seves diversitats. Un bon exemple és el dret “d’habeas corpus” que protegeix els ciutadans contra detencions i empresonaments sense justificació, judici, límit temporal, visites, assistència jurídica i altres garanties legals. Cal recordar que tals empresonaments arbitràries eren habituals arreu fins ben entrat el segle XVIII i, lamentablement, encara ho són avui en molts llocs.

 
En canvi la posterior “segona onadabusca ja la concreció redistributiva d’igualtat, llibertat i solidaritat, perquè té en compte algunes diversitats econòmiques, inclús assumint-ne algun element col.lectiu i grupal. Un bon exemple d’aquesta nova “onada” és el dret de vaga que permet els treballadors de parar el funcionament de fàbriques i serveis per a reivindicar millores salarials, de condicions de treball, etc. Recordem que els empresaris hi van contraposar (fins i tot anticipant-se) el tancament temporal de fàbriques i empreses (el famós “lock-out”).

Doncs bé les societats modernes (inclús fins avui mateix) han centrat els conflictes sociopolítics en aquestes dues grans onades de reivindicacions de drets i de polititzacions. Fins i tot actualment, quan es pensa en política, se sol pensar sobretot en aquests drets, llibertats, reivindicacions... que encara avui en absolut estan assolides ni generalitzadament respectades, sinó que són sovint en lluita constant.

Però a partir dels moviments vinculats als maigs de 1968, s’hi afegeix encara una tercera onada de drets que obre una lluita més complexa i que molta gent no acaba d’entendre. La nova onada –després d’un llarg procés marginal- avui està entrant amb molta força en els debats i reivindicacions dels nous moviments socials i en la política “oficial”.

És centrada en drets i polititzacions que busquen el reconeixement fraternal d’identitats, autoexpressivitats i diversitats com el gènere, la cultura o l’ecologia. Un bon exemple –ja comentat- el tenim en les reivindicacions feministes i vinculades a la discriminació per gènere i/o orientació sexual. D’altra banda, en aquesta tercera onada es tenen en compte per primera vegada molts tipus de concrecions i particularitzacions materials d’individus i grups. Sovint són de tipus cultural i per això, com una conclusió lògica d’aquesta tercera onada, hem formulat l’eslogan “Cultural is political”.

Sorprenentment “Cultural is political” és una fórmula inèdita fins ara, inclús dins del “Gir cultural” que ha esdevingut molt important a partir dels anys 1980. Això és una clara indicació de la novetat que representa aquesta tercera onada de drets i les resistències i prejudicis que ha de superar. Sens dubte no es pot dir que hagin estat acceptats generalitzadament els drets d’aquesta tercera onada, ja que encara avui són molt atacats i contestats.
 
D’altra banda i com ja hem apuntat, cal reconèixer que tampoc no s’han assolit generalitzadament els drets i reivindicacions inclosos en les dues onades anteriors. Si bé certament aquestes han estat més incorporades a les declaracions formals i en abstracte, tampoc no són gaire complides o efectivades. Cal concloure que no hem avançat massa en l’efectivació i plena aplicació de molts dels drets i polititzacions per les quals lluitem, ja que sovint són tergiversats o desvirtuats. És el cas per exemple i en moltes democràcies merament formals de la representació i l’acció política que s’ha reduït a mínims superficials i poc efectius; p.e. procediments de vot i de representació molt tutel.lats, controlats i dirigits.


Malgrat el bloqueig o minimització de l’aplicació efectiva dels drets reclamats en les analitzades tres onades o generacions de drets, podem dir que la tendència històrica és que cada vegada més els conflictes i agonístiques realitats humanes siguin creixentment reconeguts com a dignes de ser polititzats.

És a dir: cada vegada més podem formular-les com un projecte polític col.lectiu davant del qual la societat en conjunt s’ha de manifestar i –d’alguna manera– trobar-hi una adequada i legítima formulació, decisió... i solució. Per tant l’àmbit del pensament i les reclamacions públiques (malgrat que no tant en el compliment efectiu), la suma de totes tres onades de drets fa que “tot –o gairebé tot– és polititzable”.

És per això que cada dia ens adonem de noves polititzacions i la política oficial es veu obligada a encarar-les encara que es resisteixi. En tenim un bon exemple en la reivindicació de molts drets dels animals o, també, del reconeixent a algunes comunitats de gitanos brasilers de la propietat les seves terres comunals, assimilant-los així a “cultures originàries” com els indis. Sens dubte en aquests exemples no hi ha gaire consens i molta part de la societat queda sorpresa només amb la seva simple menció.

Drets, reivindicacions i polititzacions d’aquest tipus (i de “nova generació”) sorprenen, escandalitzen, cansen i violenten avui mateix a molta gent i fan emetre cruels sarcasmes a molta altra. No ens enganyem, moltes d’aquestes noves polititzacions topen amb explícites i brutals negacions, però també amb subtils però vexatòries reaccions en molts sectors. Sovint és molt pobre el reconeixement per part de l’opinió pública d’aquestes reivindicacions. 

Ara bé, les tres “onades” successives i afegides de drets, reivindicacions i polititzacions mostren una tendència general o “fletxa de la història” en favor d’una creixent i omnívora politització. A no ser que la crisi post2008 canviï el cicle històric,  en els darrers segles (i potser especialment en les darreres dècades) la tendència és que siguin polititzades més coses. Cada vegada més elements o fenòmens socials passen a ser considerats com a susceptibles de ser incorporats en els grans debats i lluites polítiques.

En definitiva, la política cada vegada inclou més coses i se li exigeix que consideri més aspectes socials. Cada vegada més, gairebé tot passa a ser considerat com a polititzable. Això té a veure sens dubte amb la complexització de les societats postindustrials i turboglobalitzades. A l’igual que els riscos són més imprevisibles, complexos i globals –com mostra el sociòleg Ulrich Beck–, també ho són la política i els conflictes contemporanis.

Cada vegada s’evidenciaran més les polititzacions subjacents i implícites en tot. A més gran part de la ciutadania és cada vegada més proactiva i conscient dels seus drets. Per tant exigeix fer explícits i reconeguts els neguits que experimenta, tot exigint que s’incorporin en la mesura del possible a l’agenda política i es debatin públicament. La política sempre s’alimenta de la societat (els seus conflictes, necessitats, desigs...) i, com que l’actual societat és tan complexa, sembla inevitable que la seva complexitat es vagi traslladant a la política. Fent polititzable tot... o gairebé tot.

Vegeu "Noves polititzacions: intermitents i informals?" dins del nou llibre Hi ha una nova política?, G. Mayos i J. Morro (eds.). També conté articles de Marta Doltra, Xavier Filella, David Galcerà, Ricard Gómez i Ventura, Albert Llorca, Luis Roca Jusmet i -destacadament- del catedràtic de la UAB Joan Subirats. Continua en el post MOVIMENTS IMPOTENS I INTERMITENTS?




 

No comments:

Post a Comment