INTERDISCIPLINAR

La interdisciplinariedad se impone cada vez más. Parece que nos acercamos a un mundo y unas instituciones académicas cada vez más postdisciplinares.

La hiperespecialización ha dado grandes éxitos pero -al menos desde los años 1980- parecen disminuir sus rendimientos cognitivos e incluso económico-productivos. Por eso los investigadores y las instituciones académico-gubernamentales vuelven su atención cada vez más a perspectivas inter, multi y polidisciplinares.

Aumentan los estudios transversales, que superan las muchas veces artificiales fronteras disciplinares, para así facilitar que los distintos saberes se potencien mutuamente y se enriquezca la perspectiva global. Así mejora la resolución de los verdaderos problemas humanos (p.e. el cambio climático) que se caracterizan por su complejidad y tener importantísimas consecuencias en ámbitos científicos a veces muy lejanos y poco acostumbrados a dialogar entre sí. 

METAFÒRICA DE L'AIGUA

Eduardo Chillida "Elogi de l'aigua" (1987, Barcelona)

Entenem per metafòrica de l’aigua (seguint el filòsof alemany Hans Blumenberg) no una metàfora més o menys concreta, sinó tot un conjunt de metàfores relacionades entre si i que així defineixen tot un complex camp de sentit al voltant d'un nucli: l'aigua. 

Comencem per la dita popular que sentència “El més clar, l’aigua” tot suggerint la “trivialitat” d'aquesta temàtica que, però i precisament per la seva aparent "claredat", amaga una enorme i inesperada dificultat. Perquè pensar i parlar de l’aigua planteja sorprenents reptes.

ECOLOGIA, PSICOANÀLISI I RETORN A LA COSA

Naturalment no ha esdevingut total la tendència a oblidar el poder vital i el misteri generatriu de l’aigua, per a fascinar-se en exclusiva pel poder humà capaç d’aprofitar-se’n de la seva potència cinètica. L’aigua conserva en ella mateixa i per a molts el seu gran poder com sovint ens ho recorden els tsunamis de l’Índic i els huracans del Carib. Inclús retornen els esforços humans per aprofundir en el seu misteri, copsar tota la seva riquesa i fer-se paga de la seva necessària omnipresència.

 

Breument ens referirem a tres importants tendències filosòfiques contemporànies que ho exemplifiquen: 

 

Ecologisme: aigua per a tots, però no per a qualsevol cosa

D’una banda, el pensament ecològic actual, del que pràcticament no parlaré perquè tothom el tenim en la ment. En tot cas recordar-ne algunes idees en relació a la nostra temàtica: L’incessant cicle de la vida és inseparable del no menys incessant cicle de l’aigua. Els elements vitals per més pròdigs, estesos i omnipresents que siguin –com és el cas de l’aigua- poden escassejar i cal evitar malbaratar-los.

AIGUA SOTA URBANITZACIÓ, INDUSTRIALITZACIÓ, FOC I ACER

 

Amb la urbanització i en la mesura que els humans esdevenien urbanites, l’aigua va passar a ser una disponibilitat més dels ciutadans i, oferir aigua potable, va esdevenir una tasca política i un servei públic. ¿I qui pot encara adorar el que se li serveix com una oferta o una disponibilitat pública?

 

En la mítica elecció del déu patri de la ciutat d’Atenes veiem un exemple d’un complex procés de substitució de cultes (del que només n’apuntem algun aspecte, segurament no el més central), que comporta la progressiva disminució de la importància i presència simbòliques de l’aigua -entre altres coses-. Com és sabut, l’elecció del déu patri d’Atenes es va dirimir entre Posidó (el déu del mar, al que la ciutat li devia pràcticament tot el seu esplendor car Atenes era una talasocràcia) i Atenea (deessa tant guerrera com sàviament astuta).

 

Diu la llegenda que els dos déus van pactar que cada un oferiria un regal a la polis i deixarien que aquesta escollís entre ells[1]. En el moment d’oferir els seus presents a la polis, Posidó va colpejar amb el seu trident el terra i fa ver brollar una font. Lamentablement era d’aigua salada, com astutament havia previst Atenea que l'havia animat. En canvi aquesta va oferir com a regal la primera olivera domesticada i productiva. Naturalment, va ser escollida Atenea.

AIGUA PODEROSA CONTRA PODER HIDRÀULIC

El simbolisme i l’imaginari col.lectiu va conceptualitzar l’aigua com a poderosa, màgica, senyora generatriu de tota riquesa i vida, alhora que també senyora capritxosa de la mort (tant per negar-se com per donar-se en excés). Fou mentre la humanitat va viure en un món on misteriosament l’aigua queia benèfica o cruel del cel, misteriosament brollava o deixava de brollar de la terra, corria misteriosament i poderosa pels rius, o formava una perillosa immensitat oceànica misteriosament sense fi.

MITJANCERA, GENERATRIU, CORRUPTORA I MORTAL

La mítica, metaforologia i simbòlica de l’aigua (més que no –repetim- de les mils aigües que fan pensar) en resulta la conclusió que la tradició filosòfica, literària, cultural en sentit ampli i inclús popular, no es correspon a la importància de l’aigua per a la vida[1]. Segurament per la seva mateixa omnipresència, alhora que per la callada constància de la seva tasca, l’aigua acaba sent obviada i desplaçada als ulls humans per altres elements o fluids més estranys, especials, peculiars, rars...

 

Ja hem exposat l’exemple del seu desplaçament davant la sang, la bilis, la limfa i fins i tot un líquid del tot inexistent en la realitat que es va anomenar “atrabilis”, que durant mil.lenis es va considerar que marcaven els caràcters o humors humans; mentre que en va ser totalment exclosa l’aigua com a tal o com a component essencial d’aquells, malgrat ser sens dubte el líquid més important, bàsic i omnipresent[2].

DERROTA SIMBÒLICA DE L'AIGUA

En l'experiència quotidiana l’aigua -qualitativament o d’acord amb els sentits i percepcions humanes- és definida bàsicament de forma negativa: in-colora, in-sípida, in-odora, trans-parent... a-morfa (encara que aquesta és una característica de tots els líquids i gasos). Macroscòpicament, l’aigua només té la forma que li atorga el recep-tacle que la conté, que la rep.

 

Tant és així que, com va demostrar el psicòleg Jean Piaget, només a partir d'una etapa determinada del desenvolupament infantil es té noció de la conservació de la matèria i s’eviten els errors típics dels nens en l’estadi anterior. És un experiment fàcil de reproduir: s’agafa un gerro de vidre ple d’aigua i es vessa sobre una proveta molt alta i prima. I es pregunta al nen si hi havia més aigua en la gerra del principi o, ara, en la proveta. Tots els nens que encara no han desenvolupat la noció de conservació de la matèria, afirmen que hi ha més aigua en la proveta, malgrat que han vist que s’ha omplert només de la gerra. L’experiment es pot repetir, retornant l’aigua de la proveta al gerro, començant de nou i mantenen la seva opinió.

QUAN L'AIGUA ERA DIVINA

Pel seu brillant paper jugat en la prehistòria i en l’inici de la història de la filosofia, l’aigua semblava cridada a ser el símbol material i natural per antonomàsia de l’ésser. Havia de ser un concepte i una metàfora essencials en la metafísica. I precisament perquè aigua i ésser remeten a la manca d’atributs, de qualitats, de determinacions... exemplifiquen l’àmbit primigeni només gràcies al qual aquests poden aparèixer, són el seu substrat necessari (hypokeimenon, deien els grecs).

D’aquesta manera l’aigua es presentava com a principi material de l’ésser, esdevenia la substància de la vida o, al menys, el seu si matern i originari. Conceptualment, ésser i aigua coincideixen metafòricament en significar la proto-determinació, alhora la primera i incipient determinació, i també la més darrera i conclusiva.

Causas y consecuencias de las políticas del desconcierto

El XV Coloquio Macrofilosófico analizará y debatirá las “Causas y consecuencias de las políticas del desconcierto”. Habrá un debate libre moderado por G. Mayos a partir de las siguientes ponencias:

- “Principales causas y consecuencias de las actuales políticas del desconcierto” de Gonçal Mayos (UB).

- "Gobiernos civiles y el desconcierto de la condición humana: la sociedad global del 1%" de Wellington Migliari (UB).

- “Politización de la vida. El círculo de la existencia” de Borja Muntadas (La Salle, UB).

- "Vamos liberar Brasil de lo políticamente correcto" de Paulo Celso Da Silva (U. Sorocaba).

- “Brasil: trayectoria del eterno país del futuro hacia un futuro sombrío” de Alexander Walmott (U. Federal Uberlandia).

 

Las ponencias y debate conjunto se harán el viernes 11-1-2019 al Seminari María Zambrano de la Universitat de Barcelona (C/ Montalegre, 6, 4t pis) de 16 a 20h 30’.
 
 
Ver también el post: POLÍTICAS DEL DESCONCIERTO

 

 

 

El Brasil de Bolsonaro

Tertúl.lia lliure i oberta Debats macrofilosòfics sobre "El Brasil de Bolsonaro: sota la mirada del món i la població dividida"

 

Amb Alexandre Walmott, professor de Dret (UFU, Brasil); Paulo C. Silva, professor de filosofia (U. Sorocaba, Brasil), Wellington Migliari, Doctor en dret UB, i la moderació de Gonçal Mayos, professor de filosofia UB.

 

Data: 08/01/2019 - 16:00 Sala: Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès, C/ Canuda, 6 - 08002 Barcelona • Telèfon 93 343 61 21 Fax 93 317 15 25)